Un dia a la piscina

L’altre dia vaig decidir després de, jo què sé, deu anys potser, tornar a una piscina. Coses de les crisis periòdiques, que et dóna per provar noves sensacions o gosar tornar a visitar el teu gloriós passat, per degustar-lo de nou amb una altra llum. El cas és que sense saber exactament la raó, em vaig tornar a trobar davant del taulell d’una piscina municipal. Ben equipat, motxilla a l’esquena, preparat per fer unes quantes anades i vingudes i sortir-ne content, amb la sensació de cos inflat per dins com el ninot de Michelin, haver fet esport, relaxació muscular, i poder pair millor així el no fer res especial la resta del dia, perquè la veritat és que no tinc res a fer. Després de tant de temps la flaire intensa a clor és un xoc emocional, però no en sentit positiu, sinó que em confirma que potser no ha estat una bona idea el tornar a la piscina, tot i haver triat expressament una hora on no hi va molta gent. Em tira enrere. Em sento incòmode. Escolta tu, som aquí, doncs cap dins! Arribo a la zona de vestidors i hi trobo dos senyors més grans que jo, un que ha acabat i que es prepara per sortir al carrer i un altre que comença alhora amb mi, ideal car no conec les instal·lacions i podré saber doncs en tot moment què he de fer, perquè suposo que ja heu entès tots que m’estic morint de vergonya. Ràpidament, per pura identificació, em ve Mr. Bean al cap i, en comptes de riure’m de mi mateix i anar per feina, em fa augmentar la sensació de ridícul. Ja no puc evitar que la presència d’aquest dos únics senyors -quina culpa en tenen, Déu meu- esdevinguin dues càmeres de Big Brother que no pararan de fer-me seguiment. Em bloquejo, m’assec a la banqueta i intento fer temps, fent veure que em costa treure’m el rellotge, per aconseguir anar darrera el senyor que ha entrat amb mi, doncs sóc incapaç d’avançar d’una manera fluida en una seqüència rutinària, que de jove he fet mil vegades en mil i una piscines. Na Fe de Déu, com ens hem de veure. Per fi, el senyor que se n’anava, se’n va –adéu-siau- i l’altre senyor ja va una tasca per davant. Com un robot, discretament, començo a fer el que fa ell fins que es disposa a tancar l’armariet on guarda les seves pertinences i jo no tinc l’euro corresponent. Cagomtot! M’agafa un rampell i surto en banyador, xancletes, casquet i ulleres a l’entrada, on mentrestant han arribat cinc persones, vestides de carrer evidentment, tot esperant per pagar i entrar. Em miren totes alhora mentre demano canvi de cinquanta euros per una moneda d’un euro. Hi ha qui em mira amb misericòrdia, un altre somriu –el graciós-, a algú fins i tot se li escapa una riallada remarcant la meva expressió –malparit-, un pare amb son fill i el nen que li diu: papa, aquest senyor parla amb un accent molt estrany. Dono l’esquena a la cua aquesta immensa, moment que l’encarregat em llegeix la mirada i em diu que no m’amoïni, que em quedi el bitllet, em dóna una moneda i em diu que li torni després. Ja un cop de retorn al vestidor, no hi ha ningú i aprofito per anar de pressa. A on és la piscina? Els cartells no ho assenyalen prou bé. Començo a obrir portes. Una eixida amb una rentadora, un cubell de roba bruta i pudor a eixida i roba bruta. Un despatx, afortunadament no hi havia ningú. Ja està, per aquí, per aquí és, unes escales. Unes dutxes de pas, anem bé. Em dutxo mecànicament però amb la humitat, i aquest estrès de merda, vaig ben suat. Què cony és això? Ara he de ficar els peus fins els turmells en aquesta bassa d’aigua calenta estancada? Això és fastigós. Un niu de bitxos, segur. Bé, pugem i ja som a la zona de platja. Visió de conjunt, una piscina olímpica que d’antuvi em semblava assequible i ara la veritat, em sembla la recta de Montmeló. Que n’és de llarga, la filla sa mare. Dos socorristes al fons de tot que em miren. Sóc l’únic que es troba dempeus a la vora. Tothom ve a la piscina a nedar, no a estar-se a la vora i això els hi deu cridar l’atenció. Al fons, darrera els vitralls entelats, s’entreveu una excel·lent panoràmica de París i la Torre Eiffel, que també em mira. Des de 1889 que no s’ho passava tan bé, la bella dona. Mirin, mirin com va aquest, amb el banyador, tot pelut i aquesta panxa, i aquest melic -els hi està dient als seus veïns, convidant-los a aixecar la vista cap al centre esportiu-. Tornem a la piscina. Hi han vuit carrers i observo el pa que s’hi dóna a cadascú. N’hi han dos on s’està desafiant la barrera del so i de fet, de tant en tant arriba a sentir-se la ressonància al recinte. Res a pelar. Dos carrers més tenen un cartell que hi posa « reservat » però jo no hi veig ningú nedant. Els socorristes em continuen mirant i jo ja no tinc temps de veure què cony hi ha als altres carrers perquè m’he tirat al costat d’on era en aquell moment. No em tiro de puntetes en vertical per anar-me acostumant, no. Em tiro de cap ja, igual que César Cielo anant a cercar la veritat a Pequín 2008, decidit a picar pedra de la bona. Tenia les ulleres posades i només de caure a l’aigua, un ull bé, perfecte i totalment estanc, però a l’altre m’entra una injecció d’aigua freda que em deixa borni. Merda! -amb això no hi comptava-. No he fet més que el sis primers metres amb la meva sortida “César Cielo” i què faig ara. Hi deu haver una desena de persones al carrer, anant i tornant, i per tant puc acabar fotent aquí una barrera en qüestió de segons de tira pa’lante ¿no? o os quedáis aquí paraos o montamo’ una mesa y yastá. Sa puta mare. A veure, organització, si us plau. He de sortir d’aquí ja! Afortunadament, es tracta d’un carrer lateral i surto adrenalíticament, constatant que tinc uns bíceps de figaflor perquè m’ha costat una vida sortir, inclús en aquest estat d’atabalementa. Un cop fora del vas, els socorristes asseguts i espatarrats petant-la sota el gran cronòmetre aquest habitual pels motivats, deixen de parlar entre ells i em tornen a mirar. Quina manera de complicar-me la vida, xec, amb lo bé que s’està a casa! A veure com arreglem això car el problema de les ulleres no és menor. M’he d’asseure i aquells que m’estan mirant tururut me l’estan subjectant. Trec l’aigua de la conca de la ullera mullada –una cascada acumulada- sabent que ja mai serà el mateix. Un cop s’ha mullat l’interior de la ullera és un drama, però en fi. Faig ventosa unes quantes vegades fins que crec fer-ne el buit. Vualà. D’totes formes m’està fent un mal la ventosa que crec que m’estan cremant la pell amb cera de depilar, no sé si això deixarà marca però el cas és que em fa mooolt mal. El millor que puc fer és tornar a l’aigua perquè tot plegat s’equilibri, el meu cap inclòs. Tornem a l’aigua, ara em fico de puntetes en vertical, discretament i a una cantonada, a veure-les venir. Confirmo que estan fent estil lliure o crol, o sigui que van per feina. He de fer com ells. Començo a nedar creient que arribo a una entesa catalana de progrés perquè tot i que se m’ha ficat una gota a cada ull, sempre amunt i avall quan moc el cap, puc resistir-ho. Què dic jo ara, no és cap entesa això, no. Una merda, nen! Escolta, així no podem seguir. Vaig a acabar la piscina perquè m’hauré de tornar a aturar a l’altra banda, ara al costat dels socorristes, moment on podré aprofitar per explicar-los-hi el meu problema i intentar justificar-me alhora que penso que no, que millor deixem-ho córrer, millor no dir res. Que potser estàvem dient d’acabar la piscina? Si no vaig ni per la meitat! Si no en tenim ni cinc! Caiguda als inferns. Jo ja no sé què fer, perquè he començat amb respiració bilateral a tres braçades per girar el cap a banda dreta i esquerra cada vegada però estic tan trasbalsat que m’estic ofegant. Passo a fer-ho només cap a la dreta, i a mi només a dos braçades m’ha semblat sempre en mode sprint i mai ho he volgut fer per respecte als que fan competi. A nivell camàlic no cal anar tan estressats, cony. Tanmateix, ni d’aquesta manera em sento còmode, però amb tanta olla de grills al meu cap i depassant el meu llindar anaeròbic -o sigui a punt de petar- aconsegueixo arribar a la paret de fons. Aljamdulà! No puc continuar aquí dins. Tornem a sortir, força braços, som-hi, amunt va, poso un peu a la canal Baridana de la vora i a punt de fotre’m un cop de mentó al terra, aconsegueixo tanmateix posant un genoll patèticament aixecar-me i sortir. Si us plau, he estat jo mateix qui he pagat per venir aquí avui. No m’ho puc creure. Ja ni miro els socorristes ni la Torre Eiffel. La gent, mi-te’ls, tots nedant, ells tots contents, desgraciats. Em trec les ulleres completament. Ara necessito fer temps perquè a cent vuitanta pulsacions que dec estar, si em fico a la piscina són els socorristes els que s’hauran d’aixecar. Comencem de zero, ulleres mirant cap al terra, que caigui tota l’aigua i sant tornem-hi, ventosa al quadrat. M’és igual, ja arribats a aquest estadi de malestar i ridícul espantós, no torno mai més a una piscina, l’únic que vull en honor al meu passat és marxar havent fet ni que sigui una piscina sencera. Vinga campió, cap dins! Començo a nedar, però aquest cop no m’he intercalat bé entre el senyor que acaba de passar i la senyora que ve per darrera, veig. La porto massa a prop meu. Quina mala sort. Va, que jo he arribat a nedar decentment i llavors efectivament, resolts els problemes de les ulleres, arribo a signar una vintena de metres de classe, bona disposició, respiració, harmonia i fluïdesa. Estic lliscant sobre l’aigua com Van den Hoogenband a Sydney 2000, nano. He tornat a guanyar l’autoestima en pocs segons i és que no n’hi ha per tant. Quan surti de les instal·lacions trucaré al meu amic i li diré que no m’ha anat tan malament això de la piscina. El ritme atès ha estat tan productiu que em trobo ja l’estela del nedador de davant meu. Començo a no veure res de res dels remolins i cinc metres després –estic realment en estat de gràcia en aquesta petita finestra temporal- li toco els peus. Merda. Se’m trenca el ritme, la respiració i torna l’angoixa, no sé com fer ara, amb tanta mala sort que em foto una hòstia amb el braç dret -que anava com una autèntica turbina Francis- contra la surada, que malgrat tenir les proteccions de plàstic m’ha fet realment mal, aaahhhh! Quedo completament estabornit, quin calmant, nano, no puc respirar! La senyora de darrera m’ha depassat dient adéu-siau fotent-me primer un cop amb el braç i després una puntada de peu, i jo abraçant la meva surada com un gamarús, ma mare, i jo abraçant la surada com un gamarús, ma-ma-re! Arriba un moment, tu, que ja llences la tovallola. Jo l’únic que volive era nedar una mica, collons, nedar una mica i ja està, tornar a casa, estirar-me al sofà amb el cos cansat i per tant, amb una bona justificació per jeure al sofà, i em trobo això. Abans de continuar com una boia enmig de la piscina surto d’allà espantat però sense forces, és a dir, nedant com un gos, travessant altres carrers, bloquejant i hostiant altra gent i si us molesto, me la sua, oi que ho enteneu? Me la sua. Surto de la piscina sense mirar ningú, travesso la zona de platja, baixo les escales, travesso ara el femer aquest de bassa amb aigua calenta de merda, ni em canvio, em poso els pantalons de xandall sobre el banyador mullat, mirant que ningú no em veiés. Ràpidament m’abillo com puc, surto d’allà cagant llets, li dono l’euro al simpàtic senyor de l'entrada, dic a reveure i em fico al cotxe amb el seient més calent que la temperatura ambiental i doncs, acollidor. Em noto un mal important al braç dret on m'he fotut el cop. M’ha sortit en qüestió de minuts un blau azzurro que t’hi cagues. Azzurro, estic jo, azzurro. A la piscina tornarà ta tia la Maria. De camí cap a casa començo a cantar Celentano a crits com un sonat: Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me…