El contingut del disc dur

No funciona la còpia de seguretat que havia fet del meu estat d’enamorament. Fa molt de temps, massa ja, que vaig passar per un estat d’eufòria inacabable, energia a dojo i la sensació de poder amb tot. Cosa sempre estranya i excepcional, sens dubte, en el meu cas després d’un llarguíssim període de boira i enllumenat de posició sense pena ni glòria. Són tan cars d’atènyer aquests nivells de força vital i palpitacions intenses que m’havia preparat com cal per enregistrar-los degudament i, arribat el moment en què ho trobés a faltar, poder fer-ne ús i tirar de veta. I és així com vaig acabar anant un matí a un d’aquests basars que hi han prop de la Barceloneta on venen perifèrics d’informàtica i em vaig comprar allò que en diuen familiarment “una petaca”, un disc dur de nova generació, que ja no es demanava en Gigues, segons em va dir el dependent, sinó en Teres. Jo, de Teres, ja en coneixia però no relacionades amb la informàtica ni tampoc amb el fet de guardar informació, precisament. En fi, que vaig prendre curosament aquest aparell que properament em permetria viure més tranquil, tot sabent que a partir d'aquell moment tindria aquest tema de sentir-nos permanentment enamorats, no menyspreable com podeu comprendre, ben resolt i a punt si s’escau. Ja a casa, vaig començar per posar-me uns cablatges i unes ventoses per tot el cos, a l’estil dels electrocardiogrames i encefalogrames que m’havien fet algun cop abans, sense tenir ni puta idea, atès que no sóc metge, però amb tota intencionalitat. Cor, cap i extremitats coberts amb aquest espagueti de cables segur que em bastaria per recollir les informacions de tot allò que genera aquest benestar i orgasme continu que representa l’enamorament. Em vaig estirar al llit i vaig quedar-me allà estirat hores i hores i sense cap problema, tu, somrient amb cara de beneit enamorat veient el sol moure’s d’una finestra a l’altra, que quan estàs enamorat el simple esdevenir del temps no és mai un avorriment. Vaig tenir cura, penso, de cadascun del passos que vaig seguir aleshores però no entenc ben bé què ha passat, que ara que ho necessito no funciona. Angoixat vaig trucar i tot seguit anar a veure el meu amic Nerd per intentar salvar els mobles. El meu amic Nerd viu sol, porta unes ulleres de cul d’ampolla i podem dir que treballa sempre des de la seva habitació, amb la persiana aixecada un quart, a tot estirar i com a enllumenat una làmpada d’escriptori torta i sempre encesa, inclús per dormir, a mode de companya. Gairebé es pot dir que tot, excepte pixar i cagar, ho fa allà mateix. Sempre sol, el truco malgrat tot abans d’anar-hi per simple cortesia i perquè noti que li guardo sempre una certa reverència per la seva discreta però indiscutible sapiència cibernètica, reconeguda en el seu submón i inclús, pel que tinc entès, pels serveis d'intel·ligència forans, evidentment. Jo el truco però ja sé que sempre és a casa davant la pantalla de l’ordinador, si no treballant, veient pornografia de la més fastigosa, de pixats, pixums i d’altres millor deixemlocòrrers. Total, que li explico el meu cas i ell deixa el que està fent per veure si podem accedir al contingut del disc, al mateix temps que em demana, primer amb educació, després amb una certa i irritant insistència, què és el que hi ha dins del disc, que em veu tan nerviós. Jo li dono llargues i intento canviar de tema però de la mateixa manera que ho faig, ell va desestimant també gradualment la possibilitat de poder arribar a obrir el seu contingut. La cosa es transforma en un estira i arronsa de per què no m’ho dius i per què t’ho he de dir realment lamentable i així al cap d’uns minuts m’etziba un “no funciona, no sé que li has fet a aquesta andròmina però te l’has carregada”. Malparit! -que em dic per a mi mateix. -Porta aquí el puto disc dur!, em va sortir alhora que li vaig fotre una estirada al cable que va quedar mig esguerrat, el cap de l’entrada del perifèric fet un nyap i a la pantalla de l’ordinador li va quedar clavada la finestreta d’advertència de "és preferible extreure el perifèric amb tota seguretat" fent pampallugues. Vaig tocar el dos fotent un cop de porta i no l’he volgut tornar a veure mai més, aquest desgraciat. En tot cas, una merda per a mi perquè no tinc encara el que vull i penso que després del diagnòstic expert d’aquest fill de sa mare i de com ha quedat l'entrada del perifèric, no ho tindré mai de la vida. Sembla ser, segons m’han dit altres persones, que podria tenir a veure amb el fet d’haver-lo gravat amb una extensió que no toca o bé que vaig escriure malament l’extensió, com ja em passa a la feina amb .dwg, .vlc per exemple, o d’altres merdes més que no arribo a entendre. O bé potser passa que si ho he enregistrat amb un PC després no val amb el Mac que tinc ara i em cago en la puta que els va parir perquè és ara quan necessito com sigui enamorar-me de nou i no hi ha manera.  No hi ha manera. Si no me’n surto, hauré de buscar un advocat, car tinc un merder bastant important a sobre.