No vull longevitat

 Cada cop tinc més clar que no vull viure massa anys. Alerta, amb això no estic dient el contrari, que vulgui morir jove per deixar un cos bonic. Primer, perquè no sóc James Dean. Segon, perquè amb quaranta-tres primaveres tampoc es pot dir que encara siguem a la primavera de la vida. Hom ha de mirar d’assumir amb circumspecció el bagatge vital, sumatori de tries, renúncies, encerts, errors i com en tot procés de deglució, deixalles o escorrialles residuals que poden expel·lir més o menys fortor. Si dic que no cal arribar a un final massa tardà no és tampoc pensant evitar un deteriorament físic indefugible amb l’edat. No es tracta pas de la por a complicacions fisiològiques de tota mena que puguin esdevenir demències o malalties, les que a priori fan por al bestiar, delerós sempre de voler poder mostrar als seus semblants unes mínimes condicions d’autonomia vital, dignes i estètiques o viceversa, això ja segons les prioritats i el grau de cretinisme de cada u. Allò que més aviat he vingut observant en la gent d’edat més provecta és que el fet de tenir prou temps per preparar-se per a la mort, de poder entreveure-la, els fa activar uns mecanismes de defensa en forma de racionalització. Entendreu fàcilment què vull dir quan em refereixo a entrellucar la mort -que a priori pot semblar quelcom impossible o fruit de la meva imaginació- si ho agafeu pel costat oposat: la pèrdua de vitalitat. Tota persona gran sap que es morirà amb més certitud a mesura que els signes d’allò que vol dir viure van minvant. I aquest és un fet que ja es tasta d’ençà que hom entra en l’edat adulta i experimenta els primers signes que s’interpreten simplement com els de deixar de ser jove. No cal entrar en exemples concrets ni explicar el pas de la primera edat a la segona com de la segona a la tercera, així com de la tercera al més enllà. Vosaltres mateixos sabeu perfectament que aquesta percepció la té tothom i només la gent més imbècil com el ros de la Trinca i d’altres rics, els quals es vanten de voler ser sempre joves i es pensen que ho aconsegueixen a base de diners, conformarien l’excepció que confirmen la regla. La particularitat que m’ha cridat l’atenció, i és per aquest motiu que no vull arribar a atènyer la longevitat potencial mitjana humana, és que s’acostuma a covar a les darreries una necessitat de reconciliar-se per fi d’alguna manera amb el món, una necessitat de pau a la terra que faci de pont per a la pau que suposadament, segons se’ns ha dit i redit, a hom li espera a l’altre món si bé ho mereix. I malgrat que aquesta darrera actitud vital pugui esdevenir una protecció, una màscara, quelcom fins i tot surrealista en molts casos de caràcters obstinadament revoltats, són desfiguracions del demble que s’acaben tolerant. El que passa és que quan parlem d’alguna personalitat destacada i observem aquests tipus de canvis experimentats encara en la seva esfera de vida pública, tot plegat fa feredat. En el cas de persones que s’han distingit per ser el mascaró de proa de certs ideals o principis, observar la renúncia en vida d’aquests, fins i tot fins a girar la truita, és quelcom realment penós. En aquest sentit m’estimo més arribar fins una edat on el meu esperit de lluita no es vegi condicionat, alterat, esporuguit, en definitiva, traït per la proximitat del traspàs. Ja sé que la descarnada implacable és una cosa massa forta i que malgrat que ens hi escarrassem mai no s’hi està prou preparat, però d’aquí a fer un sainet amb allò que ha estat el propi criteri i pensament marca de la casa n’hi ha un bon tros el qual sempre trobaré injustificable, ni commiseració ni romanços per part del respectable. I ja que hi som, amb aquesta preocupació per no fer el ridícul ranejant la senilitat i engegar a dida un parcours vital per bocamoll en el meu darrer sospir, vull deixar aquí i per escrit que tant de bo mai no acabi proferint com a Set Paraules de la meva hora suprema la sobirana estupidesa que enunciaré tot seguit: -malgrat tot, dir que he sigut feliç...

D'on veniu?

 Ep, qui sou? D’on veniu? No us havia vist mai per aquí. Tranquils, no patiu pel gos! Només mossega si jo li ho dic i no ho farà si veu que sou amics; oi que sí, Bardagí? Au, vine cap aquí! De fet, ara que hi penso, tampoc em sonen les vostres cares. Que potser sou família d’en Sisco? Ho dic perquè us he vist voltar dues vegades casa seva i ara no hi és; tot i que ell sempre m’ha dit que no té família, ara que vés a saber què és el que de vegades hom entén per família, oi? Si us plau, digueu-li al vostre nen que no s’hi acosti massa, al canyissar, que pot fotre’s un bon bac. Ai, ara em feu patir que veig que tanmateix no li dieu res i bé que conec el forat que hi ha tot just darrere aquell herbam... Ei, Senyor Cordills! Alerta! Torna enrere! Com es diu el vailet? Bé, sembla que a mi em fa cas. Doncs, el que us deia, que no us tinc vistos i aquí no ve gaire gent. D’un temps ençà, però, es veu algun que altre cotxe. No sé què li veuen, què li veieu, valtros, també a aquest llogarret. Maleïdes editorials, maleïts mapes! Aquí no som més que en un cul-de-sac de la carretereta aquesta que puja de la plana. De fet trobo que per passar-se tres quarts d’hora de revolts i vinga amunt som un xic desgraciats, diria jo. I és que ja podeu veure, no tenim vistes, estem a l’altra banda de la carena en una pleta a l’obaga d’aquesta serra encara més alta, del tot infranquejable per als vehicles. Espero que sapigueu i si no us ho dic jo, que aquí no trobareu res per menjar. Cap restaurant, ni botiga de queviures ni tan sols un bar. És per això que us he demanat què hi feu si no és interessar-vos per l’únic mas en venda, un de deshabitat de fa anys i panys. Veniu si voleu, que us l’ensenyaré car ja em dic jo que no teniu res més a fer. Vine, bergant, dóna’m la mà. No et fa res que et doni la mà, oi? És just darrere d’on us heu quedat encantats fa una estona. Perdó, no paro de xerrar però no us he demanat pels vostres noms; jo em dic Pere però aquí em diuen Perot, com en Rocaguinarda, el bandoler, suposo que n’heu sentit a parlar. Pareu atenció amb tota aquesta mala adventícia, sobretot això d’aquí que punxa a fe de Déu! Ja hi som. No us espanteu, la teulada que cau a trossos, ja es veu, però els murs, en canvi, romanen imponents, guaiteu! Evidentment pel preu hauríeu de parlar amb el propietari, en Tomeu, que ara deu ser a la vall, precisament a comprar tot allò que aquí no hi ha. De debò hi esteu interessats? A banda de la teulada i tota la reforma interior que bé us afigureu que haureu d’entomar, ja ho crec, la finca arriba fins la línia que fan la bardissa i el mateix canyissar que us esmentava abans. No és poca cosa, Déu n’hi do, baldament tot per aquí no val gaires calers per als forasters que, malgrat tot, no ho valoren. Potser vosaltres sereu els primers, ves! En tot cas en Tomeu i jo n’hem parlat a bastament de tot això i sempre em diu que per quinze mil ho amolla; n’està fins els collons, primer de veure com es podreix tot, després de comprovar que ningú no ho vol. Si us plau, no li digueu que tot això us ho he esbombat jo, espero que sigueu gent de bona fe i no us en aprofiteu, que de ben segur no serà així, ja deveu saber com és la vida de poble, pitjor que imagineu! Tot el que va, retorna més fort; i el que és pitjor, no et pots amagar enlloc! Encara que, ben mirat, jo tampoc no sé com deu ser la vida a ciutat o ja no això, ni tan sols a la plana, vora el mar. Hi baixo ben poc. Total, no m’hi espera ningú. Aquí dalt tampoc, eh, però l’avantatge d’això darrer és que ja fa temps que ho sé, hehe. Fumeu? No feu cas a tanta propaganda contra el foc, d’això d’aquí encara no se’n pot dir bosc i no sé per què se’n vol cuidar tanta gent que no puja aquí gairebé per res i ens ha de dir a nosaltres allò que hem de fer. Bé, vist que no em voleu convidar ni a fumar, encantat d’haver-vos acompanyat, tinc quefers del camp que no perdonen, mal llamp! Recordeu el que us he dit, aquí no hi ha res per fer! Adéu-siau!

Cerco feina

 Una carpeta amb bolígraf i llibreta em salven del naufragi enmig del carrer. En aquesta hora punta en què tothom va de bòlid cap als seus quefers, ja siguin els estudis o la feina; la feina que cerco en aquest precís moment. Vaig a una entrevista de feina i faig saber al lector que se’m veu d’una hora lluny. La meva marxa, escandalosament alentida pel fet d’haver sortit d’hora i arribar ben aviat, mitja hora abans no fos cas, em delata. Surto per la boca del metro més allunyada al meu objectiu en aquest intent de barri d’afers de pa sucat amb oli per a qui ha viscut de prop algunes de les llotges principals del món. La gent s’obre pas al meu costat a empentes, rodolons i cops de colze intestinals; gens gentils, ho haurien de saber. Però qui dimonis és gentil a les vuit del matí per anar a treballar? Sort, com dic, que em puc agafar al folre de la carpeta alhora que començo a fer anar ballant entre els dits el bolígraf, altrament semblaria del tot extraterrestre. No tinc pressa. I no en tinc perquè a més d’haver sortit d’hora no em fa gens d’il·lusió la meva nova cita, enèsima dins el meu currículum de l’anar fent. Tanmateix, no em preocupa gaire aquest estat d’ànim à l’opposé del qual hauria de mostrar si vull vendre amb convicció al proïsme la meva pròpia enciclopèdia. De fet, la música que raja pels meus auriculars no és la més adient a l’hora dels butlletins desinformatius acabats de sortir del forn i el batibull entorn de la màquina de cafè. A fe que és Miles Davis i el seu Tutu curull de groove noctàmbul i furtiu qui acompanya el meu fluir dins la massa, ambient sonor del tot inapropiat en un matí on els més sofisticats de revista ja han pres el suc de taronja amb exquisides notes de piano amb pedal francès impressionista. Són massa anys de coneixement del medi per permetre’ns el luxe de, almenys, no malbaratar rictus i posat més enllà de l’estrictament necessari. Ara bé, amb aquesta actitud un poc sobrada, un xic fatxenda, hom corre el risc d’arribar a l’inici del matx sense haver escalfat ni cinc minuts a la banda; com t’agafi amb el peu canviat un caçador de cervells d’aquests mercenaris i motivat pots patir cinc minuts de descàrrega elèctrica inicial, per no dir electroxoc que, verament, em fa una mandra monumental entomar. Que sigui el que Déu vulgui, que jo ja he fet prou amb la dutxa i el desdejuni a trenc d’alba, gens habituals. Si no fos per la sentor d’alè posterior a la fumada, fins m’encendria una cigarreta i en faria una pipada bruta i intensa. Mal llamp aquesta creu que porto a sobre i em fa trobar-me de nou enmig d’aquest negociat llardós dels mercaders de vianda, sense marge per portar l’aigua al meu molí, potser i tot massa enfarinat. Aquests pensaments però, em serveixen per apaivagar el ridícul que sento en aquests moments, a mig quilòmetre per hora tot envoltat de congèneres àvids de voler o d’haver de quedar bé. Més val que espavili per pur egoisme de no voler passar una mala estona d’aquí no res. Tot i el meu ofici ben après de semblar el més interessat per qualsevol imbecil·litat o el més compromès en els somnis de la cort de porcs que estic segur que defensaré, no puc oblidar que hi ha un factor que no puc controlar. Parlo del fons de l’ull. Alguns malparits esbrinen com ningú el mar abissal del teu esguard cansat i aviciat, fins i tot sense oftalmoscopi per copsar la teva real o estrafeta pruïja a l’hora d’anar ben mudat, a l’hora de voler passar per l’adreçador de la convenció i l’abnegació quotidiana, mundana i inquisitorial. Ara m’ha sobrevingut la por. La suor que em regalima pel front i els palmells de les mans em recorden que ho vulgui o no, segons el meu banquer, la meva muller o viceversa, necessito la feina en qüestió, que ja no podem més amb el meu propi jo. Encara haurem d’engalipar i dir a algú, que encara no conec, que som els més adients per continuar ensarronant el personal. Dissortadament no ens podem estar de tot plegat, jorn a jorn fins el dia de la maroma final, si us plau, que arribi ja.

La botiga ecotràgica

La botiga ecològica rural. Una monada. Productes de la terra i de proximitat. Vaja, pel que veig, etiquetats en castellà en bona part malgrat haver estat envasats -segons s’hi esmenta- a les rodalies de la ciutat comtal. Ai, pardals, que se us veu el llautó! Als de la botiga no pas, que el pa s’ha de guanyar i jo no vull dir que aqueixes vitualles siguin verí o estupefaents però jo ja m’entenc. Amb una llambregada n’hi ha prou per copsar que bona part dels productes comparteixen disseny i tipografia, deuen ser de la mateixa marca. Ves que no em facin passar bou per bèstia grossa a aquestes alçades de la pel·lícula a mi, beneit, car no sé per què m’agafa a mi també per voler comprar ecològic només aquí i avui, a pagès. Quina mena de clic mental desenvolupo per associar aquest producte envasat i niquelat amb producte de proximitat. De quina manera processa el meu cervell per pensar alegrement que pel fet d’haver-me atansat a aquests rodals tindré aliments de tota mena d’allò que en diem quilòmetre zero. De veritable quilòmetre zero, amb una mica més de temps n’he pogut esbrinar una mel, un tipus d’oli i una melmelada a tot estirar, potser l’oli a la fita de carretera que fa setanta, no pas al fons a l’esquerra. La resta els hi arriba en comandes esparses en furgonetes i adesiara dins un camió atrotinat de tres mil cinc-cents quilos que fot unes cues darrere seu de cal Déu, a més d’una fumerada en pujar el port, d’ITV exonerada que poca broma amb l’emissió de diòxid de carboni alliberada.

Nogensmenys, més contents que un gínjol de ser aquí, comprant producte més car mes de consum ètic, compromès, com així ho expressa escrit i dibuixat el dit etiquetatge per totes bandes; tant se val la llengua, aquesta, pel que sembla, no cal que sigui de proximitat. Allò important diria que és que hi hagi bona varietat comercial; per aquest motiu si cal que no sigui ben bé quilòmetre zero, no passa res, es fa una crida a la comunitat autònoma del costat i així de passada diem vertebrar lluites, territoris i certs interessos, ai las, sempre els mateixos. La noble intenció i el sentiment estrafets és el que compta, si el producte fa l’efecte d’ecològic, ens convencem que així ho serà per a nosaltres, sigui procedent d’aquí a tocar com de la Franja enllà. Déu n’hi do, les etiquetes de tots colors, un espectacle visual d’allò més bigarrat; jo, que m’esperava trobar un únic espectre cromàtic a l’estança de color fusta i palla, d’ocre a roure o de cirerer a castanyer. Tot plegat sembla més aviat una festa d’aniversari de la canalla.

Potser no m’ho acabo d’empassar perquè la meva generació i de més grans és que naltros sí que sabem del cert com eren les antigues botigues de queviures rurals. Amb productes de l’hort, ous, vianda, un poc de llet pasteuritzada, algun formatge o embotit i vera sentor ramadera amb dos o tres cosetes d’afegitó, no per fer bonic sinó perquè no hi havia gaire cosa més. Llavors així eren les botigues d’antes i prou, i allò que no hi havia ho havies de cercar enjondre, cas que visquessis com diem, a pagès. La ciutat era una altra història i el preu a pagar a la vida per tirar cap a una banda o l’altra era definit i clar. Sense mentides, sense paranys, assumint cadascú la seva tria i no delejar el millor sempre de tothom i a tothora; o sigui, saber resignar-se, verb no prou conjugat en aquest present que juga a fer creure que avui dia tot és possible quan globalment és veritat però no pas per a l’home entotsolat. L’home suprem, que creu que amb els diners tot és un dit i fet i per aquest motiu se’n va a comprar amb la pensa que la seua simple bona voluntat fa el fet. L’autoengany, veritable signe del nostre temps; ni la botiga ecològica a prendre pel cul i a mà dreta s’escapa d’aquest merder.

Que torni el foc!

De fa un temps que m’estic adonant què vol dir en realitat l’harmonia dels quatre elements. D’ençà que no en gaudim, justament. D’ençà que observo de quina manera, amb el pretext de vetllar per la nostra salut i seguretat, col·lectiva o individual, ens han allunyat de l’element que pitjor premsa té en aquest nostre nou món esterilitzat: el foc. Em poso a escriure sobre el foc després d’un acte tan prosaic com cremar les puntes dels llaços a les espardenyes vallenques. Vaig oblidar de fer-ho quan me les vaig comprar i a pleret aquestes tires havien esdevingut manyocs indomables i esfilagarsats. N’estava fins els nassos, dels fils escabellats i de la meva mandra, quan he mirat de cercar un encenedor per cloure d’una vegada per totes aital nosa però no l’he trobat. No l’he trobat perquè, almenys a la ciutat, sembla que el foc ja no ens cal. Encontinent, he hagut de combregar amb una pujada d’enrabiada, no per la reacció pueril de no poder calar foc als fils immediatament ans per no haver sabut veure com amb aquests petits canvis d’hàbits ens volen fragmentar, desdibuixar i aigualir el propi ésser. No cal justificar què representa el foc per a tots i cadascun de nosaltres. En tot cas, ha estat trobar finalment uns mistos entaforats en el fons d’un calaix i començar a sentir l’olor de tela socarrimada per a obrir-me de bat a bat l’esperit animal i nodrir-me amb unes calories aromàtiques per via nasal. Dos minuts pelats de dedicació per tots quatre llacets, dos minutets on me l’ha rebufat si tinc o no detectors de fums al pis, si calaré foc al terra de fusta emboetada o si compte, que la canalla no em vegi fotent flamarada. 

Tot d’una entenc per què no em faria res, per exemple, començar a fumar per plaer i assaborir el gust del bon tabac que algun cop he experimentat escadusserament i que no m’esqueia socialment simplement per qüestions d’edat. Al capdavall, qui està lliure del risc d’addiccions? El món en va ple i bé que veig, per exemple, els meus paisans seguir atents i fil per randa les consignes dels mitjans de comunicació i les plataformes digitals sense demanar-se res en particular; tot li està bé, al ramat. Així doncs, consirós, emboirat per aquest pensament, amb aquesta fumera que desprèn la tela, he recordat les estufes i els termos de gas amb aquella flama blava i punteta groga a dalt amb què podies romandre embadalit una bona estona, com davant un rellotge de sorra, on deixaves volar la teva imaginació i ser tu mateix en aquell instant i en aquell indret, ben arraulidet. També he recordat la tampoc tan llunyana en el temps cuina de fogons o l’acte quotidià d’encendre un llumí, el qual hauré de pensar fer practicar als qui vénen després de mi sense necessitat d’haver d’esperar l’excusa d’unes Falles o un Sant Joan, ves no acabin ben tarats amb l’aplicació del televisor que els fa de llar de foc virtual.

Per no voler els possibles perills a prop i a davant estem obviant què vol dir passar ben dret i amb el cap ben alt per aquest tram terrenal. Espero que no ens torni a passar, que quan tornem a veure fogueres i barricades de contenidors cremats en una manifestació, puguem enfrontar-nos ja i per sempre, al nostre concepte estrafet de civilització -reduït a la comoditat i el no voler patir ensurts- i saber diferenciar allò que és o no realment important.

Acabo rellegint la meva primera línia sobre els quatre elements i rumio com a les ciutats, l’element terra ens queda amagat sota aquell altre ja pavimentat. Pel que fa a l’aire, per contra, no ens posarem ara llepafils i postmoderns, que bé que alguns recordem com n’ha estat encara de pitjor amb els cotxes tan sols unes dècades abans. L’aigua, al seu torn, entre els múltiples recàrrecs aplicats i contractes franquistes de manteniment de comptadors, a més de la seva presumible propera cotització en borsa com a simple bé de consum, tot plegat put a vergonya elevada a l’exponent major. Això em convida a concloure que si mai, com a éssers humans, en algun moment del nostre viatge, ens sentim perduts o desorientats, la vida urbana, la ciutat potser no és el lloc adequat on redreçar el rumb i trobar el camí per tornar-se a connectar. 

En Marcel·lí Esquius i jo

 Fa temps que hi penso i em dic que l’assumpte mereix un negre sobre blanc. Dies enrere vaig llegir l’escassa i esparsa biografia existent a la xarxa sobre Marcel·lí Esquius i en vaig quedar astorat. Em feia creus de comprovar de quina manera les meves passes han anat resseguint les seves per anar a petar gairebé fil per randa a tots els rodals on aquest català ha deixat empremta. Em fa l’efecte que si de bon antuvi hagués arribat a conèixer el periple d’aquest emprenedor i rara avis -portador del somni americà en aquest país nostrat de renúncia i misèria general- no hagués pogut calcar-lo amb la fidelitat geogràfica que ha acabat resultant. Bé, no cal dir que el vessant més important per a molta gent, els diners, no li he acabat copiant, las! En Marcel·lí, diuen que s’ho va treballar tot solet, home fet a si mateix i exemple que tot era possible quan literalment tot estava per fer.

Voldria descriure l’inextricable lligam que m’uneix a aquest senyor perquè potser és el senyal que em faltava per triar un personatge a mode de treball de recerca per rescatar-lo de l’ostracisme envejós o la sòrdida sospita. 

Les coses no esdevenen per casualitat i qui us escriu veu la llum a la Pubilla Cases de L’Hospitalet de Llobregat, barri on el senyor Esquius va exercir de promotor immobiliari aprofitant la imperiosa necessitat d’habitatge per als immigrants provinents del sud de l’Estat. L’empremta degué ser prou important perquè se li va dedicar un carrer allà mateix, a tocar de Can Vidalet i el seu mercat -encàrrec també seu- popularment conegut com La Bòbila, on a casa sempre hem comprat el peix. A més, precisament en aquest carrer hi trobem una concorreguda administració de loteria on cada avantsala de Nadal pelegrinàvem per invertir uns calerons i aspirar amb un cop de sort a sortir d’aquella barriada amb les butxaques ben plenes com el Senyor Marcel·lí. No va poder ser, amb les butxaques ben plenes, volia dir. En vam acabar sortint com vam poder cap a diversos indrets per acabar, no fotem, al seu invent de Miami Platja o Platja de Mont-roig, això darrer només per a l’IEC. Per si goseu pensar que estem davant d’un promotor d’habitatges i prou, sapigueu que l’església i la caserna de la Guàrdia Civil van sortir del seu sou. Sempre em quedarà però, la curiositat dels seus tals dots de negociador per adquirir de mans de la signatura Villamar del Infante aquell latifundi vora mar. 

Bé, quant a un servidor, ja vivia de lloguer a Cambrils de Mar quan m’arribà l’hora d’invertir per fina força el Compte Estalvi-Habitatge, presó d’Estat, per desgravar. Vaig triar el Far West miamenc...Què voleu, si cada quilòmetre cap a Vandellòs es pagava un milió de pessetes més barat? A empentes i rodolons i la maroma al coll vaig poder adquirir un bé immoble a la terra del vent i el no-res i, tal com Ell, m’hi vaig instal·lar un grapat d’anys com si fos un vell jove retirat. Heus ací que un dia clàssic solitari de mestral Radiohead trepanador m’adono que just a davant de casa comencen unes obres, uns barracons a corre-cuita que deien que havien de ser provisionals i...Alça, Manela! Es tractava de la nova Escola...Marcel·lí Esquius!

D’allò que la vida continua, guillo a l’estranger i un dels països on m’hi estaré un temps serà França, tal com va fer ell també, que va triar Perpinyà, la catalana, testimoni del pelegrinatge pel cinema eròtic i l’embranzida del talent i la visió particular per fer fortuna d’un també, com servidor, amant del ciclisme. De fet, Esquius va néixer al carrer Comtes de Bell-lloc de Sants, just a darrere meu d’on visc actualment. A Sants i de ben brivall, Esquius va aprendre l’ofici d’ebenista alhora que va practicar el ciclisme amb un xic més de sort que el vostre escriptor per acabar com a filantrop de la Volta Ciclista a Catalunya, com bé va saber agrair-li la Unió Esportiva de Sants amb la seva insígnia d’or.

De debò que no em puc creure aital connexió àuria enfortida o reforçada per aquest testimoniatge escrit que ben aviat pujarà amb ell allà a dalt. Per acabar, voldria, ara sí, defugir tota ironia per deixa clar que l’ombra del dubte que hom pugui albergar d’aital personalitat serà sempre fundada en un franquisme on a uns se’ls hi espoliava i als altres se’ls hi regalava. Què va passar en el seu cas? Hom ho hauria d’investigar.

Els calls de Valls

 Deu fer cosa de deu anys que no posava un peu a Valls. No fa gaire setmanes que hi vaig tornar. Ho vaig fer expressament per veure si el panorama havia millorat i si, durant tot el temps que servidor havia rodat món, l’antiga distingida capital comarcal -segle tretze i ja mercat- havia agafat una nova embranzida o, si més no, s’hi pogués entrellucar un cert redreçament, alguns vectors energètics en la bona direcció. I és que hom s’interessa per allò que estima com també és cert que només qui bé et voldrà, plorar et farà. I això mateix potser és allò que acabarà passant amb aquesta pinzellada al desencís que suposa per a tot passavolant amb esperit observador una passejada pel centre de la vila de Robert Gerhard i d’altres il·lustres homenots.

Em fa basarda expressar tot el que em vingué al cap en aquell mentrestant perquè amb Valls s’ha d’anar amb molt de compte, car pots acabar com el bandoler Joan la Pera i, francament, ara per ara no tinc cap gana que m’arrenquin les extremitats i me les escampin per tots els termes dels voltants. Perquè de basarda va la cosa, sí, en uns carrers que pressuposo de vell antuvi potents i avui, en conjunt, desproveïts de tota gràcia. Ningú però sembla fer-se’n càrrec. No és tan sols el punt de deixadesa i ruïna que amenaça igualment altres centres vilatans del Principat, és l’exhibició i adob d’aquest fet com a marca d’allò que els vallencs volen ser. A tall d’exemple, les bigues d’acer, d’aquest rovellat expressament, que estintolen -primer cop en ma vida que ho veig- les cases a banda i banda que es vinclen cap dins i expressen el seu desig de bloquejar el carrer de Sant Antoni. L’exhibició de l’ensulsiada, es podria intitular aital conjunt. Si fos d’aquests escriptors que prenen cura dels aspectes colaterals del seu bloc per fer-lo més atractiu, hi posaria una foto amb aquest metafòric motiu per acompanyar l’article, però em sembla que en aquests detalls sóc una mica com Valls, tot em fa mandra. I de la mandra no podem esperar ni que ens llegeixin, quant a un servidor, ni que ens visitin, quant al poble del qual en pensar-hi se’m trenca el cor. 

M’esperava una certa autoritat moral alhora que una esma més decidides per part dels seus ciutadans en el bressol de les Esquadres de Catalunya aleshores, Mossos d’Esquadra en l’actualitat; per cert, amb la caserna a prendre pel sac de la Plaça del Blat. Autoritat -apuntava- per analitzar i ruminar quin tipus de gent vagareja d’habitud pels carrers, sobre què passa amb la capacitat d’imant que ha adquirit Valls per la púrria o gentalla, la gent, diguem-ho clar, més canalla. Com hi ha món, que diem, hi ha d’haver de tot, esclar, però aquí t’ho trobes concentrat, exposat públicament com les putes de l’amsterdamès Barri Vermell, i ves, penso que la vila de Narcís Oller no s’ho mereix. Amb aquest quadro a davant en aquest indret, viam què expliqueu a la mainada mentre els passegeu de bracet, oi senyor Batet?

Vila de contrastos i hòsties visuals a cada cantonada, o cerques protecció de ramat i et fas d’una colla, jove o vella, o ets un perdulari anat de l’olla. Impossible poder ser un mateix i afirmar la pròpia idiosincràsia i individualitat en aquesta mena d’ambients i ep! Alto les seques, que no ens estem referint a nacionalitats, no caiguem en el parany! Per constatar tot plegat no cal un treball de camp, qualsevol visitant se sent intrús en aquest laberint de calls barallats amb el seu passat. Potser era ja un senyal per adonar-se d’aquesta manifesta hostilitat, la dificultat d’accedir al centre de Valls, sempre a través d’un pont per travessar els torrents els quals formaren les fondalades enclotades que van donar nom a la població.

Sigui com vulgui, ja fos diumenge ensopit o l’hora de la capcinada en plenes festes de Sant Joan, amb tothom al tros o a casa seva ben tancats, això que us dic és el que hi vaig experimentar. Si aquest article us cou és que pica i si us l’estimeu una mica, a Valls cal que ens hi atansem de tant en tant per posar-hi alls.