Com enfrontar-se a una novel·la

 Aquest matí reprenc la novel·la que tinc a mig fer. L’eterna promesa. El fetus fastigós aquest que en deia en Foster Wallace. Allò que dius que tens entre mans quan no saps que dir i tan sols ho etzibes perquè tothom et deixi en pau. Us diré el que cal fer per enfrontar-se al monstre. En primer lloc, no deixar que res et destorbi i et pertorbi en aquest quefer. Això vol dir tenir totes les necessitats peremptòries cobertes i satisfetes. Per aquest mateix motiu, un cop inserida una primera frase al bell mig d’un passatge que tenia entravessat i gens ben resolt, vaig al lavabo animat de constatar que avui em trobo en perfectes condicions per continuar. Un cop allà m’adono que està a punt d’acabar-se el paper de vàter. Per ara en tinc, però un cop en faci servir el darrer bocí ja està, n’hauré d’anar a comprar. Un cop eixugat i en perfecta netedat, faig una petita llista de la compra que, després d’una revisió tot aprofitant que encara m’he de mudar per sortir al carrer, veig que ha acabat fent-se més llarga. Em sento malament, sé que no n’hi ha per tant, que si m’he de tornar a rentar el cul, bé que ho podria fer amb paper de cuina, que no és de vidre però poc se’n falta. Esgarrifat d’imaginar-me el paner més vermell que el del meu nadó em dic que més val que atengui aquestes prioritats.

Ja he tornat de comprar i ara disposo de paper higiènic per aturar un tren. Em dic que, ja que hi som, millor treure’ls del plàstic i col·locar-lo dins el moble a tocar de la tassa per tenir-los a l’abast. Obro el moble i allò és un desori monumental. Intento fer una endreça de circumstàncies però l’espai aconseguit és del tot irrisori. De debò que si no m’hi poso no podré més que ficar-hi dos rotllos. Això no pot ser; traguem-ho tot fora i llencem el que no cal que no hi ha més merda a la llar que al calaix de potingues del bany. Un cop buit el dit calaix i omplert el cubell de la brossa, s’hi imposa un cop de drap. Però, ai las, l’esprai de neteja no l’havia tingut jo en compte a la llista de fa una estona. No ho puc deixar així, és una autèntica marranada que em pot costar una bona esbroncada.

No puc amb aquest nou contratemps i la suor em regalima pel front. Miro de seure al sofà un moment i demanar-me què dimonis estic fent, que on hauria de ser és a l’escriptori resolent el maleït capítol que va començar bé i se’m va complicar tot solet. Així doncs, deixo tots els pots i andròmines a terra, de tal manera que no puc tornar a entrar a l’excusat sense ensopegar però m’és igual. L’escriptura, la literatura s’ho val tot i així s’ha d’actuar.

Torno a asserenar-me després de dues pinzellades, penso que prou dignes de l’ofici, i em dic que he de maldar per perllongar aquest estat de gràcia, quan truquen a baix. Hòstia santa, el del gas, que no havia facilitat la lectura anticipada i que bla-bla, que hi vol pujar, càsum dena i més enllà! 

 

-Sí, home, passi, passi. El comptador és a l’eixida. 

-¿Cómo dice?

-Au, vingui, vingui amb mi...

-Vamos a ver. Doce mil, na, na, na, sesenta y nueve. Muy bien. Gracias, perdone, ¿puedo ir al lavabo?

-Oi tant...Òndia, no! Vull dir, sí, però...hòstia puta, collons, per què a mi tot això?

-Déjelo, oiga, que puedo ir al bar. No se moleste.

-Ah, sí? Perfecte, doncs. Gràcies, adiósss!

 

Uf, per fi! Va, continuem...però ara el dimoniet: -no et sembla una mica patètic això que acabes de fer, pallús? Si ni amb el del gas te’n pots sortir, Bardagí, qui et llegirà a tu?-. De nou, més suor, ara ja per tot el cos. Però no era jo qui havia de mostrar-me assertiu, segur, convincent i resolutiu després d’haver fet tabula rasa amb tots els meus antics motius i haver adoptat aquest posat disruptiu? Quina farsa tot plegat, començant per mi mateix. Si no fos perquè moriries afamat no et faries ni un ou ferrat. No serveixes ni per endreçar l’excusat ni per bregar-te amb el del gas; què hi foto jo, davant l’abisme de la pàgina en blanc de la novel·la, gènere per excel·lència a la Catalunya guerxa actual si el que vols és que et facin un xic de cas?

Futur incert

He dit que me n’anava un cop havent dinat i digerit el cop de son de la migdiada. Les coses a desgrat, almenys amb l’estómac ple i descansats. Enfilo l’AP-7 de tres carrils buits amb Les Alberes a davant i el que m’espera…Que ningú no m’espera, en tot cas l’endemà potser algú demanarà per mi, només si hi ha marro i per no haver-ho de bregar ell, que és per això que recordem els companys de feina, res més. Mentrestant, tothom a la seva i jo bé que podria sortir de la via que ningú per mi no demanaria. El conhort dels enzes, demà dilluns de la continuïtat per a tothom, per a mi a mil quilòmetres d’aquí. Servidor, el més idiota de tots per distància proporcional si no fos que es diu París i és clar, quan hom proposa aquesta destinació els ridículs pixapins aixequen alhora el dit. Em cal canviar el xip autodestructiu i engego la gramola més nostrada. Cada cop que travesso de mala manera l’Empordà taral·lejo el seu Sanjosex de quan tot era possible i semblava acabaria bé. Després de la ben cardada Animal Salvatge ve la ben plantada Futur Incert, que reflecteix com res la negror d’esperit que sento ara mateix. Creuo el Pertús i començo el descens cap a una terra que diuen que és nostra per la qual encara no m’he pres el temps d’apamar. Compro el verd més fosc i l’imponent Canigó però la diferent tipografia així com l’idioma de la senyalització em fan veure que a casa, casa, no hi sóc. Fer aquest recorregut en aquest sentit, cap al nord, s’ha convertit en un malson. No sé quants cops més repetiré però el que de bon antuvi sentia com un alliberament i un afany de veure món ho paeixo ara com un suplici i masoquisme de Peter Pan que no en té prou. No puc lluitar contra els elements, contra quelcom que m’atreu i em recorda que és massa fort el sentiment, que d’altres més desagraïts o desarrelats bé que poden anar tota la vida amunt i avall però que jo, tot plegat, m’hauria de replantejar, i ja, aquest festival. Un darrer intent de romandre connectat a la pàtria sintonitzant Ràdio Arrels mentre travesso l’abjecta circumval·lació de Perpinyà i veig els enormes Airbusos aparcats a l’aeroport departamental amb destinació cap on viso jo també, una capital a prendre pel sac que no té absolutament res a veure amb aquests rodals, no cal ésser una llumenera per adonar-se de la violència de tot plegat. Llarga recta, bé podria semblar l’autopista cap al cel però no, més aviat deu ser el camí de l’avern. Al fons pugem un xic per atènyer la senyera que em diu adéu, la malparida esblaimada i esguerrada pels agents erosius s’ha quedat collada, a l’asta rebregada. Amb regust de pobre que m’he de complaure en aquest nou comiat de covard, perquè pusil·lànime és no saber parar i fer punt i a part dels quelcoms que saps de bona tinta que t’estan ensorrant. Baixada d’autoestima en temps real, la resta d’ara endavant serà per sempre territori comanxe ni que a voltes arribi a pronunciar la llengua d’oïl com en François Mitterrand. A aquesta gent no hi ha qui els entengui, jo, vés a saber per què, no només puc concebre-ho tot en doblers. Absort i consirós dins un fàstic basardós, un espetec de vent m’engega del centre al carril de mar on per sort no hi havia ningú. Però què dimonis passa aquí; tots els pins doblegats, només pedres, l’adventícia i altres matolls que gairebé no s’aprecien a cent per hora mentre agafes fort el volant, car seria molt trist acabar en aquest no-res oblidat. Mentrestant, un fre de mà eòlic que no ens atura però tampoc propulsa. Quina mandra tot plegat, la resta de viatge per arribar allà dalt; impossible abstraure’s de la tristesa que emana d’aquesta terra sotmesa per dret de conquesta, castrada i estranya d’ella mateixa. Si és estiu, ves, encara estiro el xiclet i m’aturo en un àrea a fer la primera pixada, fumada i pregona pensada abans no comenci a veure pels retrovisors com l’orientació d’aquestes estimades muntanyes per on ara es pon el sol canvien de posició vers sud-oest fins fer-se’m invisibles fins la propera permission.

57 Menines

 Fa uns dies vaig sortir del Museu Picasso de Barcelona positivament esborronat. Cal aclarir l’esborronament positiu atesa la connotació sempre negativa que ha adquirit aquest adjectiu encertadament aplicat a Tarragona. No em cal entendre un borrall de pintura per sortir de la darrera sala d’exposicions d’aquest museu -d’obligada visita- amb una suor freda amarant el front pel que vol dir haver copsat prou bé la magnitud d’un geni. Parlo de les 57 variacions de Les Menines amb què ens va obsequiar el pintor malagueny de naixement. Tot d’una m’he sentit interpel·lat, no a fer el mateix, tant de bo fos Picasso, com bé somniava i cantava el trempat Elliott Murphy. Em refereixo a practicar un paral·lelisme amb la literatura, imaginar com ser capaç d’agafar un article aliè i mirar-lo del dret i del revés, capgirar-lo i empaitar-lo cara a la paret, ampliar-lo, reduir-lo o lligar-lo altrament. Sembla sexe però estem parlant de feina. Sí, això són els exercicis que imagino que es proposen als tallers per dominar l’articulisme d’opinió i recordar que has de ser capaç tant d’estintolar la teva opinió com la contrària, que ens recordava el mercenari Sostres no fa gaire.

Amb aquest rampell de cinquanta-set versions, enllestit en tan sols quatre mesos, Picasso manifestà obertament la seva admiració pel quadre i el pintor homenatjats. En tot cas, no em fa l’efecte que es tracti d’exercicis tècnics als seus setanta-sis anys. Més aviat és gaudi pur, amollar-se a tot allò que el quadre inspira, la mateixa sensació que ens fa alentir la fi d’una bona lectura per tal que aquesta no acabi. El mateix regust que voler tornar enrere i rellegir certs passatges, potser veure’n una adaptació cinematogràfica, una entrevista al seu autor a Internet o un club de lectura o simposi sobre l’obra, etcètera. Picasso em fa veure com la vida de vegades i miraculosament es pot reduir en certs períodes a la contemplació i desconstrucció d’una sola obra d’art, que gairebé tot giri entorn d’ella i quina mena de placenta tendra i acollidora pot representar aquesta per tot aquell qui l’abasta, la capeix i la fa seva. Quin gust comprovar que un geni pot sentir la mateixa fretura que un simple mortal o viceversa, quin alleugeriment poder fruir sense cap sentiment de culpa obstinadament de quelcom que et té atrapat i que per pudor no goses confessar. Quin plaer és deixar-se anar havent estat engolit per la bellesa en un moment donat. I si no és el cas, saber però que és possible i si no posseeixes aquell do de la sensibilitat tenir present que es pot, si més no, educar l’ànima per tal d’estar-hi un xic més disposat, a quedar encantat, que la resta de mortals. Quedo francament impressionat de veure la similitud de moltes d’aquestes versions i alhora la particularitat i autonomia de cadascuna. Ha estat una alenada d’aire fresc venint de l’escriptura d’idees en què acostumem a funcionar al revés. L’escriptor, per tal d’arribar al lector i deixar-hi empremta, precisarà d’un estil directe, clar, sec. Altrament el risc que el missatge es dilueixi mitja hora després d’ésser llegit és tan elevat com dur reconèixer que no haurà servit per res. Amb la pintura però, Picasso ens recorda o ens fa saber als més llecs que de la teva veu en pintura no resulta un únic fill; si tu vols i ho tens clar, en pot sortir una camada sencera i de cap manera és trair-te. Tal com ens explica el panell que ens dóna la benvinguda, Picasso respectà tots els elements del quadre d’origen, la llum, el volum, l’espai, la perspectiva...En tot moment hi reconeixem la referència i aquesta exaltació fa més gran a tots dos.

De tot plegat entenc que els escriptors del present farien bé de reivindicar amb aquesta alegria i sense recança els seus vells i es dediquessin voluntàriament a divulgar-los com cal en format d’obra d’art com, per exemple, ha volgut fer en Joan Todó amb en Joaquim Soler, llibre del qual hom parla d’allò més bé. Almenys i per un cop a la vida, que no només pensin en ells. Surto del Museu, marrameu!

QR de ma vida

Ja m’ensumava jo que amb l’arribada del sistema binari -el codi emprat per la tecnologia informàtica i les telecomunicacions- no tot serien benifets. Si més no, en relació amb el viure analògic. Amb espaterrant aparença de simplicitat, la informació ens arriba volant mitjançant cadenes de bits que només poden valdre 1 o 0 -alerta, no fos cas que despertem algun cretí que reclami el dret dels bits a ser el que vulguin entre aquests dos valors. Jo aleshores no les tenia totes quan en un tres i no res el meu primer CD, molt tardà, allà l’any 94, es va ratllar de manera irreversible. No, no fou un bri de pols adherit com una pedreta física que podies localitzar i tractar d’eliminar amb esforç, cura i determinació, com amb els elapés. Allò fou començar a assumir que d’aleshores ençà tota andròmina, un cop esguerrada, no tindria solució; ni cop de vis al tambor de la rentadora d’antany o puntet d’estany de soldadura a la televisió. Des de llavors, doncs, que mots com taller, paciència, esforç i reparació han estat substituïts per obsolescència, histèria, compra i resignació.

Només hi ha una manera de funcionar bé i no cal pensar-hi més. No rumiem solucions, alternatives o esmenes en absolutament res perquè això ja sabíem que depassaria l’àmbit de la tecnologia i esdevindria un modus vivendi a aplicar a tot allò potencialment tangible o intangible que hagués de funcionar; això vol dir feina, amor i amistats. Tot ho concebem com a procediments a tot o res, és clar, sempre amb diners! Els més joves no han sentit a parlar d’interferències en la recepció del senyal, el veure’s boirós o sentir la ràdio millor segons faci núvol o faci sol. Avui dia, si d’entrada quelcom no és perfecte segons els paràmetres de la perfecció binària, ho bandegem, que no és pas qüestió de perdre el temps i a sobre, sabem del cert que no tornarà a girar rodó mai més.

I és amb aquest desinterès a endevinar si, malgrat les imperfeccions, quelcom o qualcú ens prova, que funcionem habitualment. Si podríem, amb el temps, llimar arestes i perfeccionar l’acoblament a mode geològic entre Pangea i Panthalassa amb dedicació, entesa i esforç; si una millor recepció és possible estudiant quina pot ser la millor orientació de l’antena i la nostra posició, proletari o acabalat, nu o abillat...Ai las, no ens penquem res. Ho comprem tot i ens pensem que el pagar ens eximeix de tota responsabilitat com a receptors.

Ara és massa tard; ans al contrari, estem perfeccionant encara més el sistema binari per deixar enrere les aplicacions de cites i no haver de patir ni somniar per trobar l’associat sentimental ideal. Aviat les noies portaran un codi QR gravat a la pell ben seductorament visible sobre l’escot que esdevindrà indispensable en edat hormonal de recerca i cercador. D’altra banda, els nois el duran a l’espatlla al mateix lloc que hom lluïa l’antic vaccí de la tuberculosi, perfectament visible al seu torn amb samarreta de tirants, la qual hauran de portar tots, i ells ben encantats. Els candidats no hauran de fer més que apuntar el codi de davant amb els seus telèfons i sabran de cop i volta, no un reguitzell d’informació com la pantalla de Terminator; allò ha passat a la història. Directament s’hi trobaran un veredicte de compatibilitat amb l’ésser confrontant. El sistema serà d’una fiabilitat aital que atorgarà un percentatge del 0 al 100 en dos aspectes, el purament químic sexual i el dièsel de llarg abast, per no deixar lloc a cap dubte existencial. Tot plegat, l’excitació, cas de creure sentir-la ben endins per l’espècimen cobejat, ja no serà a primera vista. De mica en mica aquest sentiment, per simple conductisme social, s’esvairà i ho fiarem tot a l’aplicació. A tall d’exemple, ja no direm mira quines anques o quin dot de ribelles, o bé guaita, amb aquest no em faria basarda passar tota la tarda. S’ha acabat. Tota excitació o fel animal sota zero, d’ara endavant. A tot estirar direm vatua, quin QR més alt, segur que no fallarà! Tant me fot que es digui Yvonne o R2D2!

Presentisme pervertit

La degradació i putrefacció de la política i societat catalanes, ambdues accelerades després de l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, fa massa fàcil posicionar-se d’un temps ençà a l’hora d’escriure’n. Lacais i llepacrestes del Poder deixats a banda, amb una espurneta de mirada crítica podem convenir que quatre anys després l’única gràcia de l’articulisme en clau política rau en relligar esdeveniments actuals a fets passats semblants de la nostra soferta història. Com que, a mesura que passa el temps, s’hi troben menys elements frescos a aportar en aquest aspecte, ara per ara m’estimo més els articles de pensament diguem-ne més general. En Bernat F. Roca va publicar-ne un d’aquests darrers al digital L’Europeu intitulat “La insatisfacció i la cultura del present”, que em va convidar a ruminar una estona. L’autor hi descriu de manera clara el presentisme que ens està matant, aquest deixar el cos tot sol desconnectat del seu passat i futur per tal de patir menys durant el trànsit vital. Tanmateix, explica, aquesta tendència acaba resultant un parany que esdevé insatisfacció permanent amb la promesa d’experimentar el gaudi de l’instant.

Voldria aprofundir avui en el presentisme que antany fou una altra cosa, el presentisme -com bé apunta en Roca- dels antics, del carpe diem. I no cal anar tan lluny per saber que en alguns moments va funcionar o, si més no, proporcionava un refugi existencial. Tinc molt present, per exemple, el pensament de Josep Maria Espinàs, del qual he llegit gairebé tota la seva literatura de viatges i puc dir que fou el germen de la meva furibunditat per la lectura en català. Aquest polifacètic personatge ens mostrà a partir dels anys 80 -puix que esdevé la seva filosofia de vida, marca de la casa- el pensar presentista, entès com un alleujament contra la insuportable lleugeresa de l’ésser, no només la ineluctabilitat de la mort -memento mori- ans el trasbals cognitiu que suposa per a tota persona sensible copsar la magnitud enlluernadora i abassegadora d’una estada complerta a la Terra. Habitar un món que tot sol funcionava prou bé però que esborrona un cop es constata de quina manera el propi home s’encarrega d’esguerrar-lo i qui dia passa, any empeny. Aquell viure el present, analgèsic, producte d’una època amb pocs canals de TV, sense telèfons mòbils omniscients ni Internet ni dictadures farmacèutiques ni control intrusiu estatal, tenia una plausible explicació. Podem estar d’acord que l’individu encara tenia un marge per imaginar-se i viure dins una clofolla de protecció.

Ara em resulta més senzill comprendre aquella necessitat d’optar pel presentisme de l’Espinàs atès el context històric d’aleshores, el passat immediat de després de la guerra amb un franquisme eminentment assassí i ferotge primer i castrador i gris després, que obligà a esborrar records penosos als propis ulls dels qui van viure aquells anys; seguit d’una transició de cartró-pedra que havia sortit com el cul i que tampoc es volia reconèixer en públic però que en privat causava estralls psicològics als més compromesos, que no podien ser sempre convenientment canalitzats d’una manera que no fos públicament vergonyant. Amb aquests antecedents puc arribar a entendre millor els anys vuitanta en tecnicolor que vaig rebre com a biberó, els stripteases finals dels programes de l’Àngel Casas, aquell passem-nos-ho bé i a fer diners que qui més qui menys va acabar adoptant, tret de gent indomable com Lluís Maria Xirinacs i els de sempre, quatre gats de pedra picada que quedaren arraconats. Llevat d’aquests, direm per relativitzar i redimir del pecat al gruix del ramat que cada u és fill del seu temps i poca cosa hom pot fer tot solet. Les èpoques no es poden comparar però entenc que tota persona que pensa amb voluntat d’ésser lliure -esclava tanmateix del propi instint de supervivència- ha cercat sempre una filosofia que en tot cas li allunyi la fretura d’agafar un arma i fotre’s un tret a les temples. I d’ençà d’aquell presentisme terapèutic de l’Espinàs, aleshores potable, vull fer palès com tota idea es pot pervertir tan sols amb la presència d’un entorn nociu.

Avui dia, tres o quatre dècades més tard, ens trobem tan enllotats que ens hem de posar de puntetes per respirar. Qualsevol filosofia de vida que adoptem en aquests moments, per molts benifets que ens prometi en teoria, es convertirà en una tifarada de vaca punxada d’un pal. En aquest sentit, als catalans l’única cosa que ens val és alliberar-nos i fer el nostre Estat. Tan sols a partir d’aquesta condició necessària, havent defensat qui som, podrem optar a millorar la societat i així oferir un espai -després d’esbrossada i guaret- potencialment fèrtil per a l’albir, l’adopció i conreu de noves idees per a una vida millor. Jo no penso, contràriament a molts d’altres, que filosòficament tot estigui inventat. Allò que succeeix és que l’home fa molt de temps que s’ha posat de cul a si mateix i l’ambient arreu és corrosiu, asfixiant, irrespirable. En les actuals condicions l’home no pot pensar-se (més) a ell mateix. L’home està essent vençut per l’home, la màquina és un eufemisme. Cal combatre per afavorir un altre entorn i contorn per poder seguir pensant-nos com fèiem just abans de començar-la a cagar, això és, les dues guerres mundials. Als catalans, per cert, tot això especialment, sense més dilacions.

No seré escriptor (II)

Una segona part al meu darrer article sobre el fet d’escriure s’imposa. És evident que un cert tabú planeja pel gremi de les lletres a mode d’entesa per no fer-nos mal, perquè tothom hi pugui sucar, per no acabar d’exposar planerament al gruix de catalans que ens llegeixen allò que rau verament en el procés d’escriptura, el fruit del qual arriba, si més no, per Sant Jordi, a les seves llars. Tanmateix i vist la misèria en què estem instal·lats, el grau d’omertà que hi rau i la sentor de conxorxa imperant, no em fa res descriure com funciona el procés dit de creació en l’encadenament de baules de lletres. Començarem per dir que no perdrem ni un segon en els impostors. Si deixem aquests de banda, que en són gernació, podem categoritzar els autors d’escrits, els qui han de menester acabar periòdicament configurant un llibre, com de dues classes: erudits i escriptors. La convivència entre aquests dos grups podria ser anodina i rutinària si no fos perquè massa sovint els erudits es creuen escriptors i als escriptors de debò, simplement se’ls fa una muntanya reivindicar-se ells mateixos en un context actual insòlit d’usurpadors i denigradors del seu ofici.

Quant als erudits es refereix, el fenomen és antic i ben simple. L’erudit ha estudiat molt, moltíssim. Probablement s’ha especialitzat en una o més branques del seu particular gai saber. Les matèries poden ser d’allò més diverses, científiques, humanístiques o humorístiques, tantes com prestatges podeu veure en una llibreria enorme d’aquestes que van de carrer al carrer confrontant, a la capital. Els erudits mereixen tot el respecte i són exemple a seguir per tots aquells que no es conformen amb l’anar fent, que volen treure el màxim suc del seu passatge per aquest femer o verger, ara no ho discutirem. Així és com l’estudi qualsevol de tota matèria prepara d’una manera immillorable des del punt de vista de l’acumulació de coneixement, el qual passat un temps de reflexió i maceració pot esdevenir el generador d’unes idees que demanin un desenvolupament i concreció físiques -per escrit- d’allò més valuoses. A més que la investigació o recerca pròpies de l’erudició són un entrenament de primera per integrar la disciplina i atmosfera requerides per dedicar-se a l’escriptura. Tot plegat, l’estudi aprofundit sempre comportarà un tresor inestimable, el coneixement integrat d’allò que s’ha fet abans en aquella matèria i, per tant, la bona eina per saber-nos situar i saber calibrar el grau d’originalitat de la pròpia proposta.

En un altre ordre de coses, diuen que som éssers únics i la creació artística es delejada i cobejada per aquesta capacitat que té de deixar un testimoni digne amb el nostre segell, si bé, ai las, no a l’abast de tothom pel que fa a la literatura, baldament un sigui erudit i hi vagi de debò. Els escriptors, en aquest sentit, afortunadament o dissortada, parteixen de base amb la circumstància que no tenen més remei que escriure, empesos per aquest no sé què que els hi fa tirar endavant. Els que encara no ho saben, que ho són, ja ho sabran. I els que ho saben, maleiran per sempre la més que probable vida excèntrica que els espera pel fet d’haver nascut amb aquesta tara. No és cap meravella ni loteria saber-se tocat de l’ala de la feridura lletrada. 

Allò que genera una confusió cabdal entre aquestes dues tendències és el fet que una de les maneres infal·libles de despertar tot eventual talent creatiu és el foment de l’estudi d’humanitats; per exemple, quan a Josep Pla hom li recomanà fer periodisme, no deixava de ser una manera d’obligar aquell bon organisme a aprofundir per un camí que accelerés un adveniment que d’antuvi l'interessat no acabava de sentir al cent per cent com a propi o definitori de la pròpia essència. Però vet aquí que la deformació i perversió social arriba ràpid i ara, ves per on, tothom es pensa que per estudiar molt l’erudit passa a ser per art de màgia un escriptor. D’erudits, n’hi ha que saben tant que són capaços de lligar molts conceptes -una de les particularitats intrínseques de l’escriptor- senzillament en el cas dels estudiosos perquè la probabilitat de lligar conceptes creix quan més conceptes atresores. Matemàtica pura i lògica de l’erudició, fruit del treball, que l’interessat, cas que sigui cretí i vanitós, confondrà amb un grau notòriament més desenvolupat de percepció, discretització i atomització de la realitat -altre de les particularitats clàssiques de l’escriptor. I així com al batxillerat ens ensenyaven a lligar Plató amb Sant Agustí i Aristòtil amb Sant Tomàs, aquests pallussos es pensen que són portadors d’una aurèola celestial i que mereixen un lloc important en la literatura, primer local, després mundial. Es nota massa que aquestes aportacions a la cultura que fan, abillats amb peus de pàgina sacramentals, esdevenen mecànics, desproveïts de gràcia, com quan hom entoma l’acte de fornicar com un anar fent endarrere i endavant que cal practicar per sentir-se socialment acceptat i poder gallejar però que, si s’ho poguessin estalviar, d’ells no sortiria ni el més mínim intent d’esbufegar. Per la seva banda, l’escriptor, que neix de base revoltat, precisament per la capacitat de veure-hi un espectre més complet sense esforç aparent, es tornarà sempre contra l’estupidesa, amb més força encara contra l’estupidesa conreada per aquells que més han estudiat. L’escriptor se sap però necessitat d’estudiar tant com l’erudit si vol combatre’l amb dignitat en un quadrilàter atès que valora com ningú més el saber de l’altre, que no deixa de ser més del mateix que aquesta pruïja espontània que ell ja suporta cada dia per conèixer millor el món que sentim i habitem. Però, a més a més, necessita estudiar perquè s’ha adonat que el mercat del llibre en el món actual s’encega també més fàcilment amb l’acumulació i presentació de dades que no pas per la presentació de categories extretes d’un barret del qual el personal no s’acaba de refiar, car aquest misteri els mostra meridianament una realitat que potser ells no han estat capaços de percebre amb les seves eines habituals. I és clar, certes exhibicions poden resultar molestes i inquietants per als acomplexats i, per aquest motiu, els editors aposten que aquests autors millor que només facin contes o que inventin històries, que s’hi posin amb gèneres a priori més inofensius, tot sigui dit, en cap cas menors per als qui ens interessa tota bona literatura; com si d’altra banda els bons relats -curts o llargs- no fossin ja miralls o metàfores interessantíssims dels problemes, reptes, somnis i misèries de la pròpia vida. Però, per si de cas -com hem dit- als autors amb més facultats se’ls convida a conrear gèneres de ficció, com el negre, rosa, beige, aventures, l’infantil i juvenil, etcètera, amb el dallonses que una mínima sortida comercial hi és garantida, tot perquè la intenció de la seva obra quedi diluït i no transcendeixi més del compte. Si aquest grapat de presumptes escriptors de raça gosen fer el que el cos els hi demana, com pot ser filosofar directament sobre la realitat -ep, sense doctorat- i en el format que ells considerin més adequat, les portes es tanquen a pany i forrellat, car pot ser perillós. I és ben bé per això i res més que avui dia el dietarisme contemplatiu, posem per cas, la gran novel·la de la vida d'ara, centrada sense embuts en la condició humana o fins qualsevol assaig de caràcter marcadament no acadèmic, no tenen ressò ni requesta, hom se’n fot. Hi haurà fins qui voldrà lligar tot això amb l’autoajuda per denigrar-ho avant la lettre. Parlo dels nostres dies, és clar, car és curiós que les obres de referència d’aquestes característiques dels nostres mestres catalans i internacionals són considerades avui dia com una genialitat o obres mestres...Ara, ves, ja no es pot conrear tot això. No interessa. Ja es va fer, no ho torneu a intentar més. No us hi ajudarem. Resulta graciós, després, el plany aquest que ja no s’hi fan obres magnes, en català, amb aroma d'eternitat.

Si l’escriptor sempre és capaç de relacionar idees i qüestions de fet com el vidrier que bufa i fa ampolles, no es tracta de supèrbia, ans simplement mira de mostrar allò que sent. Ell és -com ja he dit- el primer que reconeix el valor de l’erudit i si en aquest sentit s’encaparra i treballa prou com per posar-se al nivell de l’altre, el resultat serà a més a més un escriptor-erudit en un i Déu li’n don Glòria. Aquests rars i pocs espècimens haurien de ser els Elegits a protegir i regalar-los literalment la vida, cosa que no fem, és clar, perquè en el s. XXI ja no s’estila creure en persones coetànies a nosaltres que hagin estat tocades per una vareta màgica, com tampoc creiem en la bondat. Com només creiem en els diners i en la falsa i injusta igualtat per baix i, si pot ser, deixem de banda la pròpia honestedat per devaluar la feina dels altres i així elevar-nos nosaltres de franc. 

Allò que cou en el fons és que el talent d’escriptor mai no es podrà pagar amb tallers d’escriptura -trampolins d’alguns per a la notorietat- o amb residències petulants d’Olot o Nova York, com tampoc substituir-lo per la Intel·ligència Artificial. Així mateix, tot veritable escriptor atresora una autonomia inquietant que fa glatir a esclaus i treu de polleguera a manipuladors. Atresora la capacitat de copsar -en llegir-se ell mateix i llegir els altres- en quin estadi de valor literari de l’escala jeràrquica ascensional es troba a cada moment en relació als seus companys; no ha de menester per res la crítica i l’aprovació del respectable per saber si ho fa bé.

Tot plegat i per acabar, resulta ben curiós que aquesta idea romàntica de l’escriptor turmentat sempre leviti ben amunt en els imaginaris i els cors del proïsme i aparentment guanyi la partida a l’altra del savi o erudit envoltat de llibres però que, malgrat tot, en l’actualitat, a l’hora de demanar algun taxi i xampany, hagi estat aquest qui ha acabat festejant allò que vol dir el viure d'escriure quan, a sobre, al savi oficial mai no li ha faltat feina car ha pogut sempre recolzar-se inestimablement i com és normal, en la docència fruit de la seva especialització. En canvi, l’escriptor català actual? Un bruixot pretensiós que “només” sap escriure... A galeres! 

No seré escriptor

 No seré escriptor. Queda publicada aquesta confessió. Només ens ha calgut una mica de temps -un equivalent a diplomatura, res, tres anys- per adonar-nos que en la nova missió que crèiem escometre també arribem al cap del carrer. Temps i dedicació, esclar, car és treballant i acumulant crèdits acadèmics autodidactes que arribem a adquirir una certa percepció del que serien els límits de la galàxia on fa un cert temps havíem gosat fer-hi cap. Aquesta percepció ve al nostre encontre pel simple fet d’haver picat molta pedra en forma de caràcters teclejats durant el temps esmentat. En aquest sentit la quantitat de lletres lligada i produïda en un determinat període és una funció la qual atorga poder albirar al llunyedar la vera pulsió que rau en la idea d’escriptor. Arribar a desenvolupar aquesta funció, en un principi, amb regularitat i sense entrebancs et permet descobrir i conèixer quins són els trucs, les astúcies per fer-la créixer, això és, tirar endavant en l’ofici.

La funció matemàtica de l’escriptor és molt senzilla i correspon a una funció desenvolupada en el primer quadrant del sistema de coordenades cartesianes amb arrel quadrada al denominador i asímptota de la forma: x / (x^2+1)^(1/2). No cal dir que apropar-se a la dita asímptota, altrament dit límit de la funció, és apropar-se a la idea d’escriptor que, deixem-nos de romanços, és la que tot hom qui es vol dedicar hauria de tenir. Ai las, és aleshores i no abans quan t’adones del quid de la qüestió, que no és pas saber del cert de la pasta que hom està fet -això ja es sobreentén com una part del procés d’aprenentatge i en diem autoconeixement- sinó més aviat les renúncies que caldria i que un estaria disposat a pagar a mesura que creix la x, que no és altra cosa que el temps traduït en caràcters escrits; i tot per tal de sentir la calor tòrrida propera al sol que ofereix la professió d’escriptor a tot aquell que s’hi deixa emportar. Sí, ens referim a la ferida de la lucidesa que es requereix per escriure bé, que esmentava René Char, i que al seu torn només creixerà del sol fet d’escriure sense parar. I escriure com cal només es fa d’una manera i no amb cotilles assumides, abnegades i com a tals, no combatudes i mentrestant fer com que tant se val.

Escriure implica renunciar a la vida que viuen els altres i punt i avall. Altrament seràs o pots arribar a ser algú que escriu, podràs entregar material gens negligible, fins prou interessant. Podràs ser actor creador d’excel·lents corpus literaris de paper o digitals, però no se’t podrà, no se t’hauria de qualificar d’escriptor. Com tampoc no és condició suficient per a ser-ho aquell que pot demostrar haver aconseguit guanyar-se la vida escrivint en exclusiva, bé podria tractar-se d’un mer redactor. I si es vol entendre de debò allò que vull dir ho podem aconseguir a soles mirant-nos al mirall i reconeixent la nostra feblesa, imperfecció i limitació, la qual ens obliga a haver d’orientar l’energia cap a un sol objectiu si allò que volem és assolir no l’etèria perfecció ans la nostra millor versió. La nostra millor versió i Déu n’hi do atès que representa el grau suprem de la dignitat en vida i tota màxima aspiració.

I així és com per fi he entès -moralismes xarons religiosos o culturals a banda- com, per exemple, el monjo se n’ha d’estar del que se n’ha d’estar. Que no tot es pot, no tot s’hi val en aquesta vida. Que de ‘fer de’ a ser-ho hi ha un mur descomunal que de sempre ha causat admiració o com a mínim, respecte i valoració però que ara hem decidit enderrocar per pervertir el seu significat i veure si d’aquesta manera esborrem l’esforç i penitència que en aquest s. XXI no estem disposats a tolerar. És per tot plegat que si cal ens carreguem els conceptes com, per exemple i sobretot aquí -perquè és el que m’interessa palesar- el d’escriptor, no fos cas que no ens en puguem aprofitar de les seves bestretes i prebendes particulars, a nivell d’aura i consideració. Perquè, ara per ara a Catalunya, tothom diu que és escriptor.