Presentisme pervertit

La degradació i putrefacció de la política i societat catalanes, ambdues accelerades després de l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, fa massa fàcil posicionar-se d’un temps ençà a l’hora d’escriure’n. Lacais i llepacrestes del Poder deixats a banda, amb una espurneta de mirada crítica podem convenir que quatre anys després l’única gràcia de l’articulisme en clau política rau en relligar esdeveniments actuals a fets passats semblants de la nostra soferta història. Com que, a mesura que passa el temps, s’hi troben menys elements frescos a aportar en aquest aspecte, ara per ara m’estimo més els articles de pensament diguem-ne més general. En Bernat F. Roca va publicar-ne un d’aquests darrers al digital L’Europeu intitulat “La insatisfacció i la cultura del present”, que em va convidar a ruminar una estona. L’autor hi descriu de manera clara el presentisme que ens està matant, aquest deixar el cos tot sol desconnectat del seu passat i futur per tal de patir menys durant el trànsit vital. Tanmateix, explica, aquesta tendència acaba resultant un parany que esdevé insatisfacció permanent amb la promesa d’experimentar el gaudi de l’instant.

Voldria aprofundir avui en el presentisme que antany fou una altra cosa, el presentisme -com bé apunta en Roca- dels antics, del carpe diem. I no cal anar tan lluny per saber que en alguns moments va funcionar o, si més no, proporcionava un refugi existencial. Tinc molt present, per exemple, el pensament de Josep Maria Espinàs, del qual he llegit gairebé tota la seva literatura de viatges i puc dir que fou el germen de la meva furibunditat per la lectura en català. Aquest polifacètic personatge ens mostrà a partir dels anys 80 -puix que esdevé la seva filosofia de vida, marca de la casa- el pensar presentista, entès com un alleujament contra la insuportable lleugeresa de l’ésser, no només la ineluctabilitat de la mort -memento mori- ans el trasbals cognitiu que suposa per a tota persona sensible copsar la magnitud enlluernadora i abassegadora d’una estada complerta a la Terra. Habitar un món que tot sol funcionava prou bé però que esborrona un cop es constata de quina manera el propi home s’encarrega d’esguerrar-lo i qui dia passa, any empeny. Aquell viure el present, analgèsic, producte d’una època amb pocs canals de TV, sense telèfons mòbils omniscients ni Internet ni dictadures farmacèutiques ni control intrusiu estatal, tenia una plausible explicació. Podem estar d’acord que l’individu encara tenia un marge per imaginar-se i viure dins una clofolla de protecció.

Ara em resulta més senzill comprendre aquella necessitat d’optar pel presentisme de l’Espinàs atès el context històric d’aleshores, el passat immediat de després de la guerra amb un franquisme eminentment assassí i ferotge primer i castrador i gris després, que obligà a esborrar records penosos als propis ulls dels qui van viure aquells anys; seguit d’una transició de cartró-pedra que havia sortit com el cul i que tampoc es volia reconèixer en públic però que en privat causava estralls psicològics als més compromesos, que no podien ser sempre convenientment canalitzats d’una manera que no fos públicament vergonyant. Amb aquests antecedents puc arribar a entendre millor els anys vuitanta en tecnicolor que vaig rebre com a biberó, els stripteases finals dels programes de l’Àngel Casas, aquell passem-nos-ho bé i a fer diners que qui més qui menys va acabar adoptant, tret de gent indomable com Lluís Maria Xirinacs i els de sempre, quatre gats de pedra picada que quedaren arraconats. Llevat d’aquests, direm per relativitzar i redimir del pecat al gruix del ramat que cada u és fill del seu temps i poca cosa hom pot fer tot solet. Les èpoques no es poden comparar però entenc que tota persona que pensa amb voluntat d’ésser lliure -esclava tanmateix del propi instint de supervivència- ha cercat sempre una filosofia que en tot cas li allunyi la fretura d’agafar un arma i fotre’s un tret a les temples. I d’ençà d’aquell presentisme terapèutic de l’Espinàs, aleshores potable, vull fer palès com tota idea es pot pervertir tan sols amb la presència d’un entorn nociu.

Avui dia, tres o quatre dècades més tard, ens trobem tan enllotats que ens hem de posar de puntetes per respirar. Qualsevol filosofia de vida que adoptem en aquests moments, per molts benifets que ens prometi en teoria, es convertirà en una tifarada de vaca punxada d’un pal. En aquest sentit, als catalans l’única cosa que ens val és alliberar-nos i fer el nostre Estat. Tan sols a partir d’aquesta condició necessària, havent defensat qui som, podrem optar a millorar la societat i així oferir un espai -després d’esbrossada i guaret- potencialment fèrtil per a l’albir, l’adopció i conreu de noves idees per a una vida millor. Jo no penso, contràriament a molts d’altres, que filosòficament tot estigui inventat. Allò que succeeix és que l’home fa molt de temps que s’ha posat de cul a si mateix i l’ambient arreu és corrosiu, asfixiant, irrespirable. En les actuals condicions l’home no pot pensar-se (més) a ell mateix. L’home està essent vençut per l’home, la màquina és un eufemisme. Cal combatre per afavorir un altre entorn i contorn per poder seguir pensant-nos com fèiem just abans de començar-la a cagar, això és, les dues guerres mundials. Als catalans, per cert, tot això especialment, sense més dilacions.