QR de ma vida

Ja m’ensumava jo que amb l’arribada del sistema binari -el codi emprat per la tecnologia informàtica i les telecomunicacions- no tot serien benifets. Si més no, en relació amb el viure analògic. Amb espaterrant aparença de simplicitat, la informació ens arriba volant mitjançant cadenes de bits que només poden valdre 1 o 0 -alerta, no fos cas que despertem algun cretí que reclami el dret dels bits a ser el que vulguin entre aquests dos valors. Jo aleshores no les tenia totes quan en un tres i no res el meu primer CD, molt tardà, allà l’any 94, es va ratllar de manera irreversible. No, no fou un bri de pols adherit com una pedreta física que podies localitzar i tractar d’eliminar amb esforç, cura i determinació, com amb els elapés. Allò fou començar a assumir que d’aleshores ençà tota andròmina, un cop esguerrada, no tindria solució; ni cop de vis al tambor de la rentadora d’antany o puntet d’estany de soldadura a la televisió. Des de llavors, doncs, que mots com taller, paciència, esforç i reparació han estat substituïts per obsolescència, histèria, compra i resignació.

Només hi ha una manera de funcionar bé i no cal pensar-hi més. No rumiem solucions, alternatives o esmenes en absolutament res perquè això ja sabíem que depassaria l’àmbit de la tecnologia i esdevindria un modus vivendi a aplicar a tot allò potencialment tangible o intangible que hagués de funcionar; això vol dir feina, amor i amistats. Tot ho concebem com a procediments a tot o res, és clar, sempre amb diners! Els més joves no han sentit a parlar d’interferències en la recepció del senyal, el veure’s boirós o sentir la ràdio millor segons faci núvol o faci sol. Avui dia, si d’entrada quelcom no és perfecte segons els paràmetres de la perfecció binària, ho bandegem, que no és pas qüestió de perdre el temps i a sobre, sabem del cert que no tornarà a girar rodó mai més.

I és amb aquest desinterès a endevinar si, malgrat les imperfeccions, quelcom o qualcú ens prova, que funcionem habitualment. Si podríem, amb el temps, llimar arestes i perfeccionar l’acoblament a mode geològic entre Pangea i Panthalassa amb dedicació, entesa i esforç; si una millor recepció és possible estudiant quina pot ser la millor orientació de l’antena i la nostra posició, proletari o acabalat, nu o abillat...Ai las, no ens penquem res. Ho comprem tot i ens pensem que el pagar ens eximeix de tota responsabilitat com a receptors.

Ara és massa tard; ans al contrari, estem perfeccionant encara més el sistema binari per deixar enrere les aplicacions de cites i no haver de patir ni somniar per trobar l’associat sentimental ideal. Aviat les noies portaran un codi QR gravat a la pell ben seductorament visible sobre l’escot que esdevindrà indispensable en edat hormonal de recerca i cercador. D’altra banda, els nois el duran a l’espatlla al mateix lloc que hom lluïa l’antic vaccí de la tuberculosi, perfectament visible al seu torn amb samarreta de tirants, la qual hauran de portar tots, i ells ben encantats. Els candidats no hauran de fer més que apuntar el codi de davant amb els seus telèfons i sabran de cop i volta, no un reguitzell d’informació com la pantalla de Terminator; allò ha passat a la història. Directament s’hi trobaran un veredicte de compatibilitat amb l’ésser confrontant. El sistema serà d’una fiabilitat aital que atorgarà un percentatge del 0 al 100 en dos aspectes, el purament químic sexual i el dièsel de llarg abast, per no deixar lloc a cap dubte existencial. Tot plegat, l’excitació, cas de creure sentir-la ben endins per l’espècimen cobejat, ja no serà a primera vista. De mica en mica aquest sentiment, per simple conductisme social, s’esvairà i ho fiarem tot a l’aplicació. A tall d’exemple, ja no direm mira quines anques o quin dot de ribelles, o bé guaita, amb aquest no em faria basarda passar tota la tarda. S’ha acabat. Tota excitació o fel animal sota zero, d’ara endavant. A tot estirar direm vatua, quin QR més alt, segur que no fallarà! Tant me fot que es digui Yvonne o R2D2!