Futur incert

He dit que me n’anava un cop havent dinat i digerit el cop de son de la migdiada. Les coses a desgrat, almenys amb l’estómac ple i descansats. Enfilo l’AP-7 de tres carrils buits amb Les Alberes a davant i el que m’espera…Que ningú no m’espera, en tot cas l’endemà potser algú demanarà per mi, només si hi ha marro i per no haver-ho de bregar ell, que és per això que recordem els companys de feina, res més. Mentrestant, tothom a la seva i jo bé que podria sortir de la via que ningú per mi no demanaria. El conhort dels enzes, demà dilluns de la continuïtat per a tothom, per a mi a mil quilòmetres d’aquí. Servidor, el més idiota de tots per distància proporcional si no fos que es diu París i és clar, quan hom proposa aquesta destinació els ridículs pixapins aixequen alhora el dit. Em cal canviar el xip autodestructiu i engego la gramola més nostrada. Cada cop que travesso de mala manera l’Empordà taral·lejo el seu Sanjosex de quan tot era possible i semblava acabaria bé. Després de la ben cardada Animal Salvatge ve la ben plantada Futur Incert, que reflecteix com res la negror d’esperit que sento ara mateix. Creuo el Pertús i començo el descens cap a una terra que diuen que és nostra per la qual encara no m’he pres el temps d’apamar. Compro el verd més fosc i l’imponent Canigó però la diferent tipografia així com l’idioma de la senyalització em fan veure que a casa, casa, no hi sóc. Fer aquest recorregut en aquest sentit, cap al nord, s’ha convertit en un malson. No sé quants cops més repetiré però el que de bon antuvi sentia com un alliberament i un afany de veure món ho paeixo ara com un suplici i masoquisme de Peter Pan que no en té prou. No puc lluitar contra els elements, contra quelcom que m’atreu i em recorda que és massa fort el sentiment, que d’altres més desagraïts o desarrelats bé que poden anar tota la vida amunt i avall però que jo, tot plegat, m’hauria de replantejar, i ja, aquest festival. Un darrer intent de romandre connectat a la pàtria sintonitzant Ràdio Arrels mentre travesso l’abjecta circumval·lació de Perpinyà i veig els enormes Airbusos aparcats a l’aeroport departamental amb destinació cap on viso jo també, una capital a prendre pel sac que no té absolutament res a veure amb aquests rodals, no cal ésser una llumenera per adonar-se de la violència de tot plegat. Llarga recta, bé podria semblar l’autopista cap al cel però no, més aviat deu ser el camí de l’avern. Al fons pugem un xic per atènyer la senyera que em diu adéu, la malparida esblaimada i esguerrada pels agents erosius s’ha quedat collada, a l’asta rebregada. Amb regust de pobre que m’he de complaure en aquest nou comiat de covard, perquè pusil·lànime és no saber parar i fer punt i a part dels quelcoms que saps de bona tinta que t’estan ensorrant. Baixada d’autoestima en temps real, la resta d’ara endavant serà per sempre territori comanxe ni que a voltes arribi a pronunciar la llengua d’oïl com en François Mitterrand. A aquesta gent no hi ha qui els entengui, jo, vés a saber per què, no només puc concebre-ho tot en doblers. Absort i consirós dins un fàstic basardós, un espetec de vent m’engega del centre al carril de mar on per sort no hi havia ningú. Però què dimonis passa aquí; tots els pins doblegats, només pedres, l’adventícia i altres matolls que gairebé no s’aprecien a cent per hora mentre agafes fort el volant, car seria molt trist acabar en aquest no-res oblidat. Mentrestant, un fre de mà eòlic que no ens atura però tampoc propulsa. Quina mandra tot plegat, la resta de viatge per arribar allà dalt; impossible abstraure’s de la tristesa que emana d’aquesta terra sotmesa per dret de conquesta, castrada i estranya d’ella mateixa. Si és estiu, ves, encara estiro el xiclet i m’aturo en un àrea a fer la primera pixada, fumada i pregona pensada abans no comenci a veure pels retrovisors com l’orientació d’aquestes estimades muntanyes per on ara es pon el sol canvien de posició vers sud-oest fins fer-se’m invisibles fins la propera permission.