57 Menines

 Fa uns dies vaig sortir del Museu Picasso de Barcelona positivament esborronat. Cal aclarir l’esborronament positiu atesa la connotació sempre negativa que ha adquirit aquest adjectiu encertadament aplicat a Tarragona. No em cal entendre un borrall de pintura per sortir de la darrera sala d’exposicions d’aquest museu -d’obligada visita- amb una suor freda amarant el front pel que vol dir haver copsat prou bé la magnitud d’un geni. Parlo de les 57 variacions de Les Menines amb què ens va obsequiar el pintor malagueny de naixement. Tot d’una m’he sentit interpel·lat, no a fer el mateix, tant de bo fos Picasso, com bé somniava i cantava el trempat Elliott Murphy. Em refereixo a practicar un paral·lelisme amb la literatura, imaginar com ser capaç d’agafar un article aliè i mirar-lo del dret i del revés, capgirar-lo i empaitar-lo cara a la paret, ampliar-lo, reduir-lo o lligar-lo altrament. Sembla sexe però estem parlant de feina. Sí, això són els exercicis que imagino que es proposen als tallers per dominar l’articulisme d’opinió i recordar que has de ser capaç tant d’estintolar la teva opinió com la contrària, que ens recordava el mercenari Sostres no fa gaire.

Amb aquest rampell de cinquanta-set versions, enllestit en tan sols quatre mesos, Picasso manifestà obertament la seva admiració pel quadre i el pintor homenatjats. En tot cas, no em fa l’efecte que es tracti d’exercicis tècnics als seus setanta-sis anys. Més aviat és gaudi pur, amollar-se a tot allò que el quadre inspira, la mateixa sensació que ens fa alentir la fi d’una bona lectura per tal que aquesta no acabi. El mateix regust que voler tornar enrere i rellegir certs passatges, potser veure’n una adaptació cinematogràfica, una entrevista al seu autor a Internet o un club de lectura o simposi sobre l’obra, etcètera. Picasso em fa veure com la vida de vegades i miraculosament es pot reduir en certs períodes a la contemplació i desconstrucció d’una sola obra d’art, que gairebé tot giri entorn d’ella i quina mena de placenta tendra i acollidora pot representar aquesta per tot aquell qui l’abasta, la capeix i la fa seva. Quin gust comprovar que un geni pot sentir la mateixa fretura que un simple mortal o viceversa, quin alleugeriment poder fruir sense cap sentiment de culpa obstinadament de quelcom que et té atrapat i que per pudor no goses confessar. Quin plaer és deixar-se anar havent estat engolit per la bellesa en un moment donat. I si no és el cas, saber però que és possible i si no posseeixes aquell do de la sensibilitat tenir present que es pot, si més no, educar l’ànima per tal d’estar-hi un xic més disposat, a quedar encantat, que la resta de mortals. Quedo francament impressionat de veure la similitud de moltes d’aquestes versions i alhora la particularitat i autonomia de cadascuna. Ha estat una alenada d’aire fresc venint de l’escriptura d’idees en què acostumem a funcionar al revés. L’escriptor, per tal d’arribar al lector i deixar-hi empremta, precisarà d’un estil directe, clar, sec. Altrament el risc que el missatge es dilueixi mitja hora després d’ésser llegit és tan elevat com dur reconèixer que no haurà servit per res. Amb la pintura però, Picasso ens recorda o ens fa saber als més llecs que de la teva veu en pintura no resulta un únic fill; si tu vols i ho tens clar, en pot sortir una camada sencera i de cap manera és trair-te. Tal com ens explica el panell que ens dóna la benvinguda, Picasso respectà tots els elements del quadre d’origen, la llum, el volum, l’espai, la perspectiva...En tot moment hi reconeixem la referència i aquesta exaltació fa més gran a tots dos.

De tot plegat entenc que els escriptors del present farien bé de reivindicar amb aquesta alegria i sense recança els seus vells i es dediquessin voluntàriament a divulgar-los com cal en format d’obra d’art com, per exemple, ha volgut fer en Joan Todó amb en Joaquim Soler, llibre del qual hom parla d’allò més bé. Almenys i per un cop a la vida, que no només pensin en ells. Surto del Museu, marrameu!