Els calls de Valls

 Deu fer cosa de deu anys que no posava un peu a Valls. No fa gaire setmanes que hi vaig tornar. Ho vaig fer expressament per veure si el panorama havia millorat i si, durant tot el temps que servidor havia rodat món, l’antiga distingida capital comarcal -segle tretze i ja mercat- havia agafat una nova embranzida o, si més no, s’hi pogués entrellucar un cert redreçament, alguns vectors energètics en la bona direcció. I és que hom s’interessa per allò que estima com també és cert que només qui bé et voldrà, plorar et farà. I això mateix potser és allò que acabarà passant amb aquesta pinzellada al desencís que suposa per a tot passavolant amb esperit observador una passejada pel centre de la vila de Robert Gerhard i d’altres il·lustres homenots.

Em fa basarda expressar tot el que em vingué al cap en aquell mentrestant perquè amb Valls s’ha d’anar amb molt de compte, car pots acabar com el bandoler Joan la Pera i, francament, ara per ara no tinc cap gana que m’arrenquin les extremitats i me les escampin per tots els termes dels voltants. Perquè de basarda va la cosa, sí, en uns carrers que pressuposo de vell antuvi potents i avui, en conjunt, desproveïts de tota gràcia. Ningú però sembla fer-se’n càrrec. No és tan sols el punt de deixadesa i ruïna que amenaça igualment altres centres vilatans del Principat, és l’exhibició i adob d’aquest fet com a marca d’allò que els vallencs volen ser. A tall d’exemple, les bigues d’acer, d’aquest rovellat expressament, que estintolen -primer cop en ma vida que ho veig- les cases a banda i banda que es vinclen cap dins i expressen el seu desig de bloquejar el carrer de Sant Antoni. L’exhibició de l’ensulsiada, es podria intitular aital conjunt. Si fos d’aquests escriptors que prenen cura dels aspectes colaterals del seu bloc per fer-lo més atractiu, hi posaria una foto amb aquest metafòric motiu per acompanyar l’article, però em sembla que en aquests detalls sóc una mica com Valls, tot em fa mandra. I de la mandra no podem esperar ni que ens llegeixin, quant a un servidor, ni que ens visitin, quant al poble del qual en pensar-hi se’m trenca el cor. 

M’esperava una certa autoritat moral alhora que una esma més decidides per part dels seus ciutadans en el bressol de les Esquadres de Catalunya aleshores, Mossos d’Esquadra en l’actualitat; per cert, amb la caserna a prendre pel sac de la Plaça del Blat. Autoritat -apuntava- per analitzar i ruminar quin tipus de gent vagareja d’habitud pels carrers, sobre què passa amb la capacitat d’imant que ha adquirit Valls per la púrria o gentalla, la gent, diguem-ho clar, més canalla. Com hi ha món, que diem, hi ha d’haver de tot, esclar, però aquí t’ho trobes concentrat, exposat públicament com les putes de l’amsterdamès Barri Vermell, i ves, penso que la vila de Narcís Oller no s’ho mereix. Amb aquest quadro a davant en aquest indret, viam què expliqueu a la mainada mentre els passegeu de bracet, oi senyor Batet?

Vila de contrastos i hòsties visuals a cada cantonada, o cerques protecció de ramat i et fas d’una colla, jove o vella, o ets un perdulari anat de l’olla. Impossible poder ser un mateix i afirmar la pròpia idiosincràsia i individualitat en aquesta mena d’ambients i ep! Alto les seques, que no ens estem referint a nacionalitats, no caiguem en el parany! Per constatar tot plegat no cal un treball de camp, qualsevol visitant se sent intrús en aquest laberint de calls barallats amb el seu passat. Potser era ja un senyal per adonar-se d’aquesta manifesta hostilitat, la dificultat d’accedir al centre de Valls, sempre a través d’un pont per travessar els torrents els quals formaren les fondalades enclotades que van donar nom a la població.

Sigui com vulgui, ja fos diumenge ensopit o l’hora de la capcinada en plenes festes de Sant Joan, amb tothom al tros o a casa seva ben tancats, això que us dic és el que hi vaig experimentar. Si aquest article us cou és que pica i si us l’estimeu una mica, a Valls cal que ens hi atansem de tant en tant per posar-hi alls.

Darreries d'agost

 Pocs dies després de la Mare de Déu d’Agost que tot vira de cop. Aquests ja dos mesos de solstici, de sobte semblen carregats de sobreexposició solar amb embafament tèrmic i ofec pulmonar, sensació comunament anomenada xafogor, còctel ideal perquè la inestabilitat es manifesti sense cap pudor i al més pur estil tropical. Una ventada esquerpa i malcarada de primer, un patac inopinat de calamarsa just després o, simplement i per defecte, núvols baixos i aire calent de bona hora, xardor matinera que dóna a entendre que el motor fa estona que va revolucionat, li haurem de donar i com sigui més estona a la nit per refrescar, altrament es clavarà.

Una mínima coneixença i seguiment del temps, la meteorologia, ens ha permès sempre de situar-nos en el calendari sense menester de saber exactament quin dia és. En l’actualitat és evident que aquesta percepció se’ns ha apaivagat en bona part per l’efecte emmascarador dels aires condicionats o dels telèfons massa intel·ligents homogeneïtzadors, directors del nostre estil de vida, censat ja tothom a intentar fer si fa no fa el mateix, sigui quin sigui el període de l’any.

Si, malgrat tot plegat, fem un esforç durant aquests dies per parar l’orella, l’ull i la resta de sentits -sense embolcalls ni proteccions profilàctiques- ens adonarem que la mena de tristesa o melangia que l’ambient desprèn no es pot amagar ni tan sols fent girar la truita i domesticant els sentiments, com podria ser l’encetar les vacances tardanament, ara mateix si voleu, per fer-les encavalcar amb el setembre, tot mirant de cobrar-se una tranquil·litat i fugir de la gernació clàssica arreu de finals de juliol i primers d’agost. No, la bonança estiuenca no es perllonga simplement amb voluntat o diners. Perquè cada dia no és festa major ni tot els dies són diumenge, que la cosa va de baixa és un fet i que ens afecta de fet. Ben tranquils que estàvem ahir, per exemple, netejant passablement la barbacoa o fent qualque bricolatge maldestre, que es féu fosc d’una manera insòlita tan sols uns dies enrere -moment típic, d’altra banda, on el veí expert tafaner semblava que ens esperés amb el coll estirat tot ell i guaitant rere sa bardissa per acabar amollant el seu fotut briconsell. Però tornem al que estàvem dient, no saps quin follet acaba de ser el responsable que et convida a deixar estar la ferramenta i l’endreça jardinera per l’endemà i entrar per no trigar a fer el sopar.

El món es troba ara en aquells dies que acostuma a dir-nos per activa i per passiva que no dóna gaire més de si, que ens hauríem de replantejar els nostres plans i tornar aviat a una activitat més sostinguda i captinguda car no trigarà gaire a mostrar-se a la manera habitual, un xic més sorrut i circumspecte. Qui vulgui continuar la festa que se’n vagi cap a baix, Segura avall falta gent, i això la veritat és que està molt bé de recordar de tant en tant, no fos cas que confonguem les coses i creiem que per aquestes contrades, farcides avui dia de cambrers que et parlen com un plat trencat o en foraster, només pensem a tothora en l’esvalotament i l’eixelebrament. Això, insisteixo, seran sempre figues d’un altre paner, que sí, que ens han caigut a sobre, certament, però que no ens defineixen ni del dret ni del revés, ni per molts diners que hi posin els que ja sabem, els que ens voldrien assimilats per sempre més i els seus col·laboradors locals traïdors o mesells.

Matinal a Sants

D’hora, encara amb lleganyes i sense la toaleta feta em planto al carrer, la nena en mà. La porto a l’escola, perdó, volia dir al campus, que ja és ple estiu i així de passada compro un poc de pau i un xic de temps per escriure. Dropo com un dia per setmana de mitjana, ni amb les ulleres assoleixo la nitidesa visual que verament tampoc em cal en aquest trajecte doblement familiar. De fet, tinc una guia molt especial i és que la pubilla ha adquirit una notable orientació heretada del seu progenitor. Espero que no gaire qualitats més, no li voldria mals majors. Sense el morrió quovidià pel carrer es respira millor, convenim tots dos. La fressa matinal urbana és més somorta ara, a principis de juliol, que no pas setmanes enrere i mentre penso en això la olor de lleixiu perfumat d’una mestressa fregant la vorera refresca l’ambient el qual, i de sobte, es satura amb una fragància femenina fugissera de tot a cent que aconsegueix deixondir-me alhora que em corregeix el defecte de visió d’unes línies abans.

Els voltants de l’Estació de Sants no són precisament una selva d’arbrat. Aquest punt d’humanitat l’Estat el va reservar en exclusivitat per a Atotxa, la seva estació central peninsular. Aquí no hi van pensar, esclar. Si se us ocorre plantar quelcom aquí al mig, us podríeu trobar les arrels a les andanes de sota. De fet, no s’hi pot edificar res ni a darrera ni a davant, a la ben anomenada Plaça dels Països Catalans, un erm monumental i, per tant, una metàfora gens complicada de copsar per aquells qui hem de travessar-la cada sant dia. Per aquest mateix motiu, la manca d’arbrat i ombra contra el solstici espaterrant ens convida a creuar també la pròpia estació pel seu interior. El morrió de nou sobre el mentó alhora que observem plegats darrere els vidres l’enorme cua per agafar el tren de dos quarts de nou cap a Màlaga, Sevilla i tot allò. Ara el tren Sevillano -de tornada, el Català- és d’Alta Velocitat, ben confortable, passa per Madrid curull de pensionistes panxacontents i joves assedegats de fregues estivals, tothom amb rostres alegrois i despreocupats, sembla ser ben contents de fotre el camp. Jo, la veritat, m’ho miro perplex i alleujat. Quina fal·lera per marxar tan lluny, quina mandra per mi, quina sort d’aquí estant. Al bell mig de la zona de pas de l’estació han col·locat uns expositors com a reclam comercial per fer dentetes a tot el cafè amb llet passavolant. Un cotxe esportiu, una moto scooter i un patinet elèctric sobre l’escenari aparador, elements delejats especialment pels passerells cervesers, amb tatuatges i amic camell.

Sortim davant mateix del sol naixent i busquem l’ombra de la baluerna de Torre Catalunya, que es diu així perquè jo ho sé i res més car m’adono que li han tret el rètol que així ho especificava ben clar a dalt de tot. I és que el país cotitza poc darrerament. Deu ser per aquest mateix motiu que l’antic Nobu i el germà petit, l’Expo Hotel, després del canvi d’amos i la pandèmia semblen més buits que aquells blocs soviètics a les rodalies de Txernòbil. La ciutat trontolla com n’és bona mostra que aquests gegants a escala local, com ara també l’esquelet de Roma cantonada Calàbria, en pocs anys hagin passat de fer servei a nosa, més que cap altra cosa. Dies enrere vaig poder presenciar la retirada de la gran antena que coronava l’edifici que tenim a davant, un enorme fal·lus patrocinat per l’empresa Sony que sembla que ja no veurem més i que, francament, tant és. Tanmateix aquella antena em meravellava als anys noranta quan els locutors de Ràdio Club 25, que aleshores emetia una radiofórmula de categoria, repetien que des d’allà dalt sortia la seva música, que aleshores suposava el formidable art aglutinant que ens unia. La música feia ballar tothom primer a casa i després de tranuita cap a Fibra Òptica o altres llocs mítics com Satanassa. A Humitat Relativa també, com la xafogor d’avui mateix, Déu n’hi doret, que sense encara vendre una escombra anem ben xops i amaradets. Va, una abraçada i petó ben fort, poncella del meu cor. Me’n torno rabent a escriure tot això.

Tirania gremial

En la nostra activitat professional acostumem a beneir el gremi o sector que ens ha tocat. Ras i curt, el gremi, els companys, són la darrera protecció contra l’exterior. Dins aquest entorn ets algú com a fora ningú, que vol dir no poder guanyar-se les garrofes. Tan senzill com que aquell qui em digui que això no és així, té padrins. Comença aquest article de la millor manera possible, pel final. Per què tanta faramalla si allò que hem de traslladar al lector i la societat és que l’objectiu fonamental és encasellar el personal per tot seguit aplicar-nos el motlle de guix que ens assegura una nevera plena per a esperits artrítics encarcarats. Vagi per endavant que no ens referim pas als autònoms, benaurats i solitaris metrònoms!

Antigament, en molts oficis la cosa era més transversal, podies anar-hi provant. D’aventurers laborals bregats en els més diversos camps hom en coneixia un grapat. Tres, cinc, deu feines diferents, inclús més! Ara recordo l’Ovidi nostrat, el cantant d’Alcoi, quan recordava el reguitzell d’oficis practicats abans d’esdevenir la bèstia de la natura nacional amb què arribà a ser encimbellat. Guaita, quin contrast amb aquells qui passem per la universitat amb l’excusa de fer/ser una sola cosa, que almenys ens permet dir que hem estat minyons molt ben formats. Aprofiten així de la nostra especialització, en teoria beneficiosa per a la societat, per a matricular-nos a foc com els braus amb codi de vegueria, comarca, municipi o cantó. D’allà no en podràs sortir.

Bé, de la primera volada i encara un xic babau, certament no t’ho mires pas així. Has aconseguit arribar al final del camí que desemboca al gremi, el teu Destí. En el gremi seràs benvingut previ pagament de la tarifa mensual corresponent. L’empresa? La baluerna que fa possible el teu nou ambient. En tot cas, noves amistats potencials fruit de la teva nova ocupació seran d’aquí a poc una realitat. Contactes de qualitat en un món el qual, de moment i un cop aterrat, per res et sembla un mocador. Targetes i més targetes de presentació, primeres reunions, intercanvis, dinars, teambuildings, sopars, això ja no té aturador. Tothom es relaxa perquè se sap en una esfera concreta i precisa, el garbell per baix ja està fet, per dalt i com a límit, el cel. Les converses habituals? Ensopir-se com un lluç amb aquell burro de la feina que sempre et parla d’hipoteques i de futbol -que ens cantaven David Carabén i Miqui Puig. I això rai, gràcies, perquè altrament fot-li que gira a garlar de gremi amunt, gremi a baix. La feina i només la feina, bla, bla, bla, no fos cas de passar per impertinent, tafaner o guillat. Dels fills només se’n parlarà quan arribi l’hora -mai abans dels trenta i tants. Mentrestant, aventures de cap de setmana, volta al món o curses de resistència de moda amb samarreta Finisher per amagar la buidor. Amb el temps serà l’edat la responsable d’atorgar un carés un xic diferent a la teva rutina, rutina és. Pots patir mil i un maldecaps al llarg del teu periple mortal, divorcis, excessos, entrampades o males jugades, addiccions i pèrdues de nord. Rai, el gremi, l’entorn, farà la vista grossa i te’n passarà una, dues, les que calguin si els demostres, malgrat tot, entrega i abnegació. La teva vida s’ha vist sacsejada, potser trontolla? No et preocupis, l’entorn et concedeix un, deu, ics dies d’assumptes de merders personals -en funció de la teva posició- baixes encobertes per recuperar-te car que et quedi molt clar, amb ells hi has de continuar. Has estudiat per això i amb això et jubilaràs.

No tinguis por, doncs, de veure’t una mica engavanyat dins una camisa de força que només es tracta de sensacions, l’amor per l’ofici hi és, allò més gran, com de fet ho demostra el teu sidral en general llevat de l’única rutina que tot ho pot. Aguanta, fes el favor, no siguis gamarús, sobretot que no se t’acudeixi ruminar sortir del gremi per voler-ne ingressar en un altre. Recorda que si ho fas, de traïdor en amunt a l’esquena et titllaran i a sobre que sàpigues que a la nova presó de davant tampoc s’hi pot accedir gratis et amore,  ni tan sols amb total dedicació.

Tot per la pensió

Tot per la pensió. Mot polisèmic, amb la pensió ens podem referir a la dispesa, establiment on el passavolant pot dormir i menjar. L’accepció més preuada en l’actualitat però, seria precisament allò que ens assegura poder dormir i menjar un cop arribats a vellards. La pensió de jubilació, el subsidi de l’Estat, l’opi, la droga amb què el Leviatan té amarrat el conjunt de la societat. L’eterna promesa. Jo, per la meva pensió, mato! -que podria etzibar la farandulera de la tele i, per tant, qualsevol dels mortals que no volen salvar-se sinó que volen ser salvats. Jo no sé què té la dita pensió que ens té a tots amansits, capats, esporuguits i adotzenats. Potser que si t’encaparres a viure molt de temps parlem de fato assegurat fins al traspàs.

No hi ha mecanisme més efectiu de control col·lectiu i individual que allò que se’n diu la pensió que hom rebrà d’aquí a deu, quinze o vint anys. Aquesta entelèquia acaba essent la raó per no gosar amollar amarres i continuar amb el llast que ens havien suggerit al batxillerat i fet somniar a la universitat: la feina per a tota la vida. Nascuts per cotitzar. Ep, i a la franja alta, res de misèries, que no es fotin de nosaltres de la terrassa estant, vermut en mà.

Ai las, quan ens adonem de la màquina de triturar esmes que pot suposar l’abnegada vida d’assalariat durant quaranta anys, un cop arribats a la mitja marató gosem perbocar: si no fos per la pensió garantida, canviaria de vida. És que ni amb l’enamorament m’hauria afigurat aital ceguesa i fidelitat; perquè després diguin que a la meitat de la vida no ens queden ja pardals al cap! Gairebé tothom cau en el parany de continuar delejant quelcom diví, celestial del qual un bon dia arribarà puntual l’ingrés, com han vist que ha passat amb els papàs. Hom s’imagina d’aquí a vint i tants anys la seva pensió, curulla de despreocupació i burocràtica en la presentació. Orgull de veure la divisa o l’escut espanyol o de la Generalitat mateix -la seva gestora bunyol- si del que es tracta és d’observar la quantitat religiosament ingressada per poder jaure tranquil com un vegetal, un cop esgotat per fora i per dins per aquesta explotació que jo m’he cregut i que hom n’ha dit civilització. Jo ara li pago la pensió als qui em fan creure amb un copet a l’esquena que tal dia serà el meu torn. Que no m’amoïni, que el que estic fent ara mateix ho faran altres per un servidor quan ja no hi hagi doblers.

Lectors, sento aixafar guitarres -per aquest motiu escrivim també. La no-pensió que tant ens espanta un bon dia arribarà i llavors què farem amb la cara que se’ns quedarà per no haver-ne malpensat. Em podreu argumentar que si tan efectiva resulten les pensions per a la paràlisi i el control de la massa social no ens les trauran mai, però per estar al costat de la veritat futura sempre, sempre és aconsellable retorçar els arguments a pitjor. Ens trauran les pensions, almenys tal com les coneixem avui, perquè d’aquí aleshores el procés de desactivació de tota forma de contestació haurà triomfat. Ens en deixaran tan sols les engrunes i no ens veurem amb cor de protestar. Nosaltres mateixos, arribat el moment, direm que potser no hi tenim dret i ja ens està bé. Ens deixarem fer, ens deixarem violar o no noteu ja, per exemple, que les manifestacions de carrer d’ara no tenen res a veure amb les d’abans? La saben llarga al Leviatan.

Alerta però, perquè més important que açò darrer hauria de ser arribar a copsar un mateix que el nostre motor real per anar tirant és la por a veure’ns sense un ral amb els cabells blancs. Sempre ha estat així? I doncs, què feia la gent d’antuvi quan no hi havia pensió? Llançar-se pel balcó?

Mentrestant, jo he vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió i senyors fatigats amb els seixanta fets arrossegant-se encara durant cinc anys més, malvivint de dilluns a divendres lluny de casa en una trista pensió, tot per tal d’arribar a cobrar el cent per cent del que en teoria uns desgraciats havien convingut que els hi correspondria.

Els Xusma Bars

Els Xusma Bars, com els estancs. N’hi ha d’haver. Formen part del paisatge, més urbà que no pas rural però present, diguem-ne arreu, en tot cas. La xusma s’ensuma a si mateixa i es reconeix encontinent. A partir d’aquell moment i per sempre més, Patacot i Mandinga o cul i merda, ves. I és que hom no pot més que donar les gràcies per aquesta fretura a arreplegar-se entre iguals que adquireix la xusma; ens fan, de fet, un favor a la resta de mortals, on continua havent-hi de tot, esclar, però almenys ens traiem del camp de visió als borderliners -un espectre entre el marró i verd podrits un xic difícils d’identificar quan vagaregen entotsolats, encara més per als discromatòpsics com qui us escriu. La púrria va ser el primer col·lectiu a picar de mans enriolat i perdre el senderi quan per fi, després de setmanes de confinament pandèmic, van donar permís per reobrir els bars, aquests indrets tan grats per conversar. Ningú no em podrà acusar de res més que de simple i declarada animadversió car això no va de classes socials. De xusma, n’hi ha de tirats com amb la jubilació garantida i més enllà. És més aviat una qüestió d’esperits esberlats o tronats. Espècimens singulars que fan de la ignorància més supina, quan no del racisme més ressec, l’actitud barroera o la roïndat, apologia i estil de vida, per separat o tot barrejat. Quan no poden romandre dins del cau públic infecte per a ells habilitat, surten amb la copa, la canyeta o la cigarreta al carrer a mirar el temps passar sabent-se portadors d’una radioactivitat tòxica que els atorga una distància social de seguretat. Què més volem si almenys ja es veu que tan sols delegen un lloc on estar-se per compartir plegats el verí que porten a dins, el qual no els hi reacciona mai car gosen d’immunitat de ramat. Una espècie, doncs, que s’autoregula i delimita socialment, no es pot demanar més. Des d’aquí només demanar que no se’ns ocorri a nosaltres ara d’adoptar el preciosisme postmodern NIMBY de merda que acostumem també a portar inoculat i gosem posar el focus en aquesta gent i protestar per la presència prop de casa nostra d’un d’aquests Xusma Bars. Em sap greu pel món celestial, límpid i asèptic com de llepar-hi metall que voldrien alguns però ai las, si no disposéssim d’aquests antres! Aquesta gentola cal que surti de ca seua amb regularitat abans no s’avorreixin i hi facin un disbarat. Quina millor mesura que un comerç de proximitat amb consumicions garantides envoltat de similars.

Els dits bars en qüestió no volen atraure massa l’atenció i el rètol acostuma a ésser ben galdós. De cap manera exhibeixen un interiorisme sofisticat ni elitista ni suec de revista, pertanyen més aviat al gènere xaró i atrotinat. Als seus distingits usuaris no els hi cal mobiliari de primer ordre com tampoc gaire llum ambiental i sí, de fet n’hi ha que romanen fins i tot apagats perquè des del carrer no es vegi el final. A tot estirar un televisor encès, no sé per què però gairebé mai la Tevetrès o el Trenta-tres. Com dèiem abans, sobretot quan fa bo acostuma a haver-hi un paio o més fumant a la porta per marcar territori, no fos cas que una parella amb fills o una assistenta i una persona gran ho confonguin amb una granja d’esmorzars o berenars. Atès que parlem d’un col·lectiu social transversal la diversitat lingüística i racial està garantida, circumstància que provoca curtcircuits i merders de taulell inopinats. Miro de no fitar més del compte des de la vorera de davant car una mirada impertinent d’algun dels seus guàrdies habituals em pot fer més mal a curt termini i a llarg que un ullprès de fetillera rabiüda. Em dóna temps a esguardar la sempiterna màquina escurabutxaques, la qual en no ser atesa amb proverbial assiduïtat emet uns xiulets recordatori cada dos o tres minuts com si fos una joguina d’infants, que potser no ho és pas? Si em fan basarda aquests racons és perquè n’hi ha qui hi entra per equivocació i ja no en podrà sortir. De fet jo ja dic sovint: em fas més por que una terregada...

L'odi sistemàtic sistèmic

 Com de tant en tant ens piula un conegut i barbut amant dels trens amb ulleres rodones, el binomi Renfe-Adif odia els seus passatgers com, de fet, odia les seves estacions i els seus trens. Em permeto afegir-hi que si els passatgers són catalans, encara els odien amb més deler. Així mateix es podria continuar fàcilment la tirallonga i afirmar que la banca ens odia però sobretot odia els vells, dels quals mai en diran gent gran. La tercera edat demana escolta, paciència i humanitat. Ca! Si de totes maneres bé que hi ficaran els seus pistrincs igual! Baldament s’ha d’insistir que la banca ens odia a tots perquè, deixem-nos de romanços, el poder en totes les seves manifestacions, administracions, institucions i servidors, odia tothom. Només en volen els calers, els nostres calers i, per tant, cap bri de compassió per als portadors. La Generalitat ens ho deixa darrerament ben clar amb aquest suplici i horror del certificat digital. Per la seva banda, l’agent de policia local, que per cobrar un xic més fa temps que ha demanat el trasllat a una vila més gran, odiarà el seu veïnat circumstancial provisional. Les grans cadenes d’hostaleria internacional, per la seva part, odien els seus turistes i passavolants, més i tot si es tracta, com he dit abans, de la tercera edat. Bé, en aquesta franja d’edat les residències de la gent gran donarien per un article que faria esgarrifar. Continuem. L’agència tributària odia el contribuent, el multarà, l’humiliarà i si pot l’assenyalarà i el perseguirà fins aconseguir que algun es tiri a la via o es pengi del sostre i així no contribueixi, ves tu, mai més. Els ajuntaments odien els seus conciutadans; abans per fer un qualsevol tràmit eren no sé quantes finestretes successives reals, ara es tracta del mateix nombre però en virtuals, amb múltiples pestanyes i viaranys on et demanen omplir un formulari de registre i un mot de pas; ara bé, cada més d’agost, en un o dos terminis, patapam i caixa-cobri dels impostos per la recollida de la brossa en colors o la contribució d’un cadastre del cau que és tan sols el teu sostre. Per si no hi contribuíssim prou ja a aquesta manifestació d’odi pervinguda i perbocada d’un temps ençà, que ni els seus propis treballadors s’adonen que en sa gran majoria són utilitzats com a propagadors d’aquesta flamarada d’ira envers el ciutadà. En comptes de mitigar-la l’atien, tan sols uns pocs valents estan de la nostra part i es juguen l’estabilitat emocional a les seves vides pel sol fet de veure’s atrapats en el seu propi codi deontològic ètic personal, fatigats i deprimits com a xarnera entre un diable de sistema i un pacient astorat, però alerta, que tot s’ha de dir, a voltes subnormal, que també n’hi ha. Això ho veiem sovint a la sanitat, sector que tampoc s’escapa a aquesta tendència arreu per fer pitjar el número u si vol ser atès en català o si no per defecte no s’amoïni, que tothom parlar en cristià. Per no parlar de les llistes d’espera i altres surrealismes com aquests CAP que es van construir durant l’època de vaques grasses, preciosos i funcionals arquitectònicament però que sembla no cal obrir permanentment, que se’n vagin a vint quilòmetres amb taxi privat si l’avi o el nen tenen el front calent. Tot és tan salvatge que s’ha perdut la por a denunciar-ho, en aquest sentit aquest article no és cap novetat com no sigui el fet de mostrar que l’odi s’ha normalitzat, fa temps que juguen amb la paciència i els sentiments de la gent, cobais i tot el que vulgueu però no hi ha dret. Tinc el pressentiment, emperò, que això no acabarà pas bé i jo me n’alegraré car, almenys, si tot plegat fot un pet voldrà dir que aquesta deriva de degradació de la humanitat s’acabarà d’alguna manera; fi, al capdavall. Dissortadament el reguitzell d’ànimes que haurà deixat trinxades pel camí aquests darrers anys serà esperpèntic, esfereïdor i només espero que els que em llegiu no tingueu res a veure amb tot allò que la negror que ens espera ens té preparat i ben calent a l’aigüera.