Mitjanit Barnasud

Feia un horari de feina peculiar; no es podria dir que fos de mitja jornada. Hauríem de dir més aviat de mitja nit; justa la fusta: horari de mitjanit. Allà que hi era sempre, de dotze de la nit a cinc de la matinada, amb la missió d’Estat d’esdevenir l’únic establiment de refrigeris, reconstituents i televisió obert del barri i, per extensió, de tota la ciutat perifèrica, a aquelles hores intempestives on ningú s’apunta a res excepte potser els divendres o dissabtes. Els taxistes bé que sabien que hi era obert i el propietari del local bé que sabia que ho sabien els taxistes i així doncs, la placa de servei públic dels cotxes negres i grocs del sud de Barcelona trobava arreplec i aixopluc en aquell pseudo-parcament -servei públic alhora també- situat en una mitja avinguda, mig no sé què. Arrenglerats en doble, i fins triple fila, només hi perillava la carrosseria del darrer dels nouvinguts aleatoris atrafegats acabats de desencotxar, que al seu torn no fes nosa al camió de la brossa, cas que aquest arribés abans d’hora. Tanmateix hi acabava arribant segur car sempre se'ns feia tard. El culpable del nostre benestar no era el bar, era l’amo de la nit darrere el taulell. No era del país, ni de l’original inexistent ni de l’altre ocupant, i aquest matís el feia salpebrar les converses i intercanvis d’una manera fresca i exòtica en aquell ambient monocord igualat per baix, on prenia cura únicament de tot aquell que veia fer-hi cap periòdicament, un dia sí i un altre també o, com en el nostre cas, els caps de setmana. Darrere el taulell et trobaves dues espatlles enfustades d’on es desplegaven dos braços potents i contundents que feien sortir cafès, tallats, cigalons, cubates, tabac i tota mena de petites col·lacions a cor què vols, per a calmar l’ansietat nocturna perifèrica sudista. Foren nits d’intromissió furtiva del canal de ràdio del taxi amb walkie-talkie ressonant dins el local per demanar un servei a tocar, moment en què el xofer en qüestió reclamat, pantaló de pinça i armilla en tela, enfila cigarreta en mà, treu el verd i a guanyar unes garrofes amb suplement, sempre mirant de pivotar sobre el bar a son propi interès particular. Nits també de joves inflamats amb ganes de marxar cap al centre de la gran ciutat, on de debò s’hi juga tot, aquesta nit sí, que a la fi potser serà no, o vés a saber. I en aquest circ de temptatives frustrades allà hi és, ell; darrere el taulell dominant pulsions pròpies i alienes, responsable de multes de trànsit que mai no arriben a aflorar donat que també hi ha llums blaves que hi aparquen i fan un mentrestant. El mentrestant de la nit del sud de Barcelona, entre l’inici del “tu ja veuràs” i el final del “no recordo que ha passat”. El mentrestant del Barça per fi fent història encara sense saber-ho, i què serà de l’un i quan fitxaran a l’altre i com de prop i tanmateix lluny que hi som del Camp Nou. -Casum dena, no digueu res de l’Espanyol no fos cas que en prengueu mal... -Calla, home, que vosaltres, pericos, no teniu ni estadi ni llar! -Vine aquí, matat, que et pago un tallat! I llavors ell, que intervé solemnement darrere el taulell: -no, aquí qui convida tothom avui sóc jo i més val que us en aprofiteu, que avui no estic d’humor.- La puta, nano! No cal anar a Barcelona, que si quelcom interessant pivota entorn de, és tot al voltant d’aquest maleït bar, i malgrat tot tu te’n vas, de trasnuita carrer Berlín i París enllà i ja t'ho faràs, ja, per mirar de tornar-hi abans de les cinc; si és el cas, allà que et rebrà escrutant-te els ulls de la teva nova derrota com a ballaruc de l’any i oferint-te el millor dels seus cafès amb llet i somriures...i cap a casa, que el sol sortirà de nou aviat, que no et vegi ningú més, de malcarat com vas.

El sentit del deure

Enorme, amb el seu prop de metre noranta d’alçada, cada dia ben d’hora a la feina. Li restarien aleshores uns cinc anys per a jubilar-se però, contràriament a molts d'altres, no hi pensava. Ell ho hagués fet sempre, això de llevar-se a la mateixa hora i passar per aquell tram de vorera que separa l’aparcament de la seva oficina amb un decalatge màxim de cinc minuts entre un dia qualsevol i un de successiu. La resta del veïnat d’això, en deia rutina; ell però, no hi pensava. No puc descriure’l negativament, ni tan sols ara, passats cincs anys; no donà raons per fer-ho. Extremadament respectuós, en aquesta fossa abissal on rau el món occidental actual, algú respectuós ha passat a ser considerat respectable i, per tant, havies-lo ací passejant una existència quotidiana de respectabilitat que li permetia estintolar, amb allò que diem una certa dignitat, el seu prop de metre noranta un dia rere l’altre, tot i que ell, com hem dit, no hi pensava. De tracte afable, t’hi senties bé i et convidava a fer-l’hi sentir també i doncs, tot era planer, senzill i realitzable. Tot era preciós. La seva manca d’arestes encomanava la conversa pausada i el passar tranquil per aquest circ i així, malgrat aquesta aparença de noble i amable neutralitat o bé grisor quant a absència de sofisticació, o si voleu, manca d’accent, resulta que em trobava davant la puça excepcional de la meva particular funció. Un dia, sabent que tota qüestió que li demanés seria tractada per part seva sense acritud ni ironia, li vaig gosar preguntar què era allò que li feia discórrer d’aquesta manera tan recta, serena i maquinal amb tothom dia rere dia, any rere any. Em va respondre amb el to esperat però amb un gir potser no tant, donat que jo ja tenia interioritzat que, com d’habitud, no hi pensaria. Em va etzibar: “el sentit del deure”. Vaig quedar prou astorat per no pensar gairebé en altra cosa que sortir del seu despatx i, després d’una dutxa a casa i ben pensat, demanar un trasllat el mateix endemà. Ho confesso, no vaig poder suportar aquelles quatre paraules batudes que mai no he sabut arreplegar en aquest ordre per a mi mateix: El-sentit-del-deure. No havia tornat a saber res d’ell, quan un antic amic comú em va fer saber que, just uns mesos després d’aquell mirall involuntari que em va posar a davant, el van destinar per primer cop, monolingüe i en edat provecta, a prendre pel cul com a expatriat. No el van ni convocar al despatx dels seus caps, tot just li van enviar una carta al seu domicili amb unes cites per vacunar-se cagant llets i a la quinta forca hi falta gent. La dona no se’n va saber avenir quan, tot veient-lo fer la maleta a corre-cuita, l’única frase que va rebre d’ell com a resposta a aquesta punyalada per l'esquena -per a ella- o nova destinació professional -per a ell- fou: “És el sentit del deure”.

Cementiris de vida

Que com a societat anem plegats camí del pedregar, ningú que no sigui jove o cunyat no ho posa en dubte. Una de les nostres creacions, l’automòbil, ens permet d’establir una al·legoria d’allò més escaient. En efecte, els utilitaris ens estan acompanyant durant aquest procés de desballestament de la nostra condició tot pensant, per exemple, com sempre s’havia pogut anar als cementiris de cotxes a veure si se’n podia aprofitar alguna peça o un grapat i, ves per on, en parlem ja en passat. Als cementiris humans, segons sembla, tampoc s’hi pot treure profit de res car hem aconseguit deslligar la memòria del difunt de l’indret on jau eternament, intentant no pagar-li drets d’autor ni a títol pòstum, en forma de temps per a la peregrinació i la reflexió sobre ell i, de retruc, sobre nosaltres mateixos. L’assistència a aquests llocs, avui en dia catalogats d’equipaments, ha disminuït fins fer-los esdevenir paradoxalment l’únic indret públic on es pot respirar en pau i prendre distància de l’ésser humà. En tot cas, el fet d’anar-hi amb una certa normalitat ha passat a ser cosa exclusivament de la gent gran; per a la resta de la piràmide demogràfica, gosar fer vida dins d’aquests recintes amarats oficialment de mort resulta ja tan clandestí, inconfessable, sòrdid o vergonyant com abans només ho eren les visites a les cases de barrets o les timbes de pòquer.

Esmentàvem l’al·legoria amb els cotxes i em ve al cap la nostra antiga tartana atrotinada i la manera com en preníem cura, particularment del seu motor i brancam per la senzilla raó que el cor raïa allà mateix i cap altra banda. D’un temps ençà però, ens han anat imposant les centraletes electròniques com a part essencial del funcionament dels vehicles, de tal manera que avui en dia és un feit que ens interessa que la climatització, l’ABS, el navegador i el tauler d’instruments, posem per cas, funcionin imperativament, més que no pas patir perquè el motor grinyoli o bé amenaci amb deixar-nos tirats. Fins i tot quedar tirat ha perdut tota la mística; ja no té cap valor tombar en pana en ple no-res i explicar-ho l’endemà, car la telefonia mòbil, la internet i la xarxa d’assistència han reduït el temps d’angoixa a no-angoixa i no-temps. Ara estem coberts i assegurats contra tota mena d’imprevistos excepte un d’essencial, la pèrdua d’oremus. Queda clar que desplaçant el punt de gravetat del motor cap a l’electrònica s’ha aconseguit afeblir la percepció sòlida i contundent que havia adquirit l’automòbil quant a perfecció mecànica es refereix, per visar a reduir com fos la seva vida útil, impedint-hi al màxim les interaccions personals de tota mena en forma de cures i reparacions. Heus ací tot plegat una promoció de velada obsolescència programada amb reducció exponencial de valor de canvi immediata a la compra, que ens faci no agafar-li afecte.

I és així com des de la postguerra s’està fent exactament el mateix exercici amb nosaltres, se’ns busca desorientar i desplaçar la nostra escala de valors per a afeblir-nos i fer-nos mal·leables, doncs, simples consumidors. Mentre el cementiri de persones ens continuï fent basarda i semblant territori comanxe, quan és la casa dels nostres avantpassats i la nostra propera, és que simplement maldem per ser volgudament refractaris a la nostra espècie, humans subjectes de disfòria humana, és-a-dir, mentre hi som de pas no ens adonem de res.

Rampells de serenor (II)

L’imaginari continuava embolcallant a tothora la seva realitat. Una fal·lera impossible d’apaivagar. Quotidianament fatigat i desenganyat, sabia però que marxar no mitigaria la seva única certesa: sentir-se atrapat, subjugat per aquella ciutat.

La seva gentilesa era inusual, insòlita; encara més, de tan pura resultava atàvica, ancestral. De seguida fou ponderat i establert el seu valor de canvi.

La por als altres era la por a ell mateix. La por als seus curtcircuits. La por a quedar-se penjat. La por als seus Ctrl+Alt+Supr inopinats i sense contrasenya de restitució.

Quan tot li rutllava, una esgarrifança li va gelar l’espinal de dalt a baix mentre es disposava a sortir del cotxe. La vida va semblar-li per unes centèsimes de segon quelcom semblant a llepar un metall. Demanà immediatament socors a si mateix i la veu del més petit, que volia entrar a casa, el va salvar, només, de manera momentània.

Anava bandejant els homes com qui enforca salsitxes. Ajaguda al sofà un diumenge a la tarda, grapejant-se tota sola, es preguntava per què ningú no l’estimava de debò.

Quan encara festejaven va caure subjugat pel seu equilibri i rectitud.

Festejant les noces d'argent, allò que encara li hi encisava eren els seus estirabots.

La meta-amistat li va fer perdre els dos únics veritables amics guanyats en l’edat adulta. L’un es va adonar que estava essent utilitzat per ser estudiat i no per ser gaudit. L’altre va pensar que era drogoaddicte. 

Ara que estan de moda els cordons sanitaris, trobo que el més divertit de tots és aquell que li fem cadascun de nosaltres a la lucidesa.

Hi ha gent que amb el servei a l’amo en té per tota la vida.

Rodoreda revisitada.

Diuen que un dels reptes de la societat actual és la conciliació efectiva de la vida lupanar i fracassar.

Eretisme eròtic

erotisme erètic

tant se val 

on va el doll. 

Raus estàtic 

Culpable, tu 

Ressona herètic 

i alhora atàvic. 

Per què tan bàsic, 

curull grumoll. 

Un homme qui se veut libre est quelqu’un dérangeant, dangereux...bref, un suicidaire. Pitié pour lui.

Quand tu as promis une carotte, tu cherches la carotte et tu ne trouves pas la carotte et donc, tu n’as pas de carotte à donner. Alors là, tu fais quoi là?

En voulant insister à faire profil bas, au bout du chemin j’avais perdu les repères, je ne me reconnaissais plus quand-même...

Altament qualificat, whisky en mà, em confessava reconèixer l’alienació en què vivim. T’ho explicava des de dalt, com qui tenia una eina més a disposició per a fer-se’n servir. La tremolor erètica a l’hora d’agafar la cigarreta féu palès tanmateix que, des de dalt, res de res.

-No et preguntis com el teu país pot fer el ridícul per tu, pregunta’t com tu podries fer el ridícul pel teu país-. 

Kennedy revisited.

Si fóssim tots escrupolosament fidels als principis que diem defensar i pensem que mantenim, ara mateix em quedaria aquí al costat d’aquest bon home, que em fes un lloc al matalàs del seu pas inferior. Naturalment m’engegaria a pastar fang i m’etzibaria que a cada u la seva merda.

La gana és el millor rellotge, per als nadons i per als morts de gana.

1985: 

-Ésta la pago yo. 

-No, ni hablar, la pago yo. 

-¡Que me dejes, coño, que la pago yo! 

2020: 

-Esta la cobro yo. 

-No, déjame que la cobre yo. 

-¡Que no, que la tengo que cobrar yo!

La vanitat insaciable li va fer corrompre’s tot confiant en la seva intel·ligència com a regulador. Pensava que fer-ho conscientment li eximiria del seu pecat i en canvi, aquesta elevació del nivell de racionalització va resultar, de la seva caiguda als inferns, l’accelerador.

Als llibres d’Història de Catalunya el període “2018-actualitat” hauria d’ésser intitulat “disfòria nacionalista”, que vindria a ser “reculada” en estàndard, i “perculada” en xava.

Rampells de serenor

Anava boig per mirar d’omplir les estones buides, inferns que se li obrien davant seu de manera fragmentada tal i com havia concebut la seva vida postmoderna, on res no havia arrelat per por a envair la resta d’estances estanques de la seva personalitat, segons ell, ben bastida.

Petit comerciant, negoci unipersonal. Dedicat en cos i ànima al seu ofici, es va enamorar tardanament. Contribuent exemplar, a l’hora de declarar-s’hi no va saber si fer-ho per mòduls o traient el llibre de comptabilitat.

Començà a empolvorar-se amb un delit que a ell li vingueren ganes de traduir-li-ho al castellà.

Ha tingut una idea que desafia l’ordre establert. L’ordre engreixa idea i propietari. Els compra. Continua l’ordre establert.

Neoliberal. 1. adj. Partidario del libre cercado.

Va sortir perdut de casa. Perdut buscant les claus del cotxe, després un pàrking a prop de l’hospital. Perdut mirant d’encertar l’entrada a urgències i culpable preguntant per ella al mostrador. Dins l’ascensor, encara no sabia si era posseïdor del dret a picar a aquella porta.

Ella volia pensar en positiu, tot sabent que no podia permetre’s una relliscada més. A ell, en canvi, tot almanac, solar o lunar, li relliscava encara més.

Molt propòsit d’esmena -de franc- i molt de treball personal consultat -abonat- quan patapam, allà hi era de nou el passat palplantat a davant; és clar, com sempre, per fer-li trontollar. Es va cagar.

El paradís de la vellesa. ¿Vet aquí concentrada la meva aspiració?

Dia rere dia, a la cabina telefònica que anava; sempre a la mateixa hora. Semblaven fets l’un per l’altre. L’endemà però, la van treure d’allà i van posar-hi una font. Tothom tenia mòbil.

Algú ple de vida és algú ple de mort. Algú que ha assumit la segona per poder gaudir per fi la primera. La por a la mort és l’excusa inconfessable de hom qui no vol cultivar-se car amb la llum hi entrarà també la foscor i no volem patir, com els pares de postguerra ens han suggerit.

¿Literalitat amb literarietat esdevindrien Alta Fidelitat?

Ton choix de vie est cher et on ne parle pas d’argent.

Xalem quan aconseguim obrir-nos esbarjosament als altres i, malgrat tot, cada pam que deixem anar com a penyora esdevenen dos pams i mig que maldiem quan ens penedim i maldem per replegar-nos.

Matí als cavallets

Davant meu no hi veia més que una enorme plaça gairebé buida. La grisor del terra i les façanes tan esblaimades feien que en un primer esguard no s’hi establís cap línia d’horitzó. L’estampa feia certament l’efecte d’un quadre bidimensional sobre el qual no podia abatre’s cap ombra, en un dia insípid com tants i tants a París durant el quadrimestre de la mort que va de Santa Llúcia a Rams. Al capdavall, doncs, un espai públic obert com qualsevol altre de la ciutat. No sé si era diumenge malcarat o festiu de segona, el cas és que no em donà temps a inferir el perquè d’aquesta despoblació d’un dels indrets més fressats de la ciutat car ella estirà fort del meu braç. De sobte havia trobat allò que volia dins la grisor matinal ambiental i paternal habitual. Trigo uns segons a graduar la meva vista cansada al seu espectre calidoscòpic d’infant així com unes quantes estrebades més de la seva part, per acabar fitant al fons de la plaça l’objecte del seu esvalotament, que no era altre que els cavallets. Efectivament, som davant un carrussel amb innombrables i acollidores bombetes de fira com les d’abans, com les de sempre. Una taquilla al costat on un altre pare, amb el seu fill de la mà, es troben comprant un bitllet per a aquest proper viatge inesperat, moment en què la meva oïda encara adormida sintonitza de cop i volta el canal de ràdio de l’atracció, que programa en aquests moments, ves per on, un bocí d’imaginari de cançó espanyola prou reconegut pel poble francès. Sona el Dúo Dinámico a l’esplanada de l’Ajuntament i com per art de màgia em deixo anar com feia temps que volia i no sabia com, amb aquelles veus que ja ballaven i cantaven aleshores els meus pares. Tanco els ulls, li agafo fort la mà i ja ens trobem a dalt dels cavallets fent-hi voltes. Mentre girem amb les veus de Ramon Arcusa i Manuel de la Calva un somriure angelical i alhora tràgic, per quant té d’únic, pur i més autèntic que el següent a mesura que creixem, em confirma que la jugada està sortint prou bé i que probablement el millor que puc fer és no aturar-me i seguir cantant, ara que els seus ulls brillen com mai encara havien fet en aquest matí rúfol i a preu de saldo. La gramola fa de les seves, accionada per l’encarregat, que de ben segur ha detectat un lleuger deix meridional en la meva dicció a l’hora de demanar els bitllets perquè no se li acut una altra cosa que enllaçar el Dúo Dinámico amb Massiel i el seu “La, la, la” de 1968, ara i aquí, a més de mil quilòmetres i cinquanta anys d’aquella fita musical que no arribo a jutjar en cap sentit, ni per bé ni per mal. Jo només observo al meu costat la més viva expressió de la felicitat, acompanyada ara per la repetició a crits de la tornada més famosa de la història de la música fins aquell moment, tot just uns mesos abans dels crits eixelebrats dels Quatre Fabulosos a “Hey Jude”. De debò que ja no sé com entomar aquests atacs inopinats d’espanyolitat, volgudament evitats però espaterrantment ineludibles i familiars. Potser serà que estem girant amb aquest “manège” ibèric a exactament trenta-tres revolucions i un terç per minut perquè estrenyo més fort encara si es pot la seva mà i com un sonat repeteixo, a cor obert i sense parar, la tornada de Massiel al Royal Albert Hall com si no hi hagués endemà. Els cavallets buits, que feien feredat quan havíem arribat, tal era la seva soledat, han recobrat una mica el sentit per al qual segurament han estat ideats, fer somniar a infants i no tant. Portem tan sols dos cançons de tres minuts i fins i tot hem aconseguit obrir una escletxa de sol de migdia. Malgrat tot, l’èxtasi per definició dura poc i menys si ets estranger, així doncs ja sé que després de Massiel serà difícil igualar i no aigualir. Pare i filla donem per acabat el ball quan la gramola recobra la seva pàtria i programa l’acordió i veu d’Edith Piaf asserenant l’ambient, retornant-nos de peus a terra, mai millor dit, i recordant-nos que bonic que pot ser tot però que això no és casa nostra.

Ici les gens ne sont pas contents

Je n’ai fait que sortir dans la rue que j’ai du mal à respirer. J’aimerais bien constater que c’est juste à cause de l’air pollué de cette ville poussière mais, par contre, je monte les marches de mon angoisse une à une dès que je vois qu’on ne peut pas attribuer mon étouffement tout simplement au pic de pollution mensuel. Peut-être qu’il n’y aura pas non plus une solution à court terme pour me détendre. Va falloir donc s’y adapter, respirer plus court et plus souvent. Faudra aussi comprendre que, en quelque sorte, je ne suis pas le seul à vivre étouffé car je ressens une sorte de ballonnement collectif pour ne pas dire directement, de l’empoisonnement. Définitivement, ici les gens ne sont pas contents. Pourtant, ma pensée apocalyptique s’arrête soudainement dès que je reçois un coup de klaxon qui semble procéder d’un bateau de croisière alors que je me trouvais juste en train de traverser un passage piétons d’un boulevard quelconque en face d’un gros camion qui m’a rendu sourd et pire que ça. J’ai dû fermer les yeux et arrêter le pas tout de suite, pour ne pas tomber par terre et me casser la figure, pendant que je combattais la frappe que mon tympan venait d’encaisser en recommandé avec accusé de réception. Ce n’est que quelques secondes après où j’ai pu me reconnaître à nouveau au beau milieu de ce passage clouté, avec le feu retourné au rouge et voilà encore des nouveaux klaxons de voitures et des motards qui m’entourent et menacent à dégager une fois pour toutes, putain, bordel. Quelques secondes après, déjà sur le trottoir, je cherche mais n’arrive pas à comprendre le pourquoi d’une telle excitation des chauffeurs pour franchir ce passage et continuer la route, tout cela pour finir par s’arrêter à nouveau quelques mètres plus tard, notamment pour ce camion hors gabarit probablement perdu et objet d’une amende, auquel si je pourrais dénoncer bien sûr que je le ferai mais non, je n’ai aucun besoin de réagir comme ça, en fait, réagir comme on fait ici d’habitude et sans hésitation. Ils aiment d’avoir toujours raison dans sa dynamique de précipitation et d’importance en soi où le temps et l’argent et si tu ne montes pas dans la roue de la fortune, désolé et garde ta malheur pour toi, laisse-nous tranquilles ou, encore mieux, merci de quitter la ville, la campagne est vaste, que j’ai l’impression qu’on me convie à faire depuis là-haut de sa tour emblématique. T’as plus d’un trentaine de portes pour fuir ainsi en toute liberté, égalité et fraternité pendant que le poids de l’état t’accompagne dans ce trajet extramuros afin que tu comprennes que la théorie de Darwin, si elle est faite pour quelqu’un, elle est faite pour eux, que ce sont eux les seuls capables de tenir debout et aimer cette ville délire comme des fous, des fous d’argent dans la poche qu’il faut pour n’avoir que cette seule folie d’amour et aucune des autres folies comme les pénuries, plus communes dans le reste de communes d’un état qui rêve encore fébrile à une grandeur sagement exportée mais pas du tout épargnée et distribuée. On trouve ainsi une laïcité devenue athéisme dépourvu de tout engagement personnel, de toute épreuve, de toute remise en question. Et maintenant, qu’est-ce qu’on a à faire? Me klaxonner dans l’oreille jusqu’à me rendre sourd comme un pot, voilà, le résultat de ne pas savoir quel-est ton rôle dans une ville que tu n’arrives pas à digérer, héritage des tendances globales financières les plus létales mais aussi de la théorie française versant sur une interprétation de la réalité postmoderne qui a tourné vers cette hypermodernité malade qui ose de nous traiter comme des robots avec la fragmentation de l’individu, le culte exagéré au quantitatif, aux études, aux chiffres, aux statistiques qu’on regarde dans les journaux télé de désinformation en continu et discontinu, je m’en fous. Non, vraiment non ici, les gens ne sont pas contents. Encore dans la rue, on se croise les regards juste pour constater que notre voisin ne va pas trop mieux que soi-même, ça soulage, ouais, drôle de sentiment en nous conviant à continuer par cette voie de chiffres, de cases à cocher, de saluer sans se saluer en fait, de falloir que ça aille dans la plus belle ville du monde qu’on dit selon les études, les chiffres et les statistiques. Et peut-être que je t’écris comme ça, ville lumière, étouffé et anxieux, car je veux encore te vivre à fond et je ne comprends pas du tout, au-delà des vieilles jolies chansons, ce que tu vends aux gens exactement alors qu’on rêve juste de sortir de la maison et arriver à destination sans se faire klaxonner, insulter, regarder de biais, cogner la voiture dans un bouchon et demander pardon pour avoir voulu vivre autrement, c’est-à-dire, pas fragmenté, pas déshumanisé, pas mathématisé, pas en cumulant du stress. Vivre normalement est oui, moi aussi maintenant je dis: putain, bordel!