La doble línia contínua

Doble línia contínua sobre una carretera de doble sentit. Un calfred et recorre el cos de cap a peus. T’aconsello t’asseguris que no hi ha un trajecte alternatiu raonable de cap de les maneres. Si és el cas, i doncs, per pebrots hi has de passar, et recomano que triïs un horari raonable, és a dir, quan el consum de drogues en el veïnat és presumiblement menys freqüent. En aquest sentit, fes-ho només entre la sortida del sol i migdia en dies laborables. Durant el cap de setmana i festius millor que ho deixis córrer, de debò. Si vas en bici ja no cal ni pensar-hi, no hi passis mai, ni que el voral sigui de l’amplada d’un cotxe. Hi ha doble línia contínua perquè van posar-ne una de sola i no hi va haver prou. Aviat s’adonaran que la segona línia tampoc no farà el servei. Pintura viària acrílica i doble component segons normativa de Foment. Amb dos línies contínues pintades és que aquí passa quelcom estrany. Passa que s’hi mata gent. La doble línia és la visualització més clara que el de Dalt o el de Baix volen venir-vos a buscar abans d’hora i, per tant, si no hi ha més remei i, del fet de passar, en depèn el vostre pa de cada dia, no estarà de més pensar si ens interessa canviar de forn de pa. La carretera, símbol del progrés i la comunicació, esdevé en aquest tram fatídic, símbol de la mort, del patiment, del dolor. Una mort anunciada i per tant, frustrant, patètica, humiliant i ignominiosa. L’aproximació a la doble línia és el mateix que comprar un grapat de participacions de loteria per aspirar a protagonista de les seccions de successos o obituari -si sou de bona família- a la premsa de l’endemà. Les carreteres demanen una atenció constant i molt d’amor, exactament com un nadó, de part de l’usuari però també de part de l’explotador i de l’administració.  En cas contrari, el negre va amarant progressivament la superfície del tram de doble línia de la via i va impregnant tot allò que hi troba a sobre. Un fade to black progressiu i basardós on el punt negre ja no té marxa enrere. La nit, pitjor com més fosca, afavoreix les condicions de contorn per a una tragèdia. El color negre s’imposa com el color habitual de la ceguesa, sensorial o cerebral, tant se val. La doble línia blanca -a la carretera o al lavabo- excita els assassins i en comptes de percebre el perill, ho creen ells mateixos i escapcen les vides dels altres.  Ara, a sobre, hi han col·locat un cartell informatiu amb la frase “TRAM DE CONCENTRACIÓ D’ACCIDENTS” i tu cada dia has de passar per aquí. Em pregunto quina culpa tens tu que el teu forn de pa diari estigui a l’altra banda d’aquest cartell patrocinat per la funerària local i t’estiguin recordant el teu final amb aquesta sorna. Una veritable esgarrifança que sents cada dia anant i tornant per guanyar-te el pa, sabent que t’estàs jugant la pell concretament en l’indret aquell, amb gran risc de poder creuar-te amb un tros de merda negatiu, esclau de línies blanques, que de ben segur hi donarà positiu. La vida doncs, no deu valer tant tot veient fins a quin punt es deixen certs elements de banda, a l’atzar o a la intempèrie. Un punt negre es constata però també s’origina, no ens el trobem de la nit al dia. S’origina perquè s’ensuma sempre, com un refredat, i malgrat tot no es fa allò que cal per eliminar-ho de soca-rel. S’hi ha de matar molta més gent per anar avançant esglaonadament i sense presses en la seva eliminació. Altrament no s’acceptarà la inversió econòmica realment necessària, d’uns quants zeros a la dreta, i el funcionari obedient i responsable pot perdre la feina si estira més el braç que la màniga a esquenes dels seus superiors. Així doncs, per començar, d’una línia en passarem normalment a dues. Un sinistre mortal més, i de dues línies cap a dues línies separades quaranta centímetres amb una trama de ratllat zebrat al mig, de resultes escurçant l’amplada de vorals per tal de no perdre amplada de carril. Un sinistre mortal més, i d’aquestes franges obliqües al mig passarem després a uns relleus i petits captafars “ull de gat”, a banda i banda de la zona central, per mirar de fer més visible a la nit i fer nosa si els pneumàtics trepitgen la zona de perill. És clar, com ja  hem dit, anem a sinistre per cada canvi de concepció del vial. La penúltima decisió serà efectuar un abalisament central ben present mitjançant unes fites verdes anomenades H-75 reflexives -dites en l’argot del gremi “sevillans”- al bell mig de la separació de sentits, que aniran a fer punyetes abans ja del cap de setmana. Ara, per acabar-ho d’adobar i com a darrera mesura, acaben de posar un radar. Amb aquest radar tindrem un element molt útil per analitzar el proper sinistre car es podran traçar de millor manera les causes de les properes morts, paràmetres com la velocitat exacta en el moment clau del xoc a venir. El nombre d’accidents a la carretera és un dels millors baròmetres de l’estat de salut de la societat, perquè fan palesos alhora els comportaments de més baixa estofa individuals i col·lectius, dels usuaris i de les administracions. Estem reculant a tots els nivells, assumim amb massa naturalitat tant la presència de punts negres com els accidents resultants. El nostre reflex ve a ser pensar que sort que era un altre conductor i no jo qui anava en aquell cotxe, o sort que no em vaig creuar amb ell. Han enxampat un conductor conduint doblant la velocitat màxima permesa no sé on i en fem espectacle gratuït; ara mateix hi surt la seva foto en forma de notícia, a la tele al 324 cada mitja hora durant tot el dia. S’hi aprecia prou bé que es tracta del Miki, -hòstia, el Miki!- car estàs segur que és el seu cotxe, i guaita el fill de puta com ha pogut esdevenir així famós al més pur estil quart d’hora de celebritat d’Andy Warhol. 324 continuarà pensant que el tractament de les seves notícies és l’adequat i tu, per la teva banda, ja t’esperes el Miki d’aquí una estona al bar. En arribar demanarà fer zàping i que li posin el 324 per tot seguit pagar una ronda a tothom explicant-vos fent-se el milhomes com li han tret els dotze punts de cop i com s’ha quedat sense permís però que, au va, ni sentir a parlar de deixar de conduir! Els punts negres no només es troben doncs a les nostres carreteres. La taca negra de la mort s’ha estès pels cervells i cors de tots nosaltres. De tots. I per això darrer no hi ha doble línia –a la carretera o al lavabo-, zebrat, relleus, ni autovia o circumval·lació que ho arregli.