Molt esport per no res

Un molt bon article del filòsof Joan Burdeus llegit fa poc al diari digital Núvol versava sobre la crisi dels 40 anys. Posava un dels seus focus en la importància d’intentar mantenir, malgrat tot el trasbals inherent a la pròpia crisi, un cert equilibri cognitiu per no caure en extrems de pensar que abans no en sabíem res i que ara ho sabem tot. I és que quan en sabem massa o més ben dit, creiem saber-ne massa –ens tornem saberuts de mena-, la resta de la vida pot resultar fútil i acabar amargats i, de retruc, amargar els altres. Complicat però, no experimentar aquesta sensació d’amargor definitiva i fatal en alguns assumptes que han anat desenvolupant-se i esclarint-se, en paral·lel en el temps a la nostra pròpia existència com, per exemple, la Fisiologia de l’Esport o com hem dit sempre, l’Educació Física. A la meva infantesa, els marrecs ens batíem en intrèpids i trepidants duels –ara, a nova llum, els qualificaríem d’entranyables- per veure qui corria més, qui nedava més, qui marcava més gols o feia més cistelles. Amb la pràctica i la repetició s’acabava sabent qui tenia traça per tal o tal esport. Sí, és cert que també per pur i simple plaer te’n podia agradar un de manera especial i t’hi apuntaves, i tant que sí. Tanmateix, allò que et feia progressar i acabar d’implicar-te d’una manera més aplicada i compromesa era l’atresorament de certes qualitats de fàbrica, que et demostraven ja de manera fefaent dues coses: que amb menys feina que la resta passaves la prova de foc sense cap entrebanc, o que amb la mateixa feina que havien fet els altres, hi sobresorties. Tot això independentment del grau d’esperit competitiu i entestament de cadascú. Vaja, res que no haguem constatat amb els companys a l’hora d’estudiar, tot comprovant bocabadats com aquells que, posant-s’hi el vespre de la vetlla, treien fàcilment un 8 sobre 10 a l’examen. Quan un esport t’enganxava de debò era perquè les teves capacitats tècniques i físiques milloraven d’una manera constatable i inqüestionable, amb la qual cosa anaves assaborint la progressió. Per regla general, amb el pas del temps els no tocats per la vareta màgica es quedaven estancats i es desapuntaven; els bons, els talentosos, en canvi, continuaven endavant. Era el fet de posseir aquestes qualitats -que no acabaves ben bé de saber d’on sortien, i menys sobre com quantificar-les i mesurar-les i per tant, sense una coneixença clara tampoc sobre com desenvolupar-les- que, tot plegat, feia enigmàtic l’assumpte; sense saber per què, s’hi donava peu a un pou d’esperances la mar d’encisador.

I què és la vida si no, esperança? Un veritable motor per a molts, m’imagino, el fet de descobrir primer, i assumir després, que ets realment bo en alguna cosa, així sense baixar de l’autobús, que deia l’Helenio Herrera. Tanmateix, es creia també com possible a priori que tothom pogués arribar a assolir amb molta i molta feina un cert nivell esportiu equiparable, que compensés en certa manera la manca de talent natural. Aquesta creença animava a tothom a posar-s’hi sense reserves i amb moltes ganes, una mica com pensant que tots units podem. Ai las, emperò, a mesura que la ciència avançava, les grans incerteses es van anar desvelant una per una i, per tant, de la mateixa manera que el vídeo va matar l’estrella de la ràdio, la ciència ha matat l’enigma i les esperances associades amb les capacitats físiques personals, la salsa de la vida esportiva. Avui dia tenim a l’abast uns paràmetres, que abans ens eren desconeguts o, si ens eren coneguts, no prou estudiats i estesos arreu com ara -en forma de pulsòmetre o aplicacions informàtiques- per conèixer la seva vàlua com a indicadors del potencial esportiu en temps real. Com a primer paràmetre que em ve ara al cap podem esmentar el llindar anaeròbic, que ho obtenim amb una prova d’esforç o test de Conconi. Així mateix, tenim el consum màxim d’oxigen, que també ens ho pot facilitar la prova d’esforç o la simpàtica Course-Navette -fin de la période huit, pip!!! - fent anades i tornades com Forrest Gump dins l'ample d'un camp de futbol sala. Conèixer l’esmentat llindar i anar equipat d’un pulsòmetre et permet saber el precís moment on entres en zona vermella del teu particular compta-revolucions cardíac, sigui perquè t’estan traient de punt els col·legues de batalletes d’entrenament, sigui perquè ets tu qui porta estona traient-los de polleguera. Per la seva banda, el consum màxim d’oxigen (VO₂), una xifra també coneguda per uns 100 € que costa la prova d’esforç, et proporciona una idea de si vals la pena com a persona humana o no, quant a esports aeròbics de molta exigència i durada es refereix. Pots treballar aquest valor, entrenar-lo i millorar-lo dins d’una certa forquilla però si aquest és baix, no cal que facis volar coloms, que sembla ser que és l’actitud cap on anem a parar amb tant de coneixement i avenç científic, o sigui, tallar les ales i les il·lusions a l’individu si pot ser ja, de soca-rel. Potser que tenir les coses clares des d’un principi t’animarà a no perdre el temps, que la vida són quatre dies, no fos cas que t’entretinguis esforçant-te en camins incorrectes o inadequats, o sigui que no et duen a cap tipus de victòria material. Més paràmetres, tot seguit, perquè vegeu que la cosa va de veres. Havem l’hematòcrit en sang, aquell que tothom vol augmentar al màxim amb l’ajuda de l’hormona EPO, havent-hi fins i tot alguna bèstia que de manera natural pot arribar a superar els límits mateixos considerats com a dopatge (50%). Sempre m’he demanat si a aquesta gent cal ficar-li aigua a la sang per liquar-la car, com hem dit, van dopats de manera natural. La cosa de saber qui va realment amb les mans brutes o no ja veiem, doncs, que es complica. Els teus valors naturals d’hematòcrit en sang et faran veure a grans trets si et trobes en valors clàssicament mitjans; si tens més tendència a l’anèmia, a desmaiar-te quan t’aixeques bruscament, ser fredolic de mans i peus i més figaflor, o finalment i d’altra banda, ets més aviat de fotre’t d’hòsties amb els col·legues o fer boxa just for fun, comprar-te una escopeta i posar-te a matar pardals, t’agrada especialment el motor, o comences a aixecar pesos perquè no tens res més a fer. Un altre exemple de paràmetre que es mira ara a un cert nivell d'elit són les fibres. De fa uns anys que s’estan estudiant les fibres musculars i vaja, ves per on, que resulta que podem esbrinar si ets senyor o senyora fibres ràpides o fibres lentes. En el cas que siguis ‘fibres lentes’, oblidat d’esprintar. Com podeu veure, sortiu de fer-vos una anàlisi de sang i un test d’esforç amb la sana intenció de comprovar si sou aptes mèdicament per a la pràctica de l’esport, i et poden dir ja en un grau de certesa, feridor o entusiasta, si et menjaràs o no un torrat com gosis posar-te un dorsal. És clar que n’hi ha, d’altres factors, però aquests que acabem de tractar són capitals per excel·lir i ho hem de tenir en compte si el que volíem fer era ser allà dins la pomada capdavantera o simplement mirar de rendibilitzar el nostre entrenament, per no patir més del compte. Tots aquests factors, paràmetres i valors que hem anant escatint, juntament amb les proves de reflexos, coordinació i totes aquestes històries, que us expliquen els vostres amics que han volgut passar exàmens de bomber o policia, acaben ja d’etiquetar-nos qualitativament com si fóssim ratolins d’assaig.

És imparable aquesta tendència, podem continuar, per exemple, parlant del percentatge de greix a la pell i la seva distribució corporal que donaran també una idea, amb el pes i l’alçària, sobre a quins esports, els pares tipus aquests que insulten a l’àrbitre, haurien d’inscriure els seus pobres fills per compensar la seva fatal estupidesa pròpia d’esportistes frustrats. En tot aquest assumpte, s’ha acabat el bròquil i també els Reis d’Orient:

 

–Papa, vull ser ciclista ! 

–No, fill meu, no hi perdis el temps, no t’ho he volgut dir però això no és per a tu. 

–Papa, però si encara no m’has vist! Tot just acabem de sortir de la prova d’esforç per poder federar-me i començar aviat les curses!

–Escolta’m bé. No cal. Entesos? Droga’t !