Rock in Trio: The Police

Si els trios inflamen sovint els esperits i la imaginació quant als aspectes sexuals i amorosos, no és menys veritat que en música esdevenen electritzants i igualment trepidants. Els trios són la mínima expressió, el mínim comú denominador de com es pot jugar a la música. En essència comprenen una bateria, un baix i una guitarra. La bateria proporciona el ritme. El baix, que complementa el ritme i sustenta i dibuixa l’harmonia, i la guitarra –o teclat, emperò, no tan habitual- que afegeix color tímbric i harmonia a parts iguals alhora que melodies, si s’escau. La veu, que haurà de ser proporcionada per alguna d’aquestes tres ànimes, ja amb nòmina instrumental assignada, serà la cirereta o la creu del líder del grup, un primus inter pares. Hem de tenir sempre present que qui canta és el líder perquè la veu i el llenguatge pels éssers humans vol dir sempre alguna cosa més. Si es dóna el cas que qui canta és el bateria, doncs en directe haurà de deixar estar la bateria, com va haver de fer Phil Collins amb Genesis sense Peter Gabriel, car no et veu ni ta mare darrere la bateria. Un trio pressuposa sempre haver de suar la samarreta i pencar molt dur. No hi han reforços, no hi han afegits ni guarnició. No hi ha massa sonora, cortines de so, de fum o cascades de cap mena que et cobreixin d’una eventual errada o pèrdua d’oremus, la caiguda als inferns estant del tot ben garantida. El silenci, entès com l’absència de so, és el monstre d’un trio. Un trio de rock és doncs, una declaració de principis. Només el fet de voler formar-ne part i voler tirar endavant ja diu molt d’aquests avesats músics. Tota formació d’aquesta mena demana nivell, has de saber tocar, però el que vol dir “SABER”, amb majúscules. Has de confiar plenament en els teus dos companys perquè tenen exactament el mateix nivell d’exigència a assolir que tu, és el trenta-tres per cent aquest periòdic infinit, que mai suma cent, doncs ja tenim aquí la màgia del número imaginari sobre la taula a intentar traslladar-lo analògicament, el més fidelment possible a la realitat. Has d’estar compromès, estat d’esperit imprescindible per assolir una cosa molt difícil en rock en viu i en directe, que és la concentració. La concentració demana exercici però sobretot voluntat. Vet aquí la fragilitat d’un trio, on tota mancança en aquest aspecte serà cruament exposada en públic. En els enregistraments, rai. Parlem més aviat de quan tu vols declarar a la plaça pública i als quatre vents que ets un trio. Quan vols declarar que tu estimes que seràs capaç de fer arribar el teu missatge i fer vibrar el teu públic amb un o dos músics de menys que el que fa l’altra gent de manera més habitual. Si parlem d’un trio amb l’afegit d’un cantant també té el seu mèrit, però en menor mesura car el cantant fa automàticament i natural de frontman i, com a conseqüència, d’imant de les mirades –doncs, o està de bon veure o bé atreu clarament d’alguna manera, o sigui, amb un doll de veu- per tal que els altres puguin treballar més discretament. En tot cas, Déu n’hi do també si amb un tres més vocalista vols fer soroll i mantenir el públic interessat amb bons arguments. Podríem continuar parlant de trios en general i nogensmenys, el millor sempre és un bon exemple. Per tant, no val la pena continuar parlant-ne platònicament i etèria, en mode sexe dels àngels, quan tenim a The Police. La dissolució oficiosa però no proclamada mai oficialment -ni tan sols durant vuit segons- d’aquest grup britànic l’any 1984, suposa la fi de tot allò que podia donar de si el rock. I bé que han passat coses després molt interessants, però la puresa ja no ha tornat a arribar al màxim exponent com en l’any 1984, nom del disc de Van Halen que també representa un bon exemple de trio més cantant i de per què aquest any suposa un punt i a part. 1984, com la novel·la icònica publicada l’any 1949 de George Orwell. 1984 és en certa manera l’any frontera que lliga el que anomenem passat amb la manera que tenim de viure ara. Evidentment, a la península ibèrica anàvem més endarrerits i tots els canvis ens arribaren mesos i anys després per entregues, però ja teníem una idea en tot cas d’allò que ens havia d’arribar tard o d’hora, sigui amb les notícies de l’estranger en TV de dos canals, ràdio FM-AM-OL-OC o premsa escrita, o llegint el “Muy Interesante”. En 1984 es confirma la distribució en massa del CD, que estintola la viabilitat del sistema binari per fer més simple –no millor- les nostres vides. És el principi de la MTV i de l’embranzida del vídeo a casa -Betamax, VHS, 2000- que representen el principi de l’audio-visual de masses al negoci musical, i per tant l’inici de la tomba de la música com a ens autònom. De fet, la cançó Video killed the radio star, del duo The Buggles, ja presagiava tot això molt bé a principis de la dècada. És també aleshores quan la qualitat d’emissió de les comunicacions via satèl·lit esdevenen plataformes que permeten la difusió en temps real a enormes masses de població, pensem en Live Aid que tindrà lloc l’any següent i totes aquestes històries. L’any 1984 tens a Laurent Fignon guanyant el seu segon Tour amb retransmissions en directe des de la carretera des de ben feia poc –Fignon, que en realitat era Sting pujat a la bici amb ulleres paravent, perquè aleshores Sting podia haver anat tot sol a la Lluna i tornar-. Va ser el 1984 que tota la NBA sencera s’adonava per primer cop que també sabíem jugar a bàsquet a l’altra banda de l’Atlàntic, i m’aturo aquí perquè ja heu entès que els que no heu viscut allò us heu perdut el millor que l’ésser humà podia donar de si mateix sense ordinadors a les seves llars ni a les seves vides. De fet 1984 és l’any del naixement del Macintosh. Crec que val la pena aquest incís per fer encara més palès que era aleshores precisament quan l’efecte d’un trio de música i prou –sense més additius que la seva música- va poder arribar a fer aturar la Terra i fer-la fins i tot anar a l’inrevés, com va ocórrer durant la gira de l’àlbum Synchronicity. La idea que The Police seria trio o no seria, la va tenir el seu membre més adult, el guitarrista Andy Summers que tenia ja aleshores l’edat de Crist i un ofici reconegut al món musical. L’home ja havia tocat a tot arreu amb tothom, havia viscut unes quatre vides pel cap baix i tenia molt clar cap on volia anar. Home d’una intel·ligència, sensibilitat i inquietuds himalaienques –excel·lent fotògraf per cert- , va veure ràpidament que el també ros aquest que cantava amb el baix era bastant cabut, seductor i una força de la natura i així mateix, el bateria, un altre ros i més jove encara, era directament un animal. Havia trobat material noble d’una immensa qualitat i com els agrada als arquitectes, va estimar convenient no mesclar aquests materials nobles amb revestiment de segona, de la mateixa manera que a un Dom Pérignon no li afegiríeu mai gasosa. Imagineu per un moment allò que el bo de n’Andy va haver d’enginyar per fotre a fora l’altre guitarrista que hi era abans que ell. De fet, Sting a les seves memòries reconeix el fet que Summers va esdevenir un autèntic torracollons fins que es va endur el gat a l’aigua. Aquest ego dels músics és quelcom deliciós, una autoafirmació de les teves possibilitats que deu ser fins a cert punt orgàsmic, pur National Geographic. I és doncs, amb aquesta llibertat de moviments que els dos primers discos de The Police han arribat a ésser el que són, un paradigma d’allò que vol dir en música l’efecte sinèrgic –no lisèrgic-, com a més que la suma dels seus components. Aquests dos primers àlbums, Outlandos d'Amour i Regatta de Blanc, representen una raó per no tallar-se mai les venes si no t’asseguren que a l’altra vida podràs seguir escoltant-los. Evidentment, que els  tres següents treballs de llarga durada tenen progressivament més arranjaments de tota mena i la incorporació de teclat, amb cançons cada cop més elaborades. Tot té una lògica espatarrant però em fa l’efecte que molt crua aleshores. Andy Summers, vuit anys més gran que Sting, tenia les idees musicalment massa clares i havia aconseguit que la seva guitarra esdevingués primordial juntament amb la veu de Sting i els ritmes de Copeland, de tot allò que el grup havia de dir. Tanmateix, Sting, enorme compositor es trobava en una fase de desenvolupament artístic exponencialment accelerada. Necessitava, com tothom a la seva vida, veure fins on podia arribar. Era totalment normal començar de mica en mica a estar en desacord amb Summers. Sting anava pujant el Tourmalet a l’alçada de La Mongie i l’altre estava ja coronant buscant-se el paper de diari per ficar-se’l dins del jersei i afrontar el descens a Luz-Saint-Sauveur. Un cop copsada la tipologia d’aquest xoc de trens, si aquest estira i arronsa va durar més de tres anys, na fe de Déu! S’hi van ajuntar tres músics alfa, perquè no oblidem el bateria, que se les tenia de ben bones amb Sting, i viceversa. Ja m’imagino un bateria com Copeland, que mai no ha pogut romandre com a simple suport rítmic, incapaç de repetir més de quatre compassos el mateix patró sense ficar l’accent i Sting etzibant-li tot esverat: -Steward, vols parar de fer aquest puto retruc i deixar estar els platerets ? La bateria, aquí, la vull quadrada, m’entens ? Quadrada, que la gent no sentirà bé la lletra.-I l’altre responent-lique quadrada, la que hi té ell, ben amagada. Aquest tres anys llargs -des d’entrat 1980 a principis de 1984- no en sabrem mai prou, però ho trobo un exemple de tolerància i reconeixement del teu soci o company com cap altre i a sobre, dins de la voràgine de sexe, drogues i rock’n’roll. Es van descobrir tots tres, es van detectar i reconèixer entre ells com massa bons per poder gosar matar la gallina a la primera contrarietat, tot i que els drets d’autor fossin en una bona part pel compositor en cap, Sting. Quina qualitat la dels dos músics no compositors titulars per tal que el compositor en cap també vulgui aguantar. Hi ha hagut grups d’anomenada però sempre penso que en intensitat de fenomen de masses i influència cultural en moment present –la derivada de la derivada en l’imaginari col·lectiu per a la posteritat-, The Police representa la continuïtat de l'efecte Beatles-Rolling Stones-Led Zeppelin en aquest aspecte. Després el desenvolupament, com hem dit abans, de la tecnologia audiovisual va fer que amb la mateixa feina poguessis arribar molt més lluny –U2 van ser els dignes successors naturals- i per tant, jo entenc que l’esforç  de músic de gira com l’hem entès sempre va arribar al seu màxim exponent amb The Police. Només cal veure el seu calendari de gires 80/84 i m’entendreu a l’instant. Abans per aconseguir plenament un mercat i conquistar el món havies d’anar necessàriament a tocar al lloc, al Japó, al Brasil, a l’Argentina, etc. Les gires mastodòntiques i més extenses grans fetes després per altres grups responen ja a la inèrcia de la industria musical, deutora de la dinàmica encetada per aquest tres rossos i a la millora tecnològica, que la hi va haver clarament, amb un altre nivell de so, llums, transports i logística. Resulta complicat de dir que algú va aconseguir igualar i depassar aquest nivell de penetració popular en sentit literal i figurat, només amb la música. El meu respecte a la trajectòria posterior individual de tots tres components, Sting, Copeland i Summers, car ells mateixos ja sabien bé que mai no tornaria a ser el mateix. Cadascun d'ells ho ha anat sabent més tard o més d’hora, segons ha anat tenint temps lliure després de dir la seva, car n’hi havia un dels tres que tenia moltes coses encara a dir. Voldria acabar aquest article de la millor manera que és recomanant la seva música. Al canal Youtube trobareu els assajos –rehearsals- que l’equip que assistia al grup va considerar convenient enregistrar amb data febrer de 1984 – ni que fos en instrumental deixant descansar la veu de Sting, entre concert i concert- perquè ja sabien que musicalment eren davant quelcom únic i irrepetible. Tota una meravella de testimoni. El tempo de les cançons, la caixa de ritmes desenfrenada, us pot donar una idea de moltes coses, de la rutina de tocar sempre les mateixes cançons, de les ganes d’acabar ràpid, etcètera, però sobretot de les ànsies de tots tres de menjar-se el món. I bé que ho van fer. Gràcies, policia.