Nihilisme nostrat

Ha sigut veure l’assagista francès Raphaël Glucksmann instal·lat al carro fàcil del populisme, com a candidat a les eleccions europees 2019, que m’ha vingut al cap la figura de son pare André. De fet, havia pensat en parlar-vos de nihilisme un dia d’aquests, i no hagués sabut fer-ho sense André Glucksmann, filòsof referent del maig del 68 parisenc. És increïble a vegades com funciona la nostra ment. És normal que sigui així car la primera vegada que vaig sentir el mot “nihilisme” va ser en boca d’aquest pensador l’any 2005. Un article seu en un dels magazines que venien inserits al diari dominical en format patracol –llavors, encara de consum habitual a moltes llars- em va fer pensar i molt. Ara infereixo que l’article anava lligat a la publicació i promoció del seu assaig El discurs de l’odi. En ell s’associava el nihilisme -terme filosòfic tanmateix ja existent molt abans, treballat per Kierkegaard o Nietzsche entre d’altres- amb la necessitat de trobar una explicació al comportament dels fanàtics religiosos islamistes que van colpejar el món especialment a partir de 2001, l’atemptat al WTF, i sobretot per proximitat, l’atemptat d’Atocha a Madrid l’any 2004. Estàvem tots certament una mica espantats i calia cercar explicacions i respostes, i si de cas no sabies qui era Glucksmann i tampoc no sabies què era fer assaig -a part de tocar un instrument musical o mesclar sodi amb aigua-, almenys el teu estimat diari dominical te’n feia cinc cèntims mentre eres assegut llegint a la tassa del vàter. Doncs mira que bé, ja hi som, quinze anys després, rememorant aquell moment íntim i escatològic per a tots vosaltres. Curiós pensament aquest del nihilisme, que no dóna importància a cap valor superior, o sigui a res, i per tant no existeixen ni el bé ni el mal. La branca de nihilisme anomenada “nihilisme existencial” argumenta més particularment que la pròpia vida en si mateixa no val res, ni la meva ni la dels altres. Aleshores semblava un argument - tal com el filòsof ho explicava a la tassa del meu vàter- molt adient i plausible per a explicar com de poc costava als dolents de fer mal i quin mal! Quin horror i que tranquils que es quedaven i queden aquests malparits quan cometen aquestes atrocitats. És innegable que aquesta idea, directa i succinta, va ser acceptada aleshores per tothom.

El terme “nihilisme” va ser un dels darrers trending tòpics mundials abans del naixement de Twitter i des d’aleshores el nihilisme em feia tanta por com la paraula « bomba ». D’una banda, no em vaig adonar però -car el meu sistema educatiu no m’havia ensenyat prou a fiscalitzar- ni recordo en tot cas, que en cap moment el pensador fes autocrítica i analitzar si nosaltres, els occidentals, teníem quelcom a veure en aquesta deriva delirant, en quin grau i des de quan. Només així puc entendre ara la recepció entusiasta que va tenir l’assaig en qüestió a la societat occidental, sobretot per part de la FAES i en general, de tothom que buscava respostes fàcils. Vàrem integrar el mot “nihilisme” en els nostres debats de diumenge casolans i ho recitàvem parafrasejant el mític Fernando Arrabal: “el nihilismo xa xxegoooóó”, “hablemos de nihilismo, cojones, xa”. Aquesta impressió la confirmo novament quan faig arqueologia a internet de comentaris de gent que s’acontentava en tornar a llegir l’assaig en qüestió, per trobar com a bona aquesta única explicació, encara als atemptats de París l’any 2015, això és fins deu anys després de la seva publicació.

D’altra banda, la segona derivada que tampoc no vaig pensar ni de conya, un cop sortit de la tassa del vàter i apujats els pantalons, és que una branqueta polida d’aquest nihilisme s’aniria a estendre pel món civilitzat o lliure -com als neoliberals, mai presents quan en parlem, els agrada anomenar el seu món- ficant-se dins de casa i d’una manera que com predica el nihilisme, està arruïnant la vida de la família. Família Dit Societat. Per qui us escriu, el nihilisme nostrat es tradueix en aquesta manera de passar per la vida dient que no volem ferir els altres, fent veure que els respectes exquisidament no ficant-te en absolutament res de la seva vida. De fet, res no val la pena per total, acabar ficant-se en merders. Al final, de resultes d’aquest posicionament ens estem fent un mal tremendo –com diuen a l’Upper Diagonal. En un moment en què les comunicacions han esdevingut ràpides, efectives i fiables tecnològicament parlant, ens diem menys coses, de les veritablement importants, que mai. Els poders fàctics es freguen les mans amb aquesta falta de comunicació de temes cabdals entre nosaltres, és a dir, assumptes morals, ètics, humans al capdavall. Podem arribar a tenir potencialment moltes famílies, l’extra-gran, la vella o donada, la nova o creada, la política, la biològica, el veïnat, els amics, per poder explicar els nostres dubtes existencials. Aquesta família global té un gran avantatge a priori i és que normalment està formada de gent de totes les edats i de més o menys lligam per poder parlar de tot, però sembla que ja no ens calgui tot això. La civilització, la formació adquirida i el progrés l’entenem com autosuficiència. Onanisme emocional. Individualisme. Per contra, quan sentim que alguna cosa ja no rutlla i ha petat definitivament dins nostre -massa tard- ho deixem pel metge o terapeuta, i aquí els poders fàctics estan encantats, perquè hi fem negoci -consum de medicaments i drogues entre d’altres. Sóc del parer que amb la família no hi ha mitges tintes. No hi ha res com la gent més propera per treure l’aigua clara, o t’ho arreglen o t’ho espatllen encara més, allò que no practicaran serà el processisme mental que trobareu pagant aquests serveis externs de gent que viu de vosaltres.

Pocapenes que arribem a ser per no gosar dir a ningú allò que ens passa i de pas, molt interessant, comprovar d'aquesta manera i d’una vegada per totes si estem amb ells a partir un pinyó o millor deixar-ho estar, i no perdre el temps amb il·lusions o temptatives d’entesa debades, falses amistats i germanors, etc. Pares, germans, tiets, cosins, avis, -cunyats, no cal– aquests nomenclàtors de parentesc són termes arrelats en la tradició lligats a la necessitat inherent de l’ésser humà de socialitzar-se i així poder-nos introduir més fàcilment als altres i parlar. Nosaltres sembla que estimem, emperò, més convenient quedar-nos muts i a la gàbia, cadascú al seu racó, amb les seves inquietuds. Pitjor que això, encara. Si ens trobem amb algú que de veritat s’interessa pel que fem de tot cor i es llança a opinar i a sobre de la seva banda, se’ns obre i accepta al seu torn ser fiscalitzat, el podem arribar a veure com un boig. Desconfiem, aquest no és aigua clara, vol fotre’ns. Hi ha un lloc al món on aquest exercici de parlar-nos, explicar-nos contes, faules, tradicions, enfonsar-nos en el nostre passat i respectar els vells i fer-los actius en el nostre imaginari va funcionant encara, i potser perquè no hi ha psicòlegs a visitar ni diners per pagar-los. Aquest lloc es diu, de manera vulgar i neoliberal, Àfrica. Tenim moltes coses a aprendre d’allà, a recuperar, de fet, perquè ja les atresoràvem. Al nostre món occidental, els psicòlegs estan per fer una feina i bona feina que alguns faran, Déu me’n guard. Em fa l’efecte però que estem donant als psicòlegs més feina i importància que la que els hi pertoca, de la mateixa manera com fa uns anys els pares havíem descuidat i deixat un bon mos de la nostra educació als mestres, que els ha fet acabar amb quadres depressius i tocats de l’ala, i que ens va obligar a rectificar, tornar enrere i reconèixer que hem de fer de pares d’una vegada per totes, que és el que toca. Som nosaltres i només nosaltres, de manera personal, qui estem descuidant els nostres papers actius com a membres d’una família o comunitat, sigui cristiana, musulmana, budista o astronauta. Aquest tancament als altres ens acaba resclosint i per tant, impossibilitant que ens entri aire fresc. Tenim por d’obrir la porta perquè ho associem que ens poden fer mal. Tenim por a entrar enjondre per no ser-ne un dia fotuts fora. No ens volem arriscar i les tensions acaben explotant perquè no està ben vist verbalitzar-les. La nostra xarxa de relacions, escenaris actuals d’incomprensió, d’enveja, de competició, de desconfiança, en comptes de llocs de trobada, escolta, aixopluc, creixement, aprenentatge. Les relacions socials no són fàcils, és veritat, la vida tampoc no ho és. Com evident és que ens necessitem els uns als altres. Jo sóc quelcom/algú sempre i només en relació amb algú altre. Si no cuidem la família no estem cuidant la pròpia vida i viceversa. Tots en som culpables, de la situació actual, i aquest és el nostre nihilisme. Com volem que la societat millori si cadascú no fa un simple gest per millorar activament la família, des del seu nucli més petit al més gran.  Sempre hi haurà feina per fer, aquest és el desafiament car mai no s’acaba aquesta feina de greixar l’engranatge. I els adults hem d’ensenyar als que vénen darrere, no podem romandre al sofà. En canvi, com estàvem dient, aprofundim en el nihilisme, el no donar importància a les coses. Si res no és important, no cal lluitar per res. Molta gent se’n fot discretament d’aquells que es passen el dia sense menjar per seguir alguns preceptes de la seva religió; el ramadà, per exemple. Aquesta gent en dejuni, la veus patir, li fa mal el cap, potser que en un principi no entenem per què ho fan. De no entendre-ho, ho menyspreem. Aquesta gent fa diàriament un sacrifici, una prova de resistència i fe -ni que sigui consuetudinària i lligada a una religió i, per tant, sovint un acte après i no decidit de manera personal. En tot cas, un acte curull de voluntat durant un mes sencer. No em queda clar, de la nostra banda, si sabem exactament què és fer un sacrifici. Si sabem pensar en la paraula “sacrifici” sense haver de revestir-la de religió, per no aprofitar aquesta excusa barata i poder així banalitzar-lo. No sé si hem pensat prou en el valor intrínsec dels sacrificis, en vistes senzillament d’atènyer un millor autoconeixement.

Aquest nihilisme nostrat que acabem practicant, que molts no gosarien potser anomenar-lo obertament així i en dirien més aviat relativisme, està també molt lligat a l’ateisme no practicant, és a dir, a no fer res, ni tan sols el fet de pensar conscientment en la nostra condició d’ateus. El relativisme aquest, que lligo ara, està definit a la Viquipèdia:  “el relativisme és una posició que considera que quelcom (un enunciat, una pauta de conducta, una norma, una concepció) està vinculat a una altra entitat i, per tant, no es pot entendre si no és amb referència a aquesta”. Em fa l’efecte que l’altra entitat en qüestió, que sempre utilitzem com a comodí, és la nostra estupidesa. Evidentment, si res no es pot entendre sense comptar amb la nostra estupidesa, és una manera de perdonar-nos per no prendre mai cap postura seriosa i reflexionada sobre un afer, pel simple fet de ser estúpids, i aquí es podria arribar a inferir que potser s’ha fet un esforç cognitiu voluntari per enraonar i que ha estat la nostra limitació qui ens ho ha impedit. Si és el cas, el meu article agafaria una connotació més optimista.

Ironies a part, que estem intentant fer assaig seriós -o sigui, no relativista- em sembla que tot plegat, aquestes tendències de sofà i gintònic nihilistes, relativistes, ens estant portant a esdevenir mers éssers sense ànima, indefensos, i proclius a ser manipulats, envaïts, intoxicats i el més important, trobo, sense cap mena d’interès. Una persona que no dóna importància a res o diu que res no pot ser criticat, i per tant, que ha de ser respectat, així, tot com passant per una persona tolerant, és un zero a l’esquerra, ha mort en vida. Hem d’anar amb compte amb aquest tipus de tendències. El perill és llevar-se un dia sense saber per què toca llevar-nos; o com va dir aquell, trobar-nos la dona al llit amb el lampista i preguntar-los per la fuita del lavabo que havia de venir a arreglar; o acabar dient que Franco no era tan dolent, que aleshores hi podies viure bé sempre que no et fiquessis en política. Poc ens passa.