Quan convé seguem cadenes

Quan convé seguem cadenes. Quines cadenes, però? Les que ens separen de la llibertat. Però, i quina llibertat? Abans que res, del tot més adequat per a la nostra salut i modestament més a l’abast, s’hauria de treballar sempre la llibertat individual. En tot cas, mirar que tota altra llibertat mai no sigui una excusa per no segar les cadenes de la llibertat individual. L'objectiu: saber si nosaltres mateixos ens podem considerar lliures, amb totes les precaucions, matisos i trampes que aquest terme traspua sempre. Hem de tenir doncs clar que la llibertat col·lectiva mai no resoldrà el problemes que ens genera la nostra pròpia manca de llibertat personal, problema que –deixem-ho ben clar- ho serà només en cas d’haver-lo identificat, perquè hom pot viure com a esclau tota la vida la mar de bé, com és el cas de la majoria de la societat, majoria que evidentment no llegeix aquest bloc. La llibertat individual, en el màxim estadi possible al qual siguem capaços d’arribar, és una aspiració legítima, l’única que de fet val realment la pena. I això és així perquè demana un esforç continu i no s’acaba mai, afavorint el creixement de la persona en tot moment. Parlem d’una millora constant, doncs, impossible de donar un sentit més profund a l’existència. Aquest camí es llaura fent-nos preguntes periòdicament, qüestions que han de ser un xic incòmodes, és clar, car han d’anar al moll de l’os. Si no ens fem aquestes preguntes, de mica en mica anem perdent un esglaó de llibertat rere l’altre, fins acabar ben tenallats. És curiós doncs, com aquest treball de vetllar i preservar al màxim la llibertat individual demana compromís, regularitat, atenció i per tant, comprovar que és una bona eina per, sempre que ho fem amb calma i esperit positiu, romandre ben vius, desperts i alerta. Aquest treball de camp continuat versa sobre la identificació de les nostres cadenes.

En primer lloc, tindríem les cadenes que vénen de molt lluny, que vindrien a ser els nostres prejudicis adquirits en els primers anys. Ja va bé, en aquest cas, analitzar quant de mal integren aquest prejudicis a l’hora de fer-nos avançar, impedint-nos adoptar noves estratègies o traspassar barreres que creiem sagrades i que després, a nova llum i un cop trencades, ens deixarien per fi en disposició d’obrir un camí nou, inesperat i enriquidor fins al punt d’atorgar-nos, com dèiem, un sentit de vida. El tan enyorat sentit de vida. Cadascú té les seves cadenes abissals; sempre que veieu a superfície que l’estat de la mar no millora, serà interessant abillar-se l'equip de busseig i anar a veure què passa allà baix, millor acompanyats de prop per algun ésser estimat, que us pugui rescatar o anar a alertar en cas de problema. Descendir a les profunditats demana conèixer les taules de compressió i descompressió i per tant, hem de tenir en compte que no és una maniobra gratuïta ni exempta de risc. El preu d’aquest dur desafiament -sobretot si no sou bussejadors habituals- serà potser trobar un antic vaixell, amb tresor o sense, però sempre una aventura poder conèixer o descobrir l’aspecte de coses ja passades, i cregut superades,  anys després emmagatzemades a l’abric de la llum del sol, a forta pressió i en condicions quasi anaeròbiques.

En segon lloc, hi ha cadenes que ens hem anat posant amb els pas dels anys, en l’edat adulta, del tipus “mai faré això” o “mai faré allò”, o bé pensar que segons la meva educació o condició puc arribar fins aquí però no més enllà. Tot això té la seva lògica car estem programats així, mirant d’encasellar i simplificar tot allò que copsen els nostres cinc sentits per poder processar la realitat –rigorosament inabastable a l’ésser humà- i arribar a interaccionar en conseqüència, això vol dir ser capaços d’oferir tanmateix una resposta. El problema rau en no haver entès que aquests límits autoimposats haurien d’estar sotmesos periòdicament i conscient a una reavaluació de la nostra part, car les persones anem canviant amb el temps. Si nosaltres evolucionem i els nostres límits no, ens trobem cada cop menys centrats, i més al límit de la parcel·la d’allò que consideràvem no fa tant « ben fet « o « allò que cal fer ». És aleshores quan la crisi es presenta. Hi ha crisis vitals per les que passem tots, però també n’hi ha d’altres que no hem sabut identificar a temps i que amb una feina continuada es podrien haver detectat per defecte. La Terra es mou, així com el Sistema Solar i la Galàxia. Nosaltres, de tendència sedentària, ens hauríem de bellugar mentalment per respondre a aquesta realitat de moviment permanent per tal de no quedar enrere i fora de joc. Lluitar contra la inèrcia de la nostra ment al canvi, aquesta és la qüestió.

Per acabar, trobarem les cadenes actuals, pròpies de darrers decisions preses. Unes cadenes, aquí sí, on no podem defugir per res la pròpia responsabilitat. Unes cadenes que en molts casos ho han esdevingut a un moment donat i abans no ho eren pas, o no ens ho semblaven. Com també a la inversa, elements en un principi considerats en el nostre contracte social com a cadenes o compromisos acaben essent amb el temps les millors eines de llibertat al teu abast. El llenguatge fa trampa, la realitat també, ens interessa fortament saber, doncs, on i quan esdevenen trampa. Ja veiem que el més complicat és identificar les nostres cadenes reals fent un exercici d’honestedat personal i profund, que sempre, sempre resultarà dolorós perquè en primera instància les creiem com a representatives o referents del nostre jo. Un cop identificades, hem de saber-les llimar i segar-les tenint clar que algunes d’elles precisen molt de temps per acabar-les rebaixant i trencant, incloent períodes de repòs si no voleu contreure una malaltia postural. D’altres cadenes, emperò, es podran trencar amb unes simples tenalles. Tenir clar el diferents graus de complexitat i saber què anem a afrontar és la millor manera de no prendre mal. S'han d’atacar totes les cadenes una mica cada dia, el temps proporcional al pes ocupat de cadascuna en la vostra ànima. Som vinguts a treballar, a segar cadenes, sí, però primer les nostres. Tenim tendència a pensar en gran i en conseqüència, afirmar que és important saber allò que volem a la vida. Segur que tenir un objectiu o saber cap on volem anar és important, sens dubte, però trobo més humil i realista dins la nostra escala humana, saber detectar, primer de tot, allò que ens oprimeix o ens neguiteja. Potser que allò que veritablement volem i ens convé, ens podrà ésser millor revelat a nosaltres mateixos ulteriorment, un cop tinguem menys nusos i menys crispació. Per posar-te unes ulleres novament graduades és ben veritat que primer te n’has de treure les antigues.

Arribats aquí, ens quedarà la resta del camí. La nostra missió serà identificar les que podran ser noves cadenes en un futur immediat i decidir si les prenem de moment i anem controlant, o preveure les que poden arribar a transformar-se d’una manera massa perillosa, no en una cadena, sinó en una maroma, i poder, en aquest cas, refusar-les de pla. Digueu-li oferiments, digueu-li temptacions, digueu-li pomes prohibides, que sempre tindrem ben exposades i a disposició davant nostre.

Per acabar aquesta reflexió, voldria que pensem si aquesta gent que triem com a polítics representants, els veieu capaços de fer aquest feixuc exercici que vosaltres heu encetat ja de ben segur -altrament no estaríeu llegint aquestes línies fins al final- per després, en un segon estadi, contribuir a atènyer una llibertat col·lectiva del tipus que sigui.