Esperes que el semàfor es posi verd. Fa molt de fred a fora, ara, ben d’hora. Que bé que t’has de sentir de fet, dins del cotxe amb la calefacció engegada, arrupida al teu seient. El teu rostre llueix enterament vermell, reflectint alhora la color del semàfor i els llums de frenada del vehicle de davant. Tu, la mirada perduda. S’ha posat verd i trigues uns segons a adonar-te’n. Jo sóc especialista en mirada perduda, i ho acabo de copsar a l’instant. T’ho has pogut permetre en el teu espai propi i a sopluig, que és el teu cotxe, però mai més durant la resta del teu dia a la feina. Així doncs, aquest darrer moment de mirada perduda fins que tornis a casa, fas bé d’aprofitar-lo, és clar que sí. Tanmateix, quan ets especialista de l’acte de mirada perduda –dit científicament empanamentaTM en els casos no clínics, segons l’escriptor reusenc Miquel Bonet- ja no es tracta d’aprofitar un moment d’impàs entre dos accions, és, més aviat, haver arribat a un altre nivell de consciència i mestratge de l’acció, veritablement això és un altre cafè. L’empanamentaTM succeeix entre una acció obligada i una altra del nostre contracte social, quan el cos i l’ànima se’t posen instantàniament i de manera automàtica en punt mort. Tu ja no hi has d’intervenir de manera conscient, ni pensar per tant en què ho has de fer, car ho portes integrat. És altament addictiu, com podeu suposar, com tot element que et fa sentir bé i que en conseqüència, tendeixes a repetir. La mirada perduda, el “do nothing”, l’empanamentaTM és d’allò més sa. Es regeneren cèl·lules mentre et deixes anar, i tenint en compte que cap element nociu no ha estat ingerit, no es podria dir que parlem de cap droga. Jo suposo que aquest estat zen és el que busquen totes les pràctiques actualment en voga, que busquen el benestar. Mira’t bé doncs, si atresoreu aquest do us estalvieu cursos i calerons, sempre que l’assistència als cursos aquests no siguin l’excusa que busqueu per discretament mirar de fer o refer les vostres vides i trobar parella. En aquest cas, us recomano que no abuseu d’aquest estat contemplatiu si el que voleu és el que ja m’ensumo que voleu, però llavors no em digueu que voleu contemplació, no m’enganyeu. Voleu contemplació de la bona, de la que us posa ben alerta i agitadament compulsius fins a l’orgasme per tot just després posar-vos de nou i automàticament contemplatius per uns minuts, de manera molt semblant a com us estic dient. D’antuvi, arribats a aquest punt, es feia una cigarreta. Reprenem el fil. L’empanamentaTM, que no és ben bé estar espès -com diu el diccionari de manera aproximada- resulta un mecanisme de defensa contra l’agressió exterior. De la mateixa manera, és un fet innegable que s’accentua amb l’edat. De joves se’ns nota menys aquesta dispersió per la simple raó que el nombre d’agressions rebudes són faves comptades en relació amb les que creiem percebudes com a adults, havent de reconèixer que potser allò que passa simplement és que d’adults tenim cada cop menys energia per afrontar-les. Fixeu-vos: voleu rebre notificacions de tal o tal aplicació ? Vibracions, timbres, alertes, convocatòries, alertes de records, fa un any de, on that day generat pel teu propi telèfon. Has de sortir de casa en deu minuts segons la teva aplicació. Dotze minuts més que de costum avui tindràs per arribar a la feina. Tres reunions avui, doncs dinar en mitja hora. Un cop a casa el microones sona. El rentavaixelles, que sona. L’assecadora, sona. La rentadora que porta sonant cada minut fa cinc minuts. L’andròmina on es preparen les farinetes, també sona. El fill que plora, que vol les farinetes, i les vol menjar ja. Vist aquest quadre d’alertes tipus, comprendreu que l’empanamentaTM és un bé de Déu. L’EmpanamentaTM, que pot ser un estadi de la ment molt productiu, la base i niu pel sorgiment de noves idees per a les nostres vides i que per tant, potser no interessa al capdavall. Potser ens volen distrets i per això han inventat Netflix, fent-nos passar per persones interessants i intel·ligents que estem al dia consumint productes fets totalment acabats, això sí, amb missatge, que és el premi oficial a perdre hores senceres bocabadats davant de la pantalla. Són bones sèries –diuen- perquè et fan pensar i explicar-ho l’endemà a la feina. Per mi que si et porten el missatge ben triturat i mastegat, potser que et fan pensar allò que volen ells, o sigui abans que res, que continuïs al sofà i no t’aixequis. En fi, que cada cop estic més d’acord amb els meus antics veïns de quan vivia a les terres de Samory Touré, a l’Àfrica de l’Oest, que veien passar el dia a la porta de casa, mirant el carrer i l’infinit, atmosfera només trencada per un plat d’arròs, una mica de pollastre o truita de riu, i conversa amb els confrares. Aleshores ho presenciava sense entendre un borrall i vestit com un colon. Ara penso que allò que feien deu ser el més semblant a la felicitat, i en tot cas, a haver assolit un mínim de respecte i pau amb un mateix, com també una estricta voluntat de preservació de la dignitat i prendre’ns seriosament d’una vegada per totes. Romandre empanatTM de tant en tant és afirmar-se més viu que mai doncs, a la inversa de com es pot pensar. Estigues alerta. Per què ? Per fer què? Que em diguin d’una vegada per què he d’estar sempre alerta. Em costa molt de trobar explicacions i és que m’adono que de tanta alerta acabaré petant d’una obturació cerebral, o d’altre tipus, i no ho voldria jo, ja son ganes de posar-me malalt per poder dir que sort que estava cobert per una mútua complementaria i per una assegurança, i que per tant ha valgut la pena l’estar sempre alerta. Ho diuen així, ja des de petit : el nano té un dèficit d’atenció, és dispers. Em pregunto si no podríem deixar tranquil a tothom dispersar-se de manera natural, i evitar d’aquesta manera haver de recórrer a les drogues o a les plataformes de sèries de televisió de ciència-ficció, havent-ho de fer per la força i compulsivament amb l’única dèria -no declarada i portada sempre en la intimitat- de voler alienar-se artificialment i peti qui peti d’aquest món, i tot per tal d’amagar l’amargor que suposa veure’l emmalaltir inexorablement. L’empanamentaTM ha de ser percebuda en l’actualitat com una necessitat peremptòria per a la bona salut de l’espècie. Un excés és nociu i poca broma, si us plau, però és que ara estem sota zero. Intenteu percebre algun dia si coneixeu d’algú que s’empanaTM de tant en tant. Si és el cas, ho heu de celebrar, és una bona notícia, el convenciment de què no podran amb nosaltres, almenys de moment.
-Hola ? Hi ha algú a la sala ? Què estaràs pensant ? Tu, desperta !! No tens dret a evadir-te d’aquesta manera! Ei, que t’estic parlant ! Vols mirar-me ? A veure, què he dit, va ? Veus com no m’escoltes ? Enhorabona. Veig que llavors efectivament aquesta tirallonga no anava per tu, lector. Me n’alegro, de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada