Vull fugir d'Europa

Quin desencís, el del bo d’en Ludwig –Beethoven, pels amics, i sense el “Van” a davant- amb Napoleó Bonaparte! El compositor de Bonn tenia pensat dedicar-li solemnement la seva Simfonia Heroica, quan va saber que el militar francès havia gosat utilitzar els nobles principis de la Revolució per a coronar-se Emperador i partir a la conquesta del continent. El cas és que dos segles després sembla que no vulguem deixar en pau el genial músic, de ben segur removent-se encara ara a la tomba, tot veient com s’utilitza la seva meravellosa “Oda a la Alegria”, de la Novena Simfonia, com a himne d’aquesta cort de vividors panxuts i malalts de ciàtica. És per tot aquest panorama lamentable i penible que vull fugir d’Europa. Europa és un geriàtric. Europa és la targeta rosa per entrar al Metro de Barcelona. Europa són els viatges de l’Inserso, on no t’has de preocupar per res i t’ensenyen llocs bonics, explicant-te històries bona part del dia majorment tancats a l’autobús i oferint-te bé de dormir i menjar, ep, això sí, sempre que no canviïs el programa al guia i t’adaptis escrupolosament a allò que et proposen. Ara mateix Europa nom posa gens calent. I nosaltres, els ciutadans europeus, som Europa, en conseqüència em fa l’efecte que nosaltres tampoc posem calents a ningú. Aquells que volen venir aquí són gent dels pobles africans hereus de les nostres colònies, o els sirians, en definitiva, o gent que fuig de les putes guerres –on Occident, no tenim mai la culpa- o bé gent a la qual hem inoculat de tal manera el nostre imaginari de prosperitat i benestar, després de generacions d’ocupació i repressió colonials, que no els hi queda una altra que somniar amb l’antiga metròpoli, jugant-se els diners primer i la vida després a la Mediterrània o a les nostres fronteres. Marxar de casa obligat per les circumstàncies és sempre la darrera opció i per això em petarà el cervell pensant que volen fugir de casa seva per venir aquí, on a mi em fa vergonya viure. Durant una breu estància a Bamako en 2014 vaig llegir un anunci a plana sencera a la premsa local, en  francès, que deia: « El Dorado no es troba a Europa, el Dorado es troba a casa teva ». De ben segur que l’anunci havia estat patrocinat des de les potències europees amb una clara intencionalitat, però el fet és que tenien raó quan deien que  el Dorado no era a Europa. És veritat, aquí només compten els diners i l’ètica, si és que en tenim, la tenim per norma general al forat del cul. La moral col·lectiva fa esglai de només comprovar les notícies més vistes, els programes més vistos o els subjectes que són tendència actualment. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana a Twitter es mostra la nova moda a les discoteques de capvespre per als adolescents i que es diu “perrear”. No comment. Tanmateix a aquest anunci del diari malià del que parlàvem li faltava dir tota la veritat, que no era una altra que confessar que el Dorado tampoc era casa seva, ni molt menys. Esmento Bamako com ens podríem referir a qualsevol altre indret, per exemple Khartum, testimoni d’una matança aquest mateix 3 de juny de la que potser no us heu fet ressò. Si no són guerres –sempre de tercers- són “conflictes” relacionats amb la religió o la injustícia social, dèficit sanitari o educatiu, pobresa endèmica o la manca de desenvolupament personal i oportunitats, que porta associada una mínima necessitat material que no arriba mai a assolir-se. Vinguem d’on vinguem, doncs, si allò que busquem és el Dorado, ho tenim magre en un moment en què ja s’han cartografiat absolutament tots i cadascun dels racons del planeta, i el Google Earth t’ha fet la foto d’aquell lloc amb el qual somniaves com seria, i que ara ja ho pots veure ajagut al sofà de casa. El veritable Dorado no es troba avui ni a Europa ni on Europa té encara posats els seus tentacles, vaja. Ara mateix som un virus o més planerament, fem pena. Una bona part dels anglesos ho han detectat des de fa temps i volen aprofitar la seva condició d’illa i la seva lliura esterlina per fugir cames ajudeu-me, havent-nos fet el favor a tots com a mínim d’obrir la caixa de pandora i començar a parlar-ne sense embuts. Jo ara mateix no puc tenir més que enveja dels amichs que decideixen tocar el dos i provar sort lluny d’Europa, perquè s’estan avançant a l’hecatombe. Visionaris anònims, els millors, veritables canaris a la mina. Almenys espero que alguns d’aquests agosarats m’oferiran un llit durant tres dies quan hagi aterrat properament havent fugit a corre-cuita de la zona zero. Tres dies i després m’espavilo, ho prometo perquè, segons he sentit al programa de TV “Sálvame”, tres dies és el temps màxim on els amichs poden conviure-hi junts. Que la vella Europa ha estat referència i pol d’atracció durant molts cops ho sap tothom, no tot han estat pestes, guerres o fer llàstima, ara. Si algú va escriure una cançó bonica dedicada a Europa va ser el binomi Carlos Santana i Tom Coster en 1976, i va ser així perquè no van pensar de cap manera en nosaltres per compondre-la, li van posar el títol quan ja estava enllestida. Tanmateix, l’Europa que tocava Santana amb aquelles notes sentimentals, sostingudes i interminables, era encara aleshores i malgrat els efectes de la crisi del petroli, la d’un continent en ple creixement i ple de possibilitats. Avui en dia, 40 anys després, el vell continent fa massa temps que va culminar un període de creixement i bonança macroeconòmica -des de les postguerres, a occident, i des de la caiguda del mur, a orient-. És un fet que som en caiguda lliure econòmica i humanística, ja fa temps que no s’escolta la darrera nota de la guitarra de Santana ni als fils musicals de les bodes ni a la consulta del dentista, havent-se esllanguit per sempre, i com el subtítol de la mítica cançó puntualitzava, la Terra encara plora i ara, a sobre, el Cel també. Si encara sou prou joves per no haver acumulat prou llast a les vostres vides, prepareu-vos i marxeu ben lluny, campi qui pugui, però lluny del vell continent. Feu un petó als pares, que ja tornareu al Nadal. Això en pocs anys serà una presa trencada, com Aznalcóllar, com Brumadinho, ens arribarà tot el fang llefiscós com la lava del volcà Kilawea. Brussel·les, la plaça aquella on es troba l’edifici de la Comissió Europea em fa tanta basarda com la Plaza de Oriente de Madrid, naftalina, moqueta i ofec. Quina culpa tenen els pobres belgues i els ciutadans de la seva capital de conviure i que els identifiquem amb tot aquest núvol tòxic. Primer mantra: s’ha de mantenir en peu la Unió perquè és l’única manera d’evitar que ens fem la guerra, diuen. Caram amb l’argument de la por. Segon mantra: hem de convergir vers una federació d’estats, diuen. Amb aquesta frase hem introduït el processisme^TM, que com veiem, no és un producte exclusivament català. Tercer mantra: sense Unió no hi ha Schengen. Amb aquesta darrera, triple de Iturriaga. Brussel·les o Estrasburg, plenes de polítics que han fet dels vols d’avió de dilluns a dijous i el bon vestir la seva raó de vida. No els hi diguis res, els has de donar en tot cas les gràcies per la seva tasca car treballen i dur per a tu. Gràcies a ells el 100% de l’energia és verda i segura perquè s’han pres les mesures més adients, segons ells. Tots els cotxes són ja elèctrics perquè s’han pres les mesures més convenients, segons ells. El català és idioma oficial a les institucions europees perquè, segons ells, s’han pres mesures perquè això sigui ja un fet. Tothom té un salari mínim digne perquè s’han pres mesures, segons ells. Els pescadors, agricultors i ramaders poden viure d’allò que produeixen sense problemes car s’han pres les mesures oportunes. El problema d’Europa no és haver arribat a un grau de mesquinesa insòlit. El problema és que nogensmenys, amb aquest bagatge, ens creiem amb esma de donar lliçons als altres pobles i utilitzar la nostra història interpretada com una disfressa neta i polida per creure’ns superiors. Haver estat bressol de les civilitzacions grega i romana no ens dóna dret a alliçonar ningú, precisament per haver estat el bressol del millor i del pitjor, en forma de bigoti fi i curt. Jo tan sols voldria que no ens arribessin mai més les mateixes ganes de tocar el dos que aquells que volien prendre l’avió a la pel·lícula “Casablanca”, per fer escala a Lisboa i d’allà cap a Amèrica. Un altre cop cap a Santiago, Montevideo, Buenos Aires, DF, Estats Units. Potser que ja no es diran així els nous indrets per l’esperança i la salvació. Potser que s’estan dient ja o diran Sidney, Manila, Kuala Lumpur, Tokyo, Taipei, Seul, Auckland, Mumbai, Calcuta i un llarg etcètera perquè Àsia i Oceania són, afortunadament, encara prou grans per provar sort en tant que expatriats europeus. Certament, cap lloc d'aquest és idíl·lic com també és ben cert que quan vius a casa dels altres els seus problemes no et fan tant de mal i es pot anar tirant anys i panys sense ofegar-se. Es pot sobreviure més temps al cinisme com a convidat de l’esperpent que com a propietari. L’apocalipsi no són ja les guerres amb armament, ni les cibernètiques, ni el canvi climàtic, ni la repressió i el seguiment per control remot a la carta de l’individu. No. L’apocalipsi és la nostre pèrdua absoluta d’humanitat –humanisme, segons Gil y Gil-. A les portes de què els robots humanoides esdevinguin amenaça, nosaltres sols estem mutant de persones a robots. Europa, ben asfaltada, bon aparador malgrat tot, és ara el terreny del no pensament, de la no creació, del no risc, del no moviment. Europa està negant en aquests moments el riu d’Heràclit i el moviment perpetu terrestre i universal. Europa, autèntic banc de proves en aquest moment del fenomen més bèstia de regressió de l’ésser humà, on s’ha encetat el procés d’esborrat del concepte “ésser hum...”. Com hem esmentat, el seu catalitzador és la por, a tot i a tothom, pilota endavant sense fer-se les preguntes que calen. Deixem-nos, europeus, de creure’ns destinataris, missatgers o hereus de res que ens les estan cardant per totes bandes i ens han volgut fer assimilar per defecte la nostra condició d’europeus a la nostra pertinença a la Unió Europea –o Alemanya-, element aquest totalment i perfecta contingent si volguéssim. Violinistes del Titànic que estem fets, tots tan endreçats i engreixats. Si em quedo molt més temps aquí no tindré més remei que aprendre a parlar alemany i no em ve gaire de gust ara, la veritat, aprendre’l. I és que diuen que per comprendre profundament les motivacions dels teus opressors has de parlar bé les seves llengües maternes, això a més de continuar integrats dins del seu fus horari. Ves per on, un cop amb el castellà i el francès a la saca, potser que traiem a passejar l’anglès per escampar la boira ben lluny, abans no acabi aquest post deustch sprechen! Qui em vol acompanyar? Últim, fulla !