QR de ma vida

Ja m’ensumava jo que amb l’arribada del sistema binari -el codi emprat per la tecnologia informàtica i les telecomunicacions- no tot serien benifets. Si més no, en relació amb el viure analògic. Amb espaterrant aparença de simplicitat, la informació ens arriba volant mitjançant cadenes de bits que només poden valdre 1 o 0 -alerta, no fos cas que despertem algun cretí que reclami el dret dels bits a ser el que vulguin entre aquests dos valors. Jo aleshores no les tenia totes quan en un tres i no res el meu primer CD, molt tardà, allà l’any 94, es va ratllar de manera irreversible. No, no fou un bri de pols adherit com una pedreta física que podies localitzar i tractar d’eliminar amb esforç, cura i determinació, com amb els elapés. Allò fou començar a assumir que d’aleshores ençà tota andròmina, un cop esguerrada, no tindria solució; ni cop de vis al tambor de la rentadora d’antany o puntet d’estany de soldadura a la televisió. Des de llavors, doncs, que mots com taller, paciència, esforç i reparació han estat substituïts per obsolescència, histèria, compra i resignació.

Només hi ha una manera de funcionar bé i no cal pensar-hi més. No rumiem solucions, alternatives o esmenes en absolutament res perquè això ja sabíem que depassaria l’àmbit de la tecnologia i esdevindria un modus vivendi a aplicar a tot allò potencialment tangible o intangible que hagués de funcionar; això vol dir feina, amor i amistats. Tot ho concebem com a procediments a tot o res, és clar, sempre amb diners! Els més joves no han sentit a parlar d’interferències en la recepció del senyal, el veure’s boirós o sentir la ràdio millor segons faci núvol o faci sol. Avui dia, si d’entrada quelcom no és perfecte segons els paràmetres de la perfecció binària, ho bandegem, que no és pas qüestió de perdre el temps i a sobre, sabem del cert que no tornarà a girar rodó mai més.

I és amb aquest desinterès a endevinar si, malgrat les imperfeccions, quelcom o qualcú ens prova, que funcionem habitualment. Si podríem, amb el temps, llimar arestes i perfeccionar l’acoblament a mode geològic entre Pangea i Panthalassa amb dedicació, entesa i esforç; si una millor recepció és possible estudiant quina pot ser la millor orientació de l’antena i la nostra posició, proletari o acabalat, nu o abillat...Ai las, no ens penquem res. Ho comprem tot i ens pensem que el pagar ens eximeix de tota responsabilitat com a receptors.

Ara és massa tard; ans al contrari, estem perfeccionant encara més el sistema binari per deixar enrere les aplicacions de cites i no haver de patir ni somniar per trobar l’associat sentimental ideal. Aviat les noies portaran un codi QR gravat a la pell ben seductorament visible sobre l’escot que esdevindrà indispensable en edat hormonal de recerca i cercador. D’altra banda, els nois el duran a l’espatlla al mateix lloc que hom lluïa l’antic vaccí de la tuberculosi, perfectament visible al seu torn amb samarreta de tirants, la qual hauran de portar tots, i ells ben encantats. Els candidats no hauran de fer més que apuntar el codi de davant amb els seus telèfons i sabran de cop i volta, no un reguitzell d’informació com la pantalla de Terminator; allò ha passat a la història. Directament s’hi trobaran un veredicte de compatibilitat amb l’ésser confrontant. El sistema serà d’una fiabilitat aital que atorgarà un percentatge del 0 al 100 en dos aspectes, el purament químic sexual i el dièsel de llarg abast, per no deixar lloc a cap dubte existencial. Tot plegat, l’excitació, cas de creure sentir-la ben endins per l’espècimen cobejat, ja no serà a primera vista. De mica en mica aquest sentiment, per simple conductisme social, s’esvairà i ho fiarem tot a l’aplicació. A tall d’exemple, ja no direm mira quines anques o quin dot de ribelles, o bé guaita, amb aquest no em faria basarda passar tota la tarda. S’ha acabat. Tota excitació o fel animal sota zero, d’ara endavant. A tot estirar direm vatua, quin QR més alt, segur que no fallarà! Tant me fot que es digui Yvonne o R2D2!

Presentisme pervertit

La degradació i putrefacció de la política i societat catalanes, ambdues accelerades després de l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, fa massa fàcil posicionar-se d’un temps ençà a l’hora d’escriure’n. Lacais i llepacrestes del Poder deixats a banda, amb una espurneta de mirada crítica podem convenir que quatre anys després l’única gràcia de l’articulisme en clau política rau en relligar esdeveniments actuals a fets passats semblants de la nostra soferta història. Com que, a mesura que passa el temps, s’hi troben menys elements frescos a aportar en aquest aspecte, ara per ara m’estimo més els articles de pensament diguem-ne més general. En Bernat F. Roca va publicar-ne un d’aquests darrers al digital L’Europeu intitulat “La insatisfacció i la cultura del present”, que em va convidar a ruminar una estona. L’autor hi descriu de manera clara el presentisme que ens està matant, aquest deixar el cos tot sol desconnectat del seu passat i futur per tal de patir menys durant el trànsit vital. Tanmateix, explica, aquesta tendència acaba resultant un parany que esdevé insatisfacció permanent amb la promesa d’experimentar el gaudi de l’instant.

Voldria aprofundir avui en el presentisme que antany fou una altra cosa, el presentisme -com bé apunta en Roca- dels antics, del carpe diem. I no cal anar tan lluny per saber que en alguns moments va funcionar o, si més no, proporcionava un refugi existencial. Tinc molt present, per exemple, el pensament de Josep Maria Espinàs, del qual he llegit gairebé tota la seva literatura de viatges i puc dir que fou el germen de la meva furibunditat per la lectura en català. Aquest polifacètic personatge ens mostrà a partir dels anys 80 -puix que esdevé la seva filosofia de vida, marca de la casa- el pensar presentista, entès com un alleujament contra la insuportable lleugeresa de l’ésser, no només la ineluctabilitat de la mort -memento mori- ans el trasbals cognitiu que suposa per a tota persona sensible copsar la magnitud enlluernadora i abassegadora d’una estada complerta a la Terra. Habitar un món que tot sol funcionava prou bé però que esborrona un cop es constata de quina manera el propi home s’encarrega d’esguerrar-lo i qui dia passa, any empeny. Aquell viure el present, analgèsic, producte d’una època amb pocs canals de TV, sense telèfons mòbils omniscients ni Internet ni dictadures farmacèutiques ni control intrusiu estatal, tenia una plausible explicació. Podem estar d’acord que l’individu encara tenia un marge per imaginar-se i viure dins una clofolla de protecció.

Ara em resulta més senzill comprendre aquella necessitat d’optar pel presentisme de l’Espinàs atès el context històric d’aleshores, el passat immediat de després de la guerra amb un franquisme eminentment assassí i ferotge primer i castrador i gris després, que obligà a esborrar records penosos als propis ulls dels qui van viure aquells anys; seguit d’una transició de cartró-pedra que havia sortit com el cul i que tampoc es volia reconèixer en públic però que en privat causava estralls psicològics als més compromesos, que no podien ser sempre convenientment canalitzats d’una manera que no fos públicament vergonyant. Amb aquests antecedents puc arribar a entendre millor els anys vuitanta en tecnicolor que vaig rebre com a biberó, els stripteases finals dels programes de l’Àngel Casas, aquell passem-nos-ho bé i a fer diners que qui més qui menys va acabar adoptant, tret de gent indomable com Lluís Maria Xirinacs i els de sempre, quatre gats de pedra picada que quedaren arraconats. Llevat d’aquests, direm per relativitzar i redimir del pecat al gruix del ramat que cada u és fill del seu temps i poca cosa hom pot fer tot solet. Les èpoques no es poden comparar però entenc que tota persona que pensa amb voluntat d’ésser lliure -esclava tanmateix del propi instint de supervivència- ha cercat sempre una filosofia que en tot cas li allunyi la fretura d’agafar un arma i fotre’s un tret a les temples. I d’ençà d’aquell presentisme terapèutic de l’Espinàs, aleshores potable, vull fer palès com tota idea es pot pervertir tan sols amb la presència d’un entorn nociu.

Avui dia, tres o quatre dècades més tard, ens trobem tan enllotats que ens hem de posar de puntetes per respirar. Qualsevol filosofia de vida que adoptem en aquests moments, per molts benifets que ens prometi en teoria, es convertirà en una tifarada de vaca punxada d’un pal. En aquest sentit, als catalans l’única cosa que ens val és alliberar-nos i fer el nostre Estat. Tan sols a partir d’aquesta condició necessària, havent defensat qui som, podrem optar a millorar la societat i així oferir un espai -després d’esbrossada i guaret- potencialment fèrtil per a l’albir, l’adopció i conreu de noves idees per a una vida millor. Jo no penso, contràriament a molts d’altres, que filosòficament tot estigui inventat. Allò que succeeix és que l’home fa molt de temps que s’ha posat de cul a si mateix i l’ambient arreu és corrosiu, asfixiant, irrespirable. En les actuals condicions l’home no pot pensar-se (més) a ell mateix. L’home està essent vençut per l’home, la màquina és un eufemisme. Cal combatre per afavorir un altre entorn i contorn per poder seguir pensant-nos com fèiem just abans de començar-la a cagar, això és, les dues guerres mundials. Als catalans, per cert, tot això especialment, sense més dilacions.

No seré escriptor (II)

Una segona part al meu darrer article sobre el fet d’escriure s’imposa. És evident que un cert tabú planeja pel gremi de les lletres a mode d’entesa per no fer-nos mal, perquè tothom hi pugui sucar, per no acabar d’exposar planerament al gruix de catalans que ens llegeixen allò que rau verament en el procés d’escriptura, el fruit del qual arriba, si més no, per Sant Jordi, a les seves llars. Tanmateix i vist la misèria en què estem instal·lats, el grau d’omertà que hi rau i la sentor de conxorxa imperant, no em fa res descriure com funciona el procés dit de creació en l’encadenament de baules de lletres. Començarem per dir que no perdrem ni un segon en els impostors. Si deixem aquests de banda, que en són gernació, podem categoritzar els autors d’escrits, els qui han de menester acabar periòdicament configurant un llibre, com de dues classes: erudits i escriptors. La convivència entre aquests dos grups podria ser anodina i rutinària si no fos perquè massa sovint els erudits es creuen escriptors i als escriptors de debò, simplement se’ls fa una muntanya reivindicar-se ells mateixos en un context actual insòlit d’usurpadors i denigradors del seu ofici.

Quant als erudits es refereix, el fenomen és antic i ben simple. L’erudit ha estudiat molt, moltíssim. Probablement s’ha especialitzat en una o més branques del seu particular gai saber. Les matèries poden ser d’allò més diverses, científiques, humanístiques o humorístiques, tantes com prestatges podeu veure en una llibreria enorme d’aquestes que van de carrer al carrer confrontant, a la capital. Els erudits mereixen tot el respecte i són exemple a seguir per tots aquells que no es conformen amb l’anar fent, que volen treure el màxim suc del seu passatge per aquest femer o verger, ara no ho discutirem. Així és com l’estudi qualsevol de tota matèria prepara d’una manera immillorable des del punt de vista de l’acumulació de coneixement, el qual passat un temps de reflexió i maceració pot esdevenir el generador d’unes idees que demanin un desenvolupament i concreció físiques -per escrit- d’allò més valuoses. A més que la investigació o recerca pròpies de l’erudició són un entrenament de primera per integrar la disciplina i atmosfera requerides per dedicar-se a l’escriptura. Tot plegat, l’estudi aprofundit sempre comportarà un tresor inestimable, el coneixement integrat d’allò que s’ha fet abans en aquella matèria i, per tant, la bona eina per saber-nos situar i saber calibrar el grau d’originalitat de la pròpia proposta.

En un altre ordre de coses, diuen que som éssers únics i la creació artística es delejada i cobejada per aquesta capacitat que té de deixar un testimoni digne amb el nostre segell, si bé, ai las, no a l’abast de tothom pel que fa a la literatura, baldament un sigui erudit i hi vagi de debò. Els escriptors, en aquest sentit, afortunadament o dissortada, parteixen de base amb la circumstància que no tenen més remei que escriure, empesos per aquest no sé què que els hi fa tirar endavant. Els que encara no ho saben, que ho són, ja ho sabran. I els que ho saben, maleiran per sempre la més que probable vida excèntrica que els espera pel fet d’haver nascut amb aquesta tara. No és cap meravella ni loteria saber-se tocat de l’ala de la feridura lletrada. 

Allò que genera una confusió cabdal entre aquestes dues tendències és el fet que una de les maneres infal·libles de despertar tot eventual talent creatiu és el foment de l’estudi d’humanitats; per exemple, quan a Josep Pla hom li recomanà fer periodisme, no deixava de ser una manera d’obligar aquell bon organisme a aprofundir per un camí que accelerés un adveniment que d’antuvi l'interessat no acabava de sentir al cent per cent com a propi o definitori de la pròpia essència. Però vet aquí que la deformació i perversió social arriba ràpid i ara, ves per on, tothom es pensa que per estudiar molt l’erudit passa a ser per art de màgia un escriptor. D’erudits, n’hi ha que saben tant que són capaços de lligar molts conceptes -una de les particularitats intrínseques de l’escriptor- senzillament en el cas dels estudiosos perquè la probabilitat de lligar conceptes creix quan més conceptes atresores. Matemàtica pura i lògica de l’erudició, fruit del treball, que l’interessat, cas que sigui cretí i vanitós, confondrà amb un grau notòriament més desenvolupat de percepció, discretització i atomització de la realitat -altre de les particularitats clàssiques de l’escriptor. I així com al batxillerat ens ensenyaven a lligar Plató amb Sant Agustí i Aristòtil amb Sant Tomàs, aquests pallussos es pensen que són portadors d’una aurèola celestial i que mereixen un lloc important en la literatura, primer local, després mundial. Es nota massa que aquestes aportacions a la cultura que fan, abillats amb peus de pàgina sacramentals, esdevenen mecànics, desproveïts de gràcia, com quan hom entoma l’acte de fornicar com un anar fent endarrere i endavant que cal practicar per sentir-se socialment acceptat i poder gallejar però que, si s’ho poguessin estalviar, d’ells no sortiria ni el més mínim intent d’esbufegar. Per la seva banda, l’escriptor, que neix de base revoltat, precisament per la capacitat de veure-hi un espectre més complet sense esforç aparent, es tornarà sempre contra l’estupidesa, amb més força encara contra l’estupidesa conreada per aquells que més han estudiat. L’escriptor se sap però necessitat d’estudiar tant com l’erudit si vol combatre’l amb dignitat en un quadrilàter atès que valora com ningú més el saber de l’altre, que no deixa de ser més del mateix que aquesta pruïja espontània que ell ja suporta cada dia per conèixer millor el món que sentim i habitem. Però, a més a més, necessita estudiar perquè s’ha adonat que el mercat del llibre en el món actual s’encega també més fàcilment amb l’acumulació i presentació de dades que no pas per la presentació de categories extretes d’un barret del qual el personal no s’acaba de refiar, car aquest misteri els mostra meridianament una realitat que potser ells no han estat capaços de percebre amb les seves eines habituals. I és clar, certes exhibicions poden resultar molestes i inquietants per als acomplexats i, per aquest motiu, els editors aposten que aquests autors millor que només facin contes o que inventin històries, que s’hi posin amb gèneres a priori més inofensius, tot sigui dit, en cap cas menors per als qui ens interessa tota bona literatura; com si d’altra banda els bons relats -curts o llargs- no fossin ja miralls o metàfores interessantíssims dels problemes, reptes, somnis i misèries de la pròpia vida. Però, per si de cas -com hem dit- als autors amb més facultats se’ls convida a conrear gèneres de ficció, com el negre, rosa, beige, aventures, l’infantil i juvenil, etcètera, amb el dallonses que una mínima sortida comercial hi és garantida, tot perquè la intenció de la seva obra quedi diluït i no transcendeixi més del compte. Si aquest grapat de presumptes escriptors de raça gosen fer el que el cos els hi demana, com pot ser filosofar directament sobre la realitat -ep, sense doctorat- i en el format que ells considerin més adequat, les portes es tanquen a pany i forrellat, car pot ser perillós. I és ben bé per això i res més que avui dia el dietarisme contemplatiu, posem per cas, la gran novel·la de la vida d'ara, centrada sense embuts en la condició humana o fins qualsevol assaig de caràcter marcadament no acadèmic, no tenen ressò ni requesta, hom se’n fot. Hi haurà fins qui voldrà lligar tot això amb l’autoajuda per denigrar-ho avant la lettre. Parlo dels nostres dies, és clar, car és curiós que les obres de referència d’aquestes característiques dels nostres mestres catalans i internacionals són considerades avui dia com una genialitat o obres mestres...Ara, ves, ja no es pot conrear tot això. No interessa. Ja es va fer, no ho torneu a intentar més. No us hi ajudarem. Resulta graciós, després, el plany aquest que ja no s’hi fan obres magnes, en català, amb aroma d'eternitat.

Si l’escriptor sempre és capaç de relacionar idees i qüestions de fet com el vidrier que bufa i fa ampolles, no es tracta de supèrbia, ans simplement mira de mostrar allò que sent. Ell és -com ja he dit- el primer que reconeix el valor de l’erudit i si en aquest sentit s’encaparra i treballa prou com per posar-se al nivell de l’altre, el resultat serà a més a més un escriptor-erudit en un i Déu li’n don Glòria. Aquests rars i pocs espècimens haurien de ser els Elegits a protegir i regalar-los literalment la vida, cosa que no fem, és clar, perquè en el s. XXI ja no s’estila creure en persones coetànies a nosaltres que hagin estat tocades per una vareta màgica, com tampoc creiem en la bondat. Com només creiem en els diners i en la falsa i injusta igualtat per baix i, si pot ser, deixem de banda la pròpia honestedat per devaluar la feina dels altres i així elevar-nos nosaltres de franc. 

Allò que cou en el fons és que el talent d’escriptor mai no es podrà pagar amb tallers d’escriptura -trampolins d’alguns per a la notorietat- o amb residències petulants d’Olot o Nova York, com tampoc substituir-lo per la Intel·ligència Artificial. Així mateix, tot veritable escriptor atresora una autonomia inquietant que fa glatir a esclaus i treu de polleguera a manipuladors. Atresora la capacitat de copsar -en llegir-se ell mateix i llegir els altres- en quin estadi de valor literari de l’escala jeràrquica ascensional es troba a cada moment en relació als seus companys; no ha de menester per res la crítica i l’aprovació del respectable per saber si ho fa bé.

Tot plegat i per acabar, resulta ben curiós que aquesta idea romàntica de l’escriptor turmentat sempre leviti ben amunt en els imaginaris i els cors del proïsme i aparentment guanyi la partida a l’altra del savi o erudit envoltat de llibres però que, malgrat tot, en l’actualitat, a l’hora de demanar algun taxi i xampany, hagi estat aquest qui ha acabat festejant allò que vol dir el viure d'escriure quan, a sobre, al savi oficial mai no li ha faltat feina car ha pogut sempre recolzar-se inestimablement i com és normal, en la docència fruit de la seva especialització. En canvi, l’escriptor català actual? Un bruixot pretensiós que “només” sap escriure... A galeres! 

No seré escriptor

 No seré escriptor. Queda publicada aquesta confessió. Només ens ha calgut una mica de temps -un equivalent a diplomatura, res, tres anys- per adonar-nos que en la nova missió que crèiem escometre també arribem al cap del carrer. Temps i dedicació, esclar, car és treballant i acumulant crèdits acadèmics autodidactes que arribem a adquirir una certa percepció del que serien els límits de la galàxia on fa un cert temps havíem gosat fer-hi cap. Aquesta percepció ve al nostre encontre pel simple fet d’haver picat molta pedra en forma de caràcters teclejats durant el temps esmentat. En aquest sentit la quantitat de lletres lligada i produïda en un determinat període és una funció la qual atorga poder albirar al llunyedar la vera pulsió que rau en la idea d’escriptor. Arribar a desenvolupar aquesta funció, en un principi, amb regularitat i sense entrebancs et permet descobrir i conèixer quins són els trucs, les astúcies per fer-la créixer, això és, tirar endavant en l’ofici.

La funció matemàtica de l’escriptor és molt senzilla i correspon a una funció desenvolupada en el primer quadrant del sistema de coordenades cartesianes amb arrel quadrada al denominador i asímptota de la forma: x / (x^2+1)^(1/2). No cal dir que apropar-se a la dita asímptota, altrament dit límit de la funció, és apropar-se a la idea d’escriptor que, deixem-nos de romanços, és la que tot hom qui es vol dedicar hauria de tenir. Ai las, és aleshores i no abans quan t’adones del quid de la qüestió, que no és pas saber del cert de la pasta que hom està fet -això ja es sobreentén com una part del procés d’aprenentatge i en diem autoconeixement- sinó més aviat les renúncies que caldria i que un estaria disposat a pagar a mesura que creix la x, que no és altra cosa que el temps traduït en caràcters escrits; i tot per tal de sentir la calor tòrrida propera al sol que ofereix la professió d’escriptor a tot aquell que s’hi deixa emportar. Sí, ens referim a la ferida de la lucidesa que es requereix per escriure bé, que esmentava René Char, i que al seu torn només creixerà del sol fet d’escriure sense parar. I escriure com cal només es fa d’una manera i no amb cotilles assumides, abnegades i com a tals, no combatudes i mentrestant fer com que tant se val.

Escriure implica renunciar a la vida que viuen els altres i punt i avall. Altrament seràs o pots arribar a ser algú que escriu, podràs entregar material gens negligible, fins prou interessant. Podràs ser actor creador d’excel·lents corpus literaris de paper o digitals, però no se’t podrà, no se t’hauria de qualificar d’escriptor. Com tampoc no és condició suficient per a ser-ho aquell que pot demostrar haver aconseguit guanyar-se la vida escrivint en exclusiva, bé podria tractar-se d’un mer redactor. I si es vol entendre de debò allò que vull dir ho podem aconseguir a soles mirant-nos al mirall i reconeixent la nostra feblesa, imperfecció i limitació, la qual ens obliga a haver d’orientar l’energia cap a un sol objectiu si allò que volem és assolir no l’etèria perfecció ans la nostra millor versió. La nostra millor versió i Déu n’hi do atès que representa el grau suprem de la dignitat en vida i tota màxima aspiració.

I així és com per fi he entès -moralismes xarons religiosos o culturals a banda- com, per exemple, el monjo se n’ha d’estar del que se n’ha d’estar. Que no tot es pot, no tot s’hi val en aquesta vida. Que de ‘fer de’ a ser-ho hi ha un mur descomunal que de sempre ha causat admiració o com a mínim, respecte i valoració però que ara hem decidit enderrocar per pervertir el seu significat i veure si d’aquesta manera esborrem l’esforç i penitència que en aquest s. XXI no estem disposats a tolerar. És per tot plegat que si cal ens carreguem els conceptes com, per exemple i sobretot aquí -perquè és el que m’interessa palesar- el d’escriptor, no fos cas que no ens en puguem aprofitar de les seves bestretes i prebendes particulars, a nivell d’aura i consideració. Perquè, ara per ara a Catalunya, tothom diu que és escriptor. 

No vull longevitat

 Cada cop tinc més clar que no vull viure massa anys. Alerta, amb això no estic dient el contrari, que vulgui morir jove per deixar un cos bonic. Primer, perquè no sóc James Dean. Segon, perquè amb quaranta-tres primaveres tampoc es pot dir que encara siguem a la primavera de la vida. Hom ha de mirar d’assumir amb circumspecció el bagatge vital, sumatori de tries, renúncies, encerts, errors i com en tot procés de deglució, deixalles o escorrialles residuals que poden expel·lir més o menys fortor. Si dic que no cal arribar a un final massa tardà no és tampoc pensant evitar un deteriorament físic indefugible amb l’edat. No es tracta pas de la por a complicacions fisiològiques de tota mena que puguin esdevenir demències o malalties, les que a priori fan por al bestiar, delerós sempre de voler poder mostrar als seus semblants unes mínimes condicions d’autonomia vital, dignes i estètiques o viceversa, això ja segons les prioritats i el grau de cretinisme de cada u. Allò que més aviat he vingut observant en la gent d’edat més provecta és que el fet de tenir prou temps per preparar-se per a la mort, de poder entreveure-la, els fa activar uns mecanismes de defensa en forma de racionalització. Entendreu fàcilment què vull dir quan em refereixo a entrellucar la mort -que a priori pot semblar quelcom impossible o fruit de la meva imaginació- si ho agafeu pel costat oposat: la pèrdua de vitalitat. Tota persona gran sap que es morirà amb més certitud a mesura que els signes d’allò que vol dir viure van minvant. I aquest és un fet que ja es tasta d’ençà que hom entra en l’edat adulta i experimenta els primers signes que s’interpreten simplement com els de deixar de ser jove. No cal entrar en exemples concrets ni explicar el pas de la primera edat a la segona com de la segona a la tercera, així com de la tercera al més enllà. Vosaltres mateixos sabeu perfectament que aquesta percepció la té tothom i només la gent més imbècil com el ros de la Trinca i d’altres rics, els quals es vanten de voler ser sempre joves i es pensen que ho aconsegueixen a base de diners, conformarien l’excepció que confirmen la regla. La particularitat que m’ha cridat l’atenció, i és per aquest motiu que no vull arribar a atènyer la longevitat potencial mitjana humana, és que s’acostuma a covar a les darreries una necessitat de reconciliar-se per fi d’alguna manera amb el món, una necessitat de pau a la terra que faci de pont per a la pau que suposadament, segons se’ns ha dit i redit, a hom li espera a l’altre món si bé ho mereix. I malgrat que aquesta darrera actitud vital pugui esdevenir una protecció, una màscara, quelcom fins i tot surrealista en molts casos de caràcters obstinadament revoltats, són desfiguracions del demble que s’acaben tolerant. El que passa és que quan parlem d’alguna personalitat destacada i observem aquests tipus de canvis experimentats encara en la seva esfera de vida pública, tot plegat fa feredat. En el cas de persones que s’han distingit per ser el mascaró de proa de certs ideals o principis, observar la renúncia en vida d’aquests, fins i tot fins a girar la truita, és quelcom realment penós. En aquest sentit m’estimo més arribar fins una edat on el meu esperit de lluita no es vegi condicionat, alterat, esporuguit, en definitiva, traït per la proximitat del traspàs. Ja sé que la descarnada implacable és una cosa massa forta i que malgrat que ens hi escarrassem mai no s’hi està prou preparat, però d’aquí a fer un sainet amb allò que ha estat el propi criteri i pensament marca de la casa n’hi ha un bon tros el qual sempre trobaré injustificable, ni commiseració ni romanços per part del respectable. I ja que hi som, amb aquesta preocupació per no fer el ridícul ranejant la senilitat i engegar a dida un parcours vital per bocamoll en el meu darrer sospir, vull deixar aquí i per escrit que tant de bo mai no acabi proferint com a Set Paraules de la meva hora suprema la sobirana estupidesa que enunciaré tot seguit: -malgrat tot, dir que he sigut feliç...

D'on veniu?

 Ep, qui sou? D’on veniu? No us havia vist mai per aquí. Tranquils, no patiu pel gos! Només mossega si jo li ho dic i no ho farà si veu que sou amics; oi que sí, Bardagí? Au, vine cap aquí! De fet, ara que hi penso, tampoc em sonen les vostres cares. Que potser sou família d’en Sisco? Ho dic perquè us he vist voltar dues vegades casa seva i ara no hi és; tot i que ell sempre m’ha dit que no té família, ara que vés a saber què és el que de vegades hom entén per família, oi? Si us plau, digueu-li al vostre nen que no s’hi acosti massa, al canyissar, que pot fotre’s un bon bac. Ai, ara em feu patir que veig que tanmateix no li dieu res i bé que conec el forat que hi ha tot just darrere aquell herbam... Ei, Senyor Cordills! Alerta! Torna enrere! Com es diu el vailet? Bé, sembla que a mi em fa cas. Doncs, el que us deia, que no us tinc vistos i aquí no ve gaire gent. D’un temps ençà, però, es veu algun que altre cotxe. No sé què li veuen, què li veieu, valtros, també a aquest llogarret. Maleïdes editorials, maleïts mapes! Aquí no som més que en un cul-de-sac de la carretereta aquesta que puja de la plana. De fet trobo que per passar-se tres quarts d’hora de revolts i vinga amunt som un xic desgraciats, diria jo. I és que ja podeu veure, no tenim vistes, estem a l’altra banda de la carena en una pleta a l’obaga d’aquesta serra encara més alta, del tot infranquejable per als vehicles. Espero que sapigueu i si no us ho dic jo, que aquí no trobareu res per menjar. Cap restaurant, ni botiga de queviures ni tan sols un bar. És per això que us he demanat què hi feu si no és interessar-vos per l’únic mas en venda, un de deshabitat de fa anys i panys. Veniu si voleu, que us l’ensenyaré car ja em dic jo que no teniu res més a fer. Vine, bergant, dóna’m la mà. No et fa res que et doni la mà, oi? És just darrere d’on us heu quedat encantats fa una estona. Perdó, no paro de xerrar però no us he demanat pels vostres noms; jo em dic Pere però aquí em diuen Perot, com en Rocaguinarda, el bandoler, suposo que n’heu sentit a parlar. Pareu atenció amb tota aquesta mala adventícia, sobretot això d’aquí que punxa a fe de Déu! Ja hi som. No us espanteu, la teulada que cau a trossos, ja es veu, però els murs, en canvi, romanen imponents, guaiteu! Evidentment pel preu hauríeu de parlar amb el propietari, en Tomeu, que ara deu ser a la vall, precisament a comprar tot allò que aquí no hi ha. De debò hi esteu interessats? A banda de la teulada i tota la reforma interior que bé us afigureu que haureu d’entomar, ja ho crec, la finca arriba fins la línia que fan la bardissa i el mateix canyissar que us esmentava abans. No és poca cosa, Déu n’hi do, baldament tot per aquí no val gaires calers per als forasters que, malgrat tot, no ho valoren. Potser vosaltres sereu els primers, ves! En tot cas en Tomeu i jo n’hem parlat a bastament de tot això i sempre em diu que per quinze mil ho amolla; n’està fins els collons, primer de veure com es podreix tot, després de comprovar que ningú no ho vol. Si us plau, no li digueu que tot això us ho he esbombat jo, espero que sigueu gent de bona fe i no us en aprofiteu, que de ben segur no serà així, ja deveu saber com és la vida de poble, pitjor que imagineu! Tot el que va, retorna més fort; i el que és pitjor, no et pots amagar enlloc! Encara que, ben mirat, jo tampoc no sé com deu ser la vida a ciutat o ja no això, ni tan sols a la plana, vora el mar. Hi baixo ben poc. Total, no m’hi espera ningú. Aquí dalt tampoc, eh, però l’avantatge d’això darrer és que ja fa temps que ho sé, hehe. Fumeu? No feu cas a tanta propaganda contra el foc, d’això d’aquí encara no se’n pot dir bosc i no sé per què se’n vol cuidar tanta gent que no puja aquí gairebé per res i ens ha de dir a nosaltres allò que hem de fer. Bé, vist que no em voleu convidar ni a fumar, encantat d’haver-vos acompanyat, tinc quefers del camp que no perdonen, mal llamp! Recordeu el que us he dit, aquí no hi ha res per fer! Adéu-siau!

Cerco feina

 Una carpeta amb bolígraf i llibreta em salven del naufragi enmig del carrer. En aquesta hora punta en què tothom va de bòlid cap als seus quefers, ja siguin els estudis o la feina; la feina que cerco en aquest precís moment. Vaig a una entrevista de feina i faig saber al lector que se’m veu d’una hora lluny. La meva marxa, escandalosament alentida pel fet d’haver sortit d’hora i arribar ben aviat, mitja hora abans no fos cas, em delata. Surto per la boca del metro més allunyada al meu objectiu en aquest intent de barri d’afers de pa sucat amb oli per a qui ha viscut de prop algunes de les llotges principals del món. La gent s’obre pas al meu costat a empentes, rodolons i cops de colze intestinals; gens gentils, ho haurien de saber. Però qui dimonis és gentil a les vuit del matí per anar a treballar? Sort, com dic, que em puc agafar al folre de la carpeta alhora que començo a fer anar ballant entre els dits el bolígraf, altrament semblaria del tot extraterrestre. No tinc pressa. I no en tinc perquè a més d’haver sortit d’hora no em fa gens d’il·lusió la meva nova cita, enèsima dins el meu currículum de l’anar fent. Tanmateix, no em preocupa gaire aquest estat d’ànim à l’opposé del qual hauria de mostrar si vull vendre amb convicció al proïsme la meva pròpia enciclopèdia. De fet, la música que raja pels meus auriculars no és la més adient a l’hora dels butlletins desinformatius acabats de sortir del forn i el batibull entorn de la màquina de cafè. A fe que és Miles Davis i el seu Tutu curull de groove noctàmbul i furtiu qui acompanya el meu fluir dins la massa, ambient sonor del tot inapropiat en un matí on els més sofisticats de revista ja han pres el suc de taronja amb exquisides notes de piano amb pedal francès impressionista. Són massa anys de coneixement del medi per permetre’ns el luxe de, almenys, no malbaratar rictus i posat més enllà de l’estrictament necessari. Ara bé, amb aquesta actitud un poc sobrada, un xic fatxenda, hom corre el risc d’arribar a l’inici del matx sense haver escalfat ni cinc minuts a la banda; com t’agafi amb el peu canviat un caçador de cervells d’aquests mercenaris i motivat pots patir cinc minuts de descàrrega elèctrica inicial, per no dir electroxoc que, verament, em fa una mandra monumental entomar. Que sigui el que Déu vulgui, que jo ja he fet prou amb la dutxa i el desdejuni a trenc d’alba, gens habituals. Si no fos per la sentor d’alè posterior a la fumada, fins m’encendria una cigarreta i en faria una pipada bruta i intensa. Mal llamp aquesta creu que porto a sobre i em fa trobar-me de nou enmig d’aquest negociat llardós dels mercaders de vianda, sense marge per portar l’aigua al meu molí, potser i tot massa enfarinat. Aquests pensaments però, em serveixen per apaivagar el ridícul que sento en aquests moments, a mig quilòmetre per hora tot envoltat de congèneres àvids de voler o d’haver de quedar bé. Més val que espavili per pur egoisme de no voler passar una mala estona d’aquí no res. Tot i el meu ofici ben après de semblar el més interessat per qualsevol imbecil·litat o el més compromès en els somnis de la cort de porcs que estic segur que defensaré, no puc oblidar que hi ha un factor que no puc controlar. Parlo del fons de l’ull. Alguns malparits esbrinen com ningú el mar abissal del teu esguard cansat i aviciat, fins i tot sense oftalmoscopi per copsar la teva real o estrafeta pruïja a l’hora d’anar ben mudat, a l’hora de voler passar per l’adreçador de la convenció i l’abnegació quotidiana, mundana i inquisitorial. Ara m’ha sobrevingut la por. La suor que em regalima pel front i els palmells de les mans em recorden que ho vulgui o no, segons el meu banquer, la meva muller o viceversa, necessito la feina en qüestió, que ja no podem més amb el meu propi jo. Encara haurem d’engalipar i dir a algú, que encara no conec, que som els més adients per continuar ensarronant el personal. Dissortadament no ens podem estar de tot plegat, jorn a jorn fins el dia de la maroma final, si us plau, que arribi ja.