El voladís pansit

Un dels rituals que practico sempre que torno de tard en tard de visita a Barcelona és sortir a córrer seguint el carril bici de la Diagonal, en el seu tram Numància-Porta d’Esplugues. Aquesta rutina autoimposada esdevé una manera de veure i sentir com flueix la sang per una de les artèries més importants de la ciutat, prenent el pols a la vila del teu cor en un indret que coneixes prou bé per detectar possibles arítmies, colesterol o qualsevol altre excepcionalitat. És més crua la realitat, emperò, quan penses que qui experimenta un canvi més acusat a cada nova vinguda ets tu mateix; la ciutat té més de dos mil anys d’història i tu viuràs ranejant els noranta, a tot estirar. Així doncs, en comptes de fugir d’estudi hauríem de convenir que aquesta tradició seria més aviat una presa de pols que em faig a mi mateix, molt més eficient que l’anàlisi de sang periòdica de la revisió mèdica laboral. Amb tres quarts d’hora de caminar ràpid, dient a la meva gent que hem sortit a córrer, només em cal un sol paràmetre per concloure que estic acabat.

La ruta de la Diagonal Alta, ampla i oberta, és prou estimulant i permet de parar atenció i quedar encuriosit amb el dinamisme que t’envolta. Fets tangibles, nous elements atrauen la teva atenció, com per exemple, les noves instal·lacions que han nascut per allotjar les bicicletes de lloguer, resplendents, d’un vermell intens. El rètol indicador rodó, i entenc que enllumenat als vespres, amb una bicicleteta a l’interior, tan racional, polit i alhora bufó, m’ha fet venir al cap l’entranyable Coixo Manteca amb les seves crosses, que hauria enviat el rètol de la parada de bicis aquesta a fer punyetes. De ben segur, l’esmentat mobiliari no sobreviurà les meves vacances. I és que no sé per què encara ens entestem a voler semblar nòrdics a Barcelona. Amb una latitud nord de quaranta-un graus,  a la ribera de la Mediterrània que cantava en Serrat, i més ara amb l’escalfament climàtic durant l’antropoceni, la nostra cultura és la que és i hem d’assumir-ho d’una vegada per totes, més que res perquè el tan reivindicat, vanat i estrafet seny nostrat -atribuït de manera més tradicional a les societats més septentrionals- no ens ha portat més que disgustos. De fet, en aquesta mateixa avinguda Diagonal trobem una filera de palmeres molt ben disposada que trobo fa patxoca. Palmeres que acostumem a menysprear perquè les associem a un clima tropical, el qual sembla que no seria ben bé la nostra aspiració. Tanmateix, la realitat és que les palmeres sobreviuen perfectament en aquesta zona de negocis, element aquest que ens relligaria més aviat al Passeig de la Reforma del DF mexicà o l’Avinguda Paulista de la megalòpoli brasilera i santa que li dóna el nom, que no pas a Wall Street, la City londinenca o la Défense parisenca. Si les palmeres suporten, relativament bé, doncs, el microclima del Pla de Barcelona no entenc com les solucions de mobiliari urbà no són concebudes més durables, d’entrada, en acord al nostre llegat sanguini indefectiblement marítim, càlid, xafogós i més arrauxat que el que ens volen fer creure alguns. En aquest tram inicial, abans d’arribar a la Plaça de la Reina Maria Cristina –vaja, sembla ser no en tenien prou dedicant a qui en el seu temps ens volia governar un dels accessos nobles a Montjuïc, que la hem de tornar a trobar aquí-, els edificis es mantenen en perfecte estat de revista. Parlem en la seva major part d’immobles d’oficines i negocis privats, així com alguns apartaments de categoria que desemboquen tots ells, seguint la veta a Maria Cristina, a la Plaça Pius XII. L’Hotel Princesa Sofia -anomenat així, d’antuvi- va ser fa pocs anys objecte d’una remodelació de façana per mirar d’embellir allò que mai pot ser bell i doncs, almenys ara la construcció torna a semblar nova de trinca. No molt lluny d’aquesta plaça que també rep les aigües de Pedralbes -mentre camino tot suat, perquè sóc incapaç ja ni tan sols de trotar- atenyo el Palau Reial que, pel que es veu des de fora, deté unes instal·lacions i construccions en un estat impecable. El diagnòstic dels edificis canvia radicalment a partir d’aquest punt, quan posem el focus en les escoles universitàries públiques. Hem entrat de ple a la Zona Universitària, d’abast més important que no estrictament l’entorn de la parada de metro homònima, més amunt d’on som ara. Amb una primera llambregada a dreta i esquerra, col·lapso de tristor i de ràbia. De seguida, t’adones que tots els edificis acadèmics emblemàtics, d’arquitectura racionalista -testimonis de la indefugible embranzida durant el tardofranquisme desarrollista sota la Batllia de Porcioles- tenen les façanes envellides, colors i materials deixats a la seva sort. Només es pot detectar, inferir i concloure de tot plegat una clara desatenció a la universitat pública i per extensió, al personal docent, a l’alumnat i amb tots ells, l’avenir de la ciutat i del país. Els equipaments educatius s’esllangueixen, perden l’ànima, foten pena i ràbia a qui ho presencia, més tenint en compte que un rentat de cara no costa tants diners a l’erari públic, si més no, pensant en com es revertiria aquesta inversió si atorguem a la universitat la bona presència i imatge que li pertoca en una societat avançada, ja sigui d’idiosincràsia nòrdica o tropical. Les rodones del logotip de la U i B d’aquest Campus Diagonal, que servidor les va veure un dia en blau cel, han adoptat grisos i tonalitats desgastades. De fet, gairebé no s’aprecien ja ni la U ni la B. Per sort, una de les poques coses bones de no haver invertit actualment en la restauració de façanes és no haver arriscat la traducció per defecte d’alguns rètols  com “FACULTAT D’ECONOMIA I EMPRESA” que, com podem comprovar, encara romanen avui en català i gràcies. L’estat de marbres, travertins, formigons, cantoneres i altres revestiments fa feredat, en general. Quant al Campus Sud de l’UPC particularment, a la banda mar davant de nosaltres s’aixeca l’edifici de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial,  de Robert Terradas i Via, que evoca molt modestament però espaterrant l’estil d’aquelles dues torres emblemàtiques d’oficines pertanyents al Palau del Congrés Nacional brasiler -nascudes al Districte Federal de Lúcio Costa i Oscar Niemeyer- amb els dos prismes paral·lels, enfrontats l’un amb l’altre. De fet, tot el conjunt barceloní de Terradas, de concepció més moderada en alçada i horitzontalment sotmesa, ha esdevingut una silueta clàssica d’aquesta entrada a la ciutat, amb la seva marcada rectitud i una doble superfície de façana prou contundent, com la raó que teòricament s’imparteix a les aules de ciències. Tristament hi percebem però un estat d’envelliment i abandó que et remou per dins. Seguim pujant -ara la Diagonal pica sensiblement més cap amunt- caminant al més pur estil Rajoy –ha fet escola, l’adés registrador de la propietat a Santa Pola- per arribar així al meu amagatall i fi de trajecte, on acostumo a fer unes voltetes com un gos pantegant abans de jeure al terra. Estem parlant de l’entrada al Parc de Cervantes, indret des d’on puc verificar el grau d’avançament del pansiment del voladís de l’entrada del Palau de Congressos de Catalunya, tot just davant meu, a la banda mar. Quan estaven construint aquest notable volum en noble formigó blanc a finals de segle passat, passava cada dia en el meu trajecte a peu de la universitat cap a la banlieue natal, situada un llarg quilòmetre darrera l’horrorosa massa de l’Hotel Rei Joan Carles I d’Espanya i Borbó-dues Sicílies. A un dels meus amics peripatètics ja li semblava que, sense entrar en càlculs, tot just aplicant una mera intuïció clàssica de jubilat pensionista, la llosa del voladís era massa prima per la superfície a cobrir, massa agosarada, i que ja hauríem de pretesar com cal el formigó perquè allò es resolgués com Déu mana. El dia de treure l’estintolament -previ trencament de provetes per verificar l’adequada presa del formigó segons normativa vigent i regles de l’art- va acabar arribant, i durant els dies següents els naïfs alumnes de banlieue que continuàvem passant per allà ens miràvem incrèduls no volent gosar acceptar allò que cada cop vinc a comprovar com un beneit des del carril bici, any rere any des de l’altra banda de l’avinguda. L’esmentat voladís no ha parat de pansir-se o destrempar-se amb el pas del temps. Situat a uns quatre metres d’alçada sobre el terra, em fa l’efecte que algun dia li acabarà fent un petó, com un Sant Pare. No sé com ningú no gosa de refer-lo a posteriori de nou, costi el que costi, només com a gest d’amor propi si allò és l’entrada del Palau de Congressos de Catalunya. D’acord, m’acabo de contestar a mi mateix. No puc més. Ara de sobte entenc perquè no ho refaran i també perquè tampoc no endrecen els edificis universitaris. La Diagonal, com la resta de la ciutat, se’n va a la merda, amb més determinació encara després de les manifestacions pel no res d’aquests anys enrere on el món ens mirava. Els desnonaments a l’engròs, els fons voltor assassins que acaben traient fora els llogaters, els atemptats tolerats –vous, faites ce que vous voulez, nous, on n’est pas au courant-, les connexions difuses, els carteristes, els narcopisos o pisos turístics, els homicidis a orri, el no servei de rodalies, la quarta pista tabú i la tardana terminal satèl·lit de l’aeroport, el no corredor de la mediterrània, la no circumval·lació B-40 -de quaranta anys d’obres-, la línia nou sense terminar, un port capat i en tot cas, per servir als altres. No són fets aïllats i conjunturals, tot va lligat dins d’un sac i és la nostra sentència. Barcelona, abanderada del selecte grup de ciutats jacobinament oprimides de la mediterrània occidental. A Gènova li va caure un enorme pont a sobre i tal dia va fer un any. Marselha fabrica sabons a bell doll on la inscripció “Savon de Marseille” es dilueix progressivament a mesura que els jacobins es netegen la merda de les mans. A Nàpols, diuen que hi governa la màfia, almenys aquests semblen tenir autogovern. València balla cada cop més el xotis, malgrat la resistència numantina i tossuda dels seus chés Asteric i Obelic, que n’hi ha i hi són i seran. Així doncs, ja m’ha quedat meridianament clar: Barcelona serà castellana i a la manera castellana, o no serà. En fi, jo crec que deixaré d’anar a córrer per la Diagonal, físicament només em decep i a sobre m’agafa mal de cap i no precisament per l’antropoceni –l’acció de l’home- sinó més aviat per la seva inacció.