Fanfàrria per a l'home corrent

Fanfare for the common man. Fanfàrria per a l’home corrent. Copland, Aaron Copland. De dos a quatre minuts –depenent de la versió- de música excepcional en quartes i progressió melòdica tentacular. La peça era una més de la llarga llista de fanfàrries que el director de l’Orquestra Simfònica de Cincinnati aleshores, Eugene Goossens, va anar rebent l’any 1942, com a resposta a una convocatòria seva per homenatjar i glossar, amb bona i valerosa música, el també valerós esperit dels civils americans cridats a combat. De totes les que es van presentar aquella temporada, només la composició de Copland ha  esdevingut permanent dins del repertori habitual de programació de música. És evocadora, majestuosa, potent al final, amb uns contundents cops de percussió i els metalls que tiren enrere. L’objectiu era reconèixer la feina anònima dels combatents, el gra de sorra de cadascun com a contribució a l’assoliment de nobles fites per a la nació. És un fet que la partitura anima al personal a fer qualsevol cosa, d’això no hi ha dubte. Els metalls desprenen notes lluminoses, heràldiques i sostingudes que demanen per natura volums ingents d’aire als pulmons, convicció i seguretat; doncs, podem dir en conseqüència, una dosi extra d’energia, d’esma. Les veus es van ramificant i enriquint-se harmònicament a mesura que avancem. La percussió, simple, directa i ferma, representa el substrat més primitiu que atresora tot ésser humà, allò que cal per arrambar amb el que sigui i demanar permís després, i això darrer, potser. La bellesa intrínseca de la peça depassa la seva significació o utilització. De fet, la música militar ha tingut exponents d’anomenada i peces ben i ben  bones. Llàstima de l’adjectiu el qual atorga prejudicis negatius a l’escolta. De totes maneres, l’oient melòman sabrà separar el gra de la palla i doncs, tant és que el Pentàgon hagi acabat esprement indecorosament o pervertint durant dècades les marxes més conegudes de John Philip Sousa, quan és del tot evident afirmar que una marxa de Sousa et posa a cent per hora més ràpid que el Furius Baco, resultant segurament una eina més efectiva que qualsevol estupefaent adulterat.

Però tornem a l’estupefaent que ocupa en principi la nostra discussió, Copland i la seva Fanfàrria per a l’home corrent, l’home que haurà de deixar-se la pell per salvar o elevar els destins de la nació. L’home que no ha de pensar, només rebre ordres i executar-les, envaït per la màgia d’aquesta música commovedora que exalta passions i desperta els sentiments més amagats dins les nostres entranyes. En el seu moment, vaig pensar que de debò era una bona cosa dedicar una fanfàrria a l’home comú, anònim, membre de la massa, cornut, qui paga la contribució i també la penyora i el beure de les elits i els seus deliris de grandesa, esdevenint així putxinel·li sense cervell ni dolor, pinso per a les bombes i les bales. Ara ja no és el cas en els països de plàstic nostrats, però llavors sí era a tot arreu així, qui tenia un nombre superior d’homes comuns combatent ho tenia més fàcil per guanyar. Amb aquest panorama de retre homenatge a la gent com tu i com jo, sempre havia pensat que la dedicatòria de la fanfàrria doncs, no era una mala cosa. És clar, adoptes aquest esquema des de petit i tot allò que vingui de la massa és  perdonable, simpàtic, car la massa és com és i de fet tu en formes part i doncs, no hi ha discussió ni contradicció. El problema comença quan fas un clic indegut en algun moment inopinat i et pares a pensar que gràcies a la massa i el seu silenci, les tiranies tenen lloc en aquest món. Gràcies a la massa, i la seva adaptació i autoproprensió a sotmetre’s a tot tipus d’opressió, les tiranies campen a plaer. Primer et fa por pensar-ho però de mica en mica vas captant la gran mentida i et vénen ganes de canviar el nom a la fanfàrria. Voldries contactar els descendents de l’il·lustre compositor nord-americà, un dels pares del so genuïnament ianqui, que tant ens inspira als westerns i altres clàssics de Hollywood, per mirar de reconsiderar el nom de l’esmentada peça.

L’home comú és l’error. El comunisme com a sistema, deu ser doncs un altre error, de base ja, sense ficar-la més endins. Quelcom comú també és no fer-se gaires preguntes, doncs, quelcom no gaire estimulant. Igual que l’anar fent. -Com vas? -Anar fent. Només et salves si l’anar fent és la frase de cortesia evasiva que vol amagar el teu treball actiu de salvació anònim, interior i discret, per tal d’evitar les intromissions de la massa. L’home comú, qualificat com a gentil, que deixa fer, que si veu el mal tanmateix no fa res, no ho replica, perquè opina que la seva força és molt petita i per tant, la seva acció no tindrà efecte, no valdrà la pena. De veritat, ¿aquest home o dona mereixen una fanfàrria de Copland? Que bonic seria si, en una apassionada audició, abans de l’esclat final, trenquéssiu tots els vostres sostres de vidre edificats per vosaltres mateixos, engegueu a prendre pel sac l’home corrent i les gates maules que porteu a dins, i que la vostra energia amagada sigui escampada com una explosió en defensa de l’ésser humà i el seu indubtable potencial individual, veritable tresor a preservar i fomentar amb una fanfàrria. Jo ja en tinc pensat el títol: “Fanfàrria per a l’home ètic”, el qual segurament faria plaer, en sentir-ho, al filòsof Joan-Carles Mèlich. Si algú dels meus insignes lectors és mecenes, prego contacti amb un compositor professional de nivell, per exemple, en Joan Magrané, per encarregar-li aquesta peça, a l’altura de tan il·lustre ideal. D’aquí a uns anys, aquest home ètic haurà desaparegut totalment de la faç de la Terra i almenys la fanfàrria servirà per introduir els futurs investigadors en aquesta espècie aleshores ja extinta, testimoni musical flagrant de la seva antiga existència.