La paret del cortal

No es mou un bri de palla. Fa una calor d’estiu de les de rerepaís, que tan sols es pot arribar a suportar aquí, a l’ombra de sobretaula que fa la paret del cortal, prou alta per albergar-hi un recer, tot just acabat de néixer però en lenta i inexorable expansió. No fas res i no cal fer res. Jeus estirat a la teva gandula. No hi ha rellotge. Més enllà d’aquest oasi de pocs metres quadrats l’astre rei copeja de valent, tabassa, com vaig sentir dir a un de Montpeller. O t’estàs aquí entaforat vora la paret del cortal o bé tornes a entrar a casa per romandre dins els seus murs gruixuts, que garanteixen una certa frescor. Adores aquest racó del mas, teòricament al bell mig d’un corriol segons l’escriptura, zona de pas de ningú segons la teva dictadura, escenari públic perfecte en tot cas per a una endormiscada privada sense càrrec de consciència. Les cigales creen una pantalla de cants magnètics al voltant que deixen clar que serà impossible, mentre duri el seu so estrident, travessar-la per anar enlloc més. Se sent, més enllà, un cotxe que baixa per la carretera al bar del poble. De ben segur que hi va a comprar tabac o una barra de gelat de tres gustos amb les corresponents galetes, car no hi ha res més obert a aquesta hora, ni tan sols la benzinera. Rara, per no dir gaire comuna, aquesta finestra de quietud després de dinar per a tu la resta de l’any, raó potser per la qual et sents d’allò més bé. Desprens tal quantitat d’energia verda, positiva i bonhomia condensada que en poc minuts atrauràs la presència d’un altre camàlic com tu a l’ombra, la qual s’ha fet un xic més gran i per tant, atorga naturalment un nou espai perquè et facin companyia en aquest moment d’ensonyament. En principi et fas l’adormit, que és la millor manera de rebre a algú a aquesta hora del dia en aquest lloc on s’és vingut a no fer res, per tant, també a no parlar-ne massa, de moment. La loquacitat anirà sempre lligada a la superfície d’ombra existent, per ara ben poca, doncs, si us plau, silenci. Sense salutacions consuetudinàries i absència de manteniment de formes funcionem millor per intuïció, per imitació. Aquest mimetisme congènit que ens encaparrem a amagar en un moment donat i que no hauria mai de desaparèixer a l’edat adulta. Qui sigui que t’ha vist, se’n torna a buscar una butaqueta plegable per instal·lar-se igualment com tu, de paràsit d’ombra de sobretaula. Podríem pensar que ens envolta una mena de silenci rural o camperol, però no seria exactament així. Un dels altres veïns del mas, sord com una campana, rivalitza amb l’orquestra de cigales amb el seu telenotícies a tot drap. Ara mateix, s’escolta perfectament el televisor situat a uns tres punts de penal de la teva gandula. És un espectacle acústic certament surrealista, aquesta reverberació ensordidora per a algú que acabi d’arribar al mas i que encara no conegui aital circumstància. El televisor aboca i escampa notícies a camp obert. Nogensmenys diria que nosaltres hi estem acostumats, any rere any. La dispersió sonora acusa la distància, que surt amb eco incorporat per la finestra de ca seua i es llança de ple a l’aire tòrrid afectant la propagació normal, resultant una curiosa recepció en doble freqüència. Parant-hi atenció arribaries a copsar les paraules i potser el significat de la frase sencera del motivat presentador en qüestió. Malgrat tot, la disposició més natural de l’oient serà rebre una línia de veu inintel·ligible, hipnotitzant i efectista per al propòsit habitual pseudo-oníric, només trencada en acabar les notícies i arribar la publicitat, quan els malparits dels programadors amplifiquen expressament el volum dels anuncis –al veí tant li fot, evidentment- i el resultat és doncs despertar de sobte de la plàcida becaina, no sense cagar-te en la puta que els ha parit, moment ideal per llavors sí, saludar el nou arribant, que ja comprendreu que en aquest precís moment tampoc s’ha pogut fer l’adormit. Començat l’intercanvi a dos, t’explica que ja havia gaudit de la seva curta migdiada a casa seva, fresc, dins dels seus murs. Tots dos ja desvetllats, doncs, vet aquí les condicions ideals per a una conversa entròpica, arbitrària, pausada i estirada com un xiclet. Els temes que es tracten són d’allò més peculiars, no es tornen a tocar mai més en cap altre indret i amb ningú més en els tres-cents cinquanta dies propers. Són assumptes que només s’exposen i es tracten en petit comitè quan ningú no ha estat convocat formalment. L’espontaneïtat i la naturalitat, allò genuí, flueix de manera divina. És en aquestes estones que si el teu company d’ombra és orador imaginatiu, alhora que degustador dels silencis, la conversa pot esdevenir la continuació del teu somni previ al desgraciat del programador de la publicitat després del telenotícies. Beneeixes doncs aquesta companyia i l'instant singular, esdevingut memorable. Continua generant-se un tal estat positiu i equilibri cosmogònic en aquesta pedania que ben aviat nou bestiar acabarà traient el cap puix que novament l’ombra s’ha eixamplat de manera ostensible, fent igualment natural aquest petit aplec generat a la paret del cortal. Heus ací un autèntic punt de trobada a mitja tarda, centre social a l’aire lliure, ja amb una certa elecció de temes més profans, per a tots els públics, que ara giraran entorn d’una revista del cor que acaben de portar. Els comentaris sobre el magazine rosa en qüestió; la mansió d’en Pau –aquest suposo que arriba a casa seva en helicòpter!-, la nova parella d’en Pere –xeic, mira-te-la!-, i l’accident d’en Berenguera –té pinta de bon minyó però ja se sap, les males companyies...-; desembocaran més d’hora que tard en unes pastetes típiques de la comarca i un cafè, que una bona ànima ha preparat i que has pogut anar assaborint avant l’heure amb el so de la cafetera i els seus espetecs finals d’aire quan ja no quedava més aigua a la part baixa. S’ha d’agrair el fet que el nostre veí sord ha acabat apagant el televisor escandalós, sembla que la mitja hora llarga d’anuncis l’ha acabat avorrint, ha aguantat vint minuts i ha acabat fins als collons abans no comencés el western de torn o vés a saber què. Potser jo diria que, més aviat, ha sentit l’olor a cafè perquè aquí el teniu ara també entre vosaltres, ve somrient amb lo bastó a instal·lar-se a sobre d’una còmoda soca ampla, seient distingit sempre reservat per a la gent gran. La cafetera, ara, sense més soroll ambiental que les cigales, s’ha pogut escoltar amb tota claredat i com  a resultat, el cafè que tens a les mans és bo de mena, de Colòmbia o Brasil, segur que sí. Us l’ha portat un dels nanos en una safata d’allò més espartana amb unes tassetes senzilles com aquestes tardes d’estiu al llogarret. Arriba inopinadament una parella de senderistes que, en girar tot just la cantonada ensopeguen amb tu i la gandula, situats com esteu, en primer terme. Saludes i t’excuses a l’instant. Doncs sembla que sí, que això és un corriol, ara ja traçat pel centre excursionista, que acaba de ser publicat en un llibre de rutes a peu per la contrada, que diuen, diuen, va per a best-seller de l'estiu. Haureu de veure com ho feu a partir d’ara, això de prendre l’ombra a la paret del cortal, abans no ensopegui un altre caminant, que ja no qualificaràs de despistat. En fi, ara que hi sou tots, no queda gaire perquè aquells qui ho vulguin vagin a jugar una partideta amb Patacot i Mandinga, on va l’un va l’altre, sempre ensumant-hi un dòmino o una botifarra, tot amb l’excusa d’acabar de passar la segona part de la tarda fins que les cigales aturin els seus cants i camps magnètics i que cadascú pugui fer allò que tenia pensat al capvespre, normalment baixar al poble o fer una “passejaeta” per rebaixar el colesterol als masos més propers quan el temps torni a humanitzar-se i mostrar-se pietós amb el ramat fins l’endemà.