Divendres migdia a la Gara

És migdia de divendres a l’estació de ferrocarrils internacional, la Gara, on sóc vingut a rebre un familiar. M’hi he presentat, com és normal, sense maleta i tranquil, amb prou temps, perquè no m’agrada fer esperar el visitant després d’un feixuc viatge. Tot i que els viatges en tren, ara de gran velocitat, no siguin ja les expedicions que eren abans, acostumem a concebre els desplaçaments com a etapes de desconfort entre el lloc de sortida i el d’arribada, estones on el cos genera un cert estrès pel fet d’estar sempre més a l’aguait del que toca. Aquestes sensacions teòriques sobre allò que implica un viatge es corroboren instantàniament quan surto de l’ascensor de l’aparcament directe a la sala principal i rebo una hòstia amb la mà oberta de decibels en forma d’avisos continuats per megafonia, gent que corre amunt i avall amb pesades maletes, d’altres amb només una motxilla o una bossa, algú que fa broma i la resta que no en fa tanta. Com a benvinguda particular rebo un cop fort al maluc amb l’equipatge d’un passatger que va de bòlid i ni ha mirat enrere, el malparit. Després de deu segons sense poder enfocar i aguantant la respiració puc dir sortosament que em sembla no haver pres mal de manera irreversible. Jo, de veres, tractant-se d’un cap de setmana normal, o sigui, curt amb només dissabte i diumenge, em demano cap on va tota aquesta gent. És clar, en un tres i no res em ve la resposta tota sola. La gent està fotent el camp, cames ajudeu-me, d’aquesta ciutat de merda per tal de no perdre-hi ni un segon més. És curiós perquè, abans i després d’aquest espectacle a l’avantsala del cap de setmana, tothom acostuma a parlar molt bé d’aquesta ciutat de merda, se n’omplen la boca per parlar d’aquesta ciutat de merda, i no m’estranya, perquè diuen que els salaris aquí són bastant més alts respecte als de la resta del territori del qual es vana de capitalitzar. Així mateix, la qualitat de vida i l’estatus de la feina en aquesta ciutat de merda és de les més altes segons estudis portats a terme pel Few Research Center i també l’lnstitut des Etudes Idiopathiques. Amb aquestes dades, ben normal que tothom embogeixi per venir a guanyar-se les garrofes però, pel que estic veient, hi ha moltes, però moltes ganes de tocar el pirandó. La veritat, no m’esperava copsar aquest fet amb tanta evidència. Sí, he patit com tothom els embussos de sortida de les grans ciutats habituals en cap de setmana però veure-ho tot concentrat en aquest format, en una estació de tren, tan atapeïda, tot de cop durant un migdia, no, de cap manera. En aquesta gara, no hi cap una maleta més, una ànima més potser sí, perquè una munió de gent sempre atreu més gent alhora que una munió de maletes no ho tinc tan clar que pugui atreure més maletes. L’impacte de l’espectacle frenètic després de la tranquil·litat de l’aparcament i de l’ascensor és tan gran que em sento idiota passejant amb les mans a la butxaca sense res a fer. Sort que sempre tenim a mà i ben connectat i carregat l’esmàrfon per desbloquejar-lo i fer una mica l’imbècil, que està de moda. En aquestes circumstàncies, no puc evitar pensar en l’elegància que destil·lava antigament una bona cigarreta fumada amb parsimònia per demostrar que efectivament, estaves esperant i només esperant, sense haver de retreure’t res a tu mateix. Ho vàrem treure, el tabac, perquè moríem de càncer –costàvem molts calers a l’erari mentre no acabàvem de traspassar- i a sobre empudegàvem la roba dels altres i és clar, havíem d’aspirar a esdevenir gent civilitzada. Ara, que encara no hem assolit aquest grau utòpic, però sí el de societat amansida i adotzenada, estem morint de malalties modernes, les que afecten al cap, al meu humil entendre, més punyents i esquinçadores. Allò que m’espaordeix és que tot plegat es qualifiqui com a avenç. No sóc gaire gran però encara me’n recordo quan, amb l’excusa d’estar esperant assegut al costat de qualcú altre, podies arribar a saludar-lo i parlar d’alguna cosa i riure una mica de vegades fins i tot. Podies comptar d’entrada amb una certa predisposició a l’escolta i a l’entesa. Potser a voltes et trobaves amb un paio més aviat insolent o desgraciat com jo, no dic que no, però tot i així, era un fet que la nostra atenció era més permeable a les persones i a l’entorn. Mentre estic pensant tot això dubto si parlo del juràssic o del càmbric. Ara mateix en canvi, us puc dir que no he trobat lloc per asseure’m, i no precisament perquè estiguin tots els seients ocupats. En cas de voler-ne un, ha de ser dins d’un establiment molt endreçat però ai las, has de fer-hi un beure o menjar quelcom. No val per mi doncs, que no tinc set ni gana en aquest moment, vinc tot just per rebre el meu estimat familiar i tocar el dos i, verament, veient aquest panorama em vénen ganes de fer-ho ben ràpid. De totes maneres, malgrat que pensi que els seients són necessaris, potser que tenen raó i no hi calen. Si hi instal·lessin seients, aquests serien ocupats per persones sense sostre que, té collons, sempre miren de buscar aixopluc en comptes de continuar al carrer per no enlletgir aquests equipaments públics tan emblemàtics. Llavors efectivament, potser que no és adequat instal·lar una filera de seients per als qui esperen prendre un tren o que senzillament esperen algú que hi arriba, si finalment han de veure’s envoltats de sense sostres. Ara ho lligo tot, i entenc perquè per exemple a les mateixes andanes d’estacions de metro estan desapareixent els clàssics bancs horitzontals allargats i ens foten reposa-culs de disseny estètic terminal, on per recolzar lo paner sense relliscar-t’hi t’has d’haver cagat a sobre abans per poder fer-hi ventosa i a més, mesurar més de metre setanta, en cas contrari no arribaries a fer diana. Les anades i vingudes de la gentada continuen al meu voltant i jo cada cop em sento un xic més protegit tot mirant el telèfon mòbil intel·ligent com un imbècil per no semblar un voyeur -cas que fiti un cos heterosexualment accentuat-, o un pedòfil -cas que esguardi i somrigui de passada algun infant. Si aquest és el panorama cada divendres migdia a la Gara em sento cinquanta-dues vegades l’any afortunat de no ser partícip d’aquest espectacle decadent i sense sentit alhora que planyo de tot cor tots aquells que encara volen tocar campanes i anar a sa processó, tot buscant sa pastanaga promesa que els han venut com eterns beneits.

Per sort, el meu ésser estimat acaba d’arribar i ara mateix el trec d’aquí cagant llets protegint-lo, com els Beatles en sortir de l’hotel vers la limusina o, encara menys glamurós, com les desenes de milers d'immigrants arribats en el “Sevillano” a l’Estació de França de Barcelona durant el franquisme, amb una gavany per sobre que no deixés massa en evidència l’empremta d’origen i la desorientació.