Per contrades de dips

Arribo a Pratdip a trenc d’alba. No goso fer-ho abans car em fa basarda la llegenda dels dips, els gossos vampirs a la recerca de sang de tot aquell qui roman despert de nit fora de casa. Aquest vilatge, escenari de Les històries naturals de l’escriptor Joan Perucho, serà el punt de partida de l’excursió d’avui. No sóc pas vingut a cercar l’antic cavaller esdevingut vampir, Onofre de Dip, tal com féu el botànic Antoni de Montpalau, protagonista de la novel·la, sinó simplement a embriagar-me en solitud de la mística d’aquest racó. Fa ja uns trenta anys que vaig llegir l’obra cabdal de Perucho, gairebé me n’he oblidat però se’m va quedar gravat l’isolament i l’aura d’aquesta contrada que aleshores, amb un cert desconeixement del territori, imaginava situada més a l’interior, a l’estil de la comarca veïna del Priorat. Suposo que l’enigma de Pratdip prové d’aquests il·lustres antecedents literaris, estontolats en antigues però vives llegendes, i alhora de la seva situació geogràfica, al bell mig de dos dels indrets més inhòspits del sud del Principat, per una banda la Serra de Llaberia i per l’altra, les Serres de Vandellòs i Tivissa, o de Mestral. I és que tot el territori que envolta el poble vers tres dels quatre punts cardinals és el més absolut no-res, que potser és el tot i doncs, millor que no hom ho sàpiga. L’accés principal, provinent de la costa, travessa un intent o assaig geològic de congost, prou pronunciat, del tot inesperat a priori en aquest racó del Baix Camp tarragoní, endinsant-se serpentejant i guanyant cota de manera discreta. Aquest pas estret no és fútil, és un accident singular del relleu que, situat precisament aquí, expressa una renúncia clara i ancestral de qualsevol lligam amb la mar.

Pratdip, doncs, es troba envoltada de puigs i serrals per totes bandes i prefigura un punt de trobada de barrancs i cursos d’aigua diversos més o menys perennes. Les referències visuals al litoral són aquí inexistents i aquest fet provoca que et sentis una mica ridícul si acabes d’aterrar amb xancles, bermudes i tovallola al seient. Així mateix, l’arribada en vehicle a motor de quatre rodes resulta igualment estrafeta car la configuració de la vila, el relleu sobre el qual s’ha anat estenent i l’amplada dels seus vials no convida a penetrar-hi amb berlina, i sí a sentir-te més aviat com a invasor o profanador de baixa estofa. L’estretor dels seus carrerons estan clarament concebuts més aviat per als vianants que no pas per als automòbils, aquests darrers suposo, andròmines d’un futur inalbirable en temps dels barons d’Entença. Un aparcament a la vora de la carretera, la qual tampoc no gosa travessar el poble sinó que el volta, reafirma la meva impressió que aquest primer cop potser fóra millor no entrar fins a la cuina. Curiós enclavament aquest de Pratdip, un lloc que dóna peu sens dubte a una altra manera d’entendre la vida. El castell, la pura ruralitat, la calma de debò són l’aparador d’aquest escenari després d’un ràpid esguard de foraster. A ple estiu que som, fa una temperatura de bon matí prou agradable que aprofitarem per passejar pels voltants, sense un itinerari prefixat.

Criden l’atenció algunes prominències singulars, com el Mont-redon i la Cabrafiga, responsables d’aquesta barrera física natural que esmentàvem i que convida al recolliment i configura la personalitat de la vileta dels gossos salvatges. És en aquest precís moment que en sento bordar, de gossos; els intueixo però per a la meva fortuna, ben lligats i encaparrats a manifestar l’avorrida rutina de marcar territori tot just en sentir les meves passes inopinades per la sendera que llinda amb finques vetllades a tothora, cercades ja sigui amb tanques reglamentàriament reglamentades o bé amb somiers de matalassos i malla electrosoldada rovellada. Tanmateix, en aquest paisatge sonor m’estimo més sens dubte el clàssic cant del gall, sempre fidel a la cita i més amable, aquí i arreu, cantant i celebrant la sortida del sol i no referint explícitament la presència d’un intrús –servidor- com sí que fan els gossos de guàrdia. Aquests lladrucs infatigables i irracionals -duren de fet ja massa estona- els sento encara, ara que he guanyat més d’un centenar de metres de desnivell i molts més de distància. La situació em fa venir al cap alguns viatges a peu de Josep Maria Espinàs, on d’una manera molt divertida no desaprofitava l’ocasió, sempre que es trobava amb un gos d’aquests torracollons per manifestar la seva tírria envers aquests animals. Allò que trobaré ben curiós més endavant és que aquest bordar eixelebrat dels gossos –¿hauria de dir-ne més aviat “dips”?- a mesura que m’allunyo esdevindrà símbol de quietud. Arriba un moment de la pujada, havent atès la carena divisòria natural de la banda mar, en què percebo tot de cop un brogit continuat, dens i inconfusible de la civilització provinent de l’altre costat, en forma d’acord sostingut de tríada atonal oscil·lant en quarts de to, seguint les consignes del senyor Doppler i conformat per les notes de  l’autopista de peatge, l’autovia de franc i la carretera nacional, cadascuna de les tres amb el seu timbre distintiu assignat proporcionalment en funció del trànsit pesat i la velocitat característica de la via. Alguns clàxons camioners aleatoris i esparsos posen l’accent de dinamisme a la massa sonora compacta; avui, com sempre, hi ha qui va per feina. M’estimo, emperò, no treure més el cap cap aquesta banda, que ja en tinc prou habitualment de civilització incívica i doncs, quan giro cua i torno enrere és quan percebo de nou el gos incansable, que poc a poc es fa amic meu, en perfecta comunió amb el paisatge i el moment. Les bordades ja no em molesten, m’acompanyen en aquest caminar sense pretensions, com l’entorn sobri i parc entre garrigues i el cant de les cigales, que em sublima i vull que quedi immortalitzat per sempre gràcies a aquestes línies. Renuncio als colls i carenes i doncs, a guanyar en altura per permetre a la massa arbòria pinàcia tornar a amagar-me els impactes més esfereïdors de l’acció humana en forma de torres d’alta tensió que travessen com una daga el terme municipal en múltiples bifurcacions procedents del terme veí, la requerida, transfigurada i compensada Vandellòs, municipi generador d’electricitat consensuat per interès general, per tal que a la gent corrent de la gran ciutat mai no ens falti el corrent que permeti sempre estar al corrent per poder seguir el corrent.

Romanc una estona a la part baixa d’un dels seus barrancs –de noms preciosos com, per exemple, el de la Dòvia- que em permet conèixer i gaudir alguna petita obaga anònima numantina, que en ple solstici d’estiu trontolla i es plany per no desaparèixer, i a fe que ha arribat a aconseguir el seu propòsit. Un veritable gust i alleugeriment pel caminant en aquests moments sota una minsa ombra, ja pels volts de migdia. L’aigua en canvi serà cara de veure i beure però potser és millor així per no atirar massa l’atenció de la mena de visitants que no hagin llegit mai Les històries naturals o qualsevol altre llibre de paper. El món no és perfecte, Pratdip tampoc no ho és però atresora quelcom únic, quelcom que no es pot comprar i que et sedueix: caràcter, discreció, halo, misteri i...gossos vampirs mitològics! Hi tornaré per explorar-la amb més calma, per mirar de calmar la meva ànsia. Això sí, aquí, a Pratdip, mai de nit, sempre de dia.