Camp o ciutat

Segur que tothom s’ha fet aquesta pregunta més d’un cop: -on viuria jo millor, a poble o a la civilització? A la vila hi ha de tot i més, que m’he dit sempre. La ciutat com a concentració d’edificis; en conseqüència, hi bufa menys el vent. Només la presència de múltiples obstacles reforça l’efecte placebo de recer –en parlàvem a l’article sobre gratacels que va fer fortuna. Així mateix, és un fet que les viles esdevingudes més importants, ho han acabat essent en bona part degut a la seva posició estratègica i, per tant, de l’absència o menor incidència d’agents meteorològics hostils en relació amb la seva zona d’influència. A ciutat hi viu més gent, que vol dir més exemplars de la nostra mateixa espècie. De manera primària ens sentim més segurs envoltat dels nostres. Ja ho va escriure el gran Céline a la seva novel·la celebèrrima Voyage au bout de la nuit, quan sense embuts al bell mig de les Ardenes en plena Guerra Mundial el protagonista –l’autor- proclama als quatre vents que mai més no tornarà al camp, que no s’esperava aquesta sensació d’indefensió i condició d’inabastable i salvatge dels territoris més remots i oberts. Prou exemplars humans al nostre voltant pot equivaler a més respostes a un problema donat, més possibilitat potencial de trobar-hi ajut o socors si s’escau, almenys sobre el paper, car hi ha qui pensa al seu torn que la gent no és garantia de res, ans el contrari, només font de problemes.

M’agradaria saber quina és l’opció ideal i si és funció d’on hem crescut i ens han engreixat que pensem que és més natural una manera de péixer en particular. Em fa l’efecte que passaran els anys i ningú no serà capaç de dir-me quina és millor, si la vida urbana o rural. A ciutat, seu del Poder, més sensació d’experimentar-lo malgrat no posseir-lo personalment i, ¡que n’arribem a ser de rucs, que ho concebem com una protecció de la nostra persona! Ens pensem que per cohabitar amb aquest poder potser ens en tiraran les engrunes. En canvi, a pagès gaudirem de més llibertat en cas que sentim que l'estupidesa col·lectiva o el dit poder ens acaben asfixiant i oprimint, i doncs, vet aquí com podem millor comprendre el retorn de Josep Pla, en un moment donat molt particular, al seu mas.

Per a uns, la ciutat els permet posar plat a taula essent com és una lloriguera de llocs de feina en comparació del camp. Així mateix, n’hi ha que necessiten eines per a reforçar el seu desenvolupament personal i a les ciutats, nius termodinàmics relacionals i de creació i difusió de pensament i coneixement, en troben. Per a d’altres, és més aviat l’absència o economia d’aquests mitjans o eines allò que traurà el millor d’ells, la força amagada que demostrarà que hom és fet a si mateix, més autònom per viure sense les impostures urbanes. A més individus, més politització de la societat; a menys, menys regulació i en principi, si l’home és un llop per a l’home, més fàcil patir injustícies i situacions de risc quotidianes de caràcter més primari o visceral, com els assenyalaments i els acarnissaments. Evidentment, ja no som a l’edat de pedra ni dels viatges a cavall. Tanmateix però, els tics que han definit de sempre les vides urbana i rural continuen i ens estigmatitzen en un i altre sentit de tal manera que la dicotomia persisteix encara en els nostres dies i així, una persona serà, peti qui peti, de ciutat o de pagès. Pel que fa als habitants de viles mitjanes, tan habituals i marca de la casa dels comtats catalans respecte de l’erma Castella, es troben estigmatitzats per partida doble, car no acaben de ser ni una cosa ni l’altra. Al capdavall, la vida és un caminoi que cadascun de nosaltres travessa com pot, nafrat indefectiblement d’alguna o altra manera.

De tot aquest mostrari, unes contrades m’atrauen especialment per la seva autenticitat. Són el mirall més cru del desori que creen les organitzacions territorials administratives jacobines: els espais transfronterers. Allà on el gran poder es troba prou lluny per exercir la seva influència com voldria i alhora, s’hi reben ones hertzianes del gran poder llunyà veí. Si a aquest aiguabarreig hi afegim la component rural tot plegat esdevé un poti-poti de corda fluixa, levitació i inclemència important que afecta la petita comunitat que hi resideix de manera permanent. Aquest sentiment de pertinença i no pertinença a no se sap ben bé què, acaba amarant l’esperit de les seves gents dia a dia,  generació a generació. La Jonquera-Els Límits, Llívia, La Seu, Vielha, Pont de Muntanyana, La Pobla de Massachusetts i etcètera.

A poder més potent i llunyà i menys població a la contrada, més intempèrie i en conseqüència, més fortalesa de l’individu, que ha après a bregar enmig del no-res en aquest Far West. A ciutat -a banda de la cruesa dels guetos marginals, veritable infern a la Terra- les persones creixem tanmateix plenes de prejudicis, dins de bombolles i urnes de cristall amb massa pocs grisos. És quan goses sortir-hi o t’empaiten cap a fora d’una vegada, que comences a mutar a empentes i rodolons vers una mena d’ésser més profitós. Si ets urbanita i te’n vas a viure a pagès, travesses un primer període de contaminació visual que jo anomeno el punt de vista del turista, i és aleshores quan ve l’ensopegada. Et reconeixes per fi en un altre món. No cal anar a Mart, o a la Lluna, o mudar-se a Àfrica; és sortir al carrer del cau llogat que acabes d’aparaular en un d’aquests indrets i un bon cop de vent t’estarrufa els pèls i et fa perdre l’equilibri. Les senyals de la cruïlla més propera ja no indiquen “BARCELONA”. És negra-nit, ni la lluna surt avui i no coneixes a ningú. Als pobles entomes la vida sense filtres. Em penso que si ets fill d’allà mateix t’adones de què va tot plegat molt abans de l’advertiment dels dos rombes a la televisió i, per tant, ja et poden venir a explicar qui són els Reis d’Orient que tu ja saps com es guanya a la vida l’or, l’encens i la mirra. ¿Això és millor o pitjor en el desenvolupament d’una persona? Doncs mireu, jo no ho tinc clar. Jo el que sí us puc dir és que en poc temps a pagès, sense parar una atenció especial, t’adones sense filtres quan hi ha un home que estova la dona, així com quan un que va drogat n’ha fotut una de bona. El boig de la ciutat dels Sopa de Cabra, te’l trobes a poble ja el primer dia. La casa de barrets s’anuncia amb més efectivitat que la Casa de la Vila i a més, qui hi treballa és la teva nova veïna. L'autoritat, que a la ciutat, fora de les casernes passa mig desapercebuda entre el ramat, aquí ben al contrari, entra a l’únic bar que hi ha, fins te la creues al supermercat. Es senten campanes de mort i tard o d’hora sabràs de qui es tracta i hauràs d’anar a saludar. El contraban, l’estraperlo, les diferències dramàtiques de nivell de vida entre estats veïns, que transcendeixen les pròpies lluites internes de classe. Tot plegat ho he trobat sempre massa violent; un abisme de contradiccions a pair si és que no ho has fet des de petit. Les etiquetes que reps de bon antuvi en aquesta mena de llocs no t’abandonaran mai, primer perquè no podràs passar desapercebut car sempre veus als mateixos que te les han atribuït. Si véns de prou generacions enrere seràs el fill d’en Pau, en Pere o en Berenguera, amb tot allò que pugui comportar. Si els teus donaren suport a Franco o la República, a Vichy o De Gaulle, no t’ho treuràs de sobre. Si no t'has inscrit a l'Assemblea o a Òmnium, prepara't per rebre. Cas que siguis de fora, encara que faci vint anys que t’hi has empadronat, seràs lo foraster i no pots fer-hi res. La idea que s’han fet de tu t’acompanyarà fins la teva mort i a tu de gestionar aquest input ambiental envers la teva persona i doblegar aquesta inèrcia insofrible per tirar endavant. Ara posem per cas que parteixes peres amb algú que tanmateix no deixaràs de veure. Ho voldràs evitar, d’acord, però la seva presència física, tan important a l’hora d’oblidar, no te la treus de sobre.

La meva conclusió de tot plegat és que les persones nascudes en entorns rurals són més fortes, a vegades massa, de la mateixa manera que els fills de ciutat podem arribar a ser uns putxinel·lis sense esma. Amb tanta protecció, allunyats també de la natura amb qui ancestralment hem conviscut, no acabem de sortir de l’ou i quan hom suposa que ho hem de fer per edat, no tenim els mecanismes i resultem les persones més estrafetes, i de retruc, més patètiques. De sempre la vida permanent a poble m’havia semblat molt crua, esquerpa i limitada però ara, en canvi, la veig més autèntica, harmònica i honesta. La vida a la ciutat, en un principi tan atractiva, diversa i ambiciosa, m’ha virat a perversa, esclava i mísera. Tanmateix em fa l’efecte que aquesta opinió modula amb l’edat i les possibilitats democratitzadores entre aquests dos extrems que ha ofert internet i doncs, les meves cabòries continuaran en l’aire car qui us escriu ha anat virant també, de guenyo a borni i de borni a guerxo. Malgrat els esforços, mai no aconsegueixo veure’m de manera omniscient i tanmateix mai no deixo d’intentar-ho, o bé potser ja ha arribat l’hora de deixar-ho córrer, deixar estar d’una vegada i per sempre els immutables i les dicotomies, veritables verins del nostre pensament, així com el relativisme presentat com a solució miraculosa d’aquests verins. Camp i ciutat, paga la pena viure’ls tots dos. De temps per fer-ho, en una vida n’hi ha de sobres.