Al consultori mèdic

-Hola, bon dia, doctora.

-Bon dia. Segui, si us plau.

-Gràcies.

-Què puc fer per vostè?

-Doncs miri, estic traumatitzat. La meva vida no és la meva vida. No puc seguir amb la meva vida de manera normal des del primer d’octubre de 2017.

-I com és això? Què li va passar?

-Jo era aquí a l’estranger. Em van arribar imatges de Barcelona i Catalunya, la meva terra. Un lloc magnífic, sap vostè ?

-Hi he estat de vacances. Ho vam passar molt bé, jo i el meu marit. D’això que li dic deu fer ja uns cinc anys...

-Oi que sí ? Doncs com li estava dient, un lloc magnífic i que jo creia civilitzat, almenys, d’ençà que tinc ús de raó sempre m’ho havia semblat.

-Continuï, si us plau.

-Aquell dia vaig començar a veure gent uniformada sortint d’un creuer amarrat a port, caminant com robots, apropar-se a persones que estaven dins o a les portes de col·legis, escoles, instituts, poliesportius i centres cívics en diumenge, asseguts o quiets dempeus, tant és, i els van començar a pegar, sap? A atonyinar-los, amb porres. Fins i tot, van treure un ull amb una pilota de goma a un senyor, buf…en fi.

-Així, de bones a primeres ?

-Sense solta ni volta, doctora. Van sortir del vaixell aquell, van arribar als col·legis, van trencar portes i finestres de les aules, van obrir el cap a la gent, trencar dits i braços, llençar cops de puny, estomacar i fotre cops de peu de karate, a tort i a dret. Inclús a la gent gran, doctora, els van sacsejar i els van pegar igualment. Doctora, a la gent gran! Gent de tota mena que no va oposar resistència, ni es comportava de forma violenta ni estava alterant l’ordre públic de cap manera. Vaig sentir molt d’odi, molt d’odi, doctora, odi envers la meva gent, odi envers nosaltres. Si hagués estat allà potser hauria estat jo l’apallissat.

-Ja. Continuï, tregui-ho tot.

-No se m’oblida el vídeo de veure uniformats en un autocar cridant “¡a por ellos, oé!”, doctora.

-I què vol dir això?

-No té traducció literal en el nostre idioma, doctora. És un crit troglodita per dir que volien enfrontar-s’hi a un oponent, el meu poble.

-Ja, continuï.

-No puc viure tranquil, doctora. Es pot dir que ja ha plogut des d’aleshores i no entenc com la vida pot continuar com si res després d’una cosa així. Sento les notícies que comencen per exemple: -avui, festival d’estiu de no sé on, s’hi ha representat l’òpera tal amb la participació de…- i no arribo a acabar la notícia. No tinc esma. No m’interessa. I el que més em dol, no sé com a algú li pot interessar. Una altra : -el Barça jugarà aquest cap de setmana amb dues baixes importants en el seu enfrontament…- i el mateix, no puc acabar…ah, el Barça! Ho sap, doctora, que mentre estaven atonyinant a la gent, el Barça va decidir jugar un partit oficial, ni que fos a porta tancada ?...Una altra : -A la NBA, el base del Masnou…-. ÉS QUE ME LA BUFA!!! OI QUE HO ENTÈN, EL BASE DEL MASNOU, EH, DOCTORA ???

-Calmi’s, miri de calmar-se, si us plau. Vol un got d’aigua?

-Sí, si us plau. Gràcies.

-Tingui, segueixi, si us plau. ¿Vol que li recepti quelcom que li alleugi una mica? No s'amoïni, hi ha medicaments que no són gaire forts, i li poden ajudar a reduir un xic aquesta tensió...

-No, gràcies, molt amable. És que no sé què més he de dir. Suposo que m’esperava que la vida de la gent no podia continuar de la mateixa manera, fil per randa, després d’una cosa semblant. Que aquest sense sentit remogués els esperits, ens fes reflexionar profundament i es traduís en canvis individuals i col·lectius...substancials!

-I què més?

-Que m’ha agafat por dels uniformes, doctora. Una paüra que no li puc descriure. Arreu on vaig els hi he agafat por. Inclús vostè mateixa, de blanc, ara mateix, li confesso que em fa basarda.

-Escolti, jo sóc aquí per ajudar-lo, senyor. Pel que veig hi ha feina amb vostè, i de la bona. Miri, comencem a veure’ns un cop per setmana, d’acord? No li aconsello de tornar al seu país, almenys de moment. Allò que li puc assegurar és que no treballarem per oblidar-ho. Ja li avanço que allò que vostè veu com a fet traumàtic no ho oblidarà mai, però això no té perquè ser dolent. Li asseguro que treballarem plegats de valent i de manera compromesa per donar-li la volta i que no li faci mai més mal, de manera que al final del nostre viatge el seu record sigui positiu. D'acord? Potser que, encara que no li pugui semblar ara, això que m'explica tan convençut no hagi estat exactament així. Potser que, fins i tot, també va haver-hi coses bones aquell dia, oi?

-No sé, doctora, què vol que li digui?

-No es preocupi. Això ho anirem veient properament, poc a poc. Pagarà amb targeta o en metàl·lic ?

-Amb targeta va bé. 

-Aquesta primera visita seran 80 €.

-Sa mère la pute!

-Perdoni, ha dit alguna cosa?

-No, no res. Tingui, la targeta.

-Gràcies...aquí té. En vol rebut ?

-No, no cal. Que vagi bé, doctora, fins la setmana vinent. Adéu-siau.

-Senyor!

-Digui’m, doctora.

-Vull que s’animi, d’acord? El seu relat m’ha fet venir al cap una frase que vaig sentir en un reportatge de la BBC. Aquells dies sortien vostès sovint a les notícies, la veritat, i li confesso que em generaven simpatia. Era una frase en la seva llengua...com era ?... Això: llum al cul i força al canut !!! No era així ? Animis, d’acord? Passi-ho bé i que tingui un bon dia.

-Gràcies doctora.