Els guardians del món

Potser perquè érem nens, ens pensàvem que algú es cuidava del món mentre muntàvem a la roda de la fira i ens cruspíem el cotó fluix de sucre. Ens semblava que aquest algú o alguns prenien cura del nostre estimat planeta i que, malgrat no tot fos ideal, hom vetllava pel progrés, la prosperitat i quelcom lògic com és el fet de mirar que no es repetissin les errades del passat. Tal pensament no era només una idea ingènua o eixelebrada pròpia de la infància, perquè el raonament era d’allò més senzill. Es tractava d’extrapolar el funcionament de la llar, el teu veritable primer món, a un altre de més gran i, doncs, aplicar-hi una simple relació d’escala: si a casa hi ha qui mana i vetlla -els pares-, al món segur que també. Aquest sentiment íntim es veia corroborat implícitament en el fet que les autoritats, els mandataris i representants feien l’efecte de ser respectats arreu de manera general per cadascun dels seus conciutadans. S’acceptava el seu rol i tots als darrere. Fins i tot, a estones se’ls lloava la seva tasca i, demés, de manera formal el seu càrrec venia sempre adjectivat amb tractaments protocol·laris ressonants, per exemple: Honorable, Molt Honorable, Molt Excel·lent, Il·lustre i un llarg etcètera. Aquells més propis de la reialesa –Sa Majestat, Sa Altesa- evocaven llargmetratges amb emperadors i altres figures egrègies de la Història, segurament per tant, persones inapel·lables que mereixen tot el respecte i subordinació. A mesura que et vas fent gran vas veient, però, que la cosa no acaba de rutllar; mes no és fins que es pot dir que caus de la figuera –cas que ho arribis mai a fer- que t’adones que tot allò que creies bastit en roca solida és pur fang mesopotàmic. Com que el fang mesopotàmic va ser el material seminal per bastir la nostra civilització, no seria just anomenar d’aquesta manera allò que hauria de ser titllat més aviat de llots putrefactes. El resultat de caure de pet als aiguamolls infectes és un esquema cognitiu vital esfondrat davant teu, ara substituït per un de ben flonjo però tan real com la por que t’ha entrat en descobrir la gran mentida i demanar-te amb un cert neguit agut -si no voleu dir-ne angoixa- com t’ho faràs per controlar aquest present global que se t’esmuny de les mans; tu, que et pensaves tenir-ho tot tan ben apamat.

Una de les coses que la ingenuïtat infantil atorga de fàbrica es creure que estàvem protegits, que mai ens havia de passar res i que hi havia bons, nosaltres, i dolents: els altres. Del costat dels bons -l’únic bàndol pel qual valia la pena interessar-se- hi havia un comitè d’experts o de mandataris que vetllaven pel poble a tothora. Aquest era un sentiment integrat com un xip dins un servidor molt previ a tot allò que es va destapar ara fa cosa d’una dècada amb el Daniel Estulin sobre l’existència del Club Bilderberg o la celebració periòdica de cimeres del jet-set, Davos i totes aquestes merdes. Jo em pensava, sense que ningú m’ho digués, que en algun lloc secret es debatia sobre l’avenir del món per gent que, a més d’intel·ligència i influència atresorés, això sí, bona voluntat, recollint d’una manera que ens pot semblar lògica el fruit secular de la nostra evolució. Sense que ningú m’ho digués, m’imaginava una taula rodona, constituïda proporcionalment per un xinès, un indi, un oceànic-japonès, un antic soviètic-orient mitjà –aquests havien d’anar rotant-, un africà, un de Llatinoamèrica i un de la OCDE. Aquest darrer de la OCDE -dels nostres- que hi tingués sempre dret de veto, esclar. Seria una taula de gent gran, nos vieux, les âgés, -com encara es practica en zones i tribus d’Àfrica i en altres reductes arreu. Gent prestigiosa, representant de la seva societat amb capacitat d’influència dual, és a dir, cap a baix, vers el poble i cap a dalt, vers els mandataris reals. Quelcom així com allò que va imaginar el milionari anglès Richard Branson, proposant i impulsant la creació del grup The Elders, però abans que existís en realitat i que no fos cap proposició propagandística particular, sinó el resultat d’un consens després de dues guerres mundials i les bombes atòmiques, en paral·lel a la creació de l’Organització de Nacions Unides. Gent que, per dir-ho ras i curt, fos respectada i per tant, l’excepció en un món que no respecta res, element que atorgaria encara més mèrit a la distinció d’aquestes persones. Realment no em puc queixar, he viscut molt tranquil tots aquests anys, creixent aixoplugat dins aquest semenfotisme de base.

Fem el que fem, pensàvem, segur que el món treballa en la bona direcció, n’hi ha que se n’ocupen. Conflictes armats com la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial em semblaven a anys llum, ciència-ficció, i els altres que es desenvolupaven al món en temps real més lluny encara, tant que es podia afirmar que la taula de savis no era pas infal·lible però estava funcionant de manera prou correcta; segur que feien el que podien. Ai las, arriba un dia, un o varis esdeveniments et fan despertar de sobte. Cadascú té el seu desllorigador: l’atemptat de les Torres Bessones, la magufada de Colin Powell al Consell de Seguretat de la ONU, el cas Palau, la retallada en 2011 de l’aposta per les Energies Renovables, per posar exemples de tota mena. Els meus fidels lectors ja saben quin ha estat el meu desllorigador definitiu, el qual no tornaré a repetir per no avorrir-vos més que Salvador Sostres parlant de Déu o del jutge Marchena i la sopa freda aquest estiu a l’ABC.

Un cop desarmats, nus i sense referents, ¿què podríem treure al capdavall com aigua clara de tot aquest desencís? La lectura invertida de la premsa em fa deduir quelcom que ja s’intueix, no cal ser una llumenera. No és altra cosa que el pressentiment per no dir la certesa que l’home no sobreviurà molt de temps i que si no espavila a colonitzar la Lluna o Mart, seguirà el mateix camí que els dinosaures. És una constatació fefaent que aquells que efectivament manen al planeta no vetllen de cap manera pel seu bé, ans al contrari. No es vol reconèixer obertament però l’aposta global passa per continuar amollant amb les negligències mediambientals i que el canvi climàtic segueixi el seu curs uniformement accelerat. Si es fa algun esforç concret, aïllat i puntual a favor del color verd serà únicament i de manera puntual en cas que es puguin ensumar rendiments associats a estratègies de negoci, res més. No val la pena patir i suar per mirar de cercar acords i consensos mediambientals -impossibles d’assolir- per després acabar essent governats per màquines i robots que ja s’albiren amb molta més nitidesa que quan Asimov va escriure Jo, Robot. Dos són els elements, doncs, que marcaran la fi de la civilització humana, la contaminació i trencament de l’ecosistema actual per una banda, i les màquines, siguin cíborgs o robots, per l’altra. No és cap apocalipsi, donat que fa temps que es veu a venir si porteu les ulleres amb graduació adequades. No hi ha aturador ni taula rodona de savis com jo em pensava i, per tant, ningú no aconseguirà fer respectar les línies vermelles -el fum dels barruts- contra la destrucció dels ecosistemes ni la proliferació de màquines que un bon dia violaran amb tota seguretat les tres lleis de la Robòtica.

Existeix un consens silenciós de les elits en assumir que aquest món -malgrat el progrés científic- va cap al precipici i l’única incògnita serà besllumar una data aproximada per a la fi de la vida humana a la Terra. Aquest consens, l’autèntic, que no ha passat per cap cimera climàtica insostenible, fa que alguns dirigents -com he pogut sentir Trump o Bolsonaro darrerament- hagin llançat la tovallola del políticament correcte i així ho expressin sense embuts, i pensin que cal deixar-se de romanços i pensar només en l’ara i aquí i, per tant, continuar amb la pruïja d’excessos dels quals semblàvem haver-nos deslliurat i haver-ne pres deguda nota a Kyoto, molt abans de Gretes Thunbergs.