El fanal tort

El darrer fanal tort del vilatge deixa pas a la foscor, escenari d’una por sobtada, de seguida accentuada quan goses tornar enrere la mirada per comprovar el camí fet en aquests primers metres de penombra. No ho pots evitar, claves la mirada de nou en aquell fanal de llum groc intens, tort com la Torre de Pisa, repetint el moviment a cada tantes passes com un automatisme cec, neuròtic i visceral, aturat només després d’haver garantit la desaparició de la basardosa llumenera del teu camp de visió. No comprens el perquè d’aquesta obstinació, ben entès que ha estat el fanal tort el teu darrer company abans de la negror. Potser no t’ha fet gens ni mica de gràcia que els darrers lúmens proporcionats per aquest fanal tradicional de fosa  hagin estat destinats a reflectir el mur del cementiri municipal, darrera urbanització del vilatge abans el no-res. Has passat de llarg com un llampec davant la porta d’entrada i ara mires de resseguir la paret d’aquest interminable recinte mortuori sense gosar observar damunt teu les figures evocadores nocturnes i copes dels xiprers, que de dia passen sorprenentment desapercebudes però de nit les carrega el diable. Desencoratja observar com els arbres, habituals amics de tota caminada, fornidors d’ombra, de repòs si s’escau, així com de presa de terra en dies de baixa autoestima, esdevenen ara mateix a les negres de nit, gegants hostils i amenaçadors. Els seus colors verds de mil i una tonalitats, que reconforten i nodreixen la mirada a plena llum del dia, s’han transformat en un negre sense profunditat ni relleu que, la veritat, desitjaries no haver d’observar de camí al teu mas en aquestes hores intempestives i tanmateix prou allunyades del trenc de l’alba. La visió encara no s’ha acostumat a l’obscuritat i sembla que no ho vulgui fer. Et dius a tu mateix que no et cal, coneixes bé el camí. No et pots refiar però. Ni que en siguin unes poques, de referències a banda i banda hauràs d’identificar que et permetin saber per on vas, no vagis a parar al canyissar o a la sèquia, d’un bac. Ara claves la mirada en els llums llunyans en la volta del cel, ja sigui amb contracte fixe sedentari o lloguer diari nòmada. Tots ells són vells amics per a tu, ja. Vols convèncer-te que alguna petita part de la seva llum matemàticament i per lògica arriba a enllumenar el teu trajecte. Centelleig d’estels, algun de fugaç i algun planeta gros allà enmig, també la via làctia en tota la seva immensitat creuant de banda a banda. Espectacle majestuós, sens dubte, tot i que honestament direm que la seva refulgència no té la intensitat per ajudar a obrir-te pas. Un punt lluminós d’un mas veí al fons de la vall confirma que l’entorn t’és ben familiar així com la silueta dels serrals, turons i muntanyes singulars circumdants, les quals volen deixar-te clar que, malgrat que la lluna no hagi volgut fitxar aquesta nit, elles sí, sempre hi són, festa major rere festa major. Diferents tonalitats en el negre que mai no hauries ni imaginat poder arribar a distingir asseguren la teva orientació, no així la teva integritat. No veus on posar els peus i els turmells que tremolen fent figa de la por transferida des del teu cos i cap, que comencen alhora a sentir l’absència de gravetat entre el punt de sortida, la plaça major del vilatge, i el mas el qual de dia t’ofereix tota la pau i tranquil·litat que semblen haver-se esvaït un cop virat a negre. Darrere teu la llunyana resplendor de l’enllumenat de la població et recorda que has estat tu qui ha decidit anar-te’n sol tot sabent on et ficaves. Incomprensible aquesta esgarrifança que t'envaeix un cop passat el punt de no retorn, aquest enclavament de levitació transfronterer on res no et fa sentir segur, moment en què poses els cinc sentits a treballar per sentir volgudament la feble gravetat provinent de casa teva. Malgrat tot, saber més a prop la destinació no et proporciona cap sensació de protecció. Les òlibes que t’envolten emeten sons que no per més coneguts et resulten alleugeridors. Ara s’hi afegeix un soroll de fons. No ve del poblat del qual tu mateix t’has proposat deixar adormit, exhaust i content. Es tracta d’una remor d’entranyes amb eco de vall oberta i riu llunyà, un brogit amansat, una reverberació provinent del fons de tot, a l’estil d’un cable d’alta tensió però d’origen natural, que es projecta com un baix continu sobre el cant intermitent i inopinat de les òlibes en aquesta nit d’estiu. Una nit que ha donat pas a unes temperatures de rosada que, juntament amb la sortida del Caçador, anuncien un proper i nou equinocci tardorenc d’aquí a un refredat. Aquesta reverberació de fons -del tot imperceptible durant la franja diürna- deu ser potser el motor del món, el Demiürg, que es destapa aquí mateix exclusivament per a tu, a aquesta hora de la matinada, perquè ningú no gosa de voler anar a trobar les condicions de contorn i situacions com les que tu t’encaparres a viure. És un fet que amb aquesta remor ja ben palesa no estaràs tranquil fins que els teus peus trepitgin per fi el carreró del mas, d'un paviment rudimentàriament condicionat, traspassis l’ampit de la porta de ca teua sense hesitar per seguidament tancar amb pany i forrellat. A fora hi romandran òlibes, guineus, llebres i, de vegades, persones estranyes com tu que encara no saben que la nit és per dormir.