La ruta dels tanatoris

La crisi de la meitat de la vida és un període a partir del qual de manera més freqüent, i no menys macabra per habitual, se’t va morint la gent. Es va morint la generació que t’ha parit, que t’ha vist créixer, amb qui has après. La teva gent. Proximitat sentimental. Una veritable tirallonga de traspassos, l’un rere l’altre, de gent que porta algun dels teus vuit cognoms o en tot cas, gent que ha conformat els teus records d’infantesa i joventut, la teva ars sonora de barri i de carrer, com l’esmolet, el gitano venent flors i clavells, el venedor cec dels cupons o les converses provinents del banc de la cantonada asseguts fent-la petar al costat dels gronxadors. Timbres de veu i prosòdia quotidians en una època gravada a foc per sempre a la teva ment. El pur plaer de viure que mai més podràs gaudir com ho feies aleshores. Ben podrà assemblar-s’hi en certs comptats moments, però mai més atènyer el grau de naturalitat i innocència tal com tu te’n recordes, que és allò que compta. Idealitzem per sort o per desgràcia simplement perquè és allò que ens convé si volem continuar trobant un mínim d’interès i curiositat en les vicissituds que ens depara encara l’avenir. Somriures en sortir de l’escola, converses consuetudinàries amb aixecament de braços i renecs pel mig per protestar de manera entranyable sobre temes d’una actualitat que mai més no tornaria a ser-ne, gestualitzant teatralment i guarnint així l’acte de viure. Aquesta és la gent que particularment més em fot que es mori, la gent que afegia sal a l’amanida. Se’n van sense avisar o potser sí, perquè amb més de vuitanta primaveres si creus que no avisen el primaveres ets tu. No te’n volies adonar perquè cada mort d’aquestes, fa morir-se una part de tu, a qui de fet encara li resta la meitat de la funció, i ep!, a partir d’ara com a protagonista. D’aquí fins al final dels teus dies passaràs a ser el Manelic o la Marta de Terra Baixa, ja davant de l’escenari i amb un públic més o menys incondicional, à toi de voir. S’han acabat les tuteles i les tuties, que deia aquell fatxenda que prengué a Palomares un baby. L’eterna promesa de Julián Gorospe que tenies per costum de vendre al personal fa estona que ja no cola. És la fi dels paperets i dels parapets, xec! I ara, és clar, et ve tot aquest sentiment de sobte com un terrabastall i t’enfonses. La darrera ha estat la passada avall d’algú que saps que t’estimava, algú per a qui tu hi contaves. Era energia relativa a la teva persona que existia escampada per la geografia, era amor potencial envers tu, curosament emmagatzemat, que acaba d’apaivagar-se en un barri de la perifèria de la Gran Barcelona. I cansa, tu, perquè a més dels teus grans van passant també els grans dels amics i aquestes acaben doncs, conformant-se com a èpoques de retrobament, potser un punt forçat, acompanyament puntual i solidari en tot cas davant aquest allau de decessos, que ens recorden la nostra contingència i finitud. Ara toca esperar aquest vespre el missatge per saber on s’ha d’anar aquest cop l’endemà i a quina hora a Sancho de Ávila, Les Corts, Sant Gervasi, Montjuïc, Bellvitge, Ronda de Dalt o Can Ruti, és igual. Vatua com us van apareixent a l’històric d’adreces recents de l’aplicació de trànsit aquest reguitzell d’equipaments fúnebres d’estil més o menys internacional i encertat, folrats de travertí, voladissos de formigó i murs cortina, interior sobri amb reminiscències de materials nobles –que van cars- i il·luminació preferentment indirecta i continguda. I vas allà i a fer el cor fort, no et queda una altra, has d’aguantar, fill meu, en un moment on tu sents bé que ja no és com abans, que te la rebufava tot i tenies la consciència de no ser encara en primera línia i doncs, permís per fer una mica l’orni i delegar abans no haver de passar pel tràngol de l’oferiment de condols inacabables a la zona zero. Ara hi vas perquè saps que hi has d’anar i el que faci falta, però després de cada vetlla, un cop de nou a casa arribes involuntàriament transformat i et veus davant l’espill i potser no t’agrada allò que veus. Entre salutacions i converses has pogut feliçment retrobar-te amb aquella ànima, vella i entranyable, pou de saviesa, que t’abraça i etziba que no t’amoïnis, que pitjor és la ruta de tanatoris que tornaràs a fer una generació més tard, amb setanta o vuitanta a les espatlles, com de fet és ara el seu cas, quan aquelles properes morts signifiquin, ara sí per a un mateix, l’avantsala dels cants de sirena celestials. En fi, que m’agradava bastant més a la Barcelona de fa uns anys la ruta de L’Ovella Negra, Sala Bóveda i Zeleste, posem per cas, que no pas aquest encadenament de mortuoris. Sí, ja ho sé, és llei de vida, és el meu torn com també el dels joves que vénen per darrera, que demanen la nostra energia i empenta per enregistrar l’ars sonora del seu trajecte, i decorar i marcar positivament i entranyable les seves vides. I hem d’estar en forma per oferir-los qualitat d’allò que ens demanen sense de fet, demanar-nos-ho explícitament. Tanmateix mai s’estableix un mateix vincle en sentit oposat,  el vell per a l’infant és més important que l’infant per al vell. El vell té el cor encarcarat i cobert de pols pel pas dels anys i els desenganys, l’infant en canvi és una esponja. L’infant tot just comença a experimentar estímuls i acumular aprenentatges i per tant, per a ells la presència de l’adult –el vell- és molt més notòria, referent i contundent, sense que ells en siguin conscients. No estic dient res que no sapigueu, ens marca sempre més allò que ens passa al principi de la vida, que a la meitat o a les acaballes. Per tant, encara que un servidor comenci -no estan malgrat tot ni a les beceroles- a albirar la meva etapa d’avi dels caramels originals de cafè, em fa l’efecte que en el nostre paper d’adults no tenim més remei que fer el mateix exercici que aquests nostres grans que s’estan morint van fer amb nosaltres, i no cal donar-li més voltes. Se’ns mor la gent i alhora morim una mica més quedant un xic més sols amb cada condol, malgrat la canalla ens faci romandre dempeus i desperts per complir el nostre deure i deute generacional. Degut a l’herència cultural catòlica rebuda, estic convençut que allà a dalt de ben segur hi ha un club de petanca, uns banys termals, mil coses, dòmino, cartes, botifarra, julepe, piscina amb aigua a trenta-dos graus a l’hivern i descoberta a l’estiu. Ha de ser així. Jo sé que tots ells encara estan somrient com quan me’ls trobava al banc de la rambla en sortir de l’escola o camí de l’esplai, no pot ser d’una altra manera. I cada dia ens retrobàvem i tanmateix sempre hi havia algun motiu per aturar-se, somriure i passar l’estona. Allà hi eren fidels a la cita, i jo mentrestant jugant al seu costat amb un pal escrivint el meu nom al terra del parc de configuració tova de la cantonada. El món es mou, gira sense remei, i els nostres records romanen nogensmenys soldats i gravats immòbils, guarnits i tallats com el marbre de les làpides que amaguen les restes dels nostres adults, que acaben de parlar un per un per últim cop només per amollar-nos amb prou feines, mitjançant un darrer esbufec, el seu  farewell. Necessitàvem la seva presència en vida per sentir que hi havia algú a qui recórrer en cas de perdre el nord i per comptar-los com a testimonis de carn i os  de la nostra existència més enllà del nostre certificat de naixement o altres documents oficials. Ells han estat sentinelles de la nostra identitat, la qual ara per cert creiem excepcionalment amenaçada vivint com estem una època de canvis exagerats a escala humana, massa ràpids –potser com mai abans des de l’edat del descobriment del foc, com sàviament ha suggerit abans d’ahir l’escriptor Juan José Millás en una amena entrevista al programa radiofònic Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio-. Mal moment doncs per dir-nos adéu per sempre. Haurem de continuar, malgrat tot, no ens queda una altra. Als de dalt: -Gràcies per tot i descanseu en pau.