La imatge personal - The look

Una llambregada ràpida a la barberia doní i embadalit per sempre quedí. No m’esperava pas en un lloc tan rutinari i habitual totes les parets folrades de pòsters, i a fe quins pòsters! Música, literatura i  cinema, llegenda pura dels darrers 75 anys condensada en aquell petit establiment  del 75 on simplement anava a tallar-me els cabells. A partir d’aquell moment, sempre que he pogut he buscat una excusa per tornar a aquella barberia, tal ha estat la connexió mental que els pòsters han establert de sempre amb un servidor. Hi ha gent de pòsters i gent que no. Els bojos pels pòsters som els fanàtics i/o mitòmans en potència, manipulables i ramat, segons el mantra imperant a la nostra societat. Per la seva banda, els haters dels pòsters, són els anomenats iconoclastes, homes i dones fets a si mateixos, segons diuen. Caram, sempre tenen bona premsa, els iconoclastes. Aquests són com les tòfones, costa de trobar-ne, de menjar-ne i tot plegat, només en certs ambients. Per sort que aquest món no és només blanc o negre i per tal de completar un xic l’anàlisi neoliberal, i no quedar-nos en extremismes conformistes de duro, direm que en el grup dels pro-pòsters, hi trobem també gent que busca simplement referents per aprendre i tirar endavant, una mena de mirall que atorgui tangibilitat prèvia a la consecució d’un projecte personal que, sobretot quan ets nen o jovenet, no saps quina textura té encara en realitat i si aquest arribarà mai a fructificar. Emmirallar-nos en un altre persona o mostrar amor per quelcom –estigui o no immortalitzat en paper cuixé- és d’allò més natural, però no sé per quina raó fa molta vergonya sempre reconèixer-ho, modes i èpoques a part. Els iconoclastes bé que han nascut en un món ja rodat, no han estat ells el Déu creador en set dies ni han crescut i viscut fent tabula rasa d’allò existent. Tothom necessita com a mínim, i és receptor passiu, d’un exemple de conducta. Ídols, amics i guies canvien, és un fet, però ben pocs d’entrada hi renuncien. Per la seva banda, quant a aquells que no estan per pòsters, en trobem també un grup de gent -atenció: el més nombrós- al qual els hi costa molt estimular-se i trobar quelcom particular d’interès veritablement profund –feridor- en aquest món, lloc on segurament han vingut a parar a desgrat seu, podent esdevenir fins i tot perillosos al cap dels anys quan miren desesperats de trobar per fi una raó a la seva abúlia. A aquests darrers jo els anomeno “els grisos”. Es tracta d’un grup tan nombrós que ha imposat la seva tesi al contracte social occidental, que no és una altra que establir que el fet de declarar admiració per una persona –artista, esportista o tia en boles-, per una terra -mapa polític o mapa físic-, o per una temàtica –ara em vénen al cap els murals típics de l’escola-, fora de l’àmbit de la teva intimitat denotava i denota tanmateix immaduresa. Per mi aquest fet resulta encara paradoxal, en el sentit que som vinguts a aquest món a estimar, i per estimar primer cal desitjar amb força, i abans de desitjar amb força has hagut d’idealitzar. I doncs la gent que idealitza hauria de ser la que millor ha entès què ha vingut a fer aquí. Doncs sembla que no, ja està bé que d’infants o adolescents ens agradi allò que vulguem, només faltaria, però fora de la nostra habitació ens guardarem de fer el ridícul. Durant la nostra tendra primera joventut les habitacions eren els refugis visuals de la nostra concepció naïf i idealista del món i cada centímetre quadrat de paret tenia algun tipus de  significació precisa del nostre parer. Des d’aquest punt de vista, les nostres habitacions ens resultaven l’indret més rabiosament  lliure possible, lliures també de l’escombra i el pal de fregar, no m’ho negareu, colla de porcs, tot ple de borrissols de pols. Les habitacions dels amics eren com la vostra, igualment caus de merda i nínxols de llibertat d’expressió i del millor que podia donar de si aquest món ben entès. Era evident que la resta de la casa, que no us pertanyia, era completament diferent al territori que s’obria als vostres ulls en només despertar cada matí al vostre llit i llavors, podem dir que la censura no era només al carrer. La diferent concepció d’usatge de les diferents peces d’una llar ajudaven ja a comprendre com funciona el Gran Germà, normalitzant i blanquejant en certa manera els codis socials que ens trobàvem un cop havent trepitjat la vorera del nostre carrer. Gràcies a Déu i nogensmenys, feta la llei feta la trampa, i a tot arreu existeixen mecanismes d’expressió transgressors per intentar tombar les convencions establertes que entre tots ens hem donat. Hi havien vàries vies per fer manifesta la vostra pròpia dèria un cop sortits de casa ben endreçats i amb aparença de bon minyó. Una era la carpeta, prou gran per no poder ficar-la a la motxilla. Així doncs, dues oportunitats -recto i verso- per enganxar-hi a sobre dos pòsters en mida folio. Guaita que per aquí cridàveu l’atenció del vostre professor més sensible, que com tot allò eròticament inconfessable, era aquell el dia a partir del qual estàveu automàticament aprovats amb matrícula o sentenciats –sobretot si l’ésser sensible en qüestió era el cap d’estudis del centre acadèmic-. S’ha de reconèixer que una bona carpeta tunejada fa patxoca, com també que quan li vas prenent el gust al toc i la distinció personals, perquè tot allò que veus al teu voltant t’avorreix profundament, es torna  complicat poder tornar enrere. Comences a trobar més fuites d’aigua al contracte social i veus que algú porta samarretes amb missatges. Aquestes però, complicat de lluir-les en ple hivern i doncs, no perennes, i estem d’acord que el teu missatge i la teva convicció són ben fermes i constants i doncs, no pot ser que el missatge es faci palès únicament quan fa bon temps. No és prou conseqüent. A més si tothom acaba portant samarretes amb missatgets falsos de merda com el Rufián no és gaire original tampoc. Com la vida és un aprenentatge i recerca continuats -excepte pels aspirants a adeptes i afectes als règims imperants, com aquest que acabem d'esmentar- direm que vas trobant de mica en mica noves maneres per donar sortida a la teva expressió mitjançant el teu aspecte, i doncs, com respostes a la grisor ambiental pots provar un pentinat o un tall de cabells agosarat o unes grenyes, unes rastes o fins i tot, tenyir-te els cabells. Si ets sinestèsic en un mínim grau pots trobar en els colors dels cabells un punt de força ben tangible, sensorial i visual, associat al rostre, la nostra part del cos indiscutiblement més identitària, i per tant més forta, que t’ajudi a tirar endavant. Mesclar color i cabells, element aquest darrer salvatge i sexual, dels pocs que encara ens queden als humans, és d’allò més elèctric i potent. Fa anys, per posar un altre exemple, que els modernets porten també barbes pronunciades de moltes mides i formes. La bijuteria de tota mena, penjolls, arracades, polseres, anells, així com la vestimenta fan aquest mateix tipus de servei, que no és res més que mirar d'afirmar-te i fer-te sentir còmode en aquell moment vital davant d’allò que consideres un entorn hostil, o si més no amb el qual no t’acabes d’emmotllar. És evident aquesta reflexió perquè la tria del nostre aspecte és sempre vis-à-vis d’un tercer, quan dorms no penses en què portes a sobre o en quin color tens ara els cabells o les ulleres ni en quin món estàs, estàs simplement dormint. És clar, la roda va girant i allò curiós però ineludible en tota activitat humana és que generalment el fre l’has de posar tu i només tu, perquè mai un subjecte té un final precís i d’aquí segur no passa. Al capdavall, arribats a un punt, les carpetes s’atrotinen, les samarretes s’esborren o encongeixen, els banys de color esllangueixen, la roba s’esfilagarsa, etc. Tots aquests elements acaben caducant naturalment i es poden sempre modificar, recanviar, permutar o acabar prescindint-ne. De tota aquesta línia d’expressió que estem parlant en relació a l’aspecte personal, emperò, ens arrisquem a ultrapassar una línia vermella, aquella que separa els assajos no destructius dels assajos destructius. Assajos destructius són aquells on no hi ha tornada enrere si comences a fer segons quins experiments, per acabar quedant marcat per sempre a foc com un brau. Tatuatges, a veure en quines parts, quines temàtiques. Pírcings, a veure en quines parts. Forats, a veure en quines parts. En tot s’ha de reflexionar i potser saber frenar no és evident. Tota activitat continuada, que creix i no satisfà prou, portada fins al límit -sempre inexistent- és sempre una droga, malgrat no ens empassem cap estupefaent, i si sou drogoaddictes del look sereu portadors d’un estigma molt complicat a esvair socialment i personal la resta de la vostra vida. No és seriós culpar la societat i fotre pilotes fora en relació amb un tema on tu mateix no has estat capaç de calcular les conseqüències dels teus actes. Des del mateix moment en què no vivim sols, vivim en tribu. Si no vas vestit com la tribu en pagaràs un preu. Si no penses abans si estàs o no preparat per entomar els efectes d’aquest preu, complicat que la massa, al seu torn -que a més, no et coneix de res- faci l’exercici en grau invers que tu no has volgut fer ni tan sols pensant egoistament, com pretens exterioritzar amb una manifestació d’aquesta naturalesa. I ara què, cinc o deu anys després de la boutade? Que quedi clar, aleshores eres major d’edat i va ser un acte voluntari. Ni es tracta d’un accident domèstic, del tipus planxa o olla de brou escaldant que t’han caigut per sobre, ni parlem d’un accident de trànsit amb talls diversos cosits maldestrament, ni tens malaltia dèrmica o deformació física congènita de cap mena. Em sap molt de greu, us ho dic de tot cor, si esteu anònimament penedits d’una boutade estètica i ara no hi veieu sortida.