Ultrafondistes estrafolaris i estrafets

“La solitud del corredor de fons” no implica “la solitud del corredor d’ultrafons”, de la mateixa manera que l’erotisme no és pornografia. La solitud del corredor de fons va ser un llibre cabdal de l’autor anglès Alan Sillitoe -publicat l’any 1959 i adaptat més tard al cinema- on venia a mostrar de quina manera l’esport de fons pot ajudar a donar un sentit de plenitud a la vida d’un jove conflictiu, però tossudament talentós i de gran personalitat; tot plegat en un entorn molt difícil i mancat d’oportunitats. Pendent de llegir-lo encara, puc fer-me una idea a què es referia l’escriptor, com a practicant que un servidor ha estat de la noble  disciplina de fons.  Ara bé, l’ultrafons i a més escarn, el plusultrafons, no van de recercar els nostres límits.  Del « Nothing is impossible » i totes aquestes merdes, hauríem de passar més aviat al « Nothing so ridiculous ». Curses ultra-ultres. Que n’estem fets tots, d’ultres! Millor com més ultres. L’àliga imperial ve a llur encontre quan són allà a dalt, enfilats i encimbellats dalt d’aquelles carenes sobre les cingleres, sense cap material de suport ni tan sols durant els entrenaments, només amb bambes i gairebé en pilotes, abillats amb peces d’enreixat, homes i dones, titola o pits a l’aire, per demostrar que no els cal gaire més car són éssers excepcionalment ultrapassionats. No m’explico com encara no han gosat córrer descalços, s’estan perdent una nova sensació terminal perfectament suportable. Hores i hores d’entrenament setmanal. Un projecte túnel, obscur de tan clar, abstrús de tan definit, nihilista de tan ambiciós, una presó en vida. En temps antic l’important era participar però vista l’animalada que es porta ara, el repte és més aviat acabar la cursa viu. Ara que ho penso fredament, potser que allò que voleu realment  -i no ho goseu dir- és morir, i ben cert és que ara per ara té més bona premsa morir intentant assolir un repte, per molt boig que sigui, que morir penjat d’un pi o llançant-se al metro com s’ha fet sempre. Hauríeu de deixar aquest punt ben clar al punt d’inscripció o de signatura a l’inici de les curses, per no fer treballar debades els equips de rescat així com fer enlairar helicòpters inútilment. Així mateix, seria desitjable deslliurar d’aquesta macabra responsabilitat als abnegats nostrats metges de l’esport, amb la mà trencada com estan d’estendre certificats d’aptitud mèdica per gent que es vol matar. A més, cal dir que la fisiologia de l’esport de fons, que són els paràmetres amb els quals es treballa a nivell mèdic, no és la d’ultrafons o plusultrafons, on estem coquetejant amb escenaris llindar físics violents i destructius, creient que el cos –músculs, articulacions i òrgans- són com una molla perfecta que sempre retorna a la seva posició inicial. No té doncs cap sentit certificar una aptitud física, apte per a llevar-se la vida.  Això que feu no és esport, no és salut de cap de les maneres, és trencar-vos el cos i l’ànima perquè és impossible conviure amb un espècimen com vosaltres car ja no sou persones, sinó més aviat animals que dormiu, correu, mengeu, cagueu i pixeu. Ja ni cardeu per no perdre kilowatts l’endemà a la cursa. A la feina ja no volen ni fer el cafè amb vosaltres. No se us pot parlar de cap altra cosa, ni del temps que fa, només de kilowatts i desnivell positiu. Heu triat la via ultra perquè en la via esportiva normal, la qual engloba anaeròbic, mig fons o fons –les modalitats on s’han dirimit sempre tots els duels i assumptes atlètics habitualment des de fa 2500 anys a Marató (Àtica, Grècia)- heu fet palesa la vostra mediocritat. Igual que aquests que volen fer cim a l’Everest com a primer vuit mil de les seves vides i, a més, potser sense haver fet ni tan sols un sis mil. No voleu ni sentir parlar per exemple d’entrenar i aproximar-vos com cal a la marató, és a dir, progressivament i pacient participant en mitges maratons i romanent mesos, i si cal anys, en mode penitent tallant escultòricament els vostres propis cossos i ments alhora. D’aquesta manera es paeix amb totes les conseqüències el crivell natural i insubornable de la llarga distància que és sempre aquesta històrica prova, podent alhora assaborir com a recompensa les vostres millores en uns temps d’exercici exigent gens negligibles, al voltant de les tres hores, que ja Déu n’hi do! Doncs sembla que no, us estimeu més participar – espetec de dits, ja!- en curses de deu, quinze, vint hores –i fins i tot més- a la muntanya, fucking ironmens i un llarg ultraetcètera, només pel fet que estan de moda. Dreceres mentals dels  athletes of late neoliberalism, sens dubte. No passareu a la història de l’esport, ja està, és ben fàcil, assumiu-ho i viureu millor. Entabaneu, si voleu, el vostre cercle íntim per anunciar-los com a projecte de vida la propera cursa ultratrail on anireu, quan el que verament feu és intentar fugir de la vostra infelicitat per atènyer una impossible felicitat que us han venut dient que la trobareu fugint endavant, hores i hores a uns paratges que no podeu gaudir de cap manera, perquè no hi ha cap gaudi en aquesta disciplina, res de res. I mentrestant, la dona a casa amb la canalla i vosaltres entrenant o viceversa, tant se val. A les velleses es fan les bestieses. Evidentment que en l’esport d’ultrafons trobeu quelcom semblant a allò que aporta l’esport de fons, com ara letargia mental, una alienació momentània d’aquesta merda de món que pot arribar a esdevenir molt sana, llibertat o espais oberts. Però totes aquestes bonances a l’extrem esdevenen pecats per excés i corrupció i per tant, elements nocius i tòxics, perquè no heu sabut entendre una cosa: l’esport de fons era la modalitat esportiva que donava la justa mesura a la nostra escala, l’escala humana. Algú hauria de dir a aquests bolsonaros que oi tant que tenim límits, no és tan difícil d’entendre. L’esport d’ultrafons és l’antiesport. Representa tot el contrari d’allò que la pràctica de l’esport pot atorgar a una vida. Dedicar-se a l’ultrafons és haver decidit renunciar a ella i el que és pitjor, fer-ho públic i mostrar-vos ufans i orgullosos.  L’ultrafons és una malaltia que ens nega l’evolució personal i que abona el terreny a una propera depressió, car amb tantes hores de dedicació exclusiva heu trencat la vostra vida social a tots els nivells. Heu acabat sols i, al contrari que els monjos, en comptes de preparar-vos i nodrir el vostre cervell per conviure fluidament amb el present, i rebre en pau les properes etapes futures de la vida, allò que rebreu serà una hòstia com un piano de cua i llavors, quan us canseu, perquè us cansareu d’aquesta merda, o petareu un fetge o una articulació, plorareu. I jo ja us ho deia, que l’esport d’ultrafons és una merda, una recepta del darrer neoliberalisme, del pitjor de tots, una altra cortina de fum perquè l’ésser humà deixi de pensar en com funciona veritablement el món i no arribi mai a fer-se càrrec de la seva responsabilitat última individual i envers els altres, tot per tal de continuar submergit en els seus deliris de grandesa. És tan forta aquesta addició de l’ultrafons -amb o sense el plus a davant, ja m’he cansat- que quan per fi desperteu estareu ja que no us podrem recompondre de cap manera, directes a sanatori. Perquè els matisos són importants doncs, us demano que diguem a partir d’ara, si us plau, “la idiòcia del corredor d’ultrafons”, ni que sigui per respecte als qui practiquen naturalment esport aeròbic o de resistència, i després ho viuen amb normalitat sense haver d’alliçonar-nos cada dia. Admirat Kílian, allò que hauríem de deixar clar d’una vegada per totes és que tu ets únic, has caigut del Cel, i malgrat tenir biotip d’ésser humà i assemblar-te a nosaltres, no ho ets pas, de cap de les maneres! Inclús quant a nombre de vides es refereix, superiors a un gat, fet sobradament contrastat. A partir d’aquí, amb aquesta premissa, replantegem la qüestió i intentem ajudar i reorientar a la resta de la gent, éssers humans de debò sense més additius, a assolir reptes i gestes al seu abast.