La pau interior

No us vull fer enveja però darrerament he assolit un estadi de pau interior i plenitud mai atès dins meu. Es pot dir que estic instal·lat des de fa setmanes en una mena d’estat zen, contemplatiu, espectador, quasi no interacciono amb el meu exterior. Tot i haver dormit bé, experimento al llarg del dia diversos períodes d’una somnolència agradable, hipnòtica i plàcida. Caram, que bé! Tot això que molta gent cerca sense èxit amb diferents tipus de drogues i en diferents dosis o viatjant per mil i un indrets, o bé pagant-se cursos de tota mena i condició, jo ho estic gaudint gratuïtament i de manera perenne, podem dir. Res no em molesta, absolutament res. No es tracta tampoc d’un estadi permanent i perfecte. Millor encara, es tracta d’un progressiu enfortiment i consolidació de la sensació, a cada dia que passa. De fet, em fa que aquest sentiment que estic experimentant ha estat ja ben copsat pel meu entorn perquè per exemple els meus amics han deixat progressivament de trucar-me, fins i tot d’escriure’m missatgets als diferents xats o xarxes socials. Estic d’acord amb la seva posició, ho entenc perfectament. Penso que és més important treballar la consciència interior i la força d’un mateix, no crec que necessiti doncs de la seva presència ni suport i, per tant, els agraeixo la seva iniciativa. Potser que ells haurien de fer el mateix que jo perquè els desitjo el millor, ells s’ho perden. Quina sort, en tot cas, adonar-me de tot això que em sembla una revelació, jo solet. Quant a la feina, em van dir l’altra dia que no  hi tornés més, que s’havia valorat la meva contribució darrerament i que s’havia jutjat no necessària la meva continuïtat. No em vaig amoïnar gaire davant la posterior formalització d’aquesta decisió i pel que veig, ells tampoc. Fins i tot em van ajudar a arreplegar i carregar les meves coses, que no eren poques després de tants anys d’activitat i fidelitat a la casa. Jo gairebé no hi vaig haver d’intervenir, en acord a la meva evolució avançada d’aquesta fase contemplativa. Així doncs no hi he tornat més. He rebut un bon pessic com a quitança d’aquest acord amistós, el qual em convida implícitament de moment a no haver de preocupar-me de res més. Una mica més estranya, tanmateix, ha estat la rebuda a casa. La meva parella es plany que, efectivament, sembla que per ella tampoc faig res. La diferència és que enlloc d’una sola reunió per aclarar les coses, com he tingut a la feina, aquest parer del meu cònjuge i el seu intent per voler intercanviar impressions i treure'n l’aigua clara s’ha repetit unes quantes vegades en dies successius. No n'ha obtingut cap resposta de part meva. A mi no m’afecta gaire perquè ja us dic que sóc molt capaç de pensar només en mi i estar tranquil. He après a acceptar el destí i per tant, que sigui el que Déu vulgui car ja està tot escrit. Entenc que tard o d’hora havia d’adonar-me de la significació més profunda dels mots Veritat, Llum i Immensitat, i crec que ho estic aconseguint. Jo ja veig que al voltant meu encara passen coses, la vida continua igual, el món gira i jo amb ell, però és el món qui em porta a mi harmoniosament, jo l’acompanyo acompassadament, no el nego ni el combato. Una llàstima la veritat, tanta energia malbaratada aquests anys enrere a tort i a dret, maldant per esdevenir electró lliure i intentant configurar una personalitat única que a la fi havia esdevingut impostada, lluitant sempre contra allò impossible, contra la negació d’allò que és natural. El meu estat actual, per contra, és el súmmum de l’optimització de despesa energètica, és el paroxisme de la imbricació de la meva persona amb l’entorn, no hi ha separació entre la meva pell i l’aire circumdant. Si no fos pel canvi físic de matèria, la diferència textural i visual innegable entre els dos cossos, podríem dir que som la mateixa cosa. L’Univers és jo, jo sóc l’Univers. Amb el pas dels dies el meu mestratge de la serenor, la quietud, l’apaissement, són aclaparadors. El budisme representa ara ja per mi quelcom equivalent a l’escola primària, són tots uns aprenents de nyigui-nyogui. Ja no responc als ínputs de l’exterior perquè senzillament no em cal. La meva parella ha acabat per comunicar-me que es divorcia, que sóc una pedra, que se’n fa creus, que ella ho podia haver aguantat absolutament tot excepte el fet de conviure la resta de la seva vida amb una pedra. No cal que us digui que ni m’he immutat. Com a conseqüència d’aquest contratemps -aliè a mi i a tota la meva voluntat- a la setmana següent tenia un advocat d’ofici dient-me coses però per una orella m’entraven i per l’altra em sortien. Finalment, vaig comprendre que anys enrere havia donat poders notarials a no sé qui, no me’n recordo ja. Total, que no va caldre que mogués el braç i la mà per signar cap document. Ja estava divorciat oficialment. Automàticament. Tant que m’havia costat casar-me, un segle i mig de preparatius, i fixeu-vos ara per fer tot el contrari. Dies després ja no havia ningú a casa meva, m’havia quedat definitivament sol. Cap problema. No sé quan vaig sentir que un cos ben entrenat psicològicament, com seria el meu cas ara mateix, podria resistir molt de temps sense menjar. Això és genial perquè em resol haver d’anar a comprar i a cuinar, dos accions totalment innecessàries, prosaiques, primitives, terrenals i profanes per algú com jo que ha estat per fi cridat per sempre a la meditació última i teleològica. Vull anar encara més enllà i uns dies després penso que potser si no bec tampoc aigua, m’estalvio d’incorporar-me de la butaca per anar a beure a la cuina i alhora haver d’anar al lavabo a pixar. De resultes, l’economia d’accions assoliria unes cotes de perfecció divines i això és ni més ni menys el que jo desitjo. Van passant els dies i concloc que per rematar la feina he de deixar d’explicar-vos el que em passa. Fer-ho em destorba, contamina la puresa de la meva acció i em separa de la meva fita. Així doncs, aquí us quedeu i aprofito per dir-vos que ha estat un plaer, car entenc que aquest darrer despreniment, juntament amb la meva aplicació i compromís, era el que em faltava per, en qüestió  de pocs dies em penso, arribar a la pau total.