Per als artistes

-Mite’l, l’artista! Aquest no fot ni brot en tot lo dia! Noto com en pocs anys la figura de l’artista s’ha devaluat força en la nostra societat, de fet, fins uns extrems tan lamentables que em fan haver de cridar SOS abans no sigui massa tard. No sé vosaltres, jo des de sempre he considerat l’artista, en la seva condició de creador, com a exponent, representant i referent del grup humà al que forma part. Per tant d’entrada ha merescut ja, sense entrar en la seva obra i art particular -que em pot atraure més o menys- tot el meu respecte, consideració i admiració. I no parlo tan sols de figures mediàtiques o de personatges socialment reconeguts, que llavors seria molt fàcil. Parlo de gent no tan coneguda o gairebé desconeguda, que és capaç d’interpel·lar-nos amb un vocabulari nou, una nova veu o un nou accent, és a dir, qualsevol element fora dels cànons quotidians establerts de la seva societat. Gent que és capaç de veure i captar coses de les quals la resta no ens n’adonem i que a sobre, ens les posa a davant per tal de poder contemplar un nou motiu i corpus de bellesa en aquest mesquí món. Els artistes ens ajuden a ser més sensibles i feliços, a trobar un sentit i una raó més per ser aquí. Els artistes aconsegueixen que vegem encenalls d’infraroig i d’ultraviolat que se’ns escaparien sense ells. Malauradament, emperò, correm darrerament el perill de creure que els artistes no són tan especials com ens els han volgut vendre doncs són gent que malgrat tot, caga, pixa, menja o tenen compte de Twitter com nosaltres. Vaja, que si són artistes ho són de la mateixa manera com nosaltres anem a la feina cada dia. Sembla com si l’artista que optés per intercanviar directament amb el seu públic en terreny neutral, s’estigués rebaixant a si mateix. Com si l’artista hagués d’ésser un anacoreta, que viu tancat a ca seua només per sortir a l’escenari o a exposició pública, altrament no se’n podria dir “artista”. Aquest és el drama en què estem ficats ja, un nivell d’idiòcia i estultícia col·lectiva autènticament insuperable. Ens hem acabat creient el que ens diuen els coachers de duro, que tots podem albirar i arribar a ser artistes en la nostra feina i quefers perquè som únics, en la mateixa ona de totes aquestes tonteries de “estima el que fas” i totes aquestes merdes. La majoria de nosaltres no sabem el que vol dir i el que implica ser artista, i malauradament és per això que aquests darrers no poden ni somiar viure normalment del seu talent. No hem fet més que rebaixar-los al nostre nivell de mediocritat miserable en les nostres consideracions i en els nostres a priori i, com a resultat, no els volem pagar la seva feina, la seva obra. Ara ens escudem en la globalització i en internet per no pagar un puto euro. D’artistes n’hi han ben pocs en realitat. El que hem fet en degradar el concepte i haver abaixat el llistó, és creure que al garbell en queden molts més, que ser artista pot estar a l’abast de prou gent i per tant, aquest sentiment  de degut compromís envers ells es dilueix sense cap ombra de recança de part nostra dient: -que s’espavilin! D’altra banda, un altre element d’incomprensió el trobem en què com que no entenem moltes vegades el que fan, perquè el seu llenguatge no ens arriba, no cal tampoc fer un esforç per entendre’ls. Si no m’arriba el missatge és que allò que fa no és bo. Dius això, et quedes tan ample i tot seguit demanes un gintònic. A vegades, enlloc de fer aquesta penosa apologia pública de la nostra pròpia ignorància, caldria pensar si allò que l’artista proposa necessita una preparació de la nostra part per arribar a copsar-ho, com tot nou idioma, i no parlar amb lleugeresa de coses que no sabem. No està a l’abast de tothom copsar i gaudir tota la cultura, de la mateixa manera que no hi ha ningú que pugui parlar tots els idiomes del món. Per tant, reivindico tota forma de creació, per més sofisticada que sigui, cadascuna essent una contribució més de la nostra presència en aquest univers, i cadascuna amb un públic potencial, més o menys nombrós, selecte o específic. Els artistes caguen, pixen i mengen i et poden respondre per Twitter –vatua l’olla!-, és veritat, però no són persones. Cas que se us apropin a vosaltres heu de saber que sou uns afortunats per poder intercanviar amb ells, car s’assemblen físicament a persones però no ho són. En cas contrari, no heu entès res. Els artistes són els mitjancers entre nosaltres -els mediocres- i Déu. Els bons intèrprets –en el cas de la música- estarien situats entre els artistes i nosaltres, ergo tampoc són exactament com nosaltres. Ara, molts de vosaltres -diletants com qui us escriu-  pensareu que teníeu una ànima amagada d’artista o una certa, preuada i íntima sensibilitat, i tot per tal de no reconèixer-vos com a persones, o sigui, com a mediocres. Els artistes de veritat no poden capar o blocar el seu talent i han d’acabar sortint de l’armari, més d’hora que tard, perquè el seu potencial els obliga a fer-ho abans de morir. No poden fer càlculs de temporització de merda aquests que fem els mediocres a les nostres vides i per tant, paguen un preu molt i molt alt, i cruel –en forma d’asocialització en major o menor grau segons el seu talent- per haver esdevingut artistes. En la seva qualitat i condició d’artistes, no maneguen els codis dels mediocres. Se’ls hi fa un veritable món el dia a dia. No els hi demaneu ser com nosaltres, o sigui, mediocres. Per dir-ho clarament, els artistes estan ben fotuts per definició. A la fi, si es dóna el cas que n’hi ha algun que arriba a viure del que fa, és que s’ha fet justícia divina. Ben entès que parlo d’artistes, no de famosos, ni tampoc d’aquells que deixen de ser-ho quan esdevenen famosos per aixecar-nos la camisa. Hem arribat a un punt de pensament col·lectiu feixista en què deshumanitzem a la gent per seguidament poder-la fotre, aniquilar -o bé simplement que no ens sàpiga greu quan d’altres ho facin- i aquells als que, en canvi, hauríem de deshumanitzar per adorar-los i rendir homenatge perpetu –els artistes- els hem volgut humanitzar. Tot a l’inrevés, anem de pet cap al precipici, però potser que és el signe dels temps, així doncs, jo ja llenço la tovallola. Molta gent hem tingut la sort de tenir fills, que és la via natural, potser única i prosaica manera de perllongar i traspassar el nostre humil llegat i petjada. Els artistes tenen tanmateix altres maneres de fer-ho i arribar a molta més gent i en alguns casos per sempre. Aquest fet sembla com si ens espantés o ens fes enveja, francament. En fi, per acabar aquest post sobre els déus artistes amb un altre aire vull acabar parlant-vos d’una tendència que ha empès de vegades l’artista a morir per assolir la seva missió, el que podem anomenar com a art terminal. És evident que hi ha un art molt lligat a les qüestions terminals i molts en volen experimentar per arribar a copsar els sentiments que es troben en aquell fosc llindar i tot seguit, expressar-los artísticament i transmetre’ls als mediocres. El problema és que anar volgudament als inferns et pot fer complicat el tornar i, de fer-ho, no haver quedat tarat de per vida. És veritablement quelcom arriscat. Exemples, n’hi han un fotimer, en el món de la música, des de Jim Morrison a Kurt Cobain podria dir ràpidament. És per aquesta raó que estaria bé desmitificar entre tots aquest art terminal –aquest sí- que tan mal ha fet. Per pura probabilitat pots concebre alguna obra digna de menció, no ho nego, però al capdavall acabes no esdevenint molt prolífic, senzillament perquè et mors. Els artistes haurien d’agafar el camí de l’evocació, camí que ens connecta igualment amb l’estadi celestial però amb un bucle de retorn sempre present. Em vénen al cap les cançons aquestes evocadores que li surten de tant en tant al teclista Tony Banks amb Genesis, les quals són una meravella celestial, i alhora l’home pot sortir l’endemà tranquil·lament al carrer i anar a comprar porridge o saludar el quiosquer. Jo aquest equilibri el trobo molt més meritori que anar fent-se mal per les nits en busca de jo que sé què, per compondre una mena de Creep de Radiohead, que ja ha estat composta. El que hauríem de fer, públic mediocre, és no donar a entendre als artistes que han de tallar-se les venes per arribar a connectar amb nosaltres. Hauríem de consumir i pagar més art, simplement. He dit més art, no més entreteniment, i és i ha de ser un esforç proactiu de tots nosaltres el saber diferenciar, donar valor i fer-ho sempre palès, les creacions que ho mereixen.