Lo paravent-borreguet

Cansat de posar els ous a diferents cistelles, i sempre amb molta precaució i molt de seny per si van mal dades, fa un temps que vaig optar per intentar concentrar tots els meus ous en un sol cove i anar a totes, a mode de ludòpata monegasc amb la croupière esbalaïdora de torn observant embadalida la meva elecció suïcida. I és que m’havia afartat de menjar ous cuinats de les més diverses maneres, al vapor, en forma de truita, a la planxa, gourmets, trinxats, etcètera. Arriba un moment on no et pots enganyar més a tu mateix, si no trobes plaer en el cuinar i t’agraden els ous ferrats, doncs fes-te’ls sempre ferrats, que d’altra manera més elaborada els pots demanar sempre que vulguis al restaurant o a casa dels altres, com a caprici. D’ara endavant per fer la resta del camí portarem doncs menys càrrega i angoixa a sobre, com a màxim rigorosament el deu per cent del pes corporal a l’esquena, que és el que aconsellen per fer el Camí de Santiago. Així també, i de retruc, podran dir quan em mori que segur que haurà estat d’haver-me afartat d’ous ferrats. Com vaig llegir un cop a l’escriptor Josep Maria Espinàs, en algun dels seus magnífics viatges a peu, fins als trenta-cinc anys ets un perfecte imbècil i no és fins haver-los assolit que comences a conèixer-te de veritat. Ell mateix –que depassa actualment els noranta- ho reconeix palesament en el seu cas personal. I és així doncs, que ens trobem actualment en una nova etapa del camí, amb una intenció de treure llast i sentir-me una mica més segur quan cridin el meu nom i m’hagi de girar d’esquena a veure qui és. I és així, amb aquest estel guia, que em vaig trobar a mi mateix l’altre dia entrant a la botiga d’esports Heptathlon. Volive comprar-me una jaqueta paravent amb una mica de borreguet, per si mai fa rasca. Res que no hagi fet abans si no fos perquè ara el que volive era adquirir un paravent-borreguet català. De fet, jo ja en tinc un munt de paravents amb borreguet. Fa uns anys em comprava un per a cada excursió que feia a la muntanya, diguem-ne un cop a l’any. Un paravent per anar al Montardo, l’any següent un altre per al Peguera, després per al Comapedrosa, també per al Gran Tuc de Colomèrs, per anar al Mauberme, i un altre per pujar al Posets, etcètera. No sé, anava tan poc a la muntanya que abans d’anar-hi feia el ritual de compres, ni que fos sempre la mateixa peça, per fer veure als altres que era un veritable excursionista. El cas és que amb el pas dels anys m’he trobat amb un armari ple de paravents-borreguets, tots ells però, castellans. I jo ara el que vull n’és un per primer cop, de català. Si us explico aquesta història és perquè evidentment, la cosa no ha anat com m’esperava. No he trobat cap paravent-borreguet català. Només en tenen de jaquetes paravents catalanes senzilles. No, no era qüestió de disponibilitat. Això que els hi demano sembla ser que no es fabrica, almenys encara. A la pàgina d’internet crec haver-los vist perfectament però, per ara, sembla ser que no s’ha llençat la producció. La meva cara de perplexitat li va saber greu al dependent, que em va dir que de fet era el primer client que li havia demanat mai aquesta peça esportiva. Va copsar la meva aflicció instantània -i alhora també potser el meu esglai i desconcert a parts iguals- d’una manera que em proposà amablement tanmateix de seguir fent un cop d’ull als paravents catalans senzills: -Són ben macos, per cert, n’hi han de molts colors i de llampants, com les americanes del Villa-i-Martín aquell! Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no calia continuar mirant, que molt amable. I és que no sé com explicar-vos-ho. Des del puto dia que vaig decidir, tot mirant fixament als ulls marrons ametlla intensos de la meva croupière monegasca, blanca i pigallosa, de fotre els ous a tot o res, sento un fred i calfred de collons de cal mico. Abans tenia sempre uns paravent-borreguets castellans equivalents a una nòrdica de 350 g/m² i ara noto una sensació semblant a dormir al carrer. Evidentment, teniu raó, em podria ficar diversos paravents de diversos colors, un a sobre de l’altre, que quedaria molt kumbayà, però jo sempre he tingut una mínima consideració amb els codis de vestimenta i penso que cada peça de roba té la seva funcionalitat. No pots anar amb gavardina a la platja, oi? Doncs, això. Jo no vull tres paravents un a sobre de l’altre. Ja us ho explicat ben claret el que jo vull. I és que aquesta nova sensació me l’ha expressada molt nítidament i metafòrica un amic meu diabètic. Em va explicar que d’ençà que havia començat a administrar-se insulina notava sempre molta calor. Era brutal i molt divertit veure’l en ple hivern barceloní al carrer sense jersei, i ja no us explico a l’estiu, on ni podíem arribar a tenir una conversació tranquil·la cara al sol. La veritat és que veure’l sempre suant em feia patir. Està clar que alguna cosa es podia millorar. Ara fa poc m’ha dit que li han canviat el tipus d’insulina i que ara, per contra, té fred. No se’n recordava –em va dir- de com era el fet de sentir fred. Jo encara no m’he habituat a no veure’l suar i a portar jersei i abric a l’hivern perquè jo, com a bon amic seu que sóc, sempre el vull suant i passant calor perquè és així com el conec sempre i ja m’està bé. Aquesta història del meu amic us l’explico perquè entengueu com em sento jo ara. Tinc fred a la mínima, a cada dia que passa me n’adono de la finor del teixit aquest de merda del paravent català. Zero aixopluc. De sobte, per exemple, el centre històric i tomb de ravals del meu estimat Reus, tan freqüentat d’antuvi, m’ha semblat petitíssim. En comptes de veure-hi el nucli d’alguna cosa més extensa observo que es tracta de la cosa en ella mateixa. A les carreteres del Principat, si no fos pels senyals de trànsit escrits en català, en alguns llocs  -molts de fet- em creuria que sóc a un altre planeta. On està la meva selecció, quan juguem el Mundial? En quin grup hi són, en el B o en el F? Quants canals tenim a l’oferta de TV en el nostre idioma, uns quaranta també i sense pagar? O ja que parlàvem d’excursions, quin seria el nostre Mont Ararat? No em vingueu amb què es tracta de Montserrat que llavors entenc perfectament la seva culminació a tot just 1236 metres. El Canigó, em direu doncs oi? Muntanyes regalades. Perquè la Pica d’Estats, la més alta, és també la més amagada i d’un accés complicat de collons. Que si deixes el cotxe aquí i a caminar i a caminar i arribes a una pleta, però aquesta no encara...i tira, i tira més... Has de conèixer de què parles per saber que allò d’allà al fons finalment és la Pica i al costat, el Sotllo. Veig doncs que fins i tot a la natura nostra també li fa por ser a dalt de tot, esdevenir quelcom i assumir-ho. Mireu, fins i tot els aranesos tenen el seu Ararat, encara que no sigui ben bé el més alt ni visible des de tota la seva contrada. Se’n diu Montardo d’Aran i és una muntanya preciosa i imponent. És Josep Maria Espinàs un altre cop –als seus peus, mestre- qui en el seu primer viatge a peu pels Pallars i la Vall d’Aran -ja a l’any 1956 en companyia de  Camilo José Cela- va deixar anar com qui no vol la cosa un comentari sobre el tarannà dels aranesos, que en cap cas mai he volgut retenir com a retret. Deia quelcom com que l’aranès de soca-rel s’ho fa molt bé per ser amic de tothom i en tota situació. I jo entenc això com una virtut, venint d’una gent que per defecte acabaran aprenent a buscar-se la vida i espavilar-se fins i tot en quatre idiomes, i això sense cursos planeta-agostini. És segurament de fet l’única manera que han tingut de sortir-se’n davant l’embat de tres llengües invasores, cadascuna burxant amb la seva idiosincràsia i influència. És segurament l’única forma que han trobat per tal que els hi deixem tranquils per salvar discretament dins de les parets de casa seva allò que els hi queda encara de cultura i tradició pròpies, pur mecanisme de supervivència. Jo miro d’aprendre en la mesura del que puc aquest comportament no escrit dels meus amics aranesos –occitanoparlants, benentès- i intentar esdevenir un xic més positiu i obert de mires com ells, car ens estan ensenyant ja ara allò que s’haurà de fer a casa nostra en 2050 quan l’assimilació castellana hagi esdevingut el veritable canvi climàtic a entomar resignats a Catalunya, com vaig dir en un altre post del meu bloc. En fi, quin fot que fret! Potser que el meu metge de capçalera s’ha equivocat i no sabia, com jo tampoc sabia, que sóc diabètic i que, per tant, m’hauria d’administrar una dosi i tipus d’insulina com la primera del meu amic, per tornar a tenir calor de manera perenne. Uns quants videoclips de Rosalia de Sant Esteve dels Roures, potser? Xinxi, espavila, que la vida no és un videoclip!