Bacallà amb pastilles

Tant se val on vivíeu. La ruta i l’oferta hi eren. A Terres de l’Ebre el pla previst era Metro, Mina, Matèria, Càlig i Calaceit, no sigueu beneits! Al Cap i Casal -la Meca del Bakalao-, per exemple i per no aclaparar el lector esmentarem únicament Chocolate, Barraca, The Face, ACTV i Espiral, sitio de la gente sin par, sin igual… A Barcelona, Déu n’hi do: Chasis, Pont Aeri, Central, el 8, Scorpia…o ja que hi som a la N-II, tira, tira cap a Fraga! La veritat és que en aquestes darreres dècades ens ho hem passat molt bé tots, uns d’una manera més convencional i d’altres, com podeu intuir, a tota pastilla. A la vida hem vingut a passar-nos-ho bé, oi que sí? Rumiar, ja rumiarem a la tomba, que són dos dies! Tota aquesta història va començar abans que el subestimat mestre valencià Germán Bou comencés a compondre i produir himnes mítics per a discoteca amb el seu ordinador Atari. El principi jo el situaria a Madrid a primers dels 80, amb aquella també mítica frase del seu batlle Tierno Galván -esdevingut emblema i icona ara ja de la moguda madrilenya- quan va dir allò de: “¡rockeros, el que no esté colocado, que se coloque...y al loro! No fotre’m ara tota la culpa al simpàtic missatger, però va ser simptomàtic del que s’esperava del jovent aleshores, que no era altra cosa que deixés de tocar el collons. Passar-s’ho teta havia de ser l’entreteniment capital i la consigna del Ministeri de la Joventut a l’ombra. Teta, com mai abans no havien somniat i gosat el nostres progenitors. Érem per fi en una democràcia plena, ciutadans lliures, que hom deia. I a fe de Déu que aquest establishment ens va posar en safata poder faire la fête a tothora. En un moment donat, allò estrany per a un jove va arribar a ser no voler sortir fins a rebentar ni fer de la comunitat de música, watts, drogues i cap de setmana de tres o quatre dies el seu leit-motiv. El jovent més reflexiu o amb altres inquietuds, si no era marginat implícitament i sibil·lina era absorbit pel corrent, no n’hi havia una altra. Sort i gràcies en vàrem tenir de la coexistència de petits grupuscles i ànimes fortes solitàries amants del grunge, el gòtic, els rocks patris respectius o els  proto-indies, per fer una mica de contrapès amb un sentit de la festa i el lleure més normal, collons, si no aquest vendaval de bacallà arrasa amb tota la meva generació. Estudiar, més ben dit, passar cursos, era relativament fàcil. Repetir curs dos cops –tripitir-, deien, desanimaria massa a l’alumne i calia doncs evitar-ho. En canvi, passaren de fer-los començar a treballar amb catorze anys o lligar-los ja amb la formació professional, cas que es manifestessin desinteressats o desencisats amb els estudis, a continuar obligant-los a anar a classe peti qui peti. Els feien aprovar perdonant-los la vida successivament, a empentes i rodolons, fins als setze. D’aquesta manera els teníem encara aquests dos anys falsament aixoplugats –en una edat providencial per a la seva formació com a adults- avorrits i amargats, només pensant com fer-se mal i fotre’s a si mateixos i als altres. Collonudes sempre les reformes educatives, sempre pensant efectivament en l’alumnat, com no podria ser d’una altra manera. I mentrestant, els esdeveniments de la crònica ibèrica i del nostre entorn es succeeixen l’un darrere l’altre a un ritme massa ràpid per a una adequada digestió: la transició disfressada, l’entrada al mercat comú europeu, les injeccions exteriors de calers, la caiguda del mur, el somni humit de l’Europa Unida. L’ascensor social entra en funcionament i els fills del proletariat esdevenen gent amb carrera –es fa justícia, dèiem-. Tot va a millor, segur i sempre, malgrat alguns períodes puntuals de curta durada que podem entendre com a mers reajustaments conjunturals en èpoques de creixement ferm i sostingut –deien els entesos. Per què hauríem hagut, aleshores doncs, de marxar a fora els joves, a l’estranger, a viure-hi o a aprendre anglès, si tothom es moria de ganes de venir aquí? Si fa poc dèiem que el món ens mirava, aleshores era un fet que el món ens mirava per primer cop de veritat. The whole world is looking at me now / I’m getting so high / Yes, I’m certain higher [Cançó “Get it up” del grup Sensity World]. Fèiem veure que no teníem passat tèrbol de cap mena, ni ajustaments de comptes, que sortíem del no res, blancs i purs, com un truc de màgia. Que Barcelona eren els Jocs Olímpics i per tant, l'aparador internacional, que Madrid al seu torn era la justa capital que s’havia d’ocupar dels afers realment seriosos, i que de tot plegat resultava un win-win, gagnant-gagnant. Potser podies viure personalment alguns trasbalsos, daltabaixos o entrebancs propis de l’edat, no dic el contrari, però en l’ambient es respirava que te’n sortiries. De ben segur que te’n sortiries a la Pell de Brau. Començàvem a tenir turisme en massa, immigració en massa, però és normal de totes passades, car és normal que la gent volgués venir aquí perquè érem ja un país ric; hi teníem feina per a tothom, i tenim assegurat el millor clima i els millors aliments del món. Ens apuntem a fer-la grossa en guerres internacionals amb dos collons, rebent com a premi esfereïdors atemptats en primer grau de la mateixa manera que els països més influents del món, grupet privilegiat on nosaltres ja hi som, ja hi som! A la part final d’aquesta bacanal ens ofereixen, amb un copet a l’esquena com a cirereta de tota aquesta bonança i deures fets, una cadira al G-20 perquè veuen que no hi ha ja res que ens aturi. Zapatero arriba a perbocar que el nostre sistema financer és dels més potents i el més sòlid i robust del món. Som la hòstia i jo m’arribo a preguntar com Espanya no havia estat així abans, si això és el més normal del món! No hi ha malaltia d'atur, la roda gira, per tant puc anar passat sempre l’endemà a treballar i no perdre la feina, que si la perdo me'n busco una altra. Puc allargar una mica més aquest cap de setmana, que no n’he tingut prou. Puc agafar el cotxe i fer encara dos-cents quilòmetres més quan tothom plega veles i demà dilluns s’hauria de tornar a pencar. Puc gastar-me un milió de peles en tunejar el cotxe que ja costava tot solet de segona mà un milió de peles. —Eh! tu! mira’m bé! I si l’estimbo, l’estimbo! I què? Ara fins i tot penso posar-li una fusta al sostre per poder ballar a sobre, al pàrquing de la discoteca, i ja veuràs, neeeeeeennnnngg!! Té, tasta aquesta coseta que tinc en aquesta bosseta, que no et farà cap mal i sobretot està de moda, i és que per què ens hem d’enganyar? Si no, no aguantes, neeeeeeennnnngg!!!—. Acollim factories d’anomenada de producció musical de luxe a Barcelona amb planters de punxa-discos de canyella fabricant hits, l'un darrera l'altre –és veritat que n’hi havia de tot, joies i també merda, però en tot cas, cap complex i molta producció, com els italians deu anys enrere- i vinga tots amunt!: ¡paranoias industriales, carreteras comarcales, te conducen al lugar, donde nos encontrarás! No, no han estat la Ruta Destroy, o del Bakalao, tan sols. Han estat ni més ni menys que vint-i-cinc anys seguits, de 1982 a 2007 on han fet amb nosaltres el que han volgut. Ben entretingudets que ens han tingut, sí senyor, amb les engrunes de les seves noves fortunes. La segona part de la Ruta -la menys autòctona valenciana, menys genuïna i més viciada, que diuen els que en saben- la mainstream, de la que ara es fan 25 anys, és la que dóna com a resultat un procés clar d’homogeneïtzació del jovent a la Pell de Brau. I, ves per on, en aquell moment tenim València, Barcelona i Eivissa com als tres pols i motors ben engreixats d’una producció, difusió i atracció musical Marca España de nivell de qualitat mundialment reconeguda, que ha acabat passant el sedàs del temps. A gustos personals, colors. No creieu que exagero per res el vessant polític, els caps rapats i matons de barri d’extrema dreta bé que adaptaren com a seva aquesta música ràpidament a desgrat nostre i de fet, ens van començar a fer paüra segons quines sortides de discoteca i pàrquings. De ben segur que el Rei Jaume es va remoure a la seva tomba de Poblet per aquesta nova cessió de sobirania cultural cap a Castella, un altre cop i un altre cop per la patilla, per acabar sucumbint i ballant malgrat tot al ritme del xumba-xumba aquest. La prova és que fins i tot la vam petar al Japó. I ja sabeu que els japonesos quan es prenen quelcom seriosament, van a mort. El Mont Fuji mateix va entrar en erupció, responent al crit de guerra i metralleta de l’inici de “Así me gusta a mí” de Ximo Bayo. Una altra prova és que uns quants singles més  d’aquests -com “Knockin’” de Double Vision-  van atènyer també el número 1 o gairebé a tota Europa. L’anglès de les cançons dels germans Ríos, de la localitat valenciana de Silla, components del grup New Limit, va motivar-nos a millorar d’una vegada per totes l’idioma de Shakespeare, només per haver-nos tret a tots de cop el trauma de l’accent, demanant-nos repetidament a la tornada del seu tema insígnia que somriguéssim. Encara ara, 25 anys després, et trobes gent d’Alemanya, Àustria, Benelux, Itàlia o França que se’ls hi posa la pell de gallina quan els hi taral·leges aquestes cançons que creien ja soterrades i els piques les mans a 150 beats per minut alhora que sincopes amb els llavis tot escopint. El director de cinema català Bigas Luna, ja va veure que quelcom ens trastornava sensorialment en escoltar aquella música, i en el seu primer llarg “Pernil, Pernil”(1992) ens va convidar a aquella discoteca al bell mig dels Monegres, al costat de la fàbrica de calçotets i calcetes, momentum d’exaltació ibèric com cap altre per a la posteritat. La cinta ve a donar un impuls definitiu per tal que tothom acceptés per fi i integrés de bon grat aquella música i moviment a les seves vides i, de retruc, que tothom sortís de nit a cercar la seva pròpia Penélope Cruz o el seu Javier Bardem en aquells ambients, fins aquell moment, injuriats pel gran públic. El tsunami ja era un fet i els 40 Principales es varen veure obligats a acollir Ximo Bayo a les seves llistes per no quedar desfasats. Al·lucinant. Ara molts ens trobem a l’edat en la que fins i tot els més babaus ja sabem qui són i han estat els veritables Reis d’Orient, i podem constatar, doncs, fins a quin punt la nomenklatura ha manat -i molt i molt bé, amb guant blanc de seda- per nosaltres, mentre érem en aquella plena letargia reflexiva i orgia continuada d'hedonisme en format acid, house, eurodance, dream, progressive, garage, techno, hardcore,  carpe diem i carpes d’estiu, festes populars, passacaglia, majorettes, correbou amb cervesa i plat de gambes a la mà. Ja al vespre de bareta sopant tot d’una mil cinc-centes calories per agafar les úniques forces del dia provinents de la natura –normal, si dorms d’una del migdia a set de la tarda-, megarrot per acabar, dirigit als avorrits de la taula del costat, i a fer veure que mirem una estoneta la Liga de Fútbol Profesional, per començar de nou, I can’t stop raving! Hem vist passar davant dels nostres nassos, amb una riota incontrolable i histriònica d’aquestes de desfasament, amb ulleres de sol a la nit, speed a una mà i ampolleta d’aigua a l’altra, les trifulgues d’en Roldán, Conde, Rubio, Ruiz Mateos, Gil y Gil –el Pelotazo Mix-, los GAL, la ETA, el PSOE, el PP, CiU i els seus finançaments il·legals i corruptes de bandera. Tot allò que, en definitiva, anys enrere us semblava habitual d’empassar-vos i tan rutinari com mirar de posar-vos a dos-cents per hora amb el Ford Sierra Cosworth a la recta llarga d’entrada al poble, per després poder treure pit al bar. Com a mínim, el que podem fer tots és no dir que el món d’ara és una merda i que nosaltres no hi tenim res a veure, o que quin desastre la crisi i què malament tot, o bé també mirar de no fer el ridícul en voler arreglar l’esmentat món de merda en dues tardes. Hem tingut com a societat vint-i-cinc anys de bonança, vint-i-cinc, per poder fer créixer alguna cosa consistent individualment i col·lectiva a tots els nivells –no només l’econòmic- i hem preferit fer el ronsa, viure el moment present, petar-nos els calers, jugar-nos la vida, ballar fins a la sortida del sol i tanmateix no poder veure i suportar l’astre rei de la turca que havies agafat, voltant pels carrers buits dels polígons industrials amb uns cossos pàl·lids i torturats més blancs que la llet, que ja no sabies on havies deixat aparcat lo Renault19 16 v., si a Bétera  o Burjassot, a Alcúdia de Carlet o Alcúdia de Crespins, a Sangonera la Verda o Sangonera la Seca. Només volíem gaudir sense pensar qui pagava el piscolabis o quant ens quedava a la butxaca, alhora que els que volien de veritat fer-se rics amb nosaltres ho han fet davant dels nostres nassos. Continueu, seguiu recordant, blanquejant i fent jubileus de la vostra joventut pastillera com si hagués estat la millor de totes les èpoques de la història i la resta del món no hagués sabut mai gaudir tant com vosaltres, privilegiats, ho vàreu fer en aquells anys. En aquests casos, la música és clau per idealitzar i sempre ajuda a garbellar la memòria en rosa, desempolsegar moments únics, i així tot d’una, fer desaparèixer la merda més putrefacta que hi va haver aleshores, que va trinxar totalment o parcial la vida de prou gent i la dels seus i que millor que ho deixem córrer, que encara ara em fa basarda fins i tot haver-ho de dir. La prova que allò no era normal és que l’apropament a la fi del segle XX marcà un canvi de tendència vers la moderació, i aquest riu no ha tornat a baixar mai més de la vida d’aquella manera amb aquells cabals ordinaris, ni tan sols abillat tampoc amb altres disfresses temptadores. La feina aleshores, emperò, ja estava feta i Aznar podia gaudir de la majoria absoluta i riure així com feia ell amb el bigoti de murri. De totes maneres, quines ganes de veure política per tot arreu, oi? Potser que teniu raó i sempre hi veig fantasmes. Vinga va, jo m’apuntaré també a la peli aquesta del remember per la via musical, punxa’m primer el Guitar Spell de Dj Sylvan i després el Streamline de Newton, i tots a xiular, vamos, vamos, vamos arriba, sube, sube, subeeeeeeeeeeeeee!