A mal borràs

A mal borràs, com la consellera. T’arriba quan menys t’ho esperes, tot i que ja saps el pa que s’hi dóna, en aquests casos. En comptes d’atabalar-te encès d’ira com feies abans, de sobte, a la manera d’un interruptor diferencial els sentits es desactiven, plaf! No s’espatllen com quan es fonen els ploms, diguem-ne més aviat que es declaren en vaga. Els sindicats sensorials –els quals crèieu també subornats- a l’hora de la veritat us proposen uns serveis mínims insuficients de totes passades. Tu dius que vas fent però no pots fer-hi res, t’han deixat tirat. Com totes les vagues, i més les d’avui dia a casa nostra, esperes que aquesta dels teus sentits acabi esdevenint de nyigui-nyogui, i sort d’aquest bri i reflex optimista inicial car altrament estaries dat i beneït. Per començar, la vista no troba ni un sol punt d’interès, ni tan sols el de fuga, funciona només com a imatge boirosa per no topar amb els obstacles al voltant. L’oïda ja ha triat i s’estima més el sentir que l’escoltar. L’olfacte resulta estèril davant una tal ventada de mala jeia, i potser que ja no rutllava gaire bé car aquest miquel, certament, no l’havies pas olorat. Al gust ni se l’espera, d’ençà que l’agror sobrevinguda t’ha tret la set i la gana. El tacte únicament troba gust sobre el teclat, on es juga l’Scrabble que has acabat per fer quotidià. El teu cap, centre d’operacions de dalt, abans de reaccionar a l’agressió, encara malda per tornar en si. La racionalització o la negació de voler saber el que passa retarda encara més tota eventual resposta i, de moment, el poti-poti resultant és una mena de levitació de la teva mala hòstia on -com quan parlàvem del confinament total- el temps i la seva noció han quedat aturats. Et trobes sumit en una espiral de veritable alienació temporal que acaba així mateix afectant la part locomotriu. Com a protecció primària enfront d’aquesta incomprensió, el teu posat és el del cargol que se sent atacat i s’ha amagat dins la seva clofolla, traduït antropomòrficament a no sortir del teu racó, per evitar empitjorar la situació. La tensió va en augment i com que plorar està mal vist, fins i tot dins de casa, els teus ulls vidriosos, a la ferrateriana manera o no –açò ja és pornografia-, amenacen amb vessar uns quants mil·ligrams de sal. En aquest moment t’espurnejen com els dibuixos animats nipons resolien amb una matriu algebraica dos per dos de quadradets blancs centellejant sobre l’iris per a expressar la còlera, que no apaivagada s’integrarà en funció del temps per deixar pas al desassossec. Diem que som un animal social, que sense els ulls dels altres no seríem mai capaços d’afirmar-nos plenament i, malgrat tot, el mal sempre te’l fan els altres i doncs, encara no saps fins a quin punt interessa establir-hi lligams tot destriant per evitar els llimacs i, tot i així, rebre de tant en tant estrebades que et deixen espaordit, sacsejades que van a la soca mateix del teu pal de paller. Ja no importa la mala o la bona fe, el resultat és una destarotada general de tot allò conreat, regat, adobat i esporgat. Em demano qui va inventar l’equilibri o el juste milieu, segurament un francès, i doncs segurament no és veritat que hi hagi tal ordre i equilibri universal, i sembla ser que millor dir rucades a romandre callat. D’equilibri, diem que n’hi ha durant els vora vuitanta anys d’esperança de vida, però només en aparença. A l’univers no hi ha res en equilibri com tampoc a les nostres vides, és una magufada. Una versemblança utilitarista, funcional, per a estar tranquils. Un autoengany que, sant tornem-hi, quan menys t’ho esperes t’esclata a les mans. Acabat el relat que teniu a davant, m’he quedat una bona estona cercant una font tipogràfica que s’anés bellugant a mesura que es llegeix i es pogués assimilar així a aquells ulls animats, car tan sols amb la puntada amb veta literària en cos i ànima escarrassada no seré pas capaç de traslladar amb fidelitat allò que vol dir no entendre res de res i sentir-se vexat, sacsejat i ultratjat.