Apocalíptics -o no-

 Em fa l’efecte que els vaticinis sobre la societat que s’entrelluca a l’horitzó ens tiren enrere. Àdhuc jo diria que nosaltres mateixos ens afanyem a titllar-los d’apocalíptics, fins i tot encara que no fos la intenció de l’advertidor. Ens agrada fer-ho per així poder criticar-lo i si podem, enfonsar-lo: -què s’ha cregut, aquest baliga-balaga?-. No ens agrada gens que ens mostrin la bola de vidre, en cap versió. Deu tractar-se d’un instint primari de protecció contra el que considerem una humiliació, car ni tan sols a les xarxes asocials ens podem estar de veure fantasmes arreu pertot. Bandegem el missatge per a assenyalar l’emissor i esbrinar com s’ho ha fet per tenir els pebrots d’arriscar-se a predir la seva davant tothom. Això va així, i un assaig sobre l’enveja en verd festuc ja ha sigut enllestit per Marina Porras, no el farà servidor aquí.

Allò que m’encurioseix de no saber entomar aquests advertiments, delirants o flagrants, és la dificultat que generalment s’hi troba a l’hora d’interpretar l’aire, el caire o la flaire del període històric pel qual travessem. L’edat adulta i per tant, l’experiència, és un valor fonamental; un valor que permet comparar i establir una jerarquia que prefigurarà la nostra prestatgeria anomenada bagatge personal. Així doncs, de jovencells amb el lliri a la mà, les lleixes se’ns hi anaven conformant totes soles a mode d’espatlles mentre nosaltres miràvem endavant. Tard o d’hora arriba un punt en què ens adonem de les d’aquells qui tenim a davant, sigui perquè te les volen mostrar, sigui perquè han fet un Merlos i ets tu qui aprofita per sotjar a darrere els lloms de les obres que més els fan xalar. Malauradament, tan sols a uns pocs se’ls hi han anat emplenant de llibres. A la gran majoria, fotos, flors de plàstic, guarniments diversos i revistes de tendències. Te n’adones que, al capdavall, bastir una bona prestatgeria era essencial. 

Poder tenir les eines que et permeten fer balanç és important. A nivell individual té el seu què, però alerta, car una embafada ens pot portar de pet a la melangia xarona i l’onanisme sentimental. A nivell col·lectiu es poden distingir, amb la deguda perspectiva, períodes relativament homogenis d’estabilitat, de pujada, de baixada o d’ensulsiada. Si heu girat el pernil de les vostres vides, siguem honestos, les hem vistes de prou colors per afirmar que el d’ara és un moment per dir, sense por a agafar-se els dits, que pinten bastos. La sensació és que tot plegat fa massa temps que no rutlla. Les tragèdies i els atemptats són cada cop més punyents i inopinats, com passa amb els fenòmens meteorològics, espetegadissos i astoradors, per motiu de l’escalfament global pebrotari. Per acabar-ho d’adobar, la Covid-denou, ens mostra cruament de quina manera l’antic ordre està en lluita contra el nou.

Fa anys que estem fent voltes a la sínia sobre una xarnera rovellada, la qual no s’esperava passar-se tant de temps a la intempèrie exposada. Això ja no va de l’expectació per l’aparició del disc compacte o el telèfon intel·ligent, ni tan sols de l’amenaça de la robotització o el control panòptic supraestatal i la intel·ligència artificial. Això va de lletres, ves quina cosa! Va de revisar la semàntica de molts conceptes que han romàs amb una significació fixa cristiana anys i panys. No es tracta doncs de la fi de res que us vinguin a garlar xirucaires, impotents i altra gent comuna. De fet, el capitalisme tardà, degudament reabillat, amanit i assaonat, encara hi serà. Això va de saber més aviat què voldran dir a partir d’ara treballar, família, jubilació, educació o assistència sanitària de franc.

L’única certesa la trobem en el diagnòstic: massa gent al planeta essent com som, uns llops, com deia Hobbes. És per la contundència i la radicalitat d’allò que fa una estona que pica a la porta, que resulta tan complicat que aquest nou i enigmàtic ogre –perdó, ordre- s’hi acabi d’imposar. Nogensmenys si esteu afamats d’apocalipsi real, la tenim a davant del nas; és la de cada u, la de tot hom que no estima oportú perdre un sol minut per mirar de veure on es troba el canari en aquest camp de mines.