A la fira d'estiu

 Ai, els fills! Per ells, el que sigui, oi que sí? Tanmateix del prometre al complir, hi ha molt de tros per penedir. Es parla molt dels sacrificis dels pares, però vagi per endavant que no ho penso pas, que siguem uns herois. Senzillament intentem crear, nodrir i educar catalans. Després potser que, de voler anar per llana en sortirem esquilats i se’ns faran inequívocament castellans i fins ultradretans, però aquest i altres riscos ja vénen amb l’opció forfet beneïda per Nostre Senyor, que ja sabem de quin cantó, per ara, s’ha posicionat. 

Aquests dies enrere férem cap amb la canalla a la fira d’estiu, que malauradament acabà essent per a un servidor un malson auditiu. I una llàstima -de debò que ho penso- haver retingut a la memòria per deixar-hi constància l’única pega de la funció, perquè ens ho vam passar teta. Les atraccions, justes en nombre, divertides i ben triades, ambient firaire humil però gens decadent; alegria, bona mà i gust per la professió amb què ens obsequiaren els encarregats d’aquest espectacle ambulant tant i tant necessari sempre. Menció especial a l’apartat prevenció Covid-denou, absolutament impecable. Menció també per al col·lectiu francès, molts d’ells, pares amb la màscara abaixada i fills ni tan sols posada, fent palesa la seva concepció particular de la grandeur un cop travessen els Pirineus. 

La llàstima fou adonar-se fins a quin punt som una quimera o millor dit, una rèmora del passat. Cap rastre de la nostra llengua a la música en tota l’estona que m’hi vaig estar. I no, tampoc se sentia anglès ni grans èxits de radiofórmula internacionals. No hi sentíem més que els triunfitos, reggaetons, Andy & Lucas i allò que vindria a ser una Cadena Dial sense anuncis i desconnexió raquítica obligatòria territorial. ¡És que ni tan sols se’ns ha acudit promocionar, distribuir o legislar institucionalment algunes versions en català, d’aquestes milongues de sangria, que anaven sortint els darrers anys al disc de la Marató! De debò que no entenc com d’eixelebrats érem tots plegats fa tot just tres anys de voler tirar pel dret amb una independència quan, aquí mateix, en una fira d’estiu de poble into the arena, mai millor dit, amb la polseguera d’aquesta era, està sonant una música que no és per res la llengua que estem parlant i ensenyant als nostres fills que, ves per on, és la llengua del país. Ara, al tren de la bruixa, hi sonen Gaby, Fofó i Miliki, canten que els pica d’allò més el nas, i endavant amb aquest entranyable himne d’una cultura que a fe que fou d’imposició, que mentrestant a un servidor se li estan inflant com un cabàs. Més em val pensar només en el rostre de felicitat de la canalla i el seu somriure permanent angelical per no caure-hi malalt. Ens han guanyat, ja ho sabia, però no era necessari aquest acarnissament, tan punyent que n’hi hagués hagut prou amb haver-ne punxat una sola, ni que fos de Txarango, qualsevulla cosa per tal d’endolcir l’amarga evidència de tornar a una terra que només ens té a soldats esgarriats sense uniformar que no fan més que trobar faltes aquí o allà, i si es troben per atzar s’intercanvien els números de telèfon, sabedors que pertanyen a la resistència insurgent. I quanta, quanta pena haver d’exercir i estar de servei amatent a tothora, fins i tot quan la resta dels presents no copsen absolutament res d’estrany en aquest entorn, per altra banda realment ben parit d’esbarjo i frescor de vespre de finals d’agost. 

M’agradaria no haver d’escriure això i si en sóc, de torracollons, que no fos tan evident, en un article com aquest de franc i en obert; però com que cap organisme vetlla per aquestes coses de país essencials, què voleu que faci, si a mi m’han tornat el dia a esguerrar. Hi tornaré, a la fira a anar, que la prioritat ja sabem quina és i els menuts no n’han de fer res, del detritus de món que s’han trobat. Tan sols m’agradaria que un dia, tot aquest dial musical castellà se’m comencés a sintonitzar de manera privilegiada i habitual pujant de Fraga cap als Monegres o en amunt vers el Port d’Almansa, i no abans.