Enamorat del món

 Tot observant els moviments d’una garsa a la teulada veïna, m’ha vingut al cap una frase que fa poc vaig sentir a Enric Vila -escriptor català que escriu en català, historiador, periodista i pioner del podcast de pagament al Principat. Digué quelcom així com que l’escriptor deu ser de les persones que més s’estima la vida, que la viu amb tal passió que no en té prou de travessar-la a la manera convencional, tal com la gasten la gran majoria d’habitants. A mi ja m’està bé sentir coses com aquestes, car de cop i volta trobes un bocí d’explicació al teu disgust existencial i la sensació de passar per aquesta catifa, vermella a estones, com un robot, només acomplint els rols i funcions matemàtiques, probabilístiques sense variància ni desviació, que els altres esperen de vós. La sensació fonda que provoca el convenciment de saber que un altre món és possible, ni més just, ni més solidari ni tota aquesta camàndula propagandística de xirucaires i impotents, sinó que aquesta mateixa merda de món -davant el qual estem garratibats, gallejant en públic però esporuguits en la intimitat- es pot interpretar, veure, sentir, olorar, tastar i tocar d’altres maneres, senzillament. Unes maneres que els escriptors ja ens han volgut mostrar en forma de llibres que, llevat dels quatre que llegeixen, la resta no n’ha fet ni cas. I ara torno a la garsa, la garsa que fa anys que veia i que només sabia que era un refotut ocell, ves. Gràcies a la xarxa social de què tothom n'abomina en públic però masturba en privat he rebut, en tan sols mig minut, una gentil resposta a la meva demanda de quin ocell es tractava. Ara penso en els meus quinze anys adolescents; per tal de saber jo tal cosa, la terra que hauria hagut de remoure! Potser agafar el metro, correspondència amb línia u i fer cap a la Llibreria Bosch, a Ronda Universitat, voltar per l’apartat de flora i fauna o ciències naturals, perdut i neguitós abans d’acabar demanant un llibre fotogràfic d’ocells del país per, un cop a casa, a veure si tinc la sort que la meva garsa, que encara no ho sé pas, que es tracta d’una garsa, concorda amb la garsa que no hauria pogut aleshores fotografiar a l’instant fent-hi clic i enviar i doncs, en la meva solitud preinternètica bastir una recerca de centre d’investigació capdavanter a nivell mundial, amb moltes ganes i quatre rals. Ara en canvi, tenim a l’abast el que volem i més, i a sobre en maldiem i ho menyspreem. En fi, tot plegat per venir-vos a dir que per fi he entès que el lèxic es treballa al diccionari però també, i per al meu desgrat d’esquenadret, amb treball de camp. Escriure bé passa per saber copsar i descriure mínimament l’entorn amb una certa agilitat i precisió i doncs, haver de picar un bocí d’ornitologia i un altre de bestiar, un d’agricultura i un altre de matolls, un de rius i un altre de mar, un de geologia i un altre d’astronomia, medicina, història, mitologia i un reguitzell sense final com ja us podeu imaginar perquè això, amichs meus, és estimar la vida, no només les dones i els dies...de cervesa i futbol. Necessitarem totes les bèsties de càrrega per portar a sobre tal quantitat d’informació però ves per on, quan quelcom et plau mai cou. Aquesta fal·lera per voler consultar i llegir-ho tot és ben lògica car esdevé el carburant que l’escriptor fermenta o destil·la per obtenir el seu producte. Tot això que us estic esmentant aquest matí dropo estival de Miami Platja estant –insisteixo en no fer literatura cosmopolita- és la informació d’entrada, el raïm que introduïm i que cal treballar adequadament a la premsa de vi, de manera contínua però a pressió no massa elevada per evitar l’excés de taní. Afortunadament en aquesta àrdua tasca de recerca tenim la Viquipèdia en català i altres eines que ens permeten passar com a viatgers estrafets, no havent fet ni la meitat de quilòmetres que la maleta de Pla o Xammar. Com diuen molts escriptors actuals, això d’escriure és ben cert que potser ja no és el que era, però quelcom té que et posa a cent.