De la represa i els mestres

 La represa. Però la represa de què? No recordo haver deixat res a reprendre que no fos un esborrany a cadascun dels ordinadors que acabo trobant, de propietat o manllevats. Se’m fa difícil no obrir arreu el processador de text i atacar l’abisme existencial que suposa veure-hi cada cop la pàgina en blanc. Avui, per exemple, l’he tacada amb la represa d’enguany; Sant Tornem-hi amb la represa de les presses! Com sempre a les acaballes de l’estiu, un bon nombre de sobreentesos transiten pels nostres posats a mode d’inici de temporada que, si més no, és un fet per als infants i ados estudiants. Ells poden dir de bon grat que una nova porta sensorial se’ls obre sempre a davant en aquestes dates. Es visualitza molt bé en el seu cas, canvis de cursos que comporten nous companys, professors, fins i tot un nou centre educatiu, etcètera. Podríem continuar amb exemples com els que acabo d’exposar però em sembla que encabat tot plegat deu ser cosa de l’edat i prou, car en el mateix escenari no m’imagino als professors particularment exultants en veure els rostres nous de la xicalla arribar, per començar de nou.

Vet aquí doncs que no em queda una altra que plànyer els educadors coetanis que han de fer el cor fort davant la constatació flagrant de regressió, encarnada en la mala educació paternal transmesa a cada nova lleva de jovenalla. Seran ells qui hauran de tirar de veta de fons d’armari deontològic vocacional -d’una manera que a servidor li sembla heroica- per alhora assimilar els successius nous codis comunicatius, apareguts ja mai més al carrer sinó al núvol, i mirar de salvar dia rere dia l’únic fil que relliga mestre i alumnat que és la llengua, desdenyada, interferida, viciada però ben viva segons els xitxarel·los de sempre perquè a pesar de tot -segons ells- no deixa de fer-se servir. No parlarem de l’antic català i actual catanyol, perquè ja ho fem prou i perquè no cal si allò que diré és que sigui la llengua que sigui i, sense haver-ne impartit ni a classes assistit, em fa l’efecte que la llengua no es belluga prou, ni a classe ni enlloc. Impressió ben covada de tenir totes les eines comunicatives a l’abast, i tanmateix posats a deixar de fer ens hem acostumat fins i tot a deixar de saludar a qui passa pel costat en un espai tancat. El perquè és la por a ser robats, ves, a prendre mal, potser. No hi ha gaire apetència a dir-se coses, és la realitat; jo mateix estic per desafiar la llei i la butxaca per començar a fumar, només per demanar foc a tort i a dret i mirar d’assassinar el reflex antisocial que ha esdevingut una metzina més letal que la nicotina. Si parlar per parlar suposa arreu un maldecap i no un goig de sociabilitat, ja m’afiguro que entre alumnat i professorat les relacions no deuen ser tampoc una meravella.

Així doncs parlar de represa podria derivar perfectament a represa de pèl si, a sobre, el personal docent ha de fer front a l’aplicació de les mesures del covirus-denou, com a primera línia d’avantguarda, tractat com a cobais sobre els quals contenir la rauxa d’una societat volgudament poruga des de dalt. Conillets d’Índies d’un sol ús, fungibles, consumibles com fusibles; aquell qui peti serà convenientment bescanviat a preu establert segons les lleis de demanda colossal i oferta precària llastada del mercat establida al butlletí oficial. M’haurien de dir què hem de reprendre exactament, el fer veure que hi posem ganes o el fer veure que no ens assabentem de la barra i negligència dels desgovernants a l’hora de parlar d’educació amb totes les garanties, mentre creen cortines de fum de duro aberrants sobre la religió d’Avicenna i Averrois, per tal de despistar el personal. De vegades volent ajudar l’acabes espifiant però des d’aquí només volia acabar desitjant tota la força i sort als nostres mestres, com abans ha estat el cas amb els nostres metges. Sort que, vosaltres mateixos, sabedors sou de la vostra importància real i no cal que cap pelacanyes vingui a fer-vos la gara-gara a la sortida i després ja us han vist prou.