Ringo Starr

Rumiava si després d’haver dedicat un article a Paul, un altre a John i el darrer a George, havia de fer el mateix també amb Ringo, car els Beatles eren quatre, no només tres. Llavors comences a avaluar la influència objectiva de cada component i et poses extraordinari i ponderat -home d'Estat- i conclous que sobre Ringo no cal escriure perquè després dels Beatles ja no va fer res de l’altre món. Moment crític aquest on, gràcies a la nova afició de prendre’ns uns minuts per llegir, pensar i reflexionar que entre tots ens estem donant amb aquest bloc, te n’adones que estàs tornant a caure de quatre potes en els clixés que tant critico des del principi, i que m’estimo sempre compartir amb vosaltres. A veure per què no hem d’escriure unes línies sobre Ringo, com sí que ho hem fet amb els altres? Es dóna el cas que allò més gran que ha fet el nostre protagonista és haver estat membre dels Fab Four. Aquesta és la realitat, és veritat, la mateixa realitat que reconèixer que no es pot concebre el mític grup de Liverpool sense Ringo Starr. I tant que escriurem sobre en Ringo! Intentaré no fer-ho amb pietat o condescendència, com gairebé sempre ho fa tothom, doncs sembla com si hagués estat gratuïta la seva presència per tal de completar el quartet. En els darrers posts beatlemaníacs hem esmentat etiquetes que encasellaven de per vida els altres tres components, i evidentment Ringo no escapa a aquesta pesta. Ara mateix us les enumero. Ringo és segons el parer de molts analistes l’aneguet lleig del grup, el seu bufó, el bonàs, i a partir d’aquí tot es biaix i folklore respecte a la feina que va desenvolupar rere la bateria fins el 1970. I jo em pregunto quin problema hi ha d’encistellar el triple definitiu i després romandre tranquil. Potser li traspua una mica l’enveja, al personal. Ara em ve al cap Patrick Hernandez, quan en 1979 va treure al mercat Born to be alive. Al francès encara li plouen entre 800€ i 1500€ per dia en concepte de regalies, ara no em feu dir si lliures o no d’impostos... Alive and kicking que està el paio amb el seu bastó des d’aleshores! I jo que me n’alegro. Doncs, Ringo que faci el que vulgui, oi tant! Amb Ringo, després de la infància de malalties continuades d’una certa gravetat i altres coses més desagradables amb les que no cal esgrogueir aquest perfil aproximatiu i pedagògic, es compleix una teoria precisa de justícia divina que un servidor està formulant i desenvolupant en paral·lel a aquestes línies com bonament pot  i que no trigarà en explicar-vos en el seu degut moment, un cop faci un Patreon o quelcom semblant per trobar finançament –un croutxúnguink d’aquests- del que us tindré convenientment al corrent. Starr –seria bo d’anomenar-lo pel cognom artístic de tant en tant- havia de tenir quelcom amb les baquetes a la mà perquè arribats a un punt, el mànager va tenir clar de dir al grup quan tocaven a The Cavern que havien de canviar de bateria, i van acabar fitxant al nostre protagonista d’avui. Tindrà el seu mèrit si reconeixem que la bateria al rock a principis del 60 s’estava tot just descobrint a ella mateixa més enllà del 4x4 i del fort-feble-mig fort-feble i per tant, fora dels bateries bebop de jazz, aquell tal Ringo havia de tenir un cert grau d’iniciativa pròpia alhora de fer-se valer i a més fer-ho amb un grup que ja havia assolit certa atenció i expectació, no entrava de zero a qualsevol preu amb uns desconeguts. Aleshores de fet, es deia dins del gremi que el millor bateria de Liverpool era ell. Seguidament un altre aspecte a considerar en la seva feina és aquella que es veuen obligats a fer tots els bateries, la feina de cohesió. El bateria, darrere estant, és l’únic component del grup que veu en tot moment la resta de companys. És qui millor respira en quin moment es troba cadascú i qui millor compren el resultat del conjunt. Naturalment, en un bateria s’espera mà esquerra, bon humor –com diu l’etiqueta-, fluïdesa i doncs, un element necessari per allargar la vida d’un grup de rock, on els egos són habitualment la font de la seva vida però també de la seva mort, i aquí saber estirar el xiclet és essencial si el que vols és que al voltant teu es faci bona música durant el període més llarg possible. Phil Collins -per dir un nom conegut- esmenta Ringo com a una referència definitiva. Ringo ha estat una figura inclús pels bateries estúpids de mena que han gosat menysprear-lo senzillament perquè Starr és referència implícita per a tot intèrpret que ha vingut després. És un fet i és així. I la veritat és que si ens posem perepunyetes de debò amb el rol del bateria, de tots els elements sonors presents en un disc de rock -hi pot haver cançons més tranquil·les o atmosfèriques- qui no falta a la cita amb el seu instrument és Sir Richard Starkey MBE. Al capdavall, per molts experiments, arranjaments de corda o balades, si parlem de rock es perquè la bateria hi és gairebé sempre present. D’altra banda, Starr va ser la veu solista entre d’altres de With a Little Help from My Friends, Yellow Submarine o Octopus’s Garden. A més a més, aquesta darrera cançó és enterament seva i és de fet una bona cançó però sempre s’acostuma a esmentar en el sentit que sort que va fer quelcom més que tocar simplement la bateria. És un fet que allò que agrada molt als crítics de baixa estofa i a qui els gaudeixen llegint -massa, perquè no tenen critica pròpia- és perdonar les vides dels altres. No serem nosaltres qui hem de defensar la seva feina, que parla per ella mateixa, però sí denunciar tanta estupidesa escrita sobre aquest tema. Si ens atenem a la tècnica, la bateria de A day in the life, la primera part de la cançó, la de Lennon, -d’ençà que servidor la va escoltar per primer cop als deu anys d’edat- encara no sé què fa. M’explota el cap cada cop que m’hi poso. Ja ho he deixat estar, la veritat. Personalment, no estic capacitat a escriure en pentagrama el que sento i esbrinar si li fa síncopes a les síncopes, que llavors ja no sabria ni dir com es diuen. La secció rítmica de Paperback Writer és una pista d’enlairament d’aeroport. El ritme d’inici acompanyant la veu a Strawberry Fields Forever i al llarg de tot el tema són indestriables a la composició. En general, la bateria a la segona etapa dels Beatles -el disc blau pels cunyats- és aclaparadora. Una llàstima no disposar ja dels amplificadors d’antuvi amb la funció de balanç on podies escoltar la meitat de les pistes habituals per un sol altaveu i anar canviant de dreta a esquerra, i així millor poder copsar la contribució de cada instrument. Recordo haver-hi reproduït innombrables vegades el Sergent Pebrot d’aquesta manera amb les primeres mescles aberrants tècnicament que van sortir en estèreo, les quals per cert, han acabat esdevenint nogensmenys un record molt i molt entranyable. Un altre exemple de bon fer i molt contundent és l’home-orquestra bombo i plateret de carrusel a Being for the Benefit of Mr Kite! Ringo ja sabia allò que havia de fer, ningú no li havia de dir, encara que en la pràctica no fos tan romàntic i sí que li toquessin els dallonses més d’un cop. En fi, seria inacabable el mostrari d’exemples de la seva vàlua. L’element més interessant i que cal retenir d’en Ringo és que no va inventar res nou, però sí que va ser dels primers –amb Ginger Baker per exemple- en introduir elements del seu instrument a disposició del rock, i és clar, a partir d’aquell moment tots darrere i molt més fàcil. El seu únic solo de bateria, fet a contracor, a The End, d’uns quants segons, no és el primer del rock, però degut a la seva posició de bateria del millor grup de la història, agafa un ressò excepcional, obrint la veda i atorgant carta de validesa a la seva proliferació i desenvolupament lliure, per tal que John Bonham de Led Zeppelin faci el seu a Moby Dick  i Ian Paice de Deep Purple el mateix a The Mule, i cobrint volada, esdevenint solos d’autèntica referència per a l’instrumentista. De la mateixa manera, The Beatles no inventen el rock progressiu però a un moment donat abanderen la psicodèlia,  i donen el vistiplau implícit perquè aquesta impregni els esperits i així doncs els experiments embrionaris de tota mena puguin tirar endavant i cobrin grau d’oficialitat i centralisme en l’escena musical, nodrint branques formals que puguin acabar desenvolupant-se amb una certa acceptació i actitud acrítica. El creixement musical de Ringo i el creixement dels Beatles en aquest període van absolutament agafats de la mà i són indestriables, per la qual cosa si entenem les darreres paraules que acabo d’escriure, a un moment donat Ringo li deu als Beatles el mateix que els Beatles li deuen a Ringo. I no ho dic jo, ho diu el mateix Paul McCartney en una carta que li va adreçar mentre encara tocaven junts quan estaven fent tots plegats el cant del cigne com a grup: “You’re the greatest drummer in the world. Really”. Period. I jo hi afegeixo: Ringo, my pleasure!