George Harrison

Harrison. El tercer Beatle. El discret, el místic, l’espiritual, l’experimentador. L’amic d’en Paul. És clar, un altre cop les maleïdes etiquetes i ja encasellat per sempre. Tota aquesta merda és la que el propi George Harrison, oficialment guitarrista solista dels Fab Four, va arreplegar, la va ficar al cubell de la brossa i la va enviar a fer punyetes. Aleshores no es reciclava. Un cop trencat el grup més gran de la història de la música, va treure al mercat en pocs mesos el millor treball signat per un ex-Beatle, un triple àlbum ni més ni menys, perquè quan vols mostrar d’una vegada allò que tens a dins, te la rebufa la periodicitat, el format, si convé o no convé i el què diran. Harrison és un talent aconseguit a base de feina feixuga, allò que se’n diu picar pedra, en primer lloc per tal de superar la inseguretat i posar-s’hi sense embuts, i en segon lloc després d’una acumulació ingent d’hores d’activitat discreta i frenètica a l’ombra, amb tal obstinació que la Inspiració, només apareguda a espurnes fins aleshores, finalment li va agafar treballant. Harrison és objectivament un talent que arriba al Sol. De fet, és ell qui ens anunciarà, a partir d’un moment donat i per sempre, la sortida de l’astre rei després de la pluja. Déu n’hi do, haver arribat al Sol, com Déu n’hi do tanmateix  haver d’assistir impertèrrit a veure com els teus companys Lennon/McCartney són cridats pel següent sol i sistema solar de l’univers, Alfa del Centaure, a més de quatre anys llum. Nogensmenys, el membre més jove dels Beatles restarà com a exemple espatarrant de superació, de com es pot explotar feliçment i alliberar el teu talent després d’un període de negació d’aquest per part de la gent amb qui treballes. Gent que t’hauria de donar en principi més oportunitats de dir la teva. Podem imaginar aquesta lluita interna de Harrison per obrir-se pas davant dos monstres de la composició, que asseguraven l’èxit amb cada nova peça i haver de justificar-se per obrir la boca aixecant la mà tímidament. Harrison té coses a dir però, a part de la guitarra i cors, no li deixen dir gaire cosa, una cançó pròpia per àlbum de vegades, a tot estirar i gràcies. A partir d’un moment donat però, la seva figura comença a emergir, en mode help!, lligat a la necessitat de donar suport a John i Paul per produir cançons i satisfer la insaciable indústria discogràfica així com cercar noves vies d’expressió. Vet aquí que llavors un bon dia s’afegeixen, per exemple, la guitarra de dotze cordes i la introducció progressiva d’instruments hindús a algunes composicions. Harrison va viatjar a l’Índia i va tornar més segur de si mateix, amb ganes de posar el seu accent. I per al benefici de Mr. Lennon/McCartney, que Harrison va fer dels Beatles un grup més interessant, underground i atractiu, essent com eren ja aleshores, el grup per a tots els públics per antonomàsia. O sigui, exactament a l’inrevés que la norma. És que si ho penseu bé és per llogar-hi cadires: a cada disc que passa, en comptes de repetitiu, o més pobre en idees, el grup es fa més underground, on s’és vist això!! L’aroma i esperit dels temes de Harrison és cabdal en aquest sentit i ajuda a configurar un aura irresistible als Beatles 67-70. Ja, amb més seguretat compon While my guitar gently weeps, Something i Here comes the sun a la part final de la convivència del quartet de Liverpool, demostrant finalment a tothom la seva faceta de compositor amb majúscules. De petit, un servidor somniava, escoltant Something, que un dia faria una cançó tan i tan bonica que de seguida una orquestra de música lleugera de tipus Ray Conniff o Pérez Prado li’n faria una versió. Perquè aquesta és la confirmació espatarrant que l’has encertada de ple, que t’acabin fent una versioneta d’aquestes cuques de fil musical a la consulta del dentista. Una versió per a orquestra de música meravellosa per a gent meravellosa, on la vida és rosa en un creuer a l’estil de The Love Boat, la sèrie “Vacances en el Mar”. Això és el que li va passar a Harrison amb Something i Here Comes the Sun, i amb aquesta medalleta ja hauria pogut dormir tranquil per sempre més...però no; la ràbia acumulada per romandre a l’ombra de dos gegants explotarà sense control el 1970. M’estimo més que la ressenya de l’àlbum All Thing Must Pass us la feu vosaltres mateixos –se’n troben a dojo a internet. Jo voldria esmentar-vos només uns quants detalls de la música de George que em semblen enigmàtics i per tant, irresistibles. En primer lloc la veu, car jo em pregunto seriosament què té la seva veu, que hipnotitza. És una veu fràgil. Una veu a la qual li manca voltatge de sortida, com la sortida dels tocadiscos als amplificadors antics, en què li has d'afegir un cable de presa de terra per estabilitzar la cosa. Una veu afectada més aviat per la gravetat lunar que per la terrestre. Demana permís per obrir-se pas a cada frase, ja des del principi de l’àlbum, fent-me la impressió que s’esmicolarà abans d’acabar cada tema. Tot i així, és més forta la voluntat de voler cantar que aquests detalls que hem esmentat, siguin balades, migs tempos o pur rock, i el cas és que se’n surt sempre. Evita el falset en la mesura que pot, demostrant que hi ha hagut un treball de tècnica vocal, la qual ha estat tractada curosament. M’he trencat el cap intentant percebre tota mena d’efectes vocals intentant trobar una explicació al per què la seva veu m’atreu d’aquesta manera. And In The End, he acabat llençat la tovallola i em rendeixo a l’evidència, que és acceptar que és la seva Veritat a l’hora de cantar, la que em fa creure-me’l. Pel que fa a les poques lletres que he pogut analitzar en diagonal, no hi trobo gaires metàfores, i essent de manera general planeres no poden ser però més sinceres. No hi ha un paio més enamorat que Harrison de la seva dona, llegint la lletra de Something; o més fotut que quan li estan aixecant...la camisa en Isn’t It a Pity. Impossible projectar uns sentiments més clars i contundents. Aquest àlbum havia de ser seu plenament i això només ho podia aconseguir cantant i escrivint així, per acabar nu completament. Guitarrista com és considerat, direm que amb Harrison es nota l’efecte sense que es noti la cura. Em fa l’efecte que resulta objectivament bastant complicat destriar una particularitat del seu ofici amb la guitarra. Servidor coneix una mica més l’Eric Clapton, i llavors sí que és més senzill lligar-hi caps i reconèixer l’admiració de Harrison pel seu amic, antic membre de Cream, doncs ambdós beuen de fonts semblants. Harrison és massa sensible, copsa com pocs i de ben lluny la bellesa, i això pot ser un problema fotut perquè, d’una banda li obliga a una major autoexigència, i de l’altra es pot deixar entabanar completament –ergo manipular- per qui atresora quelcom bell -que ell també al seu torn voldria- es digui Lennon, McCartney, Clapton, Boyd, etc., desembocant en una admiració incondicional o enamorament amb tot tipus de conseqüències per a la fràgil estabilitat emocional del nostre estimat músic. Paradoxalment, aquest triple àlbum es pot considerar plenament de Harrison malgrat col·laborar-hi una munió de gent, perquè Harrison era precisament això, la concòrdia, l’amistat, la sensibilitat, el voler viure d’una vegada per totes sense complexes, guiant-se només per la seva intuïció profunda i fent les coses per un cop a la seva manera. La producció de Phil Spector, productor que feia forrolla aleshores, el qual ja havia produït el Let It Be, ajuda al caràcter trencador de l’àlbum. S’hi va explotar el seu mur de so “wall of sound” que pretenia crear pel rock una sensació d’homogeneïtat i abric sonor semblant al d’una orquestra simfònica. L’efecte és sens dubte innovador i és allò que li calia a aquest treball per fer d’ell, com ja hem dit al principi, el millor disc d’un Beatle en solitari. No puc estar-me d’esmentar el paper de la seva dona Patty Boyd en aquesta història -a la seva vida, millor dit- i el trio amorós, tràgic, sideral i de durada geològica, que s’estableix amb el seu amic Eric Clapton en aquells moments, i que és necessari deixar-ne constància per entendre la intensitat emocional que va permetre que l’àlbum assolís aquestes cotes de penetració popular aleshores i per sempre més. Sense estar cardat sentimentalment amb el món, amb els companys, amb l’amic i amb la dona, Harrison no hauria acabat la feina d’aquesta manera i ara mateix no estaríem parlant potser d’ell amb aquest tercer post dedicat al tercer beatle. Després de donar-hi voltes i sense negar-li la més alta factura compositiva en un grapat de cançons, penso que la vàlua definitiva de Harrison rau en l’energia interior emmagatzemada cuita i continguda –la necessitat d’expressió-  i com l’allibera tota de cop a la manera d’una bomba raïm veritablement fulminant i definitiva, tant que ell mateix es posà el llistó massa alt, essent impossible de reproduir ulteriorment les mateixes condicions de contorn. L’obra de Harrison ha estat sempre comparada amb les de Lennon i McCartney, això ha estat realment la seva creu i la seva cara, car jo estic convençut que sense aquest contrapès no s’hagués catapultat tan i tan lluny. Que no se us oblidi Harrison, si us plau, un músic situat entre allò diví i allò terrenal, el pitjor indret possible per viure, car el fet de no saber ben bé què ets o cap on has d’anar de ben segur l’ha fet patir molt. Una mena de bipolaritat realment incòmoda que no obstant, si ets capaç de canalitzar-la de la manera en la que ho va acabar fent ell, és a nosaltres de donar-li les gràcies per tot. Hare Krishná, Hare Krishná, Krishná Krishná, Hare Hare...