La cursa de diumenge

Amb totes les ocupacions neoliberals que hem anat adquirint a base d’esforç i tossuderia per a forjar-nos una vida respectable, cada cop ens queda menys temps per a nosaltres mateixos i per tractar la gent que diem estimar com es mereix, tan veritat com que si esteu començant a llegir aquest post amb presses ja, és que esteu amb l’aigua al coll i us heu de posar de puntetes per aconseguir respirar. Així doncs, per contrarestar tots aquests efectes nocius de la vida actual nostrada, una de les coses que intento no perdre mai és l’hàbit de sortir i que em doni una mica l’aire fent esport, ni que sigui un cop per setmana. Penso que ajuda realment a millor portar les ocupacions consuetudinàries de merda durant la resta dels set dies. Evidentment, ara ja sense entrenament i regularitat en aquest quefer, em limito a fer bots i saltirons a un ritme mooooolt mesurat, no fos cas que haguem de demanar la baixa, i a això jo l’anomeno “sortir a córrer”. Aquest darrer diumenge, doncs,  he sortit pel bosc i anava jo distret amb els meus pensaments que darrerament vénen a ser les coses que us escric. La cursa transcorria d’allò més natural alliberant i desbloquejant nusos cognitius quan, de cop i volta, al meu davant enmig d’una cruïlla m’he trobat una noia i un noi amb peto groc. No sé si m’han dit quelcom, em sembla que sí però no els he sentit i he seguit tranquil·lament a la meva. Sí que recordo haver-me jo demanat, tot just després i de manera fugaç, què coi estaven fent els gilets jaunes avui diumenge al carrer, quan d’habitud és dissabte el dia en què s’estan manifestant darrerament aquí a França, des de fa mesos. Seguidament m’he anat trobant gentada en sentit contrari, corredors de tota mena i cada cop més nombrosos. M’agrada. Tot i voler evadir-me al bosc sempre trobo interessant mesclar-me amb el gènere humà, el meu. Estic fet de la mateixa pasta que ells i ho trobo espontani, no em sap greu mentre jo segueixi rumiant les meves dèries i no em destorbin. Tanmateix, trobo una mica estrany que jo saludi però que sigui l’única persona que ho faci cada cop, veig certament la gent amb la mirada alta fixada cap al davant, tots ben concentrats. Ara ja he arribat a una altra cruïlla i ara sí que acabo d’adonar-me del que passa. Ara hi ha tres persones amb armilla groga -aquesta cruïlla és més important. Veig, doncs, que es tracta d’una cursa. Jo me n’adono de fet quan ja he passat la intersecció en qüestió, moment en què un dels tres encarregats que vetllaven pel bon desenvolupament de la prova em crida: -Monsieur, c’est pas par là! c’est par ici! L’advertiment, mig constructiu, mig advertència, m’ha fet sentir una mica ridícul. Tan ridícul que, en comptes de seguir el seu amable consell, m’allunyo com de fet ja estava fent per no haver de donar explicacions de cap mena i continuo amb la meva cursa, la qual malauradament ara s’haurà de dir “cursa en sentit contrari” o “cursa a l’inrevés”. La veritat és que m’ha atabalat una mica aquest encontre i he quedat trasbalsat. No obstant, jo continuo, ara per un cantó de la via, ja sigui corriol, camí de terra, macadam o pavès de pedra, per tal de destorbar el personal el mínim possible; i és que la meva dèria en la qual estava capficat és tan profunda que vull continuar malgrat aquest contratemps. A més, es dóna el cas que jo aquesta ruta, sempre l’he feta així, en sentit antihorari – serà la força de Coriolis, la cèl·lula de Ferrel, o totes dues?- i ara, ves, me la volen fer-fer a l’inrevés, i ni que volgués. No em surt, us ho dic de debò, no podria tornar a casa, ni que fos acompanyat d'aquesta gernació amable i concentrada, pel mateix camí per on he vingut. Quina merda de ruta seria aquesta? Mireu, jo vaig fent per aquí pel costadet xino-xano i quan no hi vingui ningú, tiro pel centre perquè ni que vagi en sentit contrari, a mi m’agrada fer com tothom quan pot, que és anar pel centre, més segurs. I llavors al cap d’uns quants minuts així, anant i venint del centre cap als laterals, fent zigues-zagues a conveniència però fent el mec en acabat, albiro al fons una cruïlla principal amb una carretera que conec bé, i allà es troben la policia i una munió d’encarregats tallant la circulació i animant els participants. A alguns d’ells, els hi sobta la meva presència, doncs han girat el cap tots cap a la meva banda i ara m’estan mirant amb cara de pomes agres. Ho puc entendre perfectament, d’ençà que no participo en curses d’aquestes populars, ara cada poc que em dóna per sortir a prendre l’aire, em disfresso una mica com els Village People, sense gaire prestància, no com quan estava en forma i anava fi, que m'abillava en mode Kilian Jornet o Núria Picas. Així doncs, estic completament d’acord que dec generar una mica de desconfiança. Saludo i dic “bonjour” educadament perquè vegin que interacciono i que no porto una pipa o res per l’estil sota la samarreta tècnica, perquè malgrat anar disfressat de Village People bé que porto ni que sigui una samarreta tècnica, encongida i desgastada després de tantes rentades, tantes que ja no passa la prova de datació del carboni-14, fent alhora ben palesa la meva panxa a l’inrevés de la de tota aquesta gent, o sigui, ben cap enfora. Un dels policies ha rigut de manera franca en veure’m i m’ha tornat la salutació però en aquest precís moment una vella de l’organització vestida de groc m’etziba què cony estic fent, que si no m’he adonat que amb la meva direcció he fet confondre a dos atletes més que ara m’estaven seguint durant un petit lapse de quatre o cinc segons ja fora de l’itinerari de la cursa. En fi, la cosa no ha anat a més. Els dos atletes convenientment cridats a l’ordre han continuat pel camí correcte i jo també, perquè ara sí que, aprofitant la gran cruïlla en forma de rotonda, he pogut deixar l’itinerari invers d’aquesta cursa i em trobo fora de prova tot sol ja de tornada cap a casa, sense més maldecaps. He continuat pensant la resta del trajecte en la meva dèria, que continua essent profunda i no resolta, però m’ha fet gràcia també aquest moment passat a contracorrent i que ara en la baixada cap a casa, amb el sentiment de deure esportiu acomplert, comprovo que em trobo sencer. M'he adonat que, a part de dos o tres moments diguem-ne de certa tensió i confusió, no m’ha passat res de l’altre món. Us diré una cosa, el que m’ha quedat és el sentiment que potser ja no tinc res a fer en esdeveniments populars o altres congregacions. Em distreuen massa.