Paul McCartney

Paul. El més guapo de tots quatre. El més expressiu sens dubte, amb el seu moviment de cap rabiosament juvenil, a dreta i esquerra, quan ens tocava i cantava amb John, George i Ringo, coses com que ella t’estimava, que ell també al seu torn l’estimava. Que anava a demanar la seva mà, o deixant clar que no podies comprar el seu amor. El cas és que a tothom li agradava en Paul McCartney, ell i la seva veu. La veu d’en Paul, ja poden passar anys que no la tornis a escoltar expressament –incúria en grau major si és el cas- que quan la tornes a sentir t’adones que formava part del teu adeena. Tu has nascut i la veu d’en Paul ja feia estona que hi era. Qui et va parir ja l’havia sentida i taral·lejada també, oi tant que l’havia sentida! Tu has nascut quan The Beatles eren ja efectivament més populars que Jesucrist i fins i tot havien gosat trepitjar casa teva i vingut a la Monumental. Llavors, què estem fent nosaltres, camàlics, que gosem de tractar el bo d’en Paul com a un músic més del panorama musical, una mica per sobre dels altres a tot estirar. Aquest senyor encara és viu i no ens adonem del miracle que suposa aquest fet. Aquest senyor hauria de tenir més seguidors que cap altre, només com a mostra d’agraïment a la conformació i desenvolupament de la nostra cultura. Tornem a la seva veu perquè la veu d’en Paul et sona com la d’un familiar, ideal doncs quan estàs lluny de casa. Si ets al gulag a Vorkutà, al punt més fred del planeta habitat que és Verkhoiansk, o a la sabana a Kankan, i t’arriba la veu d’en Paul, això és aixopluc immediat, t’estarrufes i arreplegues com un nen al sofà i et fiques, amb quaranta o setanta anys que tinguis, el dit a la boca. Quanta calidesa i escalfor! Per altra banda i en contraposició natural, la veu d’en Paul és també la de la joia, excitació i alegria, aquesta manera que té de cridar com un boig, fresca, espontània malgrat el context seriós de tota gravació, fent-ho de fet tècnicament molt bé i deixant-ho enregistrat per la posteritat. És la veu enèrgica i visceral que trobem al final de Hey Jude, per exemple. Paul és doncs la tendresa i és també la joia. Això té els seus perills, el perill de creure que McCartney és bàsicament aquest antagonisme i prou: etiqueta posada per sempre més. És el que li ha passat a un servidor que us escriu, fins fa poc. M’havia fet jo solet una caricatura tan closa i contundent que havia perdut l’interès de voler aprofundir en la seva obra. Mai no és tard. Afortunadament pel camí trobes, tard o d’hora amb una mica de sort, gent que et ve a rescatar de tantes ximpleries. I és llavors quan comences a navegar per la seva trajectòria de més de 50 anys de carrera musical. Veus aleshores que el més guapo necessitava reafirmar-se un cop fora del grup més important de la història. Un autèntic repte de funambulista, amb gran risc de caure al buit i tornar-se més boig encara. A vegades he sentit dir que en Paul, o en John, eren excèntrics. És que ho havien de ser per força. Si ets capaç d’escriure Yesterday o Strawberry Fields Forever com ells és per excentritzar-se, centrifugar-se, assecar-se solets i no arribar a trobar tots sols el camí de casa ni el forat del pany de la porta mai més. Només essent excèntric es pot entendre aquest llegat que ens ha estat lliurat. Paul McCartney, un músic que després de partir peres amb els altres quatre el 1970 es podria haver bloquejat. Sort per a nosaltres que de cap de les maneres va ser el cas. És fascinant, primer de tot, comprendre com ell, obrer baixista, estima les guitarres, és que les adora. És un guitarrer de primera i això a The Beatles era molt complicat de destriar. De fet, jo penso que hi va haver un moment important a la seva vida en aquest sentit, que és quan va anar a veure en directe Jimi Hendrix –un altre esquerrà il·lustre com ell- perquè els de la seva colla li van dir: hi has d’anar, hi has d’anar, no et pots perdre aquest animal! Me l’imagino, doncs, allà fumant-se un peta amb la Linda entre el públic, i de sobte vet aquí que sona un patac horrorós de Jimi connectant el jack de la guitarra, a un volum ensordidor, tot seguit ficant el pedal de distorsió, i arrencant la locomotora de: un, dos, un, dos, de Purple Haze. A Paul se li obren la boca i els ulls de bat a bat, el peta li cau al terra i, des d’aquell precís moment, ell ja sap dins seu que ja no haurà de portar a sobre molt més temps la càrrega dels Fab Four, després de la mort sobtada del seu mànager. Ell voldrà provar altres coses. Ja en solitari, el veureu triar bons guitarristes, assegurar-se que la sonoritat de cadascuna de les guitarres dels seus discos, l’estètica en directe, tots els paràmetres relacionats amb l’instrument en qüestió siguin ben cuidats. Aquesta cura per les sis cordes ha estat sempre present i ho tornem a constatar, per exemple, a l’àlbum ja tardà Flowers in the Dirt, on trobem un tema “We got married” que compta amb la col·laboració de David Gilmour. La manera de produir el so ja característic del guitarrista de Pink Floyd -a 1989, moment on la guitarra ja està en certa manera démodée per al mainstream, grunge i guitar heros a banda-, és realment extreure encara més suc de la taronja, un autèntic reconeixement entre músics amics, quelcom espatarrant, no us ho perdeu. De fet, el McCartney guitarrer ha estat fa poc reivindicat pel músic català Mazoni, amb una piulada en què suggeria una llista de cançons que tenien com a missió superar l’etiqueta d’ensucrat que se li ha penjat sempre amb molta enveja i mala baba. D’altra banda, s’ha de dir que en Macca és un dels compositors de melodies més afinat i prodigiós dels nostres dies. Ja ho va dir un dels seus productors d’anomenada, George Martin, al documentari que es va realitzar en raó del vint-i-cinquè jubileu de l’àlbum “La banda del club dels cors solitaris del Sargent Pebrot”. Martin va dir quelcom com que el motiu musical del principi de Lucy in the Sky with Diamonds l’havia escrit potser Mozart des del Cel i que en Paul, simplement, l’havia hagut de transcriure. Aquesta cançó la va signar John Lennon i ens fiquem en un fangar, però Martin diu que l’intèrpret de les notes del teclat era McCartney i, a més, ens afegeix -present a la gravació com a productor- que el motiu inicial i riff de tretze notes se’l va inventar en Paul. I en tot cas, se non è vero, è ben trovato car, tot seguit, si escoltes melodies d’altres cançons seves amb el quartet de Liverpool com la ja esmentada Yesterday, Venus and Mars ja en solitari, o hits dels 80 com No more lonely nights o This One, i t’has de treure el barret. Una persona que és capaç d’enllaçar notes d’aquesta manera –melodies heràldiques, en dic jo-, demostrar aquestes ganes de treballar i fer-ho tan i tan bé malgrat ser multimilionari, no és d’aquest món. Paul McCartney és una suma i sinergia de qualificatius que no acabaríem, com per exemple determinat i intel·ligent. Un paio capaç d’erigir-se en manager diletant improvisat del seu grup -The Beatles!- alhora que no en saps un borrall de l’ofici en qüestió demostra varies coses. Demostra que tens tan clar on vols anar, que faràs el que calgui per defensar el teu projecte. El que calgui. Demostra simplement que ets algú CAPAÇ, amb majúscules. La intel·ligència, la demostrà en anar més enllà de tot allò estrictament musical i reconèixer el paper i la importància dels orígens, la terra i la família, quan era relativament fàcil perdre el nord –en el món del rock a principis dels 70-. No tenir vergonya de dir d’on vens quan ets al cim de la teva carrera i fer palès que ho necessites com l’aigua que beus, per tal de reconèixer-te. El seu àlbum RAM és una bona mostra de tot aquest sentiment de presa d’una certa distància del caos i el frenesí i marcar accent propi. Estem parlant d’un moment de l’escena en què ningú no coneixia les conseqüències de certs excessos car encara no s’havia furgat prou, sobretot en allò que respecta l'heroïna. Aleshores gairebé tothom es perverteix i trenca guitarres i bateries, tothom es mata a beure, cardant els uns als altres com si no hi hagués demà, provant tot tipus de substàncies. Ell, tot i aquest panorama, trepitja tranquil i integra la seva dona fotògrafa -que no en sabia aleshores un borrall de música- dins del seu grup, convidant-la a tocar la pandereta, algunes notes al teclat i un parell de cors si s’escau- tot per tal de no perdre-la i conviure plegats amb aquest bestiar. I tot per amor a la seva dona i amor a la música. No són carrincloneries, has de ser especial per actuar d’aquesta manera i en aquell precís moment, i més essent les estrelles de rock més importants al món. John Lennon va veure venir també aquest huracà enverinat i va voler tenir la Yoko Ono al seu costat com una paparra. I és que quan, a més de ser un geni, et saps gestionar personalment, ja és el súmmum. La intel·ligència i la finesa d’esperit, la podem copsar quan Paul també es burla de si mateix, tallant-se i escapçant-se a voltes algunes cançons per més bones que siguin, fent-se medleys de motius musicals que podria estendre en el temps fàcilment, tirar de veta i fer-ne cançons úniques per separat. A vegades, agafa també enmig de bones cançons una pinta amb paper d’alumini i es posa a fer sorolls de mofa i pam-i-pipa a l’audiència, o es posa a parodiar de vegades l’accent anglès britànic aristocràtic –el de l’hora del te- com hem vist explotar després a Peter Gabriel o  Freddie Mercury. Has d’anar molt sobrat per arribar a aquest estadi d’aparent semenfotisme respecte a les teves creacions i concloure que això és el millor com a resultat final. Altra condició sobrenatural és la seva diversitat estilística. Quan ets capaç de provar estils que no són pròpiament teus en un inici, i no en saps com els acabes fent teus, tens dret que et diguin Sir, Cavaller de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i Personalitat del Planeta Terra quan t’enviïn dins d’una capsa amb els nostres sons humans més enllà del Sistema Solar. Així doncs un ukulele, un blues de Mississipí, un rock, un pop, un unplugged, tot pot arribar a sonar a Paul McCartney. La seva influència és enorme quan comprens que un èxit seu ens sona tan familiar a qualsevol dels més de set mil milions de ciutadans del món com el flamenc per un gitano o la kora per un mandinga. Que molts dels nostres amics, familiars o fills es diguin Pol en comptes de Pau o Pablo li devem a ell, no a Sant Paul. Gràcies per fer-nos feliços, Paul. Us estimo, Sir.