John Lennon

Aquest bloc quedaria asimètric si ja hem parlat de Paul McCartney i no ho fem ara de John Lennon. John, etiquetat com l’intel·lectual, polititzat i miop de The Beatles. Així us podeu passar tota la vida sense gaires maldecaps. Amb aquests estereotips i també, per què no, cantant Imagine de tant en tant a les manifestacions aquestes nostrades de flors i lliris grocs, violats o d’altres colors segons el cas i ja, a tot estirar, afegir com a cirereta de la vostra caricatura les imatges de la seva lluna de mel per la pau amb Yoko Ono a l’hotel aquell d’Amsterdam. Jo he acabat necessitant -curiosament i no per casualitat, un cop atesa l’edat de la seva mort- anar més enllà en la figura de John Lennon per tal de comprendre coses de mi mateix. I ho he pogut fer, com si no, amb una mica d’ajuda dels meus amics. Sens dubte, parlem d'una personalitat que transcendeix el seu món i que esdevindrà per sempre icona del seu segle, que és també el meu i que va acabar fa estona, vet aquí potser el drama. En John. Perdoneu que el tracti així amb familiaritat però és que, com quan parlàvem de Paul McCartney, a qui no li resulta familiar John Lennon? Quan anava a l'escola primària –EGB al s. XX- vaig fer un treball de manualitats. Consistia en el clàssic mirall en què ratlles pel seu darrere les línies i contorns d’una plantilla prèviament dibuixada, seguidament buides la pel·lícula aquesta fina platejada i el resultat que et queda transparent l’acabes pintant de negre. Seguidament, girant-lo del revés es veu el mirall amb el dibuix que volies que aparegués en primer pla. El meu model a copiar aleshores era un mirall de Jesucrist, fet amb molta traça per un dels meus germans. Jo simplement em vaig limitar amb molta mandra a repetir l’exercici -per poder aprovar- amb una plantilla d’un altre Jesucrist, John Winston Ono Lennon MBE, caracteritzat amb la cabellera i barba clàssica de finals dels 60. Darrere les seves ulleres rodones et mirava fixament i seriosa. Una mirada poderosa, segura, de les que, francament, no veus ja avui en dia a gairebé ningú. Una expressió de fortalesa que em feia recordar la celebèrrima fotografia del Che presa per Korda, tot i que el Che Guevara en aquell cas no mirava directament a la càmera. Aleshores un servidor no tenia l’edat per comprendre i copsar la influència de la persona que estava emmirallant i que centrava el seu treball de manualitats, però sens dubte ara em fa sentir orgullós d’haver triat aquella imatge en particular que, per cert, es va acabar trencant. Lennon -igual que vàrem esmentar sobre McCartney- defuig els excessos de la fama i la fortuna, no per por ni per una simple qüestió de refús esnob sinó per la senzilla raó que tenia coses importants a dir, les volia dir i no ho volia ni podia fer de qualsevol manera. Calia concentració i aplicació en tot moment, el seu cap essent una olla de grills que desbordava tota acció; l’acció quedava obsoleta només ja en prendre forma. El seu cap realment estintolava l’espai-temps a la manera einsteiniana.  Ell volia tenir cura del pack sencer a l’hora de vendre el seu producte, tot això molt abans dels embolcalls blancs d’Apple i de l’era audiovisual. Un visionari en aquest concepte de producte global que bé podria entendre’s com la connexió ideològica mai establerta entre Apple Corps (Records) i Apple Computers (Steve Jobs). De la mateixa manera que els seus companys, Paul i George, John no va esperar gaire a dir la seva i és que no hem d’oblidar que aquest període de 1969-72, -just abans de la crisi del petroli- és el més fèrtil de la història del rock. Moment en què les companyies discogràfiques comencen a explotar la gallina dels ous d’or i entenen el valor d’un àlbum, artística i comercialment parlant i, per tant, consideren interessant fer discos més curts, d’un quartet d’hora de durada per cada cara. D’aquesta manera, escurçant els treballs, es té més facilitat per treure material nou cada sis mesos. Quelcom inconcebible en els nostres dies, allò però va ser exclusiu i paradigmàtic d’aquella època. És en aquell període quan neixen grups d’una manera exponencial, el rock esdevé multitudinari i tothom aprofita l’embranzida certificada pels mateixos Beatles, Rolling Stones, Dylan i companyia. La locomotora entra a velocitat de creuer i la producció és literalment increïble. Tot això per dir que la càrrega de treball per als músics amb contracte discogràfic era infernal i ells no se n’adonaven exactament car -immersos en l’època i context- els hi venia donat. El fet és que no hi havia temps per plorar, ja fos el trencament de The Beatles o que la xicota et deixés. S’havia de pencar i anar per feina. Lennon marca paquet ja amb Plastic Ono Band però més fermament amb Imagine, àlbum on es troba l’himne del mateix nom, musicalment un esquelet tipus Let it be II, si voleu, aquest cop evidentment compost per ell i no per McCartney. L’impacte de la lletra i la música suposa un abans i un després en la consciència crítica del primer món envers la pau i de retruc, referma la presa de posició i conviccions de l’artista par la suite. Dissortadament Imagine s’ha pervertit tant que s’ha de fer un exercici important actualment per intentar imaginar-la –valgui la redundància- sentida i escoltada per primer cop sense prejudicis de cap mena. En un altre ordre de coses -igualment al cas d’en Macca- comprovem la seva intel·ligència en coses com reconèixer l’evidència de millor treballar en aquest període d’impàs amb un grup de gent, i juntament amb la parella, que no campar-hi tot sol i doncs, si el seu company crea els Wings, Lennon obra de la mateixa manera amb la Plastic Ono Band, fent i desfent al respecte segons el seu estat d’ànim i conveniència artística. No cal haver aprofundit en la seva trajectòria per copsar la potència i contundència de la seva personalitat i carisma, doncs de fet totes dues qualitats eren aclaparadores. Coneixedor de les seves limitacions físiques tot i no ser gens lleig, al meu entendre -el seu particular nas com a element més característic a controlar estèticament-  no es va voler enganyar com encara fa avui molta gent, i va concedir a la imatge i la projecció la seva justa importància, o sigui, una importància cabdal. Va ser tot un referent dels canvis radicals de look –no en mode disfressa o teatral com David Bowie o els progressius- i va fer totes les provatures per intentar que la seva imatge intentés reflectir el que tenia al cap a cada moment, que sempre era quelcom nou de trinca. Després dels looks mítics amb The Beatles i la seva pinta de savi estrafolari o beggar a la lluna de mel, es talla el cabell i apareix amb les ulleres grogues i la barbeta de set dies que llueix per exemple al vídeo de Instant Karma! (We All Shine On). I tot i així continua fent provatures, allisant-se els cabells, traient-se les ulleres i la barba. No vull pensar que tot allò fos espontani, vull pensar més aviat que en acord a la seva intel·ligència i a la de la seva dona varen saber per quin cantó plorava el món en aquell moment i cercar i donar resposta a les inquietuds de la seva època. Aquest impuls segurament els va fer mudar-se a Nova York, la indiscutible capital del món sencer aleshores. John i Yoko –quin tros de dona- són l’exemple de parella sinèrgica que fa tremolar el món i se l’arriba a cruspir. Un altre exemple de bona lectura de situació és el seu compromís polític, la manera que té John per abanderar un pacifisme ja existent i latent a la societat sense avergonyir-se’n i mesclar i agitar tot aquest brou amb les seves armes, que eren la música i el seu carisma. No direm pioner en aquest cas, però si exemple far de personatge interdisciplinar, perfil que es troba actualment en perill d’extinció i aviat passarà a la història, perquè ja no interessa als Bilderbergs o als Davos. Les persones amb múltiples inquietuds, interessos, i per tant ben formades, informades i sensibles, no interessen. Homes del Renaixement, polímats, dones i homes que en saben massa per ser domesticats. Lennon no interessava als qui manen des que es va posar saberut, i tard o d’hora el destí va venir a passar-li comptes de la manera més absurda i cruenta. Ell i el president nord-americà Nixon feia temps que es feien una mena de vodú mental mutu. Aquest tipus de sentiments energètics no són debades -sobretot entre persones d’aquesta importància i influència- i el temps va acabar passant la factura corresponent a tots dos, cadascun al seu moment i amb la seva dosi de justícia-injustícia divina, car la lluita era clarament asimètrica. El que estava clar és que John Lennon era més que una persona i va acabar explotant com una supernova, fent-se encara més gran amb el pas del temps. La seva radiació encara s’està estenent, un exemple és que jo estigui aquí escrivint sobre ell en 2019, quasi 40 anys després del seu assassinat. Aquest paràgraf m’ha sortit una mica epíleg i nogensmenys voldria continuar parlant-vos-en. John i Yoko, Yoko i John, que van arribar a influenciar de tal manera l’opinió pública en aquells temps, concretament fomentant l’esperit crític –no us sona actual aquesta formulació?- sense mòbils ni internet ni Twitter ni merdes, que els departaments d’intel·ligència americans van gosar obrir-los un gentil dossier de seguiment personalitzat. Intento entendre el neguit, desencís i disgust profund de Lennon de resultes de la guerra del Vietnam i només puc veure paral·lelismes amb la nostra generació i, per tant, una connexió sentimental i compatibilitat brutal, malgrat les diferents èpoques. Em fa l’efecte que John creix en un context de postguerra i principi de guerra freda on, d’igual manera que aquí nosaltres amb la fi de la dictadura i la transició, tot ha estat abillat i disfressat de manera impecable. De manera general, durant bona part de la nostra vida -i ell durant la seva- no hem viscut conflictes bèl·lics de rellevància -diguem-ne i amb perdó- mundial. Tot va bé i tots vivim en un món perfecte. De sobte, per la seva banda li arriba el Vietnam i en el nostre cas les guerres a tercers països per voler imposar arreu les nostres regles del joc i per tant les conseqüències –Torres Bessones, etc.-, o com a exemple encara més proper per nosaltres, el rebrot dels anhels independentistes a Catalunya, que per a massa gent semblen sortits del no res, vaja, un invent. I és llavors quan pots entendre com la indignació i la consciència que se li desperta en un moment donat al bo d'en John Lennon ja no l’abandonarà mai i per mai més tornarà a ser el simple músic que era abans. Això és una raó prou de pes per reflexionar cadascun de nosaltres i no ser tampoc al nostre nivell el tipus de persones que molts de nosaltres érem abans; mirar de fer, si més no, alguna cosa. Com diu el filòsof barceloní Joan-Carles Mèlich, és perillós tenir la consciència tranquil·la. Espero que escriure sigui per a un servidor una de les maneres de fer palesa aquesta intranquil·litat permanent de consciència i contribuir a un món millor i doncs, sapigueu que si algú té la culpa d’aquest  bloc MEUES DÈRIES és també en John. Els influencers condicionen els altres i ell va ser un dels primers a fer-ho i sense xarxes. Simplement es creia fermament tot allò que deia, de tal manera que li va acabar costant la vida terrenal. Llarga vida, John ! Whatever gets you thru the night - It's all right, it's all right! T’estimo.