El timbre musical

Recordo el meu professor de música, exultant, car acabava de concloure que el timbre musical i cap altra cosa era el factor essencial per comprendre el pop/rock. Era l’any 1992 i em va posar com a exemple el so de la guitarra Rickenbacker dels REM a Out of time, tan neta i polida. Si voleu, a aquest argument hi podríem afegir la veu de Michael Stipe. S’ha de dir, en tot cas, que va tocar-hi de mig a mig perquè el timbre és allò que atorga un segell inconfusible a les cançons, el que fa que qualsevol versió que es faci d’un tema en qüestió sigui fàcilment recognoscible i doncs, una assegurança de vida d'originalitat. Ja pot ser que el timbre sigui la diferència clau entre la música culta o seriosa -quant de mal, li’n fan aquests adjectius, per cert!- i la música pop/rock. És molt difícil, per no dir impossible -deixem, però, un divertit marge de confiança als aficionats més pedants i patètics d’aquest submón- de distingir qui ha interpretat una peça de música clàssica, si tal o tal orquestra. Hom pot arribar a concloure que una obra ha estat tocada per agrupacions diferents però no pas saber quina és a cada moment, tot i que vaig sentir un cop un programa de ràdio on proposaven pentinar el gat i convidar els oients a endevinar quina orquestra i director havien sonat interpretant una mateixa composició, si la de Cleveland o la de Castella i Lleó. En canvi, amb la música apareguda des dels anys 50 del segle passat englobada en la categoria pop/rock, o simplement ‘rock’, ens trobem que és un factor necessari que la peça sigui interpretada pel seu primer intèrpret i prou. És clar que hi poden haver després totes les versions del tema que vulgueu, les quals poden tenir fins i tot més èxit i transcendència que l’original, però no es podrà dir mai de la vida que el que heu escoltat és el tema original tal com volia ser difós per l’autor. És una versió i ho sap tothom. I per aquest motiu el jazz més clàssic no és ni rock ni tampoc música culta, perquè el timbre hi juga un paper també essencial i alhora s’hi poden fer versions amb igual valor d’originalitat; quant als estàndards es refereix, compositor i intèrprets no cal que siguin el mateix.

Per timbre entenem tots els factors que ajuden a particularitzar la interpretació, el so propi extret a l’instrument, la veu humana com també la producció artística, que cada cop ha anat prenent més rellevància a mesura que la tecnologia ha millorat la qualitat dels enregistraments. Penseu ara en la veu de Céline Dion o en la de Whitney Houston. També en la de Leonard Cohen o Bryan Adams, per exemple. En el so de guitarra de Carlos Santana o Mike Oldfield, en els ecos de la guitarra d’Andy Summers i així podríem estar hores i hores. Pots tenir un gran tema entre mans però si no tens un element sonor distintiu, una veu -ja hi som-, no cal ni obrir la paradeta. Millor que el toqui un altre. És el que fa que alguns músics contemporanis populars hagin esdevingut únicament compositors. Jo particularment els adoro. Un exercici autèntic d’humilitat i demostració d’amor a la música. El timbre en música és doncs allò que et fa únic, especial, irreproduïble i, per tant, el timbre està íntimament lligat a l’amor. S’entén perfectament quan, si tens la sort de tenir oïda musical, et sents irracionalment atret per una veu, una guitarra o un matís sonor concret. Exactament igual que quan t’enamores, ho fas d’una persona i cap altra. I es dóna que a aquesta persona li veus elements propis d’ella i de cap altra, elements singulars, elements pels quals perds el nord, el cap i series capaç d’arrossegar-te com un cuc i, de fet, ho acabes fent. Per tant, no cal dir que els veritables amants de la música, melòmans, músicaferits, com la resta d’artferits, són la gent més enamoradissa del món perquè saben com funciona, jo no gosaria dir l’amor, però sí aquella atracció o el desig que és el primer esglaó necessari de tot sentiment amorós. Aquest do per a detectar ràpidament en les seves interaccions rampells d’alta tensió emocionals, que deixen empremta i assumir-ho naturalment, els farà viure en tot moment amb més curiositat i obertura de mires. Han trobat un potent motor per tirar endavant.

Així doncs, tot aquell a qui no se li posa la pell de gallina amb algú o quelcom en particular no val absolutament la pena, són gent que acaben perdent l’interès en gairebé tot. Em plau encara més arribar a aquesta conclusió si pensem que és una manera de fer una tria d’ésser humà sobre un element que no tindria res a veure amb la classe social, els diners, procedència, raça o tarannà. Perquè això que tots som iguals, deixem-ho estar. En tot cas, a mi aquest raonament em serveix per poder malparlar de molta gent sense sentir recança. La gent a qui només agraden els diners, o agraden com a nosaltres ens poden agradar les arts, fot fàstic. I de la mateixa manera, aquells qui es vanten de no commoure’s amb cap obra d’art em fan sospitar tant o més que tots els que no tasten begudes alcohòliques ni per brindar.