La repetició

Aquest febrer fa trenta anys que vaig escoltar per primer cop l’Ommadawn de Mike Oldfield, segurament el seu millor treball discogràfic. El vaig rebre en format elapé a través del meu primer monitor d’esplai, l’Anselm, que fou a més el primer contacte seriós d’un servidor amb el català, idioma que malgrat haver-lo sentit a estones a TV3, a TVE a Sant Cugat i al sol professor d’EGB que venia fitxat de corresponsal, se’m feia aleshores, la veritat, prou estrany. Sensació confirmada amb l’accent de l’Anselm, d’un altre planeta. A mi allò em semblava en aquell moment, ho juro, quasi alemany. Jo, llavors amb deu anys, no em feia cap pregunta impura però sí que sabia, almenys, que aquest senyor, del meu barri no era. Aquell soldat ras creuava tres dies per setmana tota la línia blava del metro de Barcelona, suposo que per quatre duros, o tres, per anar a petar a un lloc que no parlava la seva llengua.

En fi, revenons à nous moutons i reprenguem el fil de l’àlbum, el qual venia imprès curosament. Es tractava de l’edició original. A la coberta interior hi apareixia en Mike, un hippy envoltat de hippies i a mi, que no he viscut tot això, encara em sobta que pels volts de 1975 es poguessin fer una foto així a Anglaterra. És veure la foto i pensar que només dos anys després els Sex Pistols envien tota aquesta estètica a fer punyetes. Valgui aquesta segona digressió per la temptació que a voltes tenim de dir que el món actual va massa ràpid i que mai no havia estat així. No faré ara la ressenya de l’àlbum, el que vull explicar en aquest post és un dels elements que magnetitzen quan hom escolta aquesta meravella. Es tracta dels fragments de repetició de bones idees, element paradoxalment més conreat en els àlbums consecutivament anteriors i posteriors a aquest. Ommadawn és una compilació de motius melòdics, sàviament lligats, després d’haver estat convenientment nodrits i adobats harmònicament i tímbrica. Quan el compositor considera el recurs prou explotat i exposat a l’oient, passa al següent, directe o bé mitjançant uns bridges d’un o dos minuts, cadascun banyats en or i platí, veritables joies d’orfebreria. Per als finals de cada cara s’encarrega de trobar les conclusions adients amb uns crescendos i clímax apoteòsics, excepció feta de la cançó epíleg que parla de com de bé que s’està muntant a cavall i prenent cervesa, que seria al seu temps el lligam amb l’estètica que envolta la composició.

El recurs de repetició li funciona perquè podem afirmar que la repetició està íntimament lligada a la nostra essència o, si voleu, a la nostra configuració. Segur que és un codi de funcionament, potser fins i tot més animal que intel·lectual, pur, propi, intuïtiu i inherent a nosaltres. Com, si no, podem quedar bocabadats escoltant repeticions, que gairebé no aporten res de nou, i acabar extasiats de plaer? Sant Tornem-hi però amb un matís sobre el qual ja he parlat en algun altre post. De la mateixa manera que no tothom estima la música, no tothom es delecta amb la repetició. Fins i tot arriba a estar mal vist, et poden arribar a titllar de trastornat. A més, n’Oldfield pot ser perdonat perquè ha esdevingut famós i d’això s’ha guanyat la vida però que tu, oient, arribis a connectar al seu nivell i que la resta del dia per a tu no sigui el mateix després que l’agulla hagi arribat al cercle central i es quedi fent el RoboCop allà tota sola sense aixecar-se i tu sense immutar-te, és que no tens perdó! No em sembla, però, que la repetició, pel sol fet de ser tècnicament més simple, car “tan sols” demana la inspiració del motiu i no la feinada d’elaboració de la variació, hagi de ser menyspreada o considerada avorrida. Si fem això estarem donant-nos l’esquena a nosaltres mateixos i renunciar a comprendre profundament qui som, vaja, el que voldrien els Bilderbergs aquests. Si observem a grans trets la història de la música, veurem que passem de tocar el tambor repetidament al voltant el foc a manifestacions cada cop més sofisticades fins arribar als nostres dies. Els compositors han anat desenvolupat la variació d’un tema principal i fan de l’estudi d’aquesta el seu objectiu d’evolució, mirant com tirar endavant una idea d’una manera orgànica però acadèmica, que pugui ser entesa, apresa i definida en una forma musical que es pugui elevar a la categoria de paradigma de cada època. No és fins les darreries del segle XX que tot aquest edifici es qüestionarà. L’impressionisme, per exemple, ja mostrava la necessitat de provar de fer altres coses. Ara em ve al cap Maurice Ravel i el seu Bolero. El que fa el compositor de Ziburu amb la seva obra més cèlebre i símbol de la repetició és ensenyar-nos de què estem fets, i això en el moment de la seva estrena va provocar un terrabastall mediàtic important. Els tenia molt ben posats, en Ravel. -Està boig, està boig!- que va cridar una dona al final del quart d’hora llarg de la primera representació el 1928 a París i on el compositor sembla que va respondre: -almenys aquesta ho ha entès! 

En un moment donat hi ha una certa presa de consciència en el món musical que potser la intel·ligència no està renyida amb l’emoció ni les entranyes i que podem ser també feliços desenvolupant, analitzant i nodrint la repetició, de la mateixa manera que hem fet fins ara amb les variacions de tota mena, les quals varen acabar desembocant en el paroxisme del serialisme i les seves progressions, transposicions, retrogradacions, inversions i inversions de la retrogradació i la mare que ens va parir. Si més no, potser, el fet de centrar-se en la repetició, més que un moviment simplista a la contra, per a alguns era l´única sortida, car havíem arribat massa lluny amb tanta teoria. I és que la repetició d’una cosa maca, ens permet assaborir-la un cop i un altre, perllongant l’instant de plaer i generant un benestar durable. El fet que no hi hagi gaire més nova informació a processar fa que de seguida concentrem tota l’energia atencional en l’atmosfera. Et calmes, trobant a mesura que entres en aquest estat de relaxació que esdevé hipnòtic la comprensió última del motiu musical, que a corre-cuita o envoltat d’altres motius adjacents no arribaries a copsar.

Fora del domini musical ho veiem a tot arreu, la repetició, la rutina, allò conegut ens genera un benestar primari; ens passa a tots cada dia, i a mesura que envellim i tenim dificultat a respondre a nous estímuls, més encara. Per què la música no hauria d’atendre aquests mateixos paràmetres? No hi ha art que demani ésser reprès d’aquesta manera tan intensa i obsessiva. Quantes vegades us cal tornar a interaccionar amb una obra mestra, en el cas d’un llibre, una pel·lícula, un quadre, una escultura, un espectacle de dansa o un edifici? I per què la música, ni que no sigui repetitiva, demana tornar a ser atesa i represa com un nadó? A més, mai es pot dir que una obra mestra de la música ens hagi agradat més el primer cop que el segon o el vintè. No m’imagino dient una cosa així de la Cinquena de Beethoven, per exemple. És a còpia d’escoltes que la fem nostra i fruïm la composició. 

Tornant a n’Oldfield, a Ommadawn ens estava mostrant en prop de quaranta minuts tota la seva intimitat, nua, com va fer a Tubular Bells i Hergest Ridge i com farà sempre en major o menor mesura. Poseu-vos la segona part d’Incantations, quan comencen a sonar els tambors de Jabula fins al final i no em direu si aquest home no és un geni d’haver gosat voler comercialitzar una cosa com aquesta. Moment també d’un reconeixement a Richard Branson, el cap de la seva discogràfica, per haver-li permès aquests experiments, ni que sigui fent una ganyota al seu advocat. I és per aquesta simplicitat, aquesta puresa, aquesta veritat que trobem en la repetició, que m’agraden els minimalistes com Riley, el de la gorra de beisbol, en Reich, i gent com en Feldman. Fora de la música, m'ha apassionat el ciclisme en ruta, on no fas res més que donar voltes als pedals. En literatura m'encanta el recurs de repetició perquè és un fet que és així com funcionem, que no cal donar-hi més voltes i que no hi ha millor manera de transmetre un sentiment profund, pur i sincer que repetint-lo i és per això que quan cardem repetim el ball endarrere i endavant, som-hi bestioles, que s’acaba el món! Perquè la repetició és, com també hem dit fa poc per aquí sobre el timbre musical, una manifestació d’amor. És per aquest motiu així mateix que les relacions de llarga durada en què no té perquè passar gran cosa són amor pur també. Ens fem els interessants intentant sortint de la zona de confort i, en comptes de fer-ho l’estrictament necessari perquè va contra natura, ho hem folkloritzat tant i és tan cool que volem fer-ho sense parar, peti qui peti, encara que això ens porti a jugar amb foc i perdre el nord. Així doncs, als vermuts convidem els altres a sortir de la zona de confort i tanmateix, alhora que els hi aconsellem, tremolem imaginant si ens toqués fer-ho a nosaltres perquè, ai mare, som éssers de repetició i ens fa por canviar, i vet aquí Nadal, vet aquí Sant Joan i d’altres tradicions i vinga aquest tourner à rond.

La culpa de la repetició als nostres cervells és simple conseqüència que la Terra també es repeteix i dóna voltes, dos tipus de voltes de fet, rotació i translació. El matís que la Terra, en el seu moviment perpetu, no estigui mai com a conseqüència dels dos moviments al mateix lloc fa que també entenguem, com així han integrat tots els mestres en totes les arts, que per repetició no es pot parlar mai de còpia matemàtica de l’anterior. Aquest cas no existeix en la natura, per tant, si és això el que sentiu en algun moment a les vostres vides, un Dia de la Marmota exactament igual a l’anterior, és que esteu morts abans d’hora. Cal reaccionar. Des d’aquí el meu suport i mercès per haver arribat fins al final.