Exposicions

Avui m'he decidit a començar a fer quelcom útil i necessari. He decidit contribuir d’una manera directa al desenvolupament cultural de la meva ciutat i deixar així de plànyer-me des del sofà. Començaré a anar a exposicions de pintura, escultura, etc. Normalment el que m’agafa en aquests casos és un rampell d’atracció per l'esdeveniment seguit automàticament d'una mandra i, finalment, una excusa justificativa per passar pàgina. Que si està molt lluny, que si per anar sol, que quina llàstima no poder compartir aquest plaer amb ningú i així, poc a poc, aconseguir com sigui que l’espurna d’interès que havia aparegut en un principi s’esvaeixi tota sola o, si més no, la consciència deixi d’amargar-nos la resta del dia.

Doncs bé, ha arribat el moment d’enfrontar-nos a aquest sentiment i provar de fer el contrari ja que, a força de no voler amargar-nos els dies, hem esdevingut uns amargats. Així doncs, tot just ara acabo de veure una exposició d’un pintor d’anomenada que té lloc a un barri cèntric de París, a quatre estacions de tren i tres de metro d'aquí. No tindria perdó deixar escapar una oportunitat com aquesta així que el que he fet és comprar l’entrada per internet i assegurar el tir. Feia tant de temps que no assistia a un acte qualsevol en societat, que la compra de l’entrada ha suposat un desllorigador d’endorfines, joventut, alegria i bon rotllo indescriptible. Diners criden diners i suposo que cultura crida cultura o bé -perquè no es tracta de ser pedants amb el primer lector que gosa sobrevolar aquestes línies- direm més aviat que sortir de casa crida sortir de casa, encara que moltes vegades ho desitgem sense saber per què. Com a mínim, per fer alguna cosa diferent a la que fem habitualment, que és gairebé res.

Els prop de cinc dies que restaven per a l’exposició han estat d’una eufòria íntima sostinguda, una flama de vida que m’ha trasbalsat realment i que feia molt de temps que no experimentava. No havia imaginat que una petita decisió com la compra d’una entrada em pogués despertar de la meva letargia però així ha estat. Ara es tractava, doncs, d’imaginar-nos com ens aniria l’exposició, com la gaudiríem, allò que ens aportaria al nostre esperit, potser fins i tot conèixer algú, que aquest algú fos interessant i ens endugués per un camí diferent, desconegut...una mica de marxa, vaja. 

Fent volar coloms de tots colors hem arribat al dia de l’exposició i ja ens hem despertat realment malament. Tinc mal de cap però sobretot el que més m’ha sobtat és que no podia moure el coll. Una mena de contractura de mala mort se m’ha desenvolupat en qüestió d’hores, una postura dolenta o un mal gest fet no sé quan i ara em trobo que si goso moure el cap rebo una punxada elèctrica a l’escàpula que m’enrampa durant uns segons i em deixa clar que, si ho torno a intentar, llàgrimes cauran sense parar. Com que tinc el telèfon mòbil a mà truco a un amic per compartir aquest meravellós moment i li explico que tenia moltes ganes d’anar a l’exposició aquesta però ves que m’ha passat, que no puc ser més desgraciat. El meu amic es posa a riure i em deixa anar que ja li estranyava que el truqués per una bona notícia i jo dintre meu penso que què fill de puta. Tot seguit m’etziba que quina mala sort que aquesta entrada es perdi, que desconeixia totalment que aquest tros d'exposició tingués lloc a la ciutat i que és una autèntica llàstima que només se m’hagués acudit comprar una sola entrada perquè en cas d’haver pensat en una altra persona ell hagués pogut anar avui, per exemple, amb la dona. Toca’t els collons! Vaig sentir bixumets i era una qüestió de dignitat acabar aquesta conversa i penjar gairebé sense dir ni adéu i a fe de Déu que ho he fet. No cal dir que això no m’ha fet sentir especialment millor i aquesta estona de tensió sobrevinguda m’ha empitjorat el mal que sento aquí darrere. Feia anys ja experimentava episodis d’aquesta mena perquè la musculatura dorsal meva no és cap meravella i acostumava a tenir una capseta d’antiinflamatoris guardada que acabava tanmateix caducant-se i llençada a la paperera. Tot plegat, em feia tant de mal i a més en diumenge, que ni tan sols em veia amb esma de sortir de casa i anar pel carrer com un esguerrat, tothom dient-se ‘mira com va aquest’ per gosar arribar a la farmàcia de guàrdia més propera, tornar, esperar que la píndola fes efecte, dutxar-me i anar a l’exposició de merda aquesta. Aquest raonament em va fer comprendre que ja havia triat el meu destí per a la resta de la jornada. L’exposició ja era història.