Coda

 Alguna cosa havia de dir per acabar i ja puc xerrar pels descosits que, quan es tracta de reblar quelcom definitiu, no sóc gaire original. Intitulo aquest escrit d’igual manera que l’àlbum aquell dels Led Zeppelin amb material sobrant. Bé, podia haver-lo anomenat The final cut, com van fer els Pink Floyd o Famous Last Words, com els Supertramp, però ja sabem que tant els roses com els súper pidolaires, en acabat, no van tenir aleshores pebrots d’escanyar la gallina d’ous d’or. Per la seva banda, els Zeppelin van trobar-se la mort del bateria en un moment en què feia temps que havien anat massa enllà. Així doncs, coda, acceptat pel DIEC em sembla, dels tres, el títol més adient per acomiadar-me per aquí de tots vosaltres i que això no sigui un mer intent sinó un fet. 

 

Han passat i m’han passat prou coses durant els gairebé quatre anys que aquest bloc ha rutllat. He conegut l’escriure, radicalment de zero. M’he conegut més, he dit adéu al meu jo quotidià mesell, esperem que per sempre. Ei, si pot ser, que sembla que fins hem de demanar perdó per trencar esquemes i sacsejar el propi taulell. He conegut el llegir, a d’altres autors, potser companys? Un nou gremi, furtivament, per la porta del darrere, com ha de ser. Un nou món, ple de quisca com els altres malgrat aquesta cosa tronada de la bondat inherent als lletrats o les humanitats. En tot cas, nova vida, passada de potència a acte per la meva pròpia gràcia i la del d’allà Dalt. Tot plegat una dedicació que s’adiu com res a les meves fretures i capacitats, que se m’acobla tan bé com dos òrgans sexuals antagònics jugant a cops endarrere i endavant. Un bloc, aquest del Meues Dèries, que hauria de ser editat en paper per algun valent, en tot o en part, però que hauria de formar part de l’assaig creatiu oficial d’aquesta literatura nostrada de Salses a Guardamar. 

 

No em cal àvia, ja ho veieu i d’això es tracta. Jo sé, almenys jo ho sé, el que he fet aquí. La Història ho jutjarà, res no s’evapora en l’era d’Internet. I si es dóna el cas que tanmateix, aquesta pàgina web roman ignota per tanta gent que es vanta que li agrada la bona literatura, espero que quedi com a testimoni per als meus descendents, que puguin veure una mica més bé qui era jo, les meves dèries i els meus encaparraments. 

 

Tinc respecte per als lectors, no m’agrada escriure fullaraca o fato que pugui considerar-se sobrer. No fa gaire que he tornat a estudiar en gran. Vull estar en disposició d’aquí a un temps per optar a escriure encara millor. De tenir eines que em permetin aprofundir i estintolar la meva intuïció. Es tracta d’arribar al Cel cavant cada cop més fondo. Un pou on càpiga tot el pensament dels altres per poder-lo fer meu i veure si en surt quelcom de profit. Sempre serà més interessant això que perdre el temps en res substanciós o dedicant-lo a engreixar la panxa i la vanitat d’altres que no conec.

 

Com que sé que dues coses alhora ben reeixides no es poden fer i com que sé que durant aquests quatre anys m’he dedicat en cos i ànima a aquest bloc i m’ha sortit bé, puc asseverar que ara és el moment de parar i donar les gràcies als meus lectors fidels, així com els de circumstancials que m’ho han fet saber. Als que han passat de reüll, sense cantar-ne gall ni gallina i amb aires de malfiança, que els bombin del dret i del revés. Molts ja sé qui són, tinc aquest poder, i només dir que ja ens hi trobarem. Espero que aquesta indiferència estrafeta oficialista no l’apliqueu a gaire més gent i espero també que si en sabeu de literatura o l’estimeu, sapigueu fer saber quan quelcom que no sigui un llibre oficial a promocionar, tanmateix us ha fet o no el pes. Que la literatura es vertebra des de baix, encoratjant ni que sigui un sol cop amb un puto like cada nou creador que de manera aleatòria s’ha creuat pel vostre davant. Ara ja m’és igual, he endurat tot sol, que diria Bauçà, i millor que ho deixem aquí. No és rancúnia, és informació. Hom ha de saber que existiu, maleïts dimonis; que això no és cap paradís. Bye.

Almívar de llet

 Han passat un grapat d’anys i encara no sé per què tu i per què jo vam acabar plegats en aquell llogaret. Què fou allò que féu que ens entenguéssim de seguida, com un espetec per a, després, al cap d’un temps, no voler saber-ne res més. Vist amb perspectiva resulta ara pregonament clar d’acceptar que ens havíem de menester, tàcticament i estratègica, encara que això soni massa fred. Temps després pensant-hi, ja completament sol, em sentia malament; ja sabeu, aquestes coses de fer balanç del deure i l’haver; però vet aquí que he trobat la manera de girar la truita al meu desfici amb una sentència amb què estic segur que hi estaries ben d’acord: jo et vaig trobar i burxar; tu, per la teva part, et vas deixar estimar. No ho tenies gens clar, tanmateix, sabies que aquell tren, el meu allavontes, s’havia d’agafar. Aquella sensació de saber on anaves, però no pas on anaves a parar et resultava d’allò més excitant i quant a mi, diríem que continuava entestat a fer-me mal sense saber què coi havia de fer en general, ni com ni per què. Així doncs, llevat de tota mena d’inconfessables tribulacions i trifulgues compartides podem dir que els documents o restes que guardo d’aleshores, cap ni un, permeten poder establir que aquell fou un període dur i a voltes masoquista per a tots dos i, no obstant això, necessari per tocar fons a un servidor i per a vós, sortir de la presó. Ni tu sabies què és allò que t’esperaria fora dels barrots, ni jo, que encara em restava una mica per arribar a les més profundes cotes abissals. Allà ens vàrem (sos)tenir tots dos, però. És ridícul pidolar-te comprensió i agraïment tant de temps després. No cal, ves. Era aleshores clamorós que ens fèiem gràcia i que havíem de bregar junts aquelles onades entre l’antic món a la babalà i el nou que se’ns va aparèixer de sobte, aquell del bròquil s’ha acabat. Potser sí; potser sí que tinc clar què fou allò que ens va atraure i vinga un clau rere un altre cap a l’imant. Va ser la feridura, el saber-nos esguerrats i nafrats i, a més, no voler amagar-ho pas. Això i uns quants detalls estètics molt marcats i un humor particular que ara no treu cap. 

Com tot allò que no acaba bé, hom pensa que potser ho vam fer durar més del compte, però convindrem que hi va haver moments per a tot, de riures  fins a dir prou com de complicitats que rauran almenys dins meu, car parlo per mi i ja està bé així. El fet de deixar-ho estar, allò que se’n diu deixar-ho córrer ja van ser figues d’un altre paner. Atesa la nostra circumstància particular compartida no podíem trencar d’un jorn a l’endemà. I és aquí, aquí mateix que servo al meu calaix les llàgrimes de metall, de contenció, resignació, crueltat, incomoditat, magnanimitat, desesperació i tot allò barrejat que pot donar de si una relació afectiva amb quitança progressiva acordada per ambdues parts, un xic a voluntat i un poc a contracor. 

 

Allà hi eres, el darrer cop que ens veiérem, al passeig marítim, impietosa mestralada, maleït hivern, buidor a més no poder, arreu i dins teu. Dins meu no ho vulguis saber, ho vaig intentar amagar del dret i del revés. Ens havíem de veure un dia més, com si no? Amagats de tothom no hi teníem res més a fer. En els darrers encontres ens havíem acabat d’estripar les ànimes a fe, única manera d’impedir-nos tornar enrere. Sabíem que un bri d’amabilitat envers el contrari ens ensarronaria, ens faria reconsiderar-ho tot i tornar a caure de nou en la indecisió i el vinga a voltes al meu llit o al teu o al rebedor dempeus. Ulleres ciclòpies de sol per a cadascú, cap pista més del compte però ganes de saber-nos coetanis simultanis patidors del mateix virus del desencís i el desamor. Un passeig molt lent, triant cada mot, no proferint cap retret; esperant qui dels dos diu de menjar quelcom; almenys jo, no he tingut esma aquests dies ni per sortir al supermercat. Hem estat tots dos alhora qui hem acabat dient som-hi, tot just en passar davant d’un menja-ràpid casual. Més bé així, forquilla i ganivet hauria estat massa formal i de nou un parany. No sabíem pas que rere una nova temptativa de darreres cites ja mantingudes, aquesta n’era la definitiva. M’alegro que per fi fos així i recordar-te sofisticada, cuidada, malgrat estar trencada. De mi no en parlem gaire aquí, que aquest cop aprofito que sóc jo qui ho deixa per escrit. Escolta, vull que sàpigues que jo...no... És igual. Que et vagi molt bé, almívar de llet.

Què cobren aquesta gent?

 Un dels aspectes més controvertits de l’escena política catalana són els sous que cobren aquesta gent tan petita. Estareu d’acord amb qui us escriu que des de la constatació de la traïció -fenomen lent i progressiu, però inexorable per a cadascun dels catalans que encara els queda un bocí de substància grisa- qui més qui menys ha experimentat sorpresa, rebuig o indignació pels emoluments rebuts al Parlament per no fer gaire cosa, per no dir res; endemés, després d’haver ensarronat i jugat al pòquer amb les aspiracions de tot un poble. D’entrada diria que m’afegeixo a aquest clamor cada cop més popular contra ells atès que, efectivament, a vegades ni a països considerats més pròspers costa atènyer aquestes quantitats a final de mes. La següent decepció que hom experimenta té lloc quan ens fan descobrir que aquests sous són, de llarg, els més generosos atorgats per l’estat ocupant a les diferents gestories regionals, precisament per aquesta raó: per tenir ben collats des del poder central els masovers servidors de l’ocupació. I bé, tanmateix, amb el cap fred i el cor també -per no repetir ni de broma el títol del llibre aquell putrefacte de n’Artur Mas- el judici d’un servidor ha canviat de la nit al dia. I és que, senyores i senyors, no em veig capaç de dir que els càrrecs parlamentaris nostrats cobren massa per fer una cosa que jo mai no faria o, més ben dit, que no em veig amb cor d’assolir ni malgrat els meus estudis o preparació situats si fa no fa, al mateix nivell que els de tota aquesta xacra de gent de la qual parlem. Em capfico ruminant com s’ho fan per assumir una mentida, estirar-la com un xiclet, empassar-se-la i fer-la anar tot el dia de tertúlia en tertúlia, de taula en taula i no sentir-se malament. Una mentida que no és la creació de llocs de feina o la pujada de les pensions, no. La mentida de dir que estaven en disposició de lluitar per assolir un país sobirà, ni més ni menys i que, malgrat el revés de dos mil disset, aquí no passa res i que ens els hem de creure, que ells hi continuen a fe i que si no te’ls creus, el problema és teu. De com passar-se anys i panys fot-li que gira amb un discurs racionalment insostenible, sofista, demagògic, a la pràctica perpetuador de l’ocupació sense enrojolar-se ni un sol instant, ans al contrari, defensant-lo amb una intensitat com només les coses que estimes podries defensar. De debò que no és gens fàcil això d’adoptar idees que no són teves, ans d’uns altres, integrar-les com si sortissin del teu esperit, del teu fetge i endavant les atxes.

No sóc d’eixe món, no; dels que es comporten com robots sense ànima que a cada poble els és igual quin poble i repeteixen la cantarella damunt d'un cadafal de color groc per quinze segons d’aparició al noticiari de torn; tot plegat té un mèrit innegable. Ben segur que si es fessin proves de selecció, ni amb titulacions com les dels politòlegs que volen fer d’antropòlegs o d’antropòlegs que volen fer de politòlegs, jo no passaria ni el primer sedàs de seleccionats. I doncs, reconeguem que cal ser afaiçonat d’una pasta especial per ser un cretí i que no t’importi sortir als titulars. I això val calés. Molts calés. Per tant, potser cobren el que toca i jo, d’ara endavant, a fer moixoni i reconsiderar el que fins ara havia pensat; ser pocavergonya, botifler, cínic i desgraciat, tot al sac i voler-ho mostrar mereix una compensació en grau adequat. 

Si no estiguéssim parlant de casa nostra, aquesta ironia faria riure tothom que em llegís avui o qualsevol altre dia, però és trist de veure que no poca gent és capaç de vestir-se de Catalunya per fer raval i cantonades sota els fanals sense cap mena de recança; perquè després diguin que la prostitució no és mai consentida voluntàriament per alguns que, oh, i tant, l’exerceixen voluntariosament. Tenim ara cent trenta-cinc diputats al Parc de la Ciutadella i uns pocs d’altres que han volgut practicar-la a Madrit, no a la Casa de Camp o al carrer de la Montera sinó a la Carrera, davant dels mateixos lleons; com no oblidar tampoc els representants nostrats presents a altres llocs mítics de la prostitució institucional mundial a l’engròs com la Brussel·les belga. Déu n’hi do!

La presa de pèl

 Me l’està fotent tot déu en aquest país! Però ben endins. Des de dos mil dotze, que m’hi vaig apuntar tard i a correcuita no fos cas de quedar-ne despenjat, ha estat un no parar. Si em veieu ara, percebríeu mon caminar garrell, a estones rancallós, producte d’aquesta fal·lera de ser empaitat tothora per darrere. Fins aleshores qui em sacsejava augustament era el veí del costat, amb la seva vènia banal, car ja se sap que tothom neix condicionat pel seu entorn immediat, llengua i llegat, teranyina sentimental de la qual si vols guillar, has d’adonar-te primer que hi estàs ben ficat. El cas és que deixar-se endur és quelcom vegetatiu i, per tant, perdonable quan ets tan sols un brivall o un adolescent desmenjat. Li passa a tothom. Això que m’ha tornat a passar ara, en canvi, ha estat una humiliació, una presa de pèl, de fet, em fa basarda parlar-ne més. De tal calibre que bé podria emprar aquest despit per enviar els catalans a pastar fang. A sobre que faig l’esforç -tardà i a empentes i rodolons- d’integrar i assumir a ulls clucs els valors d’una cultura, la qual sembla que sempre m’envoltava, però no copsava pel fet de portar diferent graduació de visió; en la meva nova condició de català i com tants altres he virat a subjecte pacient i potencial d’un jec d’hòsties si s’escau per part de les forces d’ordre policials, persecucions judicials per raó de la meva vera nacionalitat i el que és més dur de pair, l’engany -aquest sí, sofert en primera persona- dels representants parlamentaris de la meva comunitat! És a dir, sembla que hagi volgut passar voluntàriament a ser el dolent de la pel·lícula.

Serien tots aquests que he exposat motius més que suficients per abaixar les orelles i retornar amb els espanyols-castellans i dir-ho així com féu llur emèrita majestat: ‘em sap greu, m’he equivocat, no tornarà a passar’. No ho faré pas. Ni per supèrbia ni orgull malentès ni per un Déu nos en guard d’un ja està fet. Vagi per endavant que, després d’haver comprovat el que volia dir això de ser català, m’hi sento, enterament i simple. No obstant això, allò que em farà continuar amb més delit encara la via empresa és el pur plaer que ofereix haver pres una decisió important, com jo dic, espinal, amb totes les conseqüències, i tirar endavant. Que potser, quan la vam prendre, molts ens pensàvem que les condicions de contorn ideals, o sigui, un país nou de trinca -sic- ens les anaven a regalar? Sí, però potser en clau individual aquest nou gerro d’aigua freda ha estat providencial per créixer i assumir moltes més coses que no només la qüestió nacional. I això no té preu essent com érem el tipus de persona a qui li esqueia aplicar molts newtons de força per trencar una cuirassa que li impedia canviar de forma substancial.

 

Sento l’alè d’una nova manera d’estar aquí que es diu vida. I si ara es diu vida, com es deia abans? Perquè allò que està clar és que no tenia res a veure al que experimento ara en sortir del llit fins a tornar a gitar-me. Hom li diu igual i, tanmateix, no és per res el mateix estat de consciència. Ara noto el meu cor bategar, els pulmons fent força, fins les artèries eixamplant-se i les venes meselles adaptant-se. Allò vegetatiu s’ha transformat en central i allò que abans era central, tot maldecaps, s’ha tornat col·lateral. Un estalvi important de preocupacions, per tant.

I amb aquest estat d’eufòria vital adquirida em voleu fer creure que som minoria? Basant-se en unes estadístiques i equacions que també empren els nostres opressors? Fa cinc anys tots els actors d’aquí i del món es van arribar a creure que anàvem de debò, fins els canis espanyols que ens envoltaven, havies de veure’ls circumspectes si no capcots. Sense la ja sabuda traïció dels líders tothom s’hagués acabat adaptant a una nova sobirania, no sense dificultats, potser alguna sacsejada forta, alguna dissort però el més plausible hagués estat que tal dia faria un any. I ara, ves, no sé què passa, que sembla que només creiem en els números cuinats o precuinats per organismes opacs i com ens agrada rebregar-nos com verros en el fangar per dir que som minoria, que ens hem de censar, que aviat sia la reserva índia, que pobres catalans! Amb mi no hi compteu, a fe de Déu!

Entusiasme transmutat

Ho diem sovint, Twitter va d’allò més bé per copsar comportaments i corrents d’opinió sense sortir de casa. L’altre dia em cridà l’atenció una piulada que vaig veure passar d’un d’aquests humoristes figurants que han assolit un cert èxit i es pensen que a partir d’ara pixen colònia i poden fer també de pensadors quan, de fet, ens hauria d’importar una merda el que diguin. Bé, un exemple és el que li vaig llegir l’altre dia quan deia que ell procurava i que, per tant, hauríem de procurar no perdre mai la capacitat d’entusiasmar-nos. És el tipus d’afirmació barata que esperaria sentir a la taula del costat tot fent el vermut a la terrassa d’un bar. Forma part de la retòrica que es fa servir per amagar que la teva vida s’ha transformat en una roda de hàmster gris i avorrida. Denota un fals esperit de combat que només pots animar-te a seguir el corrent de qui ho hagi dit si portes ja dues mitjanes passades pel ganyot i ja no en ve d’una altra més.

Si prenem els nostres lectors amb seriositat, emperò, hauríem de dir la veritat, que és que créixer i madurar suposa precisament que aquesta capacitat d’entusiasmar-se, de què parla el sotanes aquest, minvi. És clar que hem de lluitar per continuar gaudint la vida com ho faria un infant però hom confon l’acte de la lluita, que és allò que interessa retenir, amb el metafòric d’haver d’assemblar-se a un brivall. És el típic cas de mirar el dit en comptes de la Lluna. No per voler actuar com un jove o un nen deixaràs de ser adult; estúpid, doncs, haver-se cregut fil per randa el consell de romandre tot el dia bocabadat per ximpleries. Si ets dels que quan llegeixes que cal saber apreciar una posta de sol, una font d’aigua fresca o el somriure del teu fill ets sents profundament interpel·lat, com si t’haguessin descobert la sopa d’all, ets un cretí, el client ideal dels ensarronadors espirituals.

A alguns d’aquests motivats se’ls hauria de fer veure el ridícul que fan, en les trobades amb amistats, manifestant un furor o candor paroxístic per temes propis de la jovenalla de vint i trenta anys més tard. No m’invento res, heu vist fa poc les reaccions durant els darrers concerts de la Rosalia així com l’interès a ballar els ritmes llatins amb quaranta anys com gossos amb el mascle per darrere empaitant. És un ridícul que s’ha de saber portar, no tothom n’és capaç.

Sort, per tant, de no pertànyer al club d’aquests que no saben que el seu temps en aquest sentit ja ha passat. El curtcircuit que duen a sobre és molt simple: han entès només una manera d’entusiasmar-se. Han cregut, com els joves i infants de manera natural, que l’entusiasme sempre ve de fora. Que no hom pot viure entusiasmat de si mateix, de la manera com ha volgut esmenar-se, polir-se i anar cap amunt. Que no pot viure prou entusiasmat d’adonar-se per fi que les coses materials valen pel que valen i no el que hom diu que valen; entusiasmat de cada cop que s’adona que amb menys podria passar i empènyer amb dignitat; entusiasmat de deixar enrere llasts i/o éssers limitats que només pensen parametritzar la seva vida com han fet sempre que el seu cos podia amb tot, esclaus hedonistes d’ell de manera permanent; entusiasmat de no perdre ja mai el temps i que si ho fem, saber que en som responsables i plenament conscients; entusiasmat d’acceptar que cada edat té la seva rondalla particular i assumir-ho per fi amb total naturalitat; entusiasmat d’haver bastit una cuirassa per vetllar de no ser mai més ensarronat; entusiasmat per avantposar, en cas de dubte, un comportament prudencial a tota pèrdua de la més elemental dignitat; entusiasmat tot sabent que podríem continuar aquesta llista sense parar.

Així doncs, té raó el sòmines influencer de torn, cal no perdre la capacitat d’entusiasmar-se; el que passa és que son entusiasme no és mon entusiasme. Les muntanyes russes i acceleracions, rodes de fira i llums de neó, motors, escurabutxaques, lligues o videojocs, cridòria i gatzara en terrasses o estadis plens de gom a gom són esdevinguts transfigurats, irreconeixibles en el meu interior. Em sap greu que encara hàgiu de menester fer veure que reaccioneu igual que els joves, els quals planyo car ja no tenen referents adults de qualitat; els seus grans d’ara els volen imitar en comptes de fer valdre l’experiència d’anys i panys, que semblen atributs que ja no cotitzen i ens convidin així a tots a fer el sonat. Jo, ho tinc molt clar, entusiasmat dels anys a venir de maduresa i vellesa, cavalcant el tigre en el mentrestant. En tot cas i per reblar: un entusiasme particular que m’omple de debò i no té aturador, sabeu quin és? Catalunya, que, com deia en Francesc Pujols, sobreviu als seus il·lusos enterradors.

El socorrista

 Mare de Déu, quina enveja del socorrista! Me’n faig creus, jo, que pensava haver superat tota mena de pecats capitals, àdhuc els més complicats de bandejar com l’associat al color verd. I és que allà el tenim, ni més ni menys on jo voldria ser! Allà dalt, immillorablement situat i disposat, des d’on es veu tot; l’espectador omniscient permanent, el paper que sempre he delejat interpretar... A més, el paio, cobrant el salari mínim interprofessional sense aixecar una palla de terra, que m’he estat una bona estona palplantat comprovant que no ha hagut de moure’s per res. La platja, avui? Apetitosa, melosa i sucosa com algunes usufructuaries que veig apropar-se a la garita del socorrista com atretes per una mena de magnetisme que no goso endevinar com el fa anar. Deu ser el mateix efecte que provoca un bon narrador omniscient, que atreu lectors i, en aquest cas del vigilant -per què no-, banyistes. La seva llotja, centrada i prominent, li proporciona una clara posició de poder sobre l’arena. És un fet que en aquests moments el meu heroi és l’amo i senyor de la platja; no m’estranya que certa eròtica traspuï a l’ambient i que els espècimens més colrats i alhora tibats gravitin entorn de la caseta amb escaleta. Bé podria ser també que ben aviat entre tatuats s’ho remenaran i faran, car no m’havia adonat dels dibuixos que llueixen el vigilant de la platja així com les nimfes i sirenes sense cua que li volten. Jo suposo que, en acabat, tatuar-se ha esdevingut una simple voluntat de pertinença a un lumpen la particularitat del qual és que no et requi ser vist i, més encara, que t’encanti cridar l’atenció i que sigui el que Déu vulgui si resulta que quan creueu mirades es genera amperatge. Des que vaig llegir, però, l’altre dia a Can Piula que fins Hegel -Hegel!- s’hauria pres la molèstia de justificar antropològicament el tatuatge com un gest d’afirmació de l’ésser humà davant la natura que l’ha expel·lit com una criatura verge i nua, que he cremat les naus. Jo ja no entenc res. A mi això dels tattoos, ves, em tira més enrere que una bravada matinera abans de rentar-se les dents i, tot i així, continuo ruminant com pot ser que el sòmines aquest generi tant d’interès... Jo si fos ell, aprofitaria per escriure best-sellers com Faulkner feia amb nocturnitat a l’aparcament i, tot plegat sense un bri de mala consciència, donat que és impossible que ningú s’ofegui aquí, cinquanta metres ben endins i encara hi toques fons! Guaita -li diria jo- i observa la corrua d’estiuejants que s’apleguen al teu voltant i et reten vassallatge simbòlic, tot cercant la teva implícita i eventual protecció. A canvi, no t’importi fitar-los sense parar i extreure’n mil i una històries que ens expliquin a la resta com d’absurd pot arribar a ser el nostre comportament gregari i consuetudinari. De com es gasten hores, alguns només per torreiar-se i mostrar-ho després a la represa o a les xarxes; de com d’altres no foten ni puto cas als infants; de com has presenciat una avantsala de divorci, encara sense advocats; de com els qui arriben cap al tard no saben relaxar-se sense deixar de drogar-se... De debò que quins quadres tens sovint la sort de presenciar! I malgrat tot plegat, et dediques a xatejar pel cel·lular quan no galindejar amb la nova sòcia tatuada que t’ha vingut a demanar quelcom insubstancial; tan sols una excusa per observar-te les histriòniques ulleres de sol i els llavis molsuts de noi Martini i els músculs guarnits que s’associen apriorísticament avui dia als responsables de la nostra seguretat quan d’un capbussó públic es tracta.

Mira, bro, que quedi clar que no tenia absolutament res contra tu ni els teus. Fins i tot estava disposat a considerar que allò dels socorristes acabats d’arribar de Jaén a les Borges Blanques sense saber català podria haver estat simplement una badada administrativa, oi? Un cas més que no respon per res -i ara!- a la nostra contingència de país ocupat. Allò que no m’esperava pas era mostrar-te respecte i educació per endavant, passar pel costat, saludar-te amb un cofoi ‘Bon dia’ i que m’esguerressis el bany amb un ‘Buenas’ desmenjat.

Jo, Zigoni Balcatrena

 M’he passat bona part de la meva vida exercint de materialista arquetípic. Així i tot, em sembla una manera eufemística de qualificar els que foren els meus anys de joventut i primera etapa adulta; més aviat podria dir que vaig representar a la perfecció el paper d’imbècil abduït perfecte. Abans pensava que no podria viure sense això o allò altre, en fi, sense certes coses. I si es tractava de persones, doncs com si fossin coses, plenament integrat dins d’aquesta panamercantilització que ha esdevingut la herència més crua del darrer segle XX, la qual ens va arribar exempta d’impost de successions; per tal de consumir ens ho van voler posar en safata a tothom.

Ara no és que un hagi esdevingut germaneta de la caritat però si quelcom em remou per dins no és la inextricabilitat de la mort ans morir algun dia sense haver-me adonat verament de què va tot això. Només es tracta d’una frase però Déu n’hi do el canvi qualitatiu entre el meu ipse antic i el més nou! La distància és tan important entre tots dos que hauria de tenir dret a canviar de nom. No m’estranya, doncs, allò que veia fer, per exemple, a estrelles del rock com Carlos Santana, que es va passar a dir Devadip, o John McLaughlin que es digué Mahavishnu, tots dos després d’haver estat iniciats pel mestre espiritual Sri Chinmoy. Ja m’agradaria a mi haver tocat la guitarra ni que fos un tres per cent del que varen fer aquests dos monstres, però trobo que tinc dret també a canviar-me el nom. Voldria a partir d’aquests moments poder dir que em dic...Zigoni, Zigoni Balcatrena, com el protagonista del conte de Pere Calders.

Vejam si ho aclarim, m’agrada Òscar; la mare va estar molt encertada amb Oscar i jo que me n’alegro, que així m’ho van posar, sense accent gràfic perquè, de fet, no s’estilava a les majúscules d’aleshores; contingència aquesta que ha esdevingut ideal perquè ara no em senti jo malament afegint-hi un accent i obrint la O com em surti a mi dels pebrots. El que passa és que Oscar ha quedat ja associat a mil i una gestions mundanes, grises i burocràtiques. És un nom que he usat sobre escriptures notarials, matrícules i beques escolars, carnets de soci d’allò més vulgars, nòmines d’empreses on no vaig conèixer mai l’amo, ignominioses declaracions de renda, perversos comptes bancaris, compravendes de merdes... Tot plegat, paperassa que m’ha glaçat l’esperit fins al punt d’haver enfollit o estat a punt de periclitar sense que ningú hagués pogut gosar endevinar el culpable d’un eventual fatal traspàs.

Ves per on, si la vida va començar a remuntar fou, ni després ni abans, quan vaig voler associar el meu nom d’Oscar a la llista de matrimonis beneïts a Santa Maria de Montserrat. I si és en aquell indret sagrat on vaig sentir ressonar diferent el meu prenom, car fou allà que se’m va obrir la O del tot potser caldrà que hi torni per demanar formalment una definitiva denominació. He vist que els papes de l’Església n’han fet servir sempre, de nous noms i sant tornem-hi, que tampoc no em vull comparar als papes; tan sols vull fer ús dels meus drets de dir-me altrament. El nom de pila, malauradament, ens reté i ens relliga al passat. Jo no renego dels meus avantpassats, dimoni, allò que em reca és el temps balafiat en mants viaranys que menaven nulle part. Temps gastat per culpa meva, per haver-me deixat endur pel ramat i no haver tingut els dallonses d’orientar l’antena d’acord amb les meves habilitats o possibilitats. Temps malbaratat per haver volgut fer veure que allò que de vegades sentia com a missatges per redreçar el tir no eren més que temptacions de gent que jo m’estimava més pensar que no volien el meu bé; que de missatgers d’aquests per desvetllar-me, algun n’hi va haver; que d’altres per esguerrar-te la vida, en canvi, el món en va ple! Allò que em sap greu, ves, és de no haver fet cas quan tocava dels primers. Bé, ara no encetarem de nou el sac de gemecs. Si alguna bona ànima llegeix això i em sap dir com puc canviar-me el nom i passar pàgina del babau que atenyérem a representar en aquest circ de puces que és la nostra societat, facin-m’ho saber, si us plau.