Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 30 de maig del 2019

Bossanara de Rio

Tot voltant el Pa de Sucre,
amb sa cinglera escarpada.
La favela, apartada.
Hui, romàntica vesprada.
Compromís comprat amb or,
com ses anques, sa mirada.

Ell, de roba tota blanca,
pantaló cintura alta, 
samarreta ajustada,
la jaqueta en lli suada.
Penjoll amb la creu daurada.
Cadillac sense capota,
i linda blanca garota. 

Corrupció estil vuitanta.
Gràcil espetec de dits. 
Porti’ns un bon vi de Tampa.
Música lleugera, dins!
Guitarra llampant solista
amb un tapping efectista.
Producció immaculada, 
ampul·losa i detallista.

Reservat a l’interior,
rai, amb reais al pantaló
de campana encorbada.
Posta de sol corcovada, 
espelma, llança-t’hi ara!

Nit sencera a Ipanema,
o Leblon millor encara. 
Pont aeri a Sant Paulus.
Lluna de mel a París, 
final chic a Nova York, 
com vôce perto de mim.

Mansió oasi tancat,
garantint  seguretat,
sortides, vidre tintat,
Copa o Barra o Centro.  
Rio ferit i esguerrat.

dimarts, 28 de maig del 2019

Le moment venu

Le temps passe. Depuis quelque temps, t’attends un appel, quelque chose, quelque signe, quelque truc, quoi ! Mais, au moins, le temps passe. Ta seule mission, faites-la bien, s’il te plaît, c’est la seule chose à faire: on n’a qu’à rester vivant jusqu’au moment venu. Pas grand-chose, n’est-ce pas ? Si ce n’est que ça, c’est bien. Bon, disons que ce serait bien quand-même de savoir quand est-ce qu’il arrive, ledit moment venu, surtout en sachant qu’on l’attend depuis quelque temps… Pourtant, on ne connait rien de lui. Punaise ! C’est drôle pendant que j’y pense, mais c’est ainsi !  Yesssss, on a pas mal lu ces histoires qui racontent qu’il ne faut pas s’entêter à une chose et qu’il faut juste…laisser le temps passer…voilà ! Et donc, si j’analyse convenablement tout ce que je viens de dire et, en faisant cela, je contribue à que le temps passe donc, on pourrait bien affirmer qu’il s’agit de laisser le temps passer et juste ainsi attendre le moment venu sans trop y penser. D’accord. Mais alors, comment-je suis sûr de rester vivant le moment venu, si je ne sais pas quand est-ce qu’il aura lieu vraiment, ce moment venu, et au même temps ainsi aussi –vous voyez, le temps passe, effectivement- en vous avouant que c’est le fait d’y penser tout le temps qui me rend vivant le moment présent. Parce que une chose est sûre, pour rester vivant le moment venu, il faudra au minimum de l’être également au présent, et voilà que je nen suis pas trop sûr en ce moment ! En fait, je peux vous dire à peine un truc comme « j’écris donc je suis ». C’est la seule certitude que je peux embrasser actuellement et celle qui me rend vivant, comme j’imagine qu’on me demande exactement, afin d’atteindre mon but lequel, comme vous bien savez, s’appelle «moment venu ». Si j’analyse encore une fois ce que je viens de dire, et donc faire le temps passer un peu plus encore et ainsi bon élève, pas de souci -faut rester calme et tranquille, donc de facto stricto sensu ma mission toute seule se poursuit- on pourrait bien comprendre que c’est le fait d’écrire qui va me faire maintenir vivant et pas autre chose, car si j’arrête, si je cesse mon écriture, c’est sûr que, en appliquant la logique de cette tautologie, j’écris ergo je suis, je finirai par voir l’abîme en face de moi juste ensuite après avoir enlevé les doigts de mon clavier, car jadis oui, c’était plus romantique. En effet, on écrivait à la plume sur papier, puis après à la machine à écrire, en faisant un bruit horrible, à l’avis de pas mal du monde, mais au même temps un bruit devenu érotique pour les plus passionnés et impliqués, pour enfin être considéré un charmant souvenir en l’actualité pour ceux et celles déjà âgées. Excusez-moi, désolé. Peu importe. Au plume stylo, à la machine ou maintenant au clavier, on voit bien que c’est le fait d’écrire qui m’éloigne de l’abîme qui, on a tous bien compris, ne serait pas autre que mourir avant notre moment venu chéri et donc, je ne sais pas qu’est-ce que j’ai fait, moi, et pourquoi moi et pas un autre, moi et pas un autre machin qui doit rester collé au clavier pour ainsi que le temps passe, rester vivant pour que le moment venu arrive alors qu’on n’est pas sûr que ce moment arrive jamais car, comme on l’a déjà indiqué et encore une fois pour laisser le temps passer, il suffit de désirer la lune pour qu’elle se cache alors que si c’est le cas, que toi vivant, tu t’aperçois que la lune, en la désirant, se cache, tu n’es plus vivant même si on te dit autour de toi que tu l’es bien vraiment et que la lune est là. Non, dans ce cas-là, tu deviens mort en vie, et la lune à son tour a décidé de se cacher pour ne plus sortir, telle est la peur qu’elle a pris, autant l’invoquer. Eurêka! Et si, après tout, le moment venu fût donc la fin, la mort, le trépas? À quoi ça sert alors de l’attendre comme un con, en sachant que bien sûr on sera vivant juste avant ! Pour quelle raison alors faut-il appeler mission au simple fait  d’être là, ici, tous les jours, en face de vous avec ma souris? Sûrement, vous pensez que, arrivés à ce stade, je suis en train de tourner à rond pour à tout prix rester collé à mon clavier de bord, mais je vous jure que non -ici non, chez bleu-blanc-rouge je vous promets plutôt, ça passe mieux, pardon- que la seule chose que je souhaite enfin est de ressentir toujours la lune cachée, de ne la voir plus jamais, juste pour mieux l’imaginer indéfiniment dans ma pensée, le doigts collés au clavier etle moment venu, vous savez ? Le moment venu, je m’en fous!

dissabte, 25 de maig del 2019

El pedrolo en el camino

En la alborada de mi singladura concienzuda y testaruda en la escritura me he topado con un pedrolo en mi camino. ¡Un pedrolo de la hostia! De verdad que me ha hecho daño, pues no creo equivocarme si digo que le he pegado con toda la puntera sin cuenta darme. De manera que si te dicen que caí, es verdad,  puesto que aquí me ves, de baja con el dedo gordo enyesado, por el pedrolo este que me he encontrado, viniendo de Monegros hacia Barcelona por esta brumosa plana, del campo ilerdense de la región catalana. Pues bien, parece que no soy el único que se había caído de bruces con el pedrolo de las narices, sin nada poder hacer, pues pronto habría de saber yo también, que me iba a tener que joder. Enyesado mi pie entero, porque un dedo gordo roto equivale a vendaje de aquí te espero, voy ya con mis muletas por Barcelona, la capital del territorio del dicho pedrolo, para pedir que hagan algo y lo quiten de allí en medio, antes que venga otro y se haga polvo. Gracias a uno de esos taxis amarillos y negros, he empezando dando tumbos por la ciudad, un poco así como el alienígena que buscaba a Gurb, desorientado pero decidido a cumplir mi objetivo de marras. ¡Qué bonito es Barcelona, en invierno y en verano! Venir a Barcelona en castellano me hace recordar la lectura en mi juventud de aquellas últimas tardes con Teresa, cuando el Pijoaparte buscaba seducir un amor catalán de ocho apellidos y muchas más pesetas. Yo ahora sólo quisiera que la búsqueda del sitio donde tengo que ir a reclamar me lleve algo menos de tiempo que la búsqueda del Watusi. Me permito preguntar al taxista -mirándole de soslayo- si lee, cuando acto seguido y sin interrupción le comento reunidos todos estos, mis pensamientos, a lo cual me responde al instante y con delicioso acento catalán: 

-Por supuesto que leo, señor, muchísimo, y veo además que no tiene usted mal gusto. Ahora, le diré una cosa y por favor, no se la tome a mal. A mí lo que me gusta es leer en mi lengua materna, o sea en catalán, ¡que es lo que se ha hablado aquí toda la vida,  guste menos o guste más!-. 

¡Caramba ! -pienso para mí. Esto me pasa por preguntar al taxista. Mejor me callo y seguimos. Tras este intercambio y dos direcciones infructuosas, terminamos por acabar en la Demarcación de Carreteras del Estado, puesto que parece ser que la vía donde encontré el susodicho guijarro, pertenece al estado y no a la región donde me lo he encontrado. He entrado en el edificio público situado en la calle de la Marquesa, número 12, no sin antes estar a punto de caer en la zanja de las obras efectuadas por la compañía de aguas municipal, situada justo delante de la entrada, que he podido sortear gracias a un trozo rectangular de metal, similar al de una nave espacial, colocada en posición horizontal. Una vez adentro, me ha atendido en el mostrador de información una señora muy amable, con acento también muy catalán, que me ha aclarado que por supuesto que sí que saben de qué Pedrolo se trata y que no lo pueden quitar de ahí, puesto que es de allí. -¿Pero, cómo dice usted? –le espeto. El hecho es que rápida y amablemente me ha extendido la dirección de una fundación que se llama “Manuel de Pedrolo” y me ha dicho que pregunte allí, o sea que vuelva cerca del lugar donde me golpeé, y que primero acuerde con ellos retirar el pedrolo, por lo menos a un lado, si es que resulta que ha molestado. Si hay que ir se va, que no es por no ir y no quitarlo, me comenta. En todo caso, yo les he hecho saber que hablaba de una gran piedra rodona, un obstáculo inadmisible en una ruta nacional española, no de una persona. Porque, o estoy un poco espeso esta mañana, que puede ser, puede ser, o es que me están hablando de una persona. La mujer otra vez que dale con el Pedrolo, ahora ya siempre con mayúscula. No, si me voy a tener que poner farruco...y yo cuando me pongo hecho un basilisco es que me nublo: 

-Oiga señora, a ver si me entiende, que yo de lo que vengo a quejarme es de una piedra en el camino, que no me ha hecho rodar y rodar, precisamente como destino. ¿No ve cómo llevo el pie?, y es que… ¡¡vamos a ver, que voy a poner una denuncia ahora mismo, joder!! ¡¡He venido con la mejor de las intenciones y es que no me quieren entender, me están aturdiendo!!-. 

Pese a mi exaltación y pronto, muy maleducados por cierto, no lo niego –lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir-, la señora ha mantenido la calma. Eso sí, al mismo tiempo, un grupúsculo de personas se ha ido alrededor de nosotros concentrando, para venir a ver qué está pasando. De entre el tumulto, ha aparecido sin embargo un tipo por allí, con cara de intelectual, de listillo, con maneras de timorato como si nunca hubiera roto un plato, pero yo siempre he pensado que como te despistes con estos un segundo, te la meten hasta dentro como Facundo. El señor se abre paso tranquilo, como si lo hiciera todos los días y viene derecho a darme un libro. Éste también, este señor ya les digo yo que sí que habla catalán, catalán, incluso acostado. Me dice : 

-“Tingui, l’he sentit demanar per ell i li regalo, és una nova edició d’un llibre cabdal en l’obra literària de Manuel de Pedrolo. Miri de llegir-lo ara, aprofitant que deu estar de baixa, li asseguro que no en tindrà cap queixa. I recobri’s aviat de la seva cama ranca”-. 

A ver, cómo les cuento yo ahora. No estoy acostumbrado a que me traten así con esa amabilidad, afabilidad, cordialidad y la verdad, de la manera que lo ha hecho para con un servidor, un desconocido hasta ahora mismo. El resto del tumulto ha ido escuchando con atención lo que decía el intelectual catalán, alguno con la cabeza incluso aseverando, para acabar todos uno a uno marchando. La verdad es que me ha llegado al alma el comportamiento de este señor, justo después de mi exabrupto, haciéndome sentir ahora tan mal que, ya solo en la calle, se me ha descontrolado el lagrimal. ¡Y es que no saben cuán hube echado yo en falta estos gestos de sabiduría, humanidad, humildad y templanza a lo Sancho Panza en la lontananza de mi territorio ancestral, vasto y orgulloso mas yermo, en el que ya nunca duermo! Seguidamente he solicitado al amable taxista que me estaba esperando, que me llevara de nuevo a la estación para leer el libro de don Pedrolo  a buen cobijo, mientras cogía el tren regional botijo, éste que te lleva a la Sagarra, pues acuérdense que ni con garra puedo embragar, acelerar o frenar, pues voy enyesado y de baja por impacto contra laja. El libro en cuestión es interesantísimo, oigan, fíjense en todo caso qué raro es, que voy ya por la mitad de él y no he llegado ni a Sabadel. La verdad, qué nivel, vivo sin vivir en mí con él, no sé que me está pasando leyendo el llibre aquest, ara que m’estic tot just endinsant a la serralada prelitoral, li estic trobant una fonètica, unes vocals, una sonoritat, quin vendaval! Una nasal i una palatal, una fricativa i una labiodental, una oclusiva i una bategant, una tímbrica, una prosòdia que quan arribi allà a la fundació, de ben segur m'hauré oblidat de la meva pròpia història. És més, aprofito que quasi m’acabo el llibre, no gens complicat en aquest tren atrotinat-cafetera que tot just ara ateny Cervera per, un cop arribi a la fundació, demanar-hi l’obra sencera. De Manuel de Pedrolo, us en vull  confessar allò que he trobat de rar i inesperat: una veritat.

dimecres, 22 de maig del 2019

No ens calen guerres

Toca el dos, 
culpable o testimoni. 
Omissió de socors. 

No ens calen guerres. 

La mare se li mor, ell,
romanent al despatx
enllestint el balanç.

No ens calen guerres.

Seient buit,
funció escolar.
Reunió important. 

No ens calen guerres. 

Dona parint,
home ferint.

No ens calen guerres. 

Mai no en fa,
de petons,
ni en rebrà.

No ens calen guerres. 

Avi o germà,
parent llunyà. 

No ens calen guerres. 

Auriculars i assegut.
L’ancià dempeus abatut.

No ens calen guerres.

La màscara,
l’escut.

No ens calen guerres.

dilluns, 20 de maig del 2019

La cursa de diumenge

Amb totes les ocupacions neoliberals que hem anat adquirint a base d’esforç i tossuderia per a forjar-nos una vida respectable, cada cop ens queda menys temps per a nosaltres mateixos i per tractar la gent que diem estimar com es mereix, tan veritat com que si esteu començant a llegir aquest post amb presses ja, és que esteu amb l’aigua al coll i us heu de posar de puntetes per aconseguir respirar. Així doncs, per contrarestar tots aquests efectes nocius de la vida actual nostrada, una de les coses que intento no perdre mai és l’hàbit de sortir i que em doni una mica l’aire fent esport, ni que sigui un cop per setmana. Penso que ajuda realment a millor portar les ocupacions consuetudinàries de merda durant la resta dels set dies. Evidentment, ara ja sense entrenament i regularitat en aquest quefer, em limito a fer bots i saltirons a un ritme mooooolt mesurat, no fos cas que haguem de demanar la baixa, i a això jo l’anomeno “sortir a córrer”. Aquest darrer diumenge, doncs,  he sortit pel bosc i anava jo distret amb els meus pensaments que darrerament vénen a ser les coses que us escric. La cursa transcorria d’allò més natural alliberant i desbloquejant nusos cognitius quan, de cop i volta, al meu davant enmig d’una cruïlla m’he trobat una noia i un noi amb peto groc. No sé si m’han dit quelcom, em sembla que sí però no els he sentit i he seguit tranquil·lament a la meva. Sí que recordo haver-me jo demanat, tot just després i de manera fugaç, què coi estaven fent els gilets jaunes avui diumenge al carrer, quan d’habitud és dissabte el dia en què s’estan manifestant darrerament aquí a França, des de fa mesos. Seguidament m’he anat trobant gentada en sentit contrari, corredors de tota mena i cada cop més nombrosos. M’agrada. Tot i voler evadir-me al bosc sempre trobo interessant mesclar-me amb el gènere humà, el meu. Estic fet de la mateixa pasta que ells i ho trobo espontani, no em sap greu mentre jo segueixi rumiant les meves dèries i no em destorbin. Tanmateix, trobo una mica estrany que jo saludi però que sigui l’única persona que ho faci cada cop, veig certament la gent amb la mirada alta fixada cap al davant, tots ben concentrats. Ara ja he arribat a una altra cruïlla i ara sí que acabo d’adonar-me del que passa. Ara hi ha tres persones amb armilla groga -aquesta cruïlla és més important. Veig, doncs, que es tracta d’una cursa. Jo me n’adono de fet quan ja he passat la intersecció en qüestió, moment en què un dels tres encarregats que vetllaven pel bon desenvolupament de la prova em crida: -Monsieur, c’est pas par là! c’est par ici! L’advertiment, mig constructiu, mig advertència, m’ha fet sentir una mica ridícul. Tan ridícul que, en comptes de seguir el seu amable consell, m’allunyo com de fet ja estava fent per no haver de donar explicacions de cap mena i continuo amb la meva cursa, la qual malauradament ara s’haurà de dir “cursa en sentit contrari” o “cursa a l’inrevés”. La veritat és que m’ha atabalat una mica aquest encontre i he quedat trasbalsat. No obstant, jo continuo, ara per un cantó de la via, ja sigui corriol, camí de terra, macadam o pavès de pedra, per tal de destorbar el personal el mínim possible; i és que la meva dèria en la qual estava capficat és tan profunda que vull continuar malgrat aquest contratemps. A més, es dóna el cas que jo aquesta ruta, sempre l’he feta així, en sentit antihorari – serà la força de Coriolis, la cèl·lula de Ferrel, o totes dues?- i ara, ves, me la volen fer-fer a l’inrevés, i ni que volgués. No em surt, us ho dic de debò, no podria tornar a casa, ni que fos acompanyat d'aquesta gernació amable i concentrada, pel mateix camí per on he vingut. Quina merda de ruta seria aquesta? Mireu, jo vaig fent per aquí pel costadet xino-xano i quan no hi vingui ningú, tiro pel centre perquè ni que vagi en sentit contrari, a mi m’agrada fer com tothom quan pot, que és anar pel centre, més segurs. I llavors al cap d’uns quants minuts així, anant i venint del centre cap als laterals, fent zigues-zagues a conveniència però fent el mec en acabat, albiro al fons una cruïlla principal amb una carretera que conec bé, i allà es troben la policia i una munió d’encarregats tallant la circulació i animant els participants. A alguns d’ells, els hi sobta la meva presència, doncs han girat el cap tots cap a la meva banda i ara m’estan mirant amb cara de pomes agres. Ho puc entendre perfectament, d’ençà que no participo en curses d’aquestes populars, ara cada poc que em dóna per sortir a prendre l’aire, em disfresso una mica com els Village People, sense gaire prestància, no com quan estava en forma i anava fi, que m'abillava en mode Kilian Jornet o Núria Picas. Així doncs, estic completament d’acord que dec generar una mica de desconfiança. Saludo i dic “bonjour” educadament perquè vegin que interacciono i que no porto una pipa o res per l’estil sota la samarreta tècnica, perquè malgrat anar disfressat de Village People bé que porto ni que sigui una samarreta tècnica, encongida i desgastada després de tantes rentades, tantes que ja no passa la prova de datació del carboni-14, fent alhora ben palesa la meva panxa a l’inrevés de la de tota aquesta gent, o sigui, ben cap enfora. Un dels policies ha rigut de manera franca en veure’m i m’ha tornat la salutació però en aquest precís moment una vella de l’organització vestida de groc m’etziba què cony estic fent, que si no m’he adonat que amb la meva direcció he fet confondre a dos atletes més que ara m’estaven seguint durant un petit lapse de quatre o cinc segons ja fora de l’itinerari de la cursa. En fi, la cosa no ha anat a més. Els dos atletes convenientment cridats a l’ordre han continuat pel camí correcte i jo també, perquè ara sí que, aprofitant la gran cruïlla en forma de rotonda, he pogut deixar l’itinerari invers d’aquesta cursa i em trobo fora de prova tot sol ja de tornada cap a casa, sense més maldecaps. He continuat pensant la resta del trajecte en la meva dèria, que continua essent profunda i no resolta, però m’ha fet gràcia també aquest moment passat a contracorrent i que ara en la baixada cap a casa, amb el sentiment de deure esportiu acomplert, comprovo que em trobo sencer. M'he adonat que, a part de dos o tres moments diguem-ne de certa tensió i confusió, no m’ha passat res de l’altre món. Us diré una cosa, el que m’ha quedat és el sentiment que potser ja no tinc res a fer en esdeveniments populars o altres congregacions. Em distreuen massa.

dissabte, 18 de maig del 2019

Ringo Starr

Rumiava si després d’haver dedicat un article a Paul, un altre a John i el darrer a George, havia de fer el mateix també amb Ringo, car els Beatles eren quatre, no només tres. Llavors comences a avaluar la influència objectiva de cada component i et poses extraordinari i ponderat -home d'Estat- i conclous que sobre Ringo no cal escriure perquè després dels Beatles ja no va fer res de l’altre món. Moment crític aquest on, gràcies a la nova afició de prendre’ns uns minuts per llegir, pensar i reflexionar que entre tots ens estem donant amb aquest bloc, te n’adones que estàs tornant a caure de quatre potes en els clixés que tant critico des del principi, i que m’estimo sempre compartir amb vosaltres. A veure per què no hem d’escriure unes línies sobre Ringo, com sí que ho hem fet amb els altres? Es dóna el cas que allò més gran que ha fet el nostre protagonista és haver estat membre dels Fab FourAquesta és la realitat, és veritat, la mateixa realitat que reconèixer que no es pot concebre el mític grup de Liverpool sense Ringo Starr. I tant que escriurem sobre en Ringo! Intentaré no fer-ho amb pietat o condescendència, com gairebé sempre ho fa tothom, doncs sembla com si hagués estat gratuïta la seva presència per tal de completar el quartet. En els darrers posts beatlemaníacs hem esmentat etiquetes que encasellaven de per vida els altres tres components, i evidentment Ringo no escapa a aquesta pesta. Ara mateix us les enumero. Ringo és segons el parer de molts analistes l’aneguet lleig del grup, el seu bufó, el bonàs, i a partir d’aquí tot es biaix i folklore respecte a la feina que va desenvolupar rere la bateria fins el 1970. I jo em pregunto quin problema hi ha d’encistellar el triple definitiu i després romandre tranquil. Potser li traspua una mica l’enveja, al personal. Ara em ve al cap Patrick Hernandez, quan en 1979 va treure al mercat Born to be alive. Al francès encara li plouen entre 800€ i 1500€ per dia en concepte de regalies, ara no em feu dir si lliures o no d’impostos... Alive and kicking que està el paio amb el seu bastó des d’aleshores! I jo que me n’alegro. Doncs, Ringo que faci el que vulgui, oi tant! Amb Ringo, després de la infància de malalties continuades d’una certa gravetat i altres coses més desagradables amb les que no cal esgrogueir aquest perfil aproximatiu i pedagògic, es compleix una teoria precisa de justícia divina que un servidor està formulant i desenvolupant en paral·lel a aquestes línies com bonament pot  i que no trigarà en explicar-vos en el seu degut moment, un cop faci un Patreon o quelcom semblant per trobar finançament –un croutxúnguink d’aquests- del que us tindré convenientment al corrent. Starr –seria bo d’anomenar-lo pel cognom artístic de tant en tant- havia de tenir quelcom amb les baquetes a la mà perquè arribats a un punt, el mànager va tenir clar de dir al grup quan tocaven a The Cavern que havien de canviar de bateria, i van acabar fitxant al nostre protagonista d’avui. Tindrà el seu mèrit si reconeixem que la bateria al rock a principis del 60 s’estava tot just descobrint a ella mateixa més enllà del 4x4 i del fort-feble-mig fort-feble i per tant, fora dels bateries bebop de jazz, aquell tal Ringo havia de tenir un cert grau d’iniciativa pròpia alhora de fer-se valer i a més fer-ho amb un grup que ja havia assolit certa atenció i expectació, no entrava de zero a qualsevol preu amb uns desconeguts. Aleshores de fet, es deia dins del gremi que el millor bateria de Liverpool era ell. Seguidament un altre aspecte a considerar en la seva feina és aquella que es veuen obligats a fer tots els bateries, la feina de cohesió. El bateria, darrere estant, és l’únic component del grup que veu en tot moment la resta de companys. És qui millor respira en quin moment es troba cadascú i qui millor compren el resultat del conjunt. Naturalment, en un bateria s’espera mà esquerra, bon humor –com diu l’etiqueta-, fluïdesa i doncs, un element necessari per allargar la vida d’un grup de rock, on els egos són habitualment la font de la seva vida però també de la seva mort, i aquí saber estirar el xiclet és essencial si el que vols és que al voltant teu es faci bona música durant el període més llarg possible. Phil Collins -per dir un nom conegut- esmenta Ringo com a una referència definitiva. Ringo ha estat una figura inclús pels bateries estúpids de mena que han gosat menysprear-lo senzillament perquè Starr és referència implícita per a tot intèrpret que ha vingut després. És un fet i és així. I la veritat és que si ens posem perepunyetes de debò amb el rol del bateria, de tots els elements sonors presents en un disc de rock -hi pot haver cançons més tranquil·les o atmosfèriques- qui no falta a la cita amb el seu instrument és Sir Richard Starkey MBE. Al capdavall, per molts experiments, arranjaments de corda o balades, si parlem de rock es perquè la bateria hi és gairebé sempre present. D’altra banda, Starr va ser la veu solista entre d’altres de With a Little Help from My Friends, Yellow Submarine Octopus’s Garden. A més a més, aquesta darrera cançó és enterament seva i és de fet una bona cançó però sempre s’acostuma a esmentar en el sentit que sort que va fer quelcom més que tocar simplement la bateria. És un fet que allò que agrada molt als crítics de baixa estofa i a qui els gaudeixen llegint -massa, perquè no tenen critica pròpia- és perdonar les vides dels altres. No serem nosaltres qui hem de defensar la seva feina, que parla per ella mateixa, però sí denunciar tanta estupidesa escrita sobre aquest tema. Si ens atenem a la tècnica, la bateria de A day in the life, la primera part de la cançó, la de Lennon, -d’ençà que servidor la va escoltar per primer cop als deu anys d’edat- encara no sé què fa. M’explota el cap cada cop que m’hi poso. Ja ho he deixat estar, la veritat. Personalment, no estic capacitat a escriure en pentagrama el que sento i esbrinar si li fa síncopes a les síncopes, que llavors ja no sabria ni dir com es diuen. La secció rítmica de Paperback Writer és una pista d’enlairament d’aeroport. El ritme d’inici acompanyant la veu a Strawberry Fields Forever i al llarg de tot el tema són indestriables a la composició. En general, la bateria a la segona etapa dels Beatles -el disc blau pels cunyats- és aclaparadora. Una llàstima no disposar ja dels amplificadors d’antuvi amb la funció de balanç on podies escoltar la meitat de les pistes habituals per un sol altaveu i anar canviant de dreta a esquerra, i així millor poder copsar la contribució de cada instrument. Recordo haver-hi reproduït innombrables vegades el Sergent Pebrot d’aquesta manera amb les primeres mescles aberrants tècnicament que van sortir en estèreo, les quals per cert, han acabat esdevenint nogensmenys un record molt i molt entranyable. Un altre exemple de bon fer i molt contundent és l’home-orquestra bombo i plateret de carrusel a Being for the Benefit of Mr Kite! Ringo ja sabia allò que havia de fer, ningú no li havia de dir, encara que en la pràctica no fos tan romàntic i sí que li toquessin els dallonses més d’un cop. En fi, seria inacabable el mostrari d’exemples de la seva vàlua. L’element més interessant i que cal retenir d’en Ringo és que no va inventar res nou, però sí que va ser dels primers –amb Ginger Baker per exemple- en introduir elements del seu instrument a disposició del rock, i és clar, a partir d’aquell moment tots darrere i molt més fàcil. El seu únic solo de bateria, fet a contracor, a The End, d’uns quants segons, no és el primer del rock, però degut a la seva posició de bateria del millor grup de la història, agafa un ressò excepcional, obrint la veda i atorgant carta de validesa a la seva proliferació i desenvolupament lliure, per tal que John Bonham de Led Zeppelin faci el seu a Moby Dick  i Ian Paice de Deep Purple el mateix a The Mule, i cobrint volada, esdevenint solos d’autèntica referència per a l’instrumentista. De la mateixa manera, The Beatles no inventen el rock progressiu però a un moment donat abanderen la psicodèlia,  i donen el vistiplau implícit perquè aquesta impregni els esperits i així doncs els experiments embrionaris de tota mena puguin tirar endavant i cobrin grau d’oficialitat i centralisme en l’escena musical, nodrint branques formals que puguin acabar desenvolupant-se amb una certa acceptació i actitud acrítica. El creixement musical de Ringo i el creixement dels Beatles en aquest període van absolutament agafats de la mà i són indestriables, per la qual cosa si entenem les darreres paraules que acabo d’escriure, a un moment donat Ringo li deu als Beatles el mateix que els Beatles li deuen a Ringo. I no ho dic jo, ho diu el mateix Paul McCartney en una carta que li va adreçar mentre encara tocaven junts quan estaven fent tots plegats el cant del cigne com a grup: “You’re the greatest drummer in the world. Really”. Period. I jo hi afegeixo: Ringo, my pleasure!