Passar gana

Cada cop es fa més palès que hauríem de revisar el significat de passar gana, i a més, fer-ho encontinent. Em crida l’atenció com qui més qui menys ho ha fet ja amb altres mots com “guerra”, per exemple. És evident que les guerres d’ara no són com les d’abans, a més n’hi ha de moltes menes i hom sembla haver copsat una certa i clara evolució semàntica. Amb passar gana, en canvi, tenim un greu problema, que és que encara ho associem a Biafra, a les famejades, a les imatges que rebíem als anys vuitanta de la mà de Bob Geldof i després les ONG o bé, a nivell d’imaginari local, al racionament de postguerra fins l’any 1953. Sembla doncs que amb referents tan contundents seria un insult suggerir que avui dia a Barcelona i Catalunya hom passi gana. Potser que un altre motiu per no gosar parlar mai d’això, com tampoc dels sensellar i habituals del banc d’aliments, fos el risc d’enllefernar el nostre discurs pretesament elevat per rebaixar-lo al nivell de la patuleia de defensors estrafets grocs i morats de causes nobles, que ves que n’hi ha! En tot cas, ja es veu que resulta pervers associar un terme a una sola accepció car es perden tot el ventall de situacions on un mot també conserva enterament la seva significació. Caiem nosaltres mateixos en paranys reduccionistes per un afany d’economitzar la construcció de la nostra opinió. A mi no m’agraden gens ni mica doncs aquestes dreceres de passar de tot. De la mateixa manera tampoc m’agraden les marrades i sortides per la tangent airosament sense dir res, però quan un afer és per naturalesa entortolligat, o es tenen les eines adequades per destriar-lo i deslligar-lo o s’hauria d’acceptar que no s’està en condicions de poder tractar-lo. Si el problema de descriure allò que és passar gana -en el segle XXI en l’Europa del primer món- és que no som capaços d’imaginar què vol dir perquè gairebé no mirem el nostre compte corrent i el gestor del banc no ens truca per res, serem nosaltres que tindrem un biaix d’apreciació de situació. I no serà un problema d’ésser de dretes, ans d’haver esdevingut cretins. Les classes continuaran existint com sempre, allò que hom no pot negar, menystenir o frivolitzar per una simple qüestió higiènica -que no pas per voler ser bona persona- són els problemes de les persones desfavorides del propi veïnat; dissortadament ara, no precisament quatre gats.

Passar gana en 2021 a Catalunya és que tinguis el gestor al darrere, a mode de gentil cobrador del frac, i tot plegat per un petit descobert, potser ocasional. És venir de treballar -si tens feina- ben tard, encendre el llum del portal, mirar la bústia angoixat per no trobar la factura que confirmi el pagament que tu ja saps que t’han tret automàticament perquè encara -las!- ho tenies domiciliat. Albergues l’esperança que es tracti d’un error i poder-lo reclamar amb dignitat: una mala lectura, un bescanvi de número de comptador amb el veí de davant, qualsevol cosa. Un altre dia t’arriba la carta d’una altra companyia. Aquestes, aquestes són les noves males companyies de les quals, deixades enrere la joventut i les més antigues de carn i os que et cansaven de tan bé com deien que els hi anava, en reps detall mensual amb tal cruesa que sembla una amenaça. Feina bruta, feina feixuga, feina mísera que no et dóna per res més que tornar-hi l’endemà. Feina que tan sols es limita a mantenir-te allunyat de tot plaer o caprici durant sis de cada set dies i així assegurar-te que no balafies. Restar concentrat en la feina i en el dormir que és un dir perquè tampoc no hi ha manera.

Passar gana de tot perquè no veus que en aquesta vida t’esperi res de nou. No et pots projectar ni mai ni enlloc. I a sobre, per acabar-ho d’adobar, has d’aguantar llegir un articulista revoltat de l’Upper Diagonal que et vol explicar a tu que avui dia no es passa gana perquè no prenem oli de ricí o no guardem, per si un cas, l’embolcall de paper d’estrassa. Sabeu què em veig amb cor de dir? Allò de Labordeta des del faristol a Madrit. De les expressions més ben dites que mai s’han proferit: au, a la merda!